Baixant pel carrer Jacint Verdaguer em creuo amb una antiga companya de la Mariluz. Va acompanyada del que suposo és la seva parella. No la reconec fins que pràcticament estem a la mateixa alçada. Les nostres mirades es troben per un instant, moment que ella aprofita per abaixar la vista al terra i continuar carrer amunt. Jo, que ja havia iniciat una lleugera ganyota de salutació, opto per fer el mateix.
No és la primera vegada que visc aquesta estranya experiència ni serà l'última. Suposo que ho fan per estalviar-me un mal moment o perquè simplement no saben que dir. I jo, en el fons, els hi agraeixo profundament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada