Si creus…

Si creus que estàs vençut, ho estàs.

Si creus que no t'atreveixes, no ho faràs.

Si creus que t'agradaria guanyar però no pots,

no ho aconseguiràs.

Si penses que perdràs, ja has perdut.

Perquè en el món trobaràs

que l'èxit comença amb la voluntat.

Tot està en l'estat mental.

Moltes carreres s'han perdut

abans d'haver-se començat.

I molts covards han fracassat

abans d'haver iniciat la seva feina.

Pensa en gran i els teus fets creixeran.

Pensa en petit i quedaràs enrera.

Pensa que pots i podràs.

Tot està en la nostra ment.

Si penses que tens avantatge, vas per davant.

Has de pensar bé per avançar.

Has d'estar segur de tu mateix

abans d'iniciar un gran premi.

La batalla de la vida no sempre la guanya

el més fort o el més lleuger.

Perquè tard o aviat l'home que guanya

és aquell que creu poder-ho fer.

Rudyard Kipling

__

Pensava en quants cops la vida ens posa a prova, a vegades de manera injustificada, quan, de nou, una curiosa sincronicitat m'ha enviat al bloc de la Marina Martori i m'ha posat al davant aquest text que m'ha fet veure les coses una mica més clares.

Així que aquest text "robat" és per a tots els que estiguin passant per alguna etapa de dubtes o dificultats, i molt especialment per algú que s'ho està currant molt i que segur, segur, ben aviat canviarà les preocupacions per somriures. I, de passada, també per a mi, que prou falta em fa.

A més, trobo que alguna cosa té que lliga força bé amb aquest bloc… tot i que no sabria dir-vos ben bé que és…

Carta Owerta al Ministre de Mala Educació

Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas, pero por suerte siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.

Referente a su desafortunado comentario en el Congreso de los Diputados le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque prefiero hacer los ojos grandes porque sino me haría usted salir de pollague... en fin… de un corral de pollos.

Sí, sí... ya sé que ustedes pensaran que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia. Reconozco que las piernas me hacen higo solo de pensarlo, pero no se equivoquen, que no estamos tocados del hongo, Sr. Ministro.

Hace muchos años que aguantamos, y ya estamos hasta la cabeza de encima. Desde siempre que hemos estado haciendo el higo flor. Pero sabemos que quien tiene el culo alquilado no se sienta cuando quiere. Por eso queremos joder el campo… tocar el dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones para hacer como aquel que nada. Es cierto que no podremos decir trigo hasta que esté en el saco y bien atado, pero de poco en poco se llena el fregadero.

Sabemos que nuestra decisión les ha dejado atónitos y animo-perdidos. Que sacan fuego por las muelas porqué creen que lo hacemos sólo para chafarles la guitarra. Pero en el fondo, ustedes son tanto de la cebolla como nosotros, y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite. Pero les aseguro que ya no vamos a irles más detrás con el flautín sonando. Hasta ahora hemos ido tirando, pero al final, nos hemos dado cuenta que todo son ochos y nueves y cartas que no ligan. Y ahora lo que nos viene de gusto es hacer la nuestra. Haberlo pensado antes, quién no quiera polvo que no vaya a la era. De aquí a muy poquito, nos buscaran y ya no estaremos. Estaremos en la barriga del buey, donde ni nieva ni llueve. Aunque esto ya son higos de otra cesta.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos a verlo: preferimos esparcir la niebla.

Bueno, hasta aquí mi reflexión. Ahora tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que… buen viento y barca nueva.

Atentamente,

Un catalán en proceso de españolización.

__

Aquest text, que segurament ja haureu llegit, m'ha arribat via internet i l'he trobat francament divertit –últimament tendeixo a prendre-m'ho tot a conya–. He decidit publicar-lo aquí però no he pogut estar-me'n de fer-li abans alguna lleugera adaptació, seguint el meu instint i, sobretot, el meu "absolut domini" de la llengua veïna. M'agradaria poder fer referència de l'autor, però això, a hores d'ara, podria ser més difícil que trobar una agulla a Montpellier.

Desig 07. Per a tu…

Fa dies que estic escrivint nous posts per al bloc però entre una cosa i l’altra la veritat és que no acabo de trobar el moment de penjar-los. Entre acabar de polir-los i que sorgeixen nous temes que em ve de gust comentar, al final uns se sobreposen als altres i se m’acaba acumulant la feina. Tot arribarà. Però de cop, aquest matí, fent una ullada als blocs que segueixo, he trobat aquesta meravella que m’agradaria compartir amb vosaltres. Potser és allò de "pensa" en el que vols i ho tindràs… Sigui com sigui, tan de bo aquestes paraules fossin meves, perquè n’estaria força orgullós. En tot cas, subscric tot el que diu, puntualitzant el comentari sobre el riure, que, si bé és cert que fer-ho constantment segurament acabaria tenint quelcom d’irreal, crec que buscar un motiu per riure cada dia mai no pot ser avorrit… però en fi… cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions.

Així, que, avui, aquest desig "robat" és per a tu, per a tots vosaltres. Gràcies Marina, per compartir-lo des del teu bloc.

I posats a desitjar, us desitjo també un feliç diumenge. Gaudiu-lo, però molt.

__

Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar, i després d’oblidar, no guardis rancor.

Et desitjo que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que, fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejovenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infeliços.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te…

Víctor Hugo

El cor té cervell

Això que el cor té cervell és una metàfora, no?

No, s'ha descobert que el cor conté un sistema nerviós independent i desenvolupat amb més de 40.000 neurones i una complexa i espessa xarxa de neurotransmissors, proteïnes i cèl·lules de suport.

Gràcies a aquests circuits tan elaborats, sembla ser que el cor pot prendre decisions i passar a l'acció independentment del cervell, i pot aprendre, recordar i inclús percebre. Existeixen quatre tipus de connexions que parteixen del cor i van fins el cervell del cap.

La primera és la comunicació neurològica mitjançant la transmissió d'impulsos nerviosos. El cor envia més informació al cervell de la que rep. És l'únic òrgan del cos amb aquesta propietat, i pot inhibir o activar determinades parts del cervell segons les circumstàncies. Això significa que el cor pot influir en la nostra percepció de la realitat i per tant en les nostres reaccions.

La segona és l'informació bioquímica mitjançant hormones i neurotransmissors. El cor produeix l'hormona ANF, que assegura l'equilibri general del cos: l’homeòstasi. Un dels seus efectes és inhibir la producció de l'hormona de l’estrès i produir i alliberar oxitocina, la que es coneix com a hormona de l'amor.

La tercera és la comunicació biofísica mitjançant ones de pressió. Sembla ser que amb el ritme cardíac i les seves variacions el cor envia missatges al cervell i a la resta del cos.

I la quarta és la comunicació energètica. El camp magnètic del cor és el més potent de tots els òrgans, i és 5.000 vegades més intens que el del cervell. S'ha observat que aquest canvia en funció de l'estat emocional. Així, es torna caòtic quan sentim por, frustració o estrès, i en canvi s'ordena amb les emocions positives. De fet, se sap que el camp magnètic del cor s'estén al voltant del nostre cos entre dos i quatre metres, de manera que tothom qui ens envolta rep l'informació energètica continguda en el nostre cor.

Això ens porta a la conclusió que el cervell del cor és el primer en tractar l'informació que després arribarà al cervell del cap. Serà aquest un pas més en l'evolució humana?

Hi ha dos tipus de variació de la freqüència cardíaca. Una és harmoniosa, d'ones amples i regulars, i adopta aquesta forma quan la persona té emocions i pensaments positius, elevats i generosos. L'altra apareix amb les emocions negatives, com la por, la ira o la desconfiança. Però encara hi ha més. Les ones cerebrals es sincronitzen amb aquestes variacions del ritme cardíac, és a dir, que el cor arrastra el cap. La conclusió és que l'amor del cor no és una emoció… és un estat de consciència intel·ligent.

En fi, el cervell del cor activa en el cervell del cap centres superiors de percepció completament nous que interpreten la realitat sense basar-se en experiències passades. Aquest nou circuit no passa per les velles memòries, sinó que el seu coneixement és immediat, instantani, i, per això, té una percepció exacta de la realitat.

Tot i que sembli ciència ficció, està demostrat que quan el ser humà utilitza el cervell del cor crea un estat de coherència biològic, tot s’harmonitza i funciona correctament. És una intel·ligència superior que s'activa mitjançant les emocions positives.

De moment és tracta d'un potencial no activat, i sembla que molt poca gent és capaç d'utilitzar-lo, però comença a estar accessible per a un gran nombre de persones. Només cal activar aquest circuit cultivant les qualitats del cor: l'obertura cap al proïsme, l’escolta, la paciència, la cooperació, l'acceptació de les diferències, el coratge… En definitiva, la pràctica de pensaments i emocions positives. En essència, lliurar-se de l'esperit de separació i dels tres mecanismes primaris: la por, el desig i l'ànsia de domini, mecanismes que estan ancorats profundament en l'ésser humà perquè ens han servit per sobreviure durant milions d'anys. Ara ens hem de lliurar d'ells prenent la posició de testimonis, observant els nostres pensaments i emocions sense jutjar-los, i escollint les emocions que ens poden fer sentir bé. Hem d'aprendre a confiar en la intuïció i reconèixer que el veritable origen de les nostres reaccions emocionals no està en el que passa a l'exterior, sinó en el nostre interior.

Així que cultiveu el silenci, contacteu amb la natura, viviu períodes de solitud, mediteu, contempleu, teniu cura del vostre entorn vibratori, treballeu en grup, viviu amb senzillesa. I quan tingueu dubtes sobre el que heu de fer… pregunteu al vostre cor.

Annie Marquier,

matemàtica i investigadora de la consciència 

__

Fa uns dies una amiga em va enviar aquest article que havia llegit a La Vanguardia, que em va semblar molt interessant –últimament les meves "fonts" són inesgotables i m'ofereixen en safata la temptació de no pencar gaire–. Tan de bo la seva lectura serveixi d'ajuda a totes aquelles persones que estan "indecises" i no saben "que posar-se" quan surten de casa.

I és que ara podríem dir allò tan utilitzat que cada dia aprenem alguna cosa nova, però… de debò encara quedava algú que dubtés sobre qui manava realment?

Gràcies Ona.

__

Si voleu llegir l'article original
El corazón tiene cerebro

Només és tracta de ser bona persona

Un empresari andalús de reconegut prestigi es preparava per donar una xerrada davant un auditori. Emmarcada en l'assignatura de creació d'empresa, la seva ponència estava enfocada a explicar els seus "secrets" per encaminar als assistents cap a una posició de referència a la seva comunitat. Entre els assistents, nombrosos empresaris esperaven una lliçó magistral sobre tècniques, mètodes o procediments per fer de les seves empreses una de les capdavanteres del sector. Estaven disposats a no perdre’s cap detall. I la ponència va començar…

– Bona tarda, és un plaer estar aquí… –i demés protocols pertinents–. No em considero digne de parlar davant d'un fòrum com aquest, davant de persones de la vostra categoria. Jo, per dir-vos la veritat, només he vingut a parlar-vos de què, en aquesta vida, el realment important és ser bones persones…

En aquest moment les seves conjectures van caure com fulles de tardor. Per ser un bon empresari el primer que cal ser és bona persona? És aquesta la recepta màgica? No s'ho acabaven de creure, tot i que alguna cosa els va fer pensar que això de "ser bona persona" no és precisament quelcom que estigui especialment "de moda", i potser podia convertir-se en un fet diferencial, tant en els negocis com a la vida. Així que van prestar encara més atenció de la que en principi preveien. Van prendre notes i des d'aquell moment van reflexionar sobre aquest tema. Avui, molts d'ells han arribat a la conclusió que, efectivament, el realment important en aquesta vida és ser bona persona.

Bona persona… sona bé! Però… que significa realment ser bona persona? Quines són les seves principals característiques? Honradesa? Sinceritat? Justícia?

Les bones persones són aquelles de les que sempre te'n pots refiar, perquè, passi el que passi, sempre van amb la veritat per davant i, amb determinació, et diuen les coses com les senten. Però ho fan amb les seves millors paraules i, el que és millor, ho fan sempre a la cara. Perquè les bones persones són sinceres, potser de vegades massa i tot. Per a elles no existeix la mentida, ni tan sols aquelles "sense importància aparent", que es diuen per evitar ofendre o per no quedar malament amb ningú.

