dimecres, 29 de setembre del 2010

Princeses

"Hi ha un tipus de princesa que es passa la vida esperant que sigui el dia de la festa. Però quan el dia arriba, es queda en un racó i és incapaç de ballar.
Hi ha princeses que volen ser les millors. Estudien molt, treballen massa, dormen poc, i la majoria de vegades la festa es fa sense elles.
N'hi ha d'altres que sempre tenen la sensació de ser a la festa equivocada.
Algunes princeses sempre estan desitjant que la festa s'acabi, per despintar-se les ungles, descalçar-se i quedar-se amb elles mateixes.
I desprès hi som les altres, les que no volem ser princeses. Ens passem la vida barallant-nos amb tothom fins que al final deixen de convidar-nos al ball."

Paula

__

Fragment final del capítol número 19 de la sèrie Infidels.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Serveis mínims

Demà, dimecres, 29 de setembre, estem tots convocats a fer el que més agrada en aquest país, fer el dropo tot el dia. Alguns aprofitaran per dormir fins tard per jeure desprès al sofà a seguir dormint. Altres sortiran al carrer amb els seus flamants megàfons a protestar airadament en contra de la reforma laboral impulsada pel govern, suposadament plantejada per sortir de la crisi. I altres aprofitaran l'avinentesa per treure a la llum el seu costat més cabró i, amagats sota la falsa definició de "piquets informatius", es dedicaran a punxar rodes de camions o trencar els vidres dels aparadors per tal de garantir el seu dret –indiscutible– a fer vaga i de pasada dinamitar el mateix dret –igualment indiscutible– de no fer-ne. Són, senzillament, les ganes irrefrenables que té la condició humana de tocar els ous pel simple fet de tocar-los. Perquè, havíem quedat que això de les vagues era un dret o una obligació?

L'endemà, com passa en aquestes ocasions, els impulsors de la mobilització –o en aquest cas, desmobilització– tindran l'opinió que ha suposat un èxit rotund, i els detractors, un estrepitós fracàs. Tots tornarem a la feina –especialment aquells que en tenim–, i tot continuarà igual. Igual de pobres. Igual de cabrejats.

A mi se m'en refot la vaga, la reforma laboral, els piquets informatius i la mare que els va parir a tots plegats. De fet, com la resta de coses que no tenen gaire sentit. El meu cor està en vaga des de fa gairebé un any però el fill de puta continua complint amb els serveis mínims. Que són molt mínims, però serveis al cap i a la fi. Cada matí, el primer que faig al llevar-me és suplicar-li que ho deixi estar. Ja no cal, de veritat. Ja no cal.

dissabte, 25 de setembre del 2010

O tots moros, o tots cristians, o millor ni una cosa ni l'altra

De tothom és sabut que "coherència" i "política" no són termes de combinació fàcil. Els polítics tenen una estranya capacitat de dir avui A i si convé dir demà B i quedar-se tan amples. El problema està quan a més pretenen que ens ho creiem sense protestar.

El fet és que els mateixos que fa uns dies sorprenien a tothom –a mi el primer– amb l'inesperada decisió de prohibir les curses de braus a Catalunya, aquesta mateixa setmana s'afanyaven a blindar la celebració dels correbous. Els mateixos que dies abans es manifestaven en contra del maltractament als animals ara el defensen com el fet més natural. I els mateixos que abans no acceptaven la defensa de les tradicions com a argument prou sòlid ara l'han convertit en la seva bandera. No havíem quedat que la polèmica taurina no era un afer identitari sino una qüestió de sentit comú i defensa dels drets dels animals?

