Dimarts i tretze. Dia oficial de la mala sort. Tots acollonits. Si res no falla, avui els astres es confabularan en contra nostra per enviar-nos els seus pitjors auguris en forma de desgràcies vàries. El dia perfecte perquè els supersticiosos i els aprofitats tinguin al seu abast el més extens catàleg d'excuses on amagar la seva incompetència o deixadesa. El dia que la majoria de torçades de turmell, trencadisses d'intermitents o parelles malfollades trobaran una tan absurda com poc convincent explicació a la seva trista realitat.
No seré jo qui culpi a aquest dia de merda de la meva agonia. Si fos supersticiós, diria que, per a mi, fa nou mesos que cada dia és dimarts i tretze. Però el meu mal de cap no depèn d'una data en concret. El meu problema inclou les tres-cents-seixanta-quatre restants.
En fi, una estúpida reflexió com qualsevol altra. Si hi esteu d'acord, perfecte. I si no, doncs mala sort.
En aquest cas jo crec que el dimarts tretze era un dia probable per a la bona sort, per contrast ;) Jo també he tingut aquesta sensació durant èpoques de la meva vida. Sort que tot passa i tot es posa al seu lloc si és que en té. Petons!
ResponEliminaUf… és que aquests dies eren… com t'explicaria… eren molt complicats de viure. Ara, per sort, mica en mica tot comença a ser diferent… començant per mi mateix. I és que ara, des de la distància, a estones fins i tot em costa reconèixe'm en aquestes línies.
EliminaEspero que aquestes sensacions on t'hi veus reflectida també siguin cosa del passat, i a poder ser, un passat ja oblidat.
Gràcies per posar un motiu per somriure allà on fa molt poquet només hi havia llàgrimes. Un petó molt fort!