Les bones persones són honrades i tenen paraula. Quan es comprometen sempre compleixen. D'aquesta manera és com la resta de la gent percep que són gent en qui es pot confiar. I si més endavant les circumstàncies canvien, les accepten com vénen i assumeixen la seva responsabilitat sense por.

Les bones persones no es creuen millors que ningú. Són humils i saben tractar als que els envolten per igual, amb justícia, i saben donar a cadascú el que els correspon. Les diferències entre caps i empleats existeixen, i així ha de ser, però això no implica que el primer hagi de ser un dèspota ni el segon un aprofitat que abusi de la confiança que en ell s'ha dipositat.

Les bones persones són exigents amb elles mateixes, però també ho són amb els demés perquè és la manera amb la que els ajuden a superar-se dia a dia, a pujar contínuament el llistó. Lluiten contra lo fàcil, lo còmode i lo inútil. Es plantegen objectius ambiciosos en tots els camps de la seva vida i treballen per assolir-les.

Les bones persones no discuteixen, en tot cas debaten. Els crits i les ofenses, ja siguin amb fets o paraules, no és propi d'elles. Exposen els seus arguments, perques i raons de forma serena, intentant entendre les posicions contraposades quan algú els hi planteja. En les bones persones no existeix l'orgull ni la rancúnia.

I per acabar, la que segurament és la seva característica més "vistosa". Les bones persones sempre tenen un somriure per oferir i contagien als demés la seva alegria i energia. Transmeten en tot moment el fruit d'una pau interior que resulta de viure al màxim tot l'anterior sense esperar res a canvi.

Amb tot, podria semblar que ser bona persona no ha de ser tasca fàcil. Suposo que tant com no ser-ho. Perquè tot és redueix a una qüestió d'actitud. Però és evident que és possible. És per això que ja fa temps que intento ser una d'aquestes persones. Si ho estic aconseguint o no suposo que només el temps, i la gent, ho dirà. Si tu també vols ser-ho, possiblement ja hauràs detectat algun aspecte a millorar en la teva vida, en la teva actitud. T'animo a que ho provis. Perquè, en el fons, tot es podria resumir en una frase molt més concreta, i sobretot, molt més fàcil…

Vols ser més feliç? Converteix-te en bona persona!

__

Fa un temps un amic em va enviar un enllaç amb aquest article i jo em vaig comprometre a traduir-lo i penjar-lo al bloc. I aquest és el resultat. He d'admetre, però que la traducció, si bé intenta ser bastant fidel al text original, en alguns aspectes ha estat lleugerament adaptada per aquelles coses de les apreciacions personals. És per això que, per si és del vostre interès, us deixo l'enllaç a l'article original i d'aquesta manera en podreu treure les vostres pròpies conclusions.

Gràcies Xevi.

__

Si voleu llegir l'article original

Sólo se trata de ser buena persona

Si voleu llegir el post que va motivar en Xevi a enviar-me'l

Les millors persones del món

Mira'ls, no són invisibles

"¿Cuánto vale una sonrisa?"

"Nada es suficiente para darte las gracias. Nada es todo lo que tengo."

"Tu sonrisa me hará más feliz que tu dinero."

"¿Y si hoy cambias tu café por mi sonrisa?"

"Bienvenido a mi casa, perdona si no tiene techo."

"Rebaixes. Posa la meitat i t'ho agrairé el doble! Només aquesta setmana."

"La generosidad es dulce, coje un Sugus."

Llegint un dels blocs que segueixo he descobert aquest vídeo, que més enllà de ser un document colpidor, ens obre els ulls a una realitat que massa sovint obviem. 

I a més, posa de manifest vàries coses:

1. Que un món millor és possible.

2. Que és molt engrescador veure que encara queda molta, molta bona gent disposada a aconseguir-ho.

i 3. Que és un autèntic luxe tenir l'oportunitat de conèixer algunes d'aquestes persones.

Copiar potser no sigui l’activitat més lloable que existeix, però quan el fi s'ho val crec que està més que justificat. I en aquest cas, coneixent qui ha penjat el post, estic segur no li importarà que en fem tanta difusió com sigui possible.

Gràcies Mariona.

