Oleanna

Imatge original: Teatre Romea

"Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs."

John és un professor universitari de pedagogia una mica atípic. Segons ell, la seva feina consisteix més en provocar, posar en dubte, i qüestionar els alumnes que no pas en transmetre'ls-hi coneixements i dades fàcilment avaluables. Carol és una estudiant molt més normal, vol aprovar. John ha suspès a Carol. Aquest és el punt de partida d'Oleanna i de tot el teatre de David Mamet: dues persones que discuteixen perquè tenen interessos oposats. A partir d'aquesta premissa Mamet desplega el seu talent i, a poc a poc, ens atrapa en la mateixa tela d'aranya que ha teixit pels seus personatges. Així descobrirem que darrere les teories idealistes sobre I'educació de John s'hi amaguen interessos molt més banals i contradictoris i que darrere la ràbia de Carol hi ha motius molt poc clars.

Mamet, amb aquesta peça clau de la dramatúrgia contemporània, parla de la crisi del sistema educatiu universitari, i del poder en un sentit molt ampli: tant el que té algú que sap sobre qui no sap –i la responsabilitat amb que aquest poder s'exerceix– com també el joc de poders que s'estableix entre dues persones; el sexual, l'intel·lectual, i finalment I'últim, del que tots deriven o potser on tots van a parar, el poder moral.

David Selvas

__

"No li diguis "nena" a la teva dona!"

Segurament el resum més encertat del que ahir vaig viure al teatre Romea és la frase que encapçala aquest post. "Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs". Perquè Oleanna és un joc de contradiccions constant que fa que els esdeveniments és succeeixin amb la mateixa intensitat amb que els rols de poder canvien d'una banda a l'altra.

Per a mi, el millor de l'obra és la credibilitat que els actors, i molt especialment Ramon Madaula, despleguen a l'escenari. El pitjor, l'angoixant sensació què, mentre passen els minuts, l'història és fa cada cop més real. Un plantejament que ens obliga a pensar, a donar voltes i voltes sobre quines són les motivacions que porten a aquest professor universitari a actuar d'aquesta manera amb la seva alumne; i quins els arguments que porten a l'alumne ofesa a donar-li la volta a la truita pel camí menys inesperat. I al final, la conclusió de què, realment, només en el cap dels protagonistes està la resposta correcta.

L'habitació blava

Imatge original: Teatre Romea

"Tu creus que cadascú de nosaltres és només una persona, tu no creus que anem canviant? Que davant d'una persona som una persona i davant d'una altra en som una altra?"

L'habitació blava, David Hare

Imatge original: Teatre Romea

Quan Arthur Schnitzler va escriure aquest laboratori humà, que és La Ronda, ell mateix va dir que no es podria representar perquè era massa obscè. Bon començament. El bo de l'Arthur sabia que la societat no estava preparada o disposada a veure el que feia cada dia. Però el que la seva societat feia, era i és el mateix que fa la nostra, i el que fem tots: parlar, coquetejar, seduir, follar*, mirar de fer-se entendre, criticar, escoltar, tornar a follar*, dormir, riure, mentir, escapolir-se, provocar, follar més si es pot*, dormir, dormir, dormir més, demanar explicacions, sincerar-se, plorar, masturbar-se, cantar, mirar de saber el que un vol, i a qui vol, compartir, abandonar, follar*, somiar, fumar, escoltar, tornar a follar*...

El principal motiu que fa pensar a l'amic Arthur que la seva peça no es podria representar va ser aquest nexe comú que enllaça les escenes i les persones: follar. Curiós, oi? Avui hi ha poques coses que ens vulguin vendre que no portin associada la paraula SEXE: desodorants, cotxes, colònies, roba, fins i tot paquets turístics! Que ha passat doncs? Què fa que aquesta habitació blava, que és La Ronda, segueixi sent tan obscena? Potser el fet que ens escandalitza realment és el que passa abans i després de follar? Potser sí.

La crua i alhora innocent intimitat amb què es mostren aquests deu personatges ens fa pensar en rols i situacions que hem viscut, que podríem haver viscut, que vivim, que viuen amics nostres, que sospitem que viuen les nostres parelles, que anhelem viure, que volem oblidar, que potser viurem… és a dir, que ens fan pensar íntimament en nosaltres. I això era i segueix sent una obscenitat.

