diumenge, 29 de setembre del 2013

Doble check

– Ei, tio, com va tot?
– Molt bé, i tu?
– Bueno… et truco perquè no estic massa animat, últimament.
– I això? Que et passa?
– Res en especial, tornen els dubtes, les pors, aquella sensació de solitud, aquella…
– Perdona un moment…
– Que passa?
– Res, res, ja t'ho explicaré. És que he conegut una tia per internet i portem tres hores xatejant…
– Ah, doncs res, ja parlarem en un altre moment.
– No, home, no. Els amics són el primer. Digues, digues…
– Doncs et deia que…
– Haha… aquesta tia és l'hòstia.
– …
– Escolta, si dius que no estàs bé, vols que quedem i xerrem una estona?
– Com vulguis, però no vull molestar-te.
– Molestar-me? Tio, per a què estan el amics, si no…? et recullo a les vuit?
– Si et va bé, d'acord.
– Val, doncs fins després. Et deixo, que aquesta no para d'enviar-me missatges.

__

– Perdona que arribi tard… és que, ja saps… bla, bla, bla… i el temps vola. Hehe…
– No passa res.
– Què, com estàs?
– Bueno, ja t'he dit que no massa bé.
– Vaja… em sap greu. Però segur que no és res que no puguem arreglar amb un bon sopar i un parell de birres.
– No ho sé, estic força cardat.

Clinc!
– Mira, aquesta és la Claudia, la noia que he conegut aquesta tarda al xat. Ara portem des de les sis al WhatsApp. És un no parar. Està bona, eh?
– Està bona, sí.
– I llavors, em deies…
– No, t'explicava que estic desanimat, que cada dia em sento més…

Clinc!
– Perdona, però aquesta tia és la bomba. Mira que em diu…
– Fes, fes, tranquil…
– Hòstia, que diu que vol quedar demà!
– Ah… doncs molt bé no?
– Haha… collons, aquesta tia va molt sortida, tio!
– És clar, perquè tu no, oi?
– Jo? Haha… ja em veig demà follant-me-la com un animal.
– Ets tot un romàntic, tu…
– Això és el que et convindria a tu, també, un bon clau. Ja veuries com et passarien les tonteries de cop.
– No són tonteries, imbècil…

Clinc! Clinc!
– És que no para, no para!
– A tu tampoc és que et vegi molt predisposat a deixar-ho córrer…
– Jo? Jo passo, tio, però és clar, si es posa a tiro, s'haurà d'aprofitar, no?
– Sí, sí, només faltaria.
– En fi… i tu què… com va?
– Com va? Si fa més d'una hora que miro d'explicar-t'ho.
– Digues, digues, que ja estic per tu.
– Doncs el que et deia…

Clinc!
– Ai, mira-la, si m'envia petonets d'aquells amb el cor… haha
– Que maco…
– I, des de quan fa que no estàs bé?
– Ja fa dies.
– Haver-me trucat, burro! Hauríem quedat abans!
– Sí… no sé, tampoc estava amb humor…

Clinc!
– Cony, quines ganes tinc que sigui demà!
– Si seguiu així, demà ja no tindreu res més a dir-vos.
– Millor, així anirem al gra, directament.
– Vist així…

Clinc!
– Perdona, ja li dic que talli, eh?
– …

Clinc! Clinc! Clinc!
– És clar que a veure qui li diu que talli, ara… hahaha!
– Escolta…
– Hòstia, sí, ho sé, no t'estic fent ni cas, perdona…
– Bé, tant s'hi val. De fet, se'ns ha fet tard. Potser hauríem d'anar marxant, no?
– Sí, potser sí. A veure si amb una mica de sort encara l'enganxo al xat quan arribi a casa. Tu estàs millor, per això?
– … millor? … sí, sí, no pateixis.
– Me n'alegro. Ja saps que pots comptar amb mi sempre que ho necessitis, eh?
– Sí, és clar.
– Per això estem els amics, eh?
– I tant… si no fos per tu…
– Bé, tio. Doncs ja ens veurem, eh?
– Sí, ja ens veurem.

Clinc!
– Haha… és l'hòstia, la Claudia aquesta!

dimarts, 17 de setembre del 2013

Veure per oblidar

Imatge retocada a partir d'una il·lustració original de Nicoletta Ceccoli.


Vivia un autèntic infern. Va començar a veure per oblidar.
I, just en el moment que ho va fer amb uns altres ulls, es va enganxar a la vida.

__

Gràcies per haver-me fet veure la vida amb uns altres ulls.

dijous, 12 de setembre del 2013

400

Un avi d'ulls brillants, una adolescent enganxada al whatsapp, un professor que sap que avui la lliçó no la donarà sol, una grassoneta donant el do de pit, un ploramiques repel·lent que encara no té motius per plorar, una barbie pija, super pija, o sea, super pija de la muerte, que odia el color groc, un calb sense un pèl de tonto, una senyora amb xandall, sabatilles i mitjons, un gos amb una estelada al llom, una princesa rosseta d'ulls blaus, un babau que encara no sap on s'ha de col·locar, una vídua amb paraigües, per si plou o per si fa sol, un piercing penjat d'un tatuatge vivent, una iaieta esperant la llibertat en una cadira plegable, un polític que es barreja amb la gent, i per uns moments, sent que està fent quelcom important, una jove en cadira de rodes que no pensa engegar-ho tot a rodar, un congolès que diu les coses clares, una mercera que ja n'està fins als botons, un camioner que avui fa carretera a peu, una mare alletant el seu nadó, el veí que no coneix ningú però avui coneix tothom, una xerraire que no deixa de xerrar, un de Vic que ha baixat fins a l'Ebre, una d'Amposta que s'ha adormit, un paio amb la samarreta de l'espanyol, la teva tieta, i la meva, i la d'aquell, un andalús que va començar a caminar fa cinquanta anys i encara no ha deixat de fer-ho, una infermera amb el braç enguixat i el cap encara més dur, un helicòpter buscant infructuosament el que mai trobarà, un tot està per per fer, però sobretot, un tot és possible, una via, un sol crit, moltes mans, més de 400 kilòmetres amb un únic destí.

Via catalana cap a la independència. Molins de Rei. Tram 395.