Soap, The Show

Imatge original: edinburghspotlight.com

Una col·lecció de banyeres serveix de plataforma per a una refrescant desfilada d’artistes a Soap, The Show, un cabaret a mig camí entre el circ contemporani i el teatre de varietats, que va captivar el públic i la crítica del festival Fringe d’Edimburg el 2010.

L’explosiva vitalitat dels vuit artistes –veterans del Cirque du Soleil i d’altres prestigioses troupes internacionals–, ha conquerit a un milió i mig d’espectadors d’arreu del món, des del Riverside Studios de Londres a l’Òpera de Sydney.

Els seus directors, Markus Pabst i Maximilian Rambaek, han transformat la imatge del bany com un santuari íntim i han demostrat que la banyera pot esdevenir un veritable escenari teatral. Sobre ella, trapezis, acrobàcies, malabars, corretges aèries, humor i coreografies passades per aigua converteixen Soap, The Show en un deliciós, refrescant, irreverent i inclassificable cabaret, apte per a totes les edats.

L’hora del bany mai tornarà a ser la mateixa!

Teatre Poliorama

Imatge original: edinburghsfestival.list.co.uk

Acrobàcia, aigua, ball, banyeres, cabaret, cant, circ, comicitat, contorsionisme, coreografia, cossos, dansa, equilibrisme, erotisme, espectacularitat, flexibilitat, força, gimnàstica, humor, malabarisme, mim, música, òpera, picardia, potència, teatre, rauxa, rialles, risc, seducció, sensibilitat, sensualitat, sorpresa, trapezis… això i més és Soap!

Sé que no és la millor crítica-opinió-resum-recomanació que hagi fet des d'aquest bloc. Ja em perdonareu, però ahir… podria haver estat en un concert de Falete i hauria gaudit igual. Perquè ahir… l'espectacle era el de menys. Perquè ahir tenia els ulls a l'escenari… però jo era a un altre lloc.

__

La màgia de la butaca 13.

O com, sovint, la felicitat depén de les coses més petites…

Fila 1, butaca 13. No és la primera vegada que ocupo aquest número de seient. Però em va fer il·lusió que l'atzar em regalés de nou la possibilitat de seure en aquesta butaca –l'atzar?–. No és per cap tipus de superstició ni res que s'hi assembli. Tampoc és per que recordi tots els números de les butaques on m'he assegut al teatre. Ni parlar-ne! La memòria no passaria, ni de bon tros, per ser un dels meus forts. Però hi ha ocasions que és recorden sempre. Per especials, és clar. I l’última vegada que recordo en quin número de seient estava, aquest era el 13. Ahir, també. Aquella primera vegada no se m'oblidarà mai. La d'ahir, tampoc. És simple casualitat? Segurament sí… però qui sap.

Però no patiu. No us faré ara una tesi doctoral sobre les virtuts més o menys esotèriques d'aquesta xifra tan particular. Ni tampoc sobre el perquè de les casualitats o el que poden arribar a significar. Perquè segurament ja no toca. Perquè segurament acabaria insistint en un tema on ja està tot pràcticament dit. I també, ho de d'admetre, per no incomodar ningú, especialment a qui no vull incomodar. Només us donaré una pista, a mode de confessió… tot i que estic segur que no seria necessari. Us he enganyat. Perquè la veritable màgia del moment no estava a la butaca 13, sinó a la del costat. Gràcies, butaca 15, per aquests petits "esquitxos" de felicitat.

Per segona vegada, m'haureu de perdonar. Assumeixo que aquest comentari no té gaire a veure amb l'espectacle que avui recomano –perquè el recomano… i molt!–. Però aquest és el meu bloc personal, amb tot el que això implica. Alguns ja sabreu –o intuireu– a què es refereix. I els que no… no hi doneu voltes. No sempre tot té una explicació lògica en aquesta vida.

Prometo millorar.