Norbert Martínez i David Selvas

__

* parleu per vosaltres… cabrons! (amb carinyo…) ; P

Imatge original: Teatre Romea

Us faré una confessió íntima. Ahir vaig viure una nit de sexe desenfrenat. L'únic "però" és que ho vaig haver de fer com a espectador. I no és el mateix, no us ho negaré, però la veritat és que la vaig gaudir amb molta intensitat. L'habitació blava mostra un catàleg força complet de relacions personals, on el sexe pretén ser el fil conductor però realment el que fa és servir d'excusa per amagar els dubtes, les pors i les insatisfaccions més intimes de les relacions de parella, posant especial èmfasi, contràriament al que pugui semblar, en les que es forgen fora del llit. Deu personatges que es van combinant –i acoblant – entre ells i que no dubten en despullar-se, físicament i emocional, per mostrar, entre d'altres, una de les realitats més exteses entre la societat actual, la manca de compromís.

Sobre l'escenari, a cada minut que passa la temperatura puja amb la mateixa rapidesa que cau la roba. I tot i que en alguna escena pugui semblar que no tots els nus són justificats, el cert és que aquests es tracten amb delicadesa, tot i la càrrega sexual explícita que transmeten. Això converteix aquesta obra en una clara aposta de risc. Però per assumir riscos cal ser valent. I crec que el resultat està a l'alçada del que s'espera d'ella, provocant en l'espectador moments de reflexió, de diversió… i també, perquè no, de certa controvèrsia.

La llàstima és que algunes situacions, alguns personatges, tenen certa tendència a repetir esquemes i comportaments, centrant els arguments en les relacions basades en la frustració. Personalment vaig trobar a faltar relacions més alegres, amb personatges que realment gaudeixin d'ells i del sexe amb un somriure als llavis. Que potser no hi ha relacions que neixin de l'amor? Jo estic segur que sí, que buscant, buscant, alguna en deu quedar. Però suposo que, com passa sovint amb les cançons, sempre ven més el desamor, els dubtes i els temors. Potser sigui simplement per comparació, potser sigui perquè a estones ens podem sentir identificats i sempre és més senzill –i fins i tot reconfortant– el pensar… bé, almenys no sóc l'únic. En aquest sentit, genial i esclaridora l'escena on Àurea Márquez i David Selvas –un matrimoni suposadament consolidat– estan follant de forma mecànica i ella "surt" literalment del llit, absent, i ell continua movent-se compulsivament, fornicant amb el buit, amb la seva pròpia solitud.

El treball dels actors és, al meu entendre, d'una alta complexitat, però resolta per tots ells amb gran solvència. A destacar, però, l'aportació de Nao Albet. Reconec que, per a mi, la seva participació en una obra d'aquestes característiques era tota una incògnita. Però després de gaudir-lo durant gairebé les dues hores que dura la funció, aquest jove actor es va convertir, sense dubte, en la grata sorpresa de la nit. A més, ens va regalar, guitarra en mà, una magnifica interpretació del tema Blue room. Un moment gairebé catàrtic que em va recordar que he d'aprendre a tocar la guitarra… ja! –tot i que reconec que si sabés que la Maria Rodríguez hagués de venir a escoltar-me mig nua segurament la meva motivació encara seria infinitament més gran–. ; )

La proposta final es complementa amb un magnífic muntatge audiovisual, amb projeccions que dupliquen els personatges per crear escenes d'una força brutal i amb una ambientació musical d'alt nivell, creant per a cada situació l'atmosfera necessària.

I per acabar, miraré de respondre la pregunta que serveix d'inici d'aquest post: "Tu creus que cadascú de nosaltres és només una persona, tu no creus que anem canviant? Que davant d'una persona som una persona i davant d'una altra en som una altra?"

Doncs crec que, per desgràcia, alguna cosa de cert hi ha en aquesta afirmació. I és que les nostres actituds i decisions afecten als demés en la mateixa mesura que les dels demés ens afecten a nosaltres. Per això crec fermament que, quan més ens apropem a ser sempre nosaltres mateixos, en aquest moment començarem a aconseguir relacions humanes més fàcils i probablement començarem a gaudir-les amb la intensitat que es mereixen.

Com m'agrada el teatre!

Soap, The Show

Imatge original: edinburghspotlight.com

Una col·lecció de banyeres serveix de plataforma per a una refrescant desfilada d’artistes a Soap, The Show, un cabaret a mig camí entre el circ contemporani i el teatre de varietats, que va captivar el públic i la crítica del festival Fringe d’Edimburg el 2010.

L’explosiva vitalitat dels vuit artistes –veterans del Cirque du Soleil i d’altres prestigioses troupes internacionals–, ha conquerit a un milió i mig d’espectadors d’arreu del món, des del Riverside Studios de Londres a l’Òpera de Sydney.

Els seus directors, Markus Pabst i Maximilian Rambaek, han transformat la imatge del bany com un santuari íntim i han demostrat que la banyera pot esdevenir un veritable escenari teatral. Sobre ella, trapezis, acrobàcies, malabars, corretges aèries, humor i coreografies passades per aigua converteixen Soap, The Show en un deliciós, refrescant, irreverent i inclassificable cabaret, apte per a totes les edats.

L’hora del bany mai tornarà a ser la mateixa!

Teatre Poliorama

Imatge original: edinburghsfestival.list.co.uk

Acrobàcia, aigua, ball, banyeres, cabaret, cant, circ, comicitat, contorsionisme, coreografia, cossos, dansa, equilibrisme, erotisme, espectacularitat, flexibilitat, força, gimnàstica, humor, malabarisme, mim, música, òpera, picardia, potència, teatre, rauxa, rialles, risc, seducció, sensibilitat, sensualitat, sorpresa, trapezis… això i més és Soap!

Sé que no és la millor crítica-opinió-resum-recomanació que hagi fet des d'aquest bloc. Ja em perdonareu, però ahir… podria haver estat en un concert de Falete i hauria gaudit igual. Perquè ahir… l'espectacle era el de menys. Perquè ahir tenia els ulls a l'escenari… però jo era a un altre lloc.

__

La màgia de la butaca 13.

O com, sovint, la felicitat depén de les coses més petites…

Fila 1, butaca 13. No és la primera vegada que ocupo aquest número de seient. Però em va fer il·lusió que l'atzar em regalés de nou la possibilitat de seure en aquesta butaca –l'atzar?–. No és per cap tipus de superstició ni res que s'hi assembli. Tampoc és per que recordi tots els números de les butaques on m'he assegut al teatre. Ni parlar-ne! La memòria no passaria, ni de bon tros, per ser un dels meus forts. Però hi ha ocasions que és recorden sempre. Per especials, és clar. I l’última vegada que recordo en quin número de seient estava, aquest era el 13. Ahir, també. Aquella primera vegada no se m'oblidarà mai. La d'ahir, tampoc. És simple casualitat? Segurament sí… però qui sap.

Però no patiu. No us faré ara una tesi doctoral sobre les virtuts més o menys esotèriques d'aquesta xifra tan particular. Ni tampoc sobre el perquè de les casualitats o el que poden arribar a significar. Perquè segurament ja no toca. Perquè segurament acabaria insistint en un tema on ja està tot pràcticament dit. I també, ho de d'admetre, per no incomodar ningú, especialment a qui no vull incomodar. Només us donaré una pista, a mode de confessió… tot i que estic segur que no seria necessari. Us he enganyat. Perquè la veritable màgia del moment no estava a la butaca 13, sinó a la del costat. Gràcies, butaca 15, per aquests petits "esquitxos" de felicitat.

Per segona vegada, m'haureu de perdonar. Assumeixo que aquest comentari no té gaire a veure amb l'espectacle que avui recomano –perquè el recomano… i molt!–. Però aquest és el meu bloc personal, amb tot el que això implica. Alguns ja sabreu –o intuireu– a què es refereix. I els que no… no hi doneu voltes. No sempre tot té una explicació lògica en aquesta vida.

Prometo millorar.

Incendis

© de les fotografies: Bito Cels

"Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes… Heu obert el sobre, heu trencat el silenci…" Han calgut algunes estranyes casualitats perquè Incendis estigués a les nostres mans. Tenia Incendios a l'ordinador des de feia un any i mig, m'havia arribat per dos camins diferents, dos amics. Però alguna cosa m'impedia llegir-la… L'Oriol va trencar el silenci. Havia de ser ara, ara era el moment.

Com es parla d'una història d'amor? Vivint-la, deixant-se portar. "És el regal més bonic que em podien fer…" tenir la sort de poder viure de veritat aquesta mentida.
Incendiar-se cada vespre.

Clara Segura

Un cop de puny i una equació impossible de resoldre. Tinc la sensació (crec que tots la tenim) d'assajar una obra "important" (em fa vergonya l'adjectiu, però és això el que sento). Un boxejador amateur, espantat i furiós, mancat d'amor. Una jove professora de matemàtiques, experta en polígons, mancada d'amor. I el desert. I la urgent necessitat de saber qui som, d'on venim. D'entendre el llarg silenci de Nawal Marwan amb el cap, amb els punys, amb l’estómac i, finalment, amb el cor. Bufff! Que difícil, que apassionant, que bèstia! Wadji Mouawad ens explica el mateix que ens explicaven els grecs potser perquè, d'alguna manera, ens n'estàvem oblidant. Qui som. D'on venim. Em sembla que haurem de continuar assajant.

Julio Manrique

© de les fotografies: Bito Cels

"Ara que estem junts, tot va bé."

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, aquest cop l'excés d'expectatives no ha suposat un llast insalvable. Les informacions que arribaven en forma de crítiques i comentaris eren d'una intensitat tan elevada que era difícil no ensumar la flaire de les grans ocasions. A l'hora de la veritat, la realitat ha satisfet amb escreix aquelles previsions. Perquè Incendis és una experiència que t'enganxa a la cadira durant les tres hores que dura l'espectacle. Duríssima i colpidora, aquesta història d'amor que lluita per fer-se pas enmig de la cruesa i l'absurditat de la guerra es presenta amb tanta delicadesa que es permet fins i tot oferir petites gotes d'"humor" que, per breus instants, trenquen el dramatisme i permeten uns moments de respir més que necessaris. Una tan escueta com magnífica escenografia, que ho mostra tot amb gairebé res, i una il·luminació que modela amb mestria l'espai i el temps, es converteixen en l'entorn ideal pel lluïment personal dels actors. És molt complicat no posar-se dempeus davant Julio Manrique… i sobretot, sobretot, davant Clara Segura. Grandiosa interpretació la seva! Sense oblidar el destacable paper de Xavier Boada, que sembla concebut per donar el contrapunt a la tensió extrema que a estones sura per damunt l'escenari.

Si no l'heu gaudit encara, feu un últim esforç per aconseguir una entrada… perquè Incendis s'ho val! Des d'aquest bloc, no puc més que felicitar a tot l'equip que ha fet possible un espectacle d'aquest nivell. Sense dubte, una de les millors experiències teatrals que recordo, que segur hauria estat la cirereta a una nit inoblidable si una maleïda faringitis no hagués decidit interposar-se entre l'expectativa i la il·lusió personal.

Delicades

© de les fotografies: David Ruano

M’obsessiona la història curta, l'skecth, o millor dit, els sketchos. L'estructura que formen les petites històries. La galàxia que creen les formes inconnexes. La unitat que s’assoleix mitjançant el que en aparença no té unitat.

Recordo que un matí em vaig llevar ben aviat. Tenia set anys i estava a Quintanavides, el poble de la meva àvia. Vaig baixar a la cuina i la meva tia Guada s'estava rentant. Amb una tovalloleta anava mullant cada part del seu cos. Com jo era un nen ella va seguir com si res. La seva mà no parava de moure's sota el camisó blanc. Després de l'aigua, es va fer una frega amb alcohol de 96º i va acabar untant-se de dalt a baix amb Nivea. Més tard em va donar l'esmorzar i em va dir: "Tu et dutxes massa." Una boira espesa lluitava contra el sol. Va agafar un cubell, el va omplir d'aigua i va sortir al jardí a regar els rosers. Des de la finestra la vaig veure acariciant una rosa. I em vaig posar gelós.

Aquesta peça està dedicada a la meva avia i les seves germanes. És una manera de retornar-los el seu afecte. Una manera de parlar amb elles, de divertir-me amb elles, de mirar de comprendre allò que sabem que mai arribarem a entendre.

Per suposat que aquests personatges no són ni la meva avia ni les seves germanes. I els homes que estan amb elles tampoc són els seus germans ni els seus marits. Quan ets nen la imaginació completa tot el que no saps a gran velocitat, i crec que Delicades és un ensomni que necessitava fabricar per poder parlar amb elles, per inventar el que mai van poder-me explicar.

Alfredo Sanzol

© de les fotografies: David Ruano

A mi també m'agraden les històries curtes –em refereixo a les escrites o contades… no tant les viscudes–. Aquelles que aporten una immediatesa, una espontaneïtat, una concentració de conceptes, diàlegs i accions en un curt lapse de temps. Petites píndoles de creativitat que et mantenen enganxat perquè, quan encara no has acabat de pair-ne una ja tens servida la següent. Delicades és una història construïda amb petites històries. Una exposició aparentment inconnexa que s'acaba engranant amb la combinació magistral de conceptes com l'humor, l'amor, la ironia o la tendresa. Un trencaclosques on cada peça aporta un ingredient diferent i tot acaba encaixant per formar un plat suau, lleuger… i molt saborós. I d'entre aquestes peces, a destacar l'aparició de Carme Pla, que en moments puntuals de l'obra és capaç de desplegar una expressivitat a l'abast de molt poques actrius.

A mi també m'agraden les històries curtes… i si són delicades… molt millor!

Corteo

© de les fotografies: Cirque du Soleil

Corteo és una processó plena d'alegria, una desfilada festiva que sorgeix de la imaginació d'un pallasso. L'espectacle combina la passió dels actors amb l'elegància i la força dels acròbates perquè els espectadors se submergeixin en un món teatral i misteriós, en algun indret entre el cel i la terra, que barreja la diversió, la comèdia i l'espontaneïtat.

El pallasso presenta el seu propi funeral, que se celebra en un ambient carnavalesc, mentre uns àngels de la guarda vetllen en silenci. A través d'una mescla d'allò gran i petit, d'allò ridícul i tràgic, de la màgia de la perfecció i de l'encant de l’imperfecció, l'espectacle fa palesa la força i la debilitat del pallasso, així com la seva saviesa i la seva delicadesa per il·lustrar aquesta humanitat, viva en tots nosaltres. La música, ara lírica ara exultant, transporta Corteo a través d'una celebració atemporal en què la il·lusió es burla de la realitat.

© de les fotografies: Cirque du Soleil

Últimament se m'acumula la feina! Feia dies que tenia pendent escriure sobre un dels últims espectacles que he assistit i que em va emocionar. Així, que, tot i que amb tres setmanes de retard i amb poc marge per recomanar-ho a qui encara no l'hagi vist… aquí va!

Afirmar que el Cirque du Soleil ofereix un espectacle diferent no és aportar res de nou. Afirmar que es situaria allà on la línia entre circ i teatre queda més diluïda, tampoc. Per dir-ho fàcil, el primer que se m'acut després d'haver vist Corteo és que simplement és molt bonic. Molt. Preciós. Per enrevessar-ho una mica –si no aquest no seria un comentari meu– diria que és una explosió visual de tal magnitud que directament arriba als sentiments. Suposo que si la poesia es pogués veure seria alguna cosa semblant a això. No és només la bellesa dels seus números. No és només la precisió de cada moviment. No és només la combinació de rialles amb esglais i ooohs d'admiració. És tot a l'hora. Corteo és, sense dubte, l'espectacle total.

Escollir el funeral d'un pallasso com a fil argumental d'una història pensada per a tots els públics no semblava, en principi, la millor elecció. Però la realitat és transforma quan veus que allò és una festa on la tristesa no existeix. Una rua màgica que puja de la terra al cel, i del cel torna a baixar a la terra. I és que Corteo es desenvolupa suspès allà al mig, allà on hi haurien de viure els núvols. Allà on la llei de la llei de la gravetat és posa en dubte a cada minut que passa. Allà on la imaginació sembla estar a tocar dels dits.

Si hagués de destacar un moment concret em veuria immers en un destret de difícil resolució. Potser l'espectacularitat dels llits elàstics, on els acròbates es creuen miraculosament en vols impossibles. Potser l’elegància dels canelobres suspesos del sostre, on les ballarines s'hi enreden en un ball màgic. O potser l'impossibilitat de tancar la boca davant dels trapezistes sense trapezi, on la sincronicitat dels protagonistes agafa el màxim nivell de perfecció. Tant és. Agafeu-ne una al atzar i aquella serà la bona. Però per a mi, sense cap mena de dubte, el moment impagable de la nit va ser veure el meu pare, el membre més gran de la família, i el meu nebot, el més jove –més de seixanta anys els separen–, gaudint amb la mateixa emoció i intensitat. Només pels seus ulls i els seus aplaudiments ja paga la pena haver comés "l'imperdonable error" d'haver fet coincidir el dia de funció amb el millor partit del Barça a l'estadi. Ho sento tete! : )

Res no tornarà a ser com abans

© de les fotografies: David Ruano

"Mi mente tiene un objetivo, sólo me interesa eso: el amor y la falta de amor."

John Cassavetes

"Se'm nota molt que m'agrada el pingüino?"

"Aquí mucho bla, bla, bla, pero no se habla de cosas interesantes."

"Yo estoy mucho más tranquila desde que su ex tiene novio."

"Nos vamos a cenar, cogemos un pedo y nos decimos las cosas a la cara."

" Has d'assumir que tens un fill i que tens una nova… una nova vida social."

"Yo quiero ser madre, pero sin prisas, sin agobios."

"Sempre tens el no a la boca."

"No me montes escenas que lo sé todo. Todo."

"No, encara no, però me'l tiraré. No sé quan, però jo me'l tiraré."

"Un fill sense germans és un adult egocèntric."

"Trobes normal tenir un amant?"

"Yo tengo mis fantasias y son mías. Y tú, también tienes las tuyas porque estás viva y estás muy buena."

"A mi ara no em va bé saber-ho."

"Esto es especial. Hagámoslo especial."

© de les fotografies: David Ruano

Ho diré clar. He d'admetre que, contradient l'ambiciós títol de l'obra, crec que sí, que tot seguirà sent com abans. La qual cosa no ha de ser necessàriament una mala notícia, ni molt menys. I és que, llevat petits ajustos personals, podria dir que ja m'està bé que tot continuï en la línia actual. Però he de reconèixer que, quan divendres passat sortia per la porta de La Villarroel, la sensació que em va quedar va ser la d'una certa… com ho diria… indiferència? no, no seria això… decepció? no, tampoc… però en tot cas no va ser la d'un excessiu entusiasme. Potser és que estava massa ben acostumat –les meves últimes visites al teatre es comptaven gairebé per orgàsmiques–. Potser és el simple fet de caure en un excés d'expectatives –i ja sabem que passa amb les expectatives–. Sigui com sigui, el fet és que "Res no tornarà a ser com abans" no passarà a formar part dels moments estel·lars dels meus records teatreros. La qual cosa no vol dir que no hagi complert amb escreix la funció que a priori li encomanava… que no era una altra que passar una vetllada més que entretinguda.

Que sí… que les històries de parella sempre tenen aquell punt tragicòmic que enganxa…

que sí… que és fàcil sentir-se identificat en moltes de les escenes…

que sí… que els actors fan un bon treball i aconsegueixen plantejar una història molt creïble…

que sí… que és curiós i amb un punt divertit que tinguin el mateix nom a la realitat i la ficció…

que sí… que rius sovint de lo absurdes que podem arribar a ser a estones les persones…

que sí… que la posada en escena és amena i fàcil…

Però ja està. Sembla com si, després de gairebé una hora i mitja de combinar diàleg amb espontaneïtat, amb ironia, amb retrets, amb tendresa, amb obvietats, amb contradiccions… després d’escodrinyar per dalt i per baix el món de les relacions entre dones i homes… es trobi a faltar un puntet de sal a un discurs que et mantingui enganxat, un final punyent i inesperat, aquella escena genial que recordes durant varis dies. Però tampoc em feu massa cas. He llegit les crítiques i és obvi que en general no van per aquesta línia, la qual cosa només ve a demostrar que jo no sóc un expert en el tema i per tant aquest text no té més valor que el d'una simple opinió personal.

En definitiva, si voleu passar una estona distreta i divertida, "Res no tornarà a ser com abans" és una magnífica opció. Si preteneu trobar respostes al que passa per la ment humana quan un home i una dona decideixen compartir alguna cosa més que la hipoteca, segurament en sortireu amb els mateixos dubtes amb els que heu entrat. O potser amb alguns de nous! Com a la vida mateixa, vaja.

L'any que ve serà millor

© de les fotografies: David Ruano

"Benvinguda al tren de la vida, en què puc ajudar-la?"

"Sóc d'aquella mena de persones que quan es puja a un tren sempre pensa que ha pujat al tren equivocat."

"Avui em sento capaç de tot, vull agafar un subidón i penjar-me d'algú."

"¿Dios también son los padres, papá?"

"La Violeta és la meva filla. Ella és la seva professora, crec que es diu Rosa, no me'n recordo gaire bé."

"Olvídate de las dependientas, son agentes incitadores del mal."

"Hola, em dic Vane, tinc trenta-cinc anys i vull tornar amb el meu ex. No em mireu així, si us plau."

"Fer-se gran comporta un gasto i jo no hi estic disposada."

"Primer m'ha clavat un rotllo sobre la felicitat. I després m'ha dit que hauríem de començar de nou, una nova vida, renovació, canvi…"

"Avui al súper un noi de vint anys com a mínim m'ha preguntat: vosté és l'última… senyora?"

"I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?"

"Déjense ya de tanta quejadera y llantadera."

© de les fotografies: David Ruano

T'asseus a la butaca i de cop et trobes immers en un món tan irreal com real, tan surrealista com real, tan hilarant com real, tan real com real. I no pots apartar la vista de l'escenari perquè des del primer minut les escenes es succeeixen, es solapen, es contraposen i es complementen. I comences a riure perquè aquestes quatre estan permanentment de conya. I veus un gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?…penses tu. I la vida es mostra davant teu. I la reconeixes. I la gaudeixes. I la pateixes, també. I elles s'acceleren. I tu també. I elles paren. I tu rius. 

I acaba. I surts i recordes l'escena del sofà. I l'escena de la cançó. I l'escena final de l'histerisme col·lectiu. I tot passa tan ràpid que penses… l'any que ve serà millor!

Quatre actrius, un escenari fix, llums de colors. A destacar el treball de l'Alba Florejachs, segons els entesos, el descobriment de l'any. Per a mi, últimament, tot són descobriments. Però és tan bonic descobrir coses noves, oi?

__

L'any que ve serà millor. És clar, el plantejament que tots ens fem arribades aquestes dates. En les circumstàncies que estem vivint, sembla que més val que sigui així. Però em poso a pensar una mica seriosament i arribo a plantejar-me… realment l'any vinent serà millor? Doncs ho espero i ho desitjo de tot cor però em temo que no serà fàcil. No ho serà gens. Però espereu, no marxeu encara, que no ha tornat el Jaume que coneixíeu fa dos anys. No. Totalment al contrari. No ho serà perquè, fent balanç d'aquest 2011 que avui baixarà portes, arribo a la sorprenent conclusió de què potser aquest ha estat un dels millors de la meva vida. I jo mateix em sorprenc dient això però avaluant el conjunt del que han significat aquests últims 365 dies, fent inventari del meu estat a dia 1 de gener de 2011 i comparant-lo a dia d'avui, la realitat és aquesta.

Vaig començar el 2011 instal·lat al cuarto de les rates del soterrani. Sol, trist, fosc. No hi havia finestres a la meva vida. No hi entrava ni una espurna de llum. I allà sota, amagat del món, només hi accedia de tant en tant algun "pesat" que insistint, insistint, insistint… va aconseguir que el permetés entrar un dia a deixar-me unes engrunes que mantinguessin les meves constants vitals al ralentí. El que jo no havia previst és que aquell "cabró" acabés fent-se, sense permís, una còpia de les claus de la cel·la per tenir via lliure per accedir a la meva vida cada vegada que el necessités. La seva estratègia va ser clara: aguantar-me… i esperar. Sense ell, res hauria estat possible.

I un dia, sense saber com, de l'escletxa d'una paret escardada es va filtrar un bri de llum. Les rates es van acollonir totes i van fugir corrents. Jo també em vaig espantar, però, a diferència d'elles, em vaig quedar immòbil. Sense entendre res, l'escletxa es va anar fent gran i es va obrir davant meu la porta del que semblava un ascensor que deixava a la vista un rètol lluminós que deia… vine. Estava atordit i no sabia que fer però tampoc tenia elecció. Vaig entrar. Al mirall vaig descobrir el reflex d'una cara diferent i desconeguda. Una cara amb un somriure dibuixat. Les portes es van tancar i l'ascensor es va posar en marxa a una velocitat de vertigen. Suposo que la seva primera intenció era deixar-me a la superfície però algú va pitjar el botó i aquest va continuar pujant, pujant, pujant… Les portes es van obrir a dalt de tot, al pis superior, allà on l'aire és més fresc i la llum més clara. Davant meu, una terrassa ample, diàfana i neta, oberta al món. Un món de somni ple de joguines i animalons. Una gosseta amb forma de boleta que saltava damunt meu sense cap mirament. Uns pingüins que jugaven amb cavalls de colors a una petita piscina quadrada. Un ratolí desubicat que no sabia ben bé que hi feia allà. Una tortuga que sabia com aturar el temps i em donava instruccions del que havia de fer en cada moment amb missatges que apareixien i desapareixien de la seva closca. I papallones. Moltes papallones que revoltaven per tot arreu com el confetti d'una festa d'aniversari. I, controlant-ho tot, una nena, bruna com els seus ulls, que els mantenia a tots a ratlla a cops de rialles. I a mi el primer. S'hi estava tan bé, allà dalt. Des d'allà podia veure el blau del cel, el blau del mar, el blau d'uns ulls preciosos. I vaig tornar a viure. I passaven els dies i a cada nit que marxava em sentia més enganxat a la vida. Però des de dalt de tot també mirava sovint abaix, i alguna vegada vaig sentir un mareig desconcertant. I alguns dubtes que no sabia que ho fossin van fer que un dia em despertés sol de nou. Havia desaparegut tot. Joguines, animalets, nena… i també l'ascensor. Havia de marxar però només hi havia una manera. Saltant al buit. Si confiava en mi arribaria a la superfície il·lès i amb energia per continuar el camí encetat. Si no ho feia s'acabaria tot.

