Serveis mínims

Demà, dimecres, 29 de setembre, estem tots convocats a fer el que més agrada en aquest país, fer el dropo tot el dia. Alguns aprofitaran per dormir fins tard per jeure desprès al sofà a seguir dormint. Altres sortiran al carrer amb els seus flamants megàfons a protestar airadament en contra de la reforma laboral impulsada pel govern, suposadament plantejada per sortir de la crisi. I altres aprofitaran l'avinentesa per treure a la llum el seu costat més cabró i, amagats sota la falsa definició de "piquets informatius", es dedicaran a punxar rodes de camions o trencar els vidres dels aparadors per tal de garantir el seu dret –indiscutible– a fer vaga i de pasada dinamitar el mateix dret –igualment indiscutible– de no fer-ne. Són, senzillament, les ganes irrefrenables que té la condició humana de tocar els ous pel simple fet de tocar-los. Perquè, havíem quedat que això de les vagues era un dret o una obligació?

L'endemà, com passa en aquestes ocasions, els impulsors de la mobilització –o en aquest cas, desmobilització– tindran l'opinió que ha suposat un èxit rotund, i els detractors, un estrepitós fracàs. Tots tornarem a la feina –especialment aquells que en tenim–, i tot continuarà igual. Igual de pobres. Igual de cabrejats.

A mi se m'en refot la vaga, la reforma laboral, els piquets informatius i la mare que els va parir a tots plegats. De fet, com la resta de coses que no tenen gaire sentit. El meu cor està en vaga des de fa gairebé un any però el fill de puta continua complint amb els serveis mínims. Que són molt mínims, però serveis al cap i a la fi. Cada matí, el primer que faig al llevar-me és suplicar-li que ho deixi estar. Ja no cal, de veritat. Ja no cal.