Molts argumentaran que les curses de braus i els correbous no són el mateix. Jo hi estic totalment d'acord. No és el mateix perquè en les primeres es tortura l'animal fins la mort pràcticament esbudellant-lo en vida. Una salvatjada en estat pur. En els correbous generalment no es mata la bèstia, o almenys no com a objectiu final. Però se la maltracta igualment. Lligar-li una corda a les banyes i estirar-lo pel cap i la cua no és precisament el que anomenaríem un bon tracte. Tampoc ho és lligar-li unes torxes de foc a les astes i deixar que l'animal corri esperitat d'una banda a l'altra, víctima del pànic. Moltes d'aquestes "tradicions" acaben amb el bou cec per l'efecte de les espurnes o directament amb la mort per estrès.
Fora de guió, i segur que també de la tradició, estarien els grups d'energúmens incontrolats que, aprofitant l'anonimat que els dóna la multitud, s'acarnissen amb la bèstia amb gamberrades de tot tipus.

En la votació del Ple del Parlament del passat dijous, almenys alguns grups s'han mostrat coherents. ICV, PSC i PP han mantingut la mateixa postura enfront d'ambdues tradicions. Els verds, a favor d'abolir-les, i tant socialistes com conservadors a favor de mantenir-les. Ciutadans ha optat per fer el que ha fet sempre. Votar a favor de les qüestions "espanyolistes" i mantenir-se al marge de tot allò que es refereixi al fet català. Però, que ha passat amb CIU i Esquerra? Doncs que van optar per liderar la proposta d'abolició de les curses de braus però mostrar-se a favor de mantenir els correbous. Que passa, senyors, que cal combatre com sigui el maltractament fruit del costumari espanyol però cal ser tolerants amb el català? O es que s'acosten les eleccions i no es qüestió de deixar-se uns quants vots en places on certes festes tenen un ampli ressò turístic i per tant, econòmic?

Com a nacionalista i independentista, em fa vergonya aquest comportament. Hem perdut una bona oportunitat de mostrar-nos com la gent coherent i assenyada del que sovint ens agrada presumir. Volíem donar un exemple de seny primer i de patriotisme desprès i ens hem acabat fotent un embolic "monumental" –mai millor dit– i ens ha acabat sortint un nyap. Ens enfotem i reneguem del nacionalisme espanyol, però de vegades ens posem a la mateixa alçada amb una facilitat que fa fredor. Vigilem, perquè s'ens comença a veure el llautó.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Gat negre

Quan la principal obsessió d'una persona és fer qualsevol cosa, com més inútil millor, per tal de tenir el cap ocupat i no pensar, és quan poden passar coses com aquesta.

Un tros de paper. Un retolador. Un concepte. Una única línia avança solitària pel paper de forma aleatòria, combinant rectes i corbes, corbes i rectes, amb l'únic objectiu de no ficar-se en un carreró sense sortida per acabar exactament allà on va començar.
En el fons, una metàfora gràfica de la vida mateixa.

Si en el resultat final s'hi intueix o no el gat negre la veritat és que ara per ara, no té gaire importància.

__

Podeu veure la versió positiva d'aquesta peça –en tots els sentits– a:
Estic tàrtar. Gat blanc
Estic tàrtar. OneLine

dijous, 16 de setembre del 2010

Una mirada furtiva

Baixant pel carrer Jacint Verdaguer em creuo amb una antiga companya de la Mariluz. Va acompanyada del que suposo és la seva parella. No la reconec fins que pràcticament estem a la mateixa alçada. Les nostres mirades es troben per un instant, moment que ella aprofita per abaixar la vista al terra i continuar carrer amunt. Jo, que ja havia iniciat una lleugera ganyota de salutació, opto per fer el mateix.

No és la primera vegada que visc aquesta estranya experiència ni serà l'última. Suposo que ho fan per estalviar-me un mal moment o perquè simplement no saben que dir. I jo, en el fons, els hi agraeixo profundament.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Tornar per a no res

Imatge original: mundodeportivo.es

Ahir va tornar el futbol al Camp Nou. És la tercera vegada que ho fa aquesta temporada. I amb ell, també el meu tercer intent de retrobar alguna sensació de quan era feliç, per petita que sigui. Perquè jo abans era feliç. Immensament feliç. Com la majoria de la gent, no n'era conscient i no tenia prou habilitat per demostrar-ho, però ho era. Excepte diners, tenia tot allò que una persona pot desitjar. Però un mal dia s'en va anar tot a la merda.

Anys enrere, anar al futbol significava una aportació important a aquesta felicitat. Ara tot és diferent. Jo, que des del meu seient a la segona graderia del Gol Nord m'havia convertit en un energumen de difícil classificació, he passat a ser un ninot de cera incapaç de demostrar cap tipus de sentiment més enllà d'una tristesa que m'omple de cap a peus. Abans, Xavi, Messi o Puyol em feien saltar d'alegria setmana darrera setmana. Ara els veig córrer i jugar com els àngels però no em surt de dins cap reacció mínimament positiva per compartir amb ells la seva bogeria. Abans una victòria m'omplia d'eufòria i una derrota em deixava sense sopar. Ara les primeres són insípides i les segones només deixen una estranya sensació de confusió, com d'haver vist una pel·lícula txeca en versió original i sortir del cinema sense haver entès res. És increïble com es pot arribar a sentir la solitud envoltat de gairebé vuitanta mil persones.

M'he plantejat seriosament la possibilitat de vendre el meu abonament. No té cap sentit invertir una bona part del sou en una afició que ha deixat de ser-ho. De moment no m'atreveixo a donar aquest pas per por de penedir-me, tot i que amb les meves nul·les perspectives de futur crec que del que realment m'acabaré penedint serà de no fer-ho.

Ahir va tornar el futbol al Camp Nou. Però va tornar per a no res.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Sóc un donat pel cul… i no me n'he adonat

Avui la vida ha tornat a donar-me pel cul un cop més. Ni és ni serà l'última vegada que ho faci. Després de gairebé tres anys de treva, avui m'ha tocat reemprendre una de les meves revisions mediques periòdiques. Concretament una colonoscòpia, una de les proves més desagradables que he hagut de passar. Tot i ser força intuïtiu, pels que no sàpiguen el significat d'aquest terme, per ser breu els diré que és una prova clínica on s'introdueix pel recte del pacient una sonda flexible equipada d'una càmera al seu extrem. Aquest aparell permet veure in situ les entranyes del pobre desgraciat/da i diagnosticar, o tractar directament, qualsevol anomalia intestinal que es pugui detectar.

Si alguna vegada heu hagut de passar per aquesta experiència, potser estareu d'acord amb mi que la prova en si és el menys "dolorós" de tot el procés. L'autèntica putada està en la preparació prèvia. I es que per una prova d'aquest estil cal que els budells estiguin ben nets, i per tant, és necessari un buidat ràpid i radical dels mateixos. Un buidat que, fins al dia d'avui, es provoca amb una combinació de laxants putrefactes impossibles d'ingerir per un estomac amb un mínim de seny.

És la cinquena vegada que passo aquest tràngol i ja he tingut ocasió de "tastar" diversos preparats per aquest propòsit. Mai no he estat capaç d'acabar amb la dosi completa. La primera ocasió la tortura consistia en un parell de gots d'una solució salina acompanyats de dos litres d'aigua. Semblava suportable, però us asseguro que no ho era gens. Encara em vénen arcades només recordar-ho. La segona vegada el metge em va recomanar barrejar el preparat en suc de fruita enlloc d'aigua, així seria més saborós i fàcil de tragar. Molt pitjor. A la tercera em van canviar el producte per un que se suposava que havia de tenir gust de vainilla. A mi m'agradaria tenir quatre paraules amb el fill de puta que va decidir que la "vainilla" tenia aquell sabor. Veient la meva manifesta intolerància, per les dues últimes han tornat a canviar de marca i ara he de barrejar quatre sobres a priori força insípids en quatre litres d'aigua i anar-los engolint a raó d'un got cada 20-30 minuts. Els dos primers gots semblen suportables però a partir del tercer la cosa comença a torçar-se. Al quart comença a costar tragar i al cinquè vénen les ganes de vomitar. La resta ja són directament ganes de plorar. Cosa que ara per ara em costa ben poc. Però aquestes ganes de plorar són diferents de les altres. Aquestes són d'impotència –com les altres–. Són de ràbia –com les altres–. Són de preguntar-se una vegada i una altra perquè –com les altres–. Fins a quinze gots vaig engolir ahir per acabar per primera vegada a la meva vida amb els quatre litres prescrits. A les sis de la tarda començava amb el primer glop. Rendit, esgotat i deprimit, a un quart de dues llençava a les escombraries les tres ampolles buides comprades per a l'ocasió. El pitjor havia passat.

La segona part és més senzilla. Estirat en posició fetal sobre una llitera, esperant l'enculada definitiva, un perd part de la seva dignitat. Al notar el dit envasselinat envair la teva intimitat més íntima es perd la resta. Avui, però, els metges havien decidit fer la prova amb sedació. Una punxadeta al braç, una mica d'al·lucinògens varis esnifats per una minúscula mascareta… i una suau son que comença a aparèixer. Quan m'he despertat ja havia passat tot.

La vida ha tornat a donar-me pel cul un cop més, però jo avui no me n'he adonat.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Pensar és la forma més sofisticada de mentir

De tant pensar en tu, em cauen els cabells.
De tant pensar en mi, et surten arrugues i se t'apaguen els ulls.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot allò que hem après.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis
i deixar-ho estar.

Perdona'm, ja tinc el meu càstig, que és viure sense tu;
mentides d'amor, silenci i dolor.
Petit àngel enyorat.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot allò que hem après.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis
i deixar-ho estar.

La vaca que riu, que riu per no plorar.
Pensar és la forma més sofisticada de mentir.
No escoltis, no val la pena, el que dic ja ho han dit;
cançons fermentades, veus desafinades, mentides en clau de sol.

Oblida tot el que has après, és absurd i no serveix per a res;
oblida tot el que t'han dit, et fa nosa i no té cap interès.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot el que hem après.
Estupids refranys populars, poca-soltes i bèsties que ens fan ignorants.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot allò que hem après.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis
i deixar-ho estar.

Pensar és la forma més sofisticada de mentir
Quimi Portet
Acadèmia dels somnis, 2001

__

Doncs això, que potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis i deixar-ho estar.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Bloquejat

Més de quatre mesos feia que no escrivia res en aquest bloc de merda. La veritat és que tampoc tenia res a dir. No us podeu ni imaginar com n'és de difícil trobar motivacions en el buit més absolut. I si avui m'he decidit a tornar a escriure alguna cosa, per molt absurda o intranscendent que sigui, és només per dues simples raons.
La primera és perquè estava fins el barret de trobar-me la foto del torero fill de puta cada vegada que obria el navegador. Ja em començava a cansar veure aquest tros de capullo amb cara de "m'han arrencat un ou" remolcat per quatre gilipolles. La segona és perquè sembla de dissenyador mediocre –la categoria que més em defineix– crear un bloc amb un nom com el d'aquest i fer-lo tot en blanc. La primera era fàcilment solucionable. Canviant la pàgina d'inici del Safari ja n'hi havia prou. La segona, sense ser res de l'altre món, ja demanava un petit esforç. I ja fa temps que vaig decidir no fer-ne cap, d'esforç, llevat de certs moments requerits per les necessitats més fisiològiques i íntimes. Que cadascú posa al seu bloc el color de fons que li surt dels nassos és obvi. Faltaria més. I si hi ha quelcom que avui dia m'és ben indiferent és el color del meu bloc. Però feia temps que no m'hi trobava còmode i no m'acabava de fer el pes. Així que he arribat a la patètica conclusió que potser no m'era tan indiferent. Massa blanc, massa llum, massa alegre. Així que avui m'he decidit i l'he actualitzat. Ara és més black, més fosc, més trist. Més com ha de ser. Més com sóc jo. Una merda de persona amb una merda de bloc. Tot en ordre.