Vaig dubtar fins a tres vegades, i a la quarta vaig saltar. I, per una vegada, ho vaig fer convençut, amb els ulls oberts. Perquè en aquell mateix moment vaig decidir no tornar a perdre'm res del que s'oferís al meu voltant. Mai més. I en el meu vol cap a la realitat vaig descobrir que els més petits sovint regalen les alegries més grans. Vaig descobrir que hi ha milions de coses per aprendre i qui millor te les ensenyarà sempre serà la gent que t'envolta. Gent que són capaços de mostrar-te el camí correcte només esbossant un somriure. Gent que et demostra que l'amistat pot ser molt més addictiva que les "birres". Gent que sap el valor real d'un petó… I, definitivament, també vaig descobrir que el sabor amarg d'una solitud no desitjada és més suportable si segueixes estimant amb tot.

Avui no sé si ja he arribat a la superfície i ja puc començar a caminar pel meu propi món creat especialment per a l’ocasió. Però sí que tinc clares dues coses. La primera, important, que no m'he estimbat. I això, sense dubte, és un bon senyal. La segona, que tinc ganes de tornar a pujar, com més amunt millor, des d'on tot es veu molt diferent.

Uf… ho sento. Si aquest no és el meu post més llarg poc li faltarà. Us demano disculpes per aquest desplegament de verborrea descontrolada. Em sap greu però he de reconèixer que jo mateix m'he auto-abduït per aquesta mena de somni i he perdut el control de la situació. Però en tot cas, deixeu-me que us faci una pregunta personal. Si vosaltres haguéssiu viscut tot això en un any, conscients que ha significat un canvi definitiu en les vostres vides… creuríeu realment que l'any que ve pot ser millor? Segur que sí, però serà tot un repte.

Tot i que, pensant-ho bé… com m'agraden, ara, els reptes!

Sigueu feliços… però molt.

Raoul

Bon dia. Bona tarda.

Avui voldria, en aquest escrit, no explicar-vos la història de Raoul. M'ho permeteu?

M'agradaria, bàsicament, quan arribi l'hora, si és possible una tarda, manifestar-vos les meves ganes de ballar lliurement, de tremolar quan parlo, de tirar a terra els murs, d'anar al rescat, de fer grinyolar les cordes seques, de galopar amb els braços i les cames, de dormir dempeus, ben estirat, de trobar les bèsties indomables, de barallar-me amb la bona música, d'alliberar l'estel, de colpejar els meus mals pensaments… Dit en poques paraules, voldria, quan arribi el moment, compartir… el moment. Amb tots vosaltres. Així de simple. Us sembla bé?

Aquesta tarda m'agradaria fer-vos existir entre les ombres, asseguts a les vostres butaques, i projectar, com un vent que colpeja les vostres cares, el meu fràgil decorat (tot i el seu aspecte robust), amb les politges, els contrapeus, els projectors, el sistema d'allargament, els accessoris abonyegats i altres amalgames tèxtils…

Em seguiu?

Espero observar a través de la vostra presència la lenta metamorfosi d'aquell nom que ha pres el comandament d'aquesta nau sedentària en forma de títol. Serà un espectacle on la solitud tindrà com a mirall l'abundància i la multitud, i on aquesta multitud s'amagarà en el centre dels fragments singulars, que es compon dels anhels folls de llibertat, de trobada i d'evasió. I tot això retornarà reflectit en un sol membre: Raoul.

És una mica complicat, d'acord…

Serà necessari que tot això es concreti dins el vostre cap un vespre, i no dins el meu, i que aquest sentiment precís no tingui nom, perquè en pugueu inventar un.

Encara em seguiu?

Bé, doncs, tenim una cita, i quan arribi el moment, ni vosaltres ni jo en tindrem la clau. Això és el que importa.

Perquè, en realitat, jo no en tinc el control.

Tot i que, en realitat, ningú no ens controla.

Això espero…

James Thiérrée

__

Quan des del precís instant que els llums s’atenuen i sents aquell pessigolleig de les ocasions especials és perquè alguna cosa gran està a punt de passar.

Quan en cinc minuts estàs inmers de ple en un món de fantasia i de màgia, absort per un espectacle visual total és perquè alguna cosa gran està començant a passar.

Quan els moviments d’un cos expliquen més que les pròpies paraules, quan no pots reprimir el riure i la sorpresa i la pell et sorprèn sovint disfressada de cítric és perquè alguna cosa gran ja està passant.

I quan tota la sala esclata dempeus en una ovació final de gairebé set minuts mentre el somiador continua ballant i regalant emocions és perquè alguna cosa gran, molt gran, ha passat.

Mai deixaré d’admirar la gent amb la capacitat d’emocionar. I avui, James Thiérrée i el seu Raoul ho han portat a la seva màxima expressió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.