__

Si voleu llegir el post original
inventariant.wordpress.com

Si voleu visitar el web del projecte

Dreaming the same. The Project

Si voleu conèixer alguna d'aquestes persones que us deia…
Centre Obert Heura

La porta dels tres panys

La porta dels tres panys

Sònia Fernández-Vidal

La Galera

2011

___

Si vols que passin coses diferents, deixa de fer sempre el mateix.

Qualsevol cosa que fem als altres o a la nostra Terra ens afecta molt més del que (…) us arribeu a imaginar. Per això, els xinesos diuen que "l'aleteig d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món".

(…) Les nostres eleccions defineixen qui som, i no les circumstàncies que vivim o les nostres habilitats.

(…) al cosmos existeixen totes les possibilitats, i nosaltres som responsables de crear la nostra vida.

Per anar on no se sap, cal anar-hi per on no se sap.

___

Un llibre que intenta explicar l'inexplicable… i se'n surt d'una manera sorprenent. La física quàntica a l'abast dels més escèptics.
Si teniu entre set i noranta anys… us agradarà. 

7 regles per romandre positiu

1. Espera abans de preocupar-te

Que et preocupava l’any passat, per aquestes mateixes dates? Vas sobreviure a aquestes preocupacions? Sabies que només el 8% dels temes que ens preocupen acaben realment passant?

"L’ansietat no buida el dolor del demà, però en canvi deixa l’avui sense força."

2. Manté una actitud d’agraïment

Conta les teves benediccions i anota-les per escrit.

"Sentir-se agraït i no expressar-ho és com embolicar un regal i no donar-lo."

3. La teva salut és la teva riquesa

Sense salut, et faltarà l’energia necessària per expandir la teva vida i la teva felicitat a tots els nivells. Pren-te el teu temps per menjar, fer exercici i dormir bé. I, per sobre de tot, segueix una bona dieta mental: alimenta la teva ment amb pensaments que et facin sentir bé i no et facin mal.

"Una de les principals qualitats que requereix l’èxit és l’energia… i potser sigui l’única."

4. Gaudeix de l’efecte "boomerang"

Fes quelcom per algú. Tot el que facis de bo, et retornarà sempre, encara que no vingui de la mateixa persona ni de la mateixa manera. El secret és donar sense esperar res a canvi… pel simple plaer de donar. Llavors rebràs per partida doble, perquè vas gaudir donant i gaudiràs rebent. Si dónes esperant rebre alguna cosa a canvi, conrearàs dissort, perquè aquesta no és la naturalesa del teu cor i t’estaràs desconnectant d’ell, de la teva font més elevada.

"Si vols elevar-te, eleva a algú més."

5. Aprèn a dir NO

El nostre temps, interessos i energia són limitats. Si t’acostumes a dir sempre SÍ a tot sense realment desitjar-ho, acabaràs buit d’energia, amb un sentiment de frustració i resentiment amb la vida, perquè estaràs visquent una vida que no és la teva. Hem d’aprendre a dir NO, i saber dir-ho amb amor. Un "no, gràcies" a temps pot transformar la teva vida.

6. Entèn el poder de la disciplina

Si et disciplines avui, gaudiràs més de la vida demà.

"La disciplina és la millor amiga de l’home, perquè el porta a realitzar els anhels més profunds del seu cor."

Mare Teresa de Calcuta

7. Envolta’t de gent positiva

Troba persones que creguin en tu i t’inspirin sempre a millorar.

"Estimar i ser estimat és com sentir el sol per tots costats."

__ 

No, no m’estic tornant boig. Només que les coses, quan es veuen escrites, sembla que agafen una altra dimensió. Aquestes "regles per romandre positiu" les vaig llegir al bloc Guia cuerpo mente i ara és quan em toca mirar de posar-les en pràctica. Per consum propi, que diríem…

Actitud vacacional… sempre?

Amb la reentrada a la feina sembla que, de cop, tots tenim menys temps per a nosaltres. Menys temps per passejar, per escoltar música, per llegir… i per escriure, també. Per això últimament m'he aficionat a fer de  cleptòman per la xarxa i he "agafat" prestats alguns articles de gent que sap el que es diu i que he trobat interessants. Una manera com una altra de pujar el nivell del meu bloc sense haver de pencar massa. El que penjo avui l'he llegit al bloc La pelota no entra por azar, d'en Ferran Soriano, actual president d'Spanair, pel qual he de reconèixer una especