Una petita història d'amor

Una barra d'un local qualsevol. Al seu damunt, tres cerveses fent companyia a desenes de gots mig buits. Hi ha poca llum. I aquesta, lluny de la seva comesa, és limita a una mutació constant de tons blaus i vermells. Entre ombres de colors, siluetes indefinides apareixen i desapareixen coincidint amb els esclats capriciosos i intermitents dels flaixos.

A fora, grups de fumadors es reuneixen desafiant un fred punxant. A dins, el local és ple, però sense les estretors recordades de l'estiu. La música fa ballar una bona part de l'aforament. Però no a tothom. El volum intens no permet una conversa fluida, que sovint es redueix a gestos convulsius, mirades pròximes i quatre frases curtes condensades a cau d'orella.

Tres amics compartint una amistat recentment estrenada. Entre ells, l’espontaneïtat d'una relació encara per descobrir. Les hores allarguen la nit repartint de forma indiscriminada el que ben aviat seran bons records. S'ho passen bé. Molt bé. Han sortit amb aquest objectiu i no els suposa cap esforç assolir-lo. Els agrada riure, però sobretot, els agrada regalar-se motius per fer-ho.

Ella mira al seu voltant i adreçant-se als seus companys de festa els diu en veu alta: aquesta nit sóc molt afortunada. I somriu. Sense esperar a rebre cap resposta, s'afanya a aclarir: …ara mateix no podria estar més ben acompanyada. Esclaten les rialles, ara compartides entre els tres. Entre mirades de complicitat, els dos amics s'hi apropen, i, situats a banda i banda, li xiuxiuegen a l’oïda: avui ets la nostra reina… i li fan un petó, un a cada galta. L'escena sembla pensada per a ser immortalitzada en l'àlbum dels records d'una nit diferent.

Riuen molt. El moment els diverteix i l’espremen al màxim sense complexos. Els rostres es dibuixen amb el traç de l'alegria de les ocasions especials. Les mirades s'entrecreuen a tres bandes sortejant els feixos d'una llum cada cop més opaca. I de sobte, un sol pensament apareix per triplicat: tothom hauria de tenir la sort de viure un moment com aquest almenys un cop a la vida.

Però quan les mirades deixen de ser triangulars per convertir-se en lineals, aquestes s'alenteixen fins quedar gairebé aturades. I al fixar-se la mirada, també ho fan la música i la llum. La distància entre els seus ulls s'escurça lentament, presa d'un magnetisme inevitable, i abans que hi pugui haver cap reacció racional, els llavis d'ell es posen suaument sobre els d'ella. És un petó dolç, tendre, modelat amb la passió que demana el moment. És el seu primer primer petó, el que ofereix el sabor més excitant i alhora desconegut. Amb el temps aturat en mode de pausa indefinida, tot es gaudeix molt més intensament. Tan sols són uns segons, però suficients per guanyar l'espai necessari per ser assaborits com es mereixen. Tan sols són amics, però per uns breus, brevíssims instants, són molt més que això. I s'ofereixen, i s’entreguen, i es donen, i es mostren tal com són, i s'enamoren. Desitjarien que no acabés mai. Que aquest "ara" fos sempre "ara"…

Perduda la noció del temps, i a contracor, els llavis comencen a acomiadar-se per cedir de nou el protagonisme a uns ulls que, mentre s'allunyen, esbossen un senzill "gràcies".

Confosos però contents, mostren a la cara un somriure net i lluminós, fruit de la sorpresa i la satisfacció. Discretament, ella busca amb la mirada la complicitat del tercer amic, que mitigava la calidesa del moment apurant els últims glops de cervesa darrera seu. I aquest, sense pensar-ho, i abans que hi pugui haver cap reacció racional, busca amb els seus els llavis d'ella. És un petó dolç, tendre, modelat amb la passió que demana el moment. És el seu primer primer petó, el que ofereix el sabor més excitant i alhora desconegut. Amb el temps aturat en mode de pausa indefinida, tot es gaudeix molt més intensament. Tan sols són uns segons, però suficients per guanyar l'espai necessari per ser assaborits com es mereixen. Tan sols són amics, però per uns breus, brevíssims instants, són molt més que això. I s'ofereixen, i s’entreguen, i es donen, i es mostren tal com són, i s'enamoren. Desitjarien que no acabés mai. Que aquest "ara" fos sempre "ara"…

Perduda la noció del temps, i a contracor, els llavis comencen a acomiadar-se per cedir de nou el protagonisme a uns ulls que, mentre s'allunyen, esbossen un senzill "gràcies".

Tres amics, un sol sentiment. Un curt lapse de temps per a la reflexió… i pel gaudir. Un temps hipnotitzat per un pèndol oscil·lant i imaginari…

De retorn a la realitat, mica en mica la música torna a sonar i la llum a il·luminar. Tot és com era uns minuts abans però tot sembla tan diferent… Els rostres es redibuixen amb el traç d'una felicitat descoberta en l’inesperat. Les mirades s'entrecreuen de nou a tres bandes surant en un núvol de satisfacció i agraïment. I de sobte, sense demanar-ho, un únic pensament apareix per triplicat a les seves ments per instal·lar-s’hi per sempre més: tothom hauria de tenir la sort de viure un moment com aquest almenys un cop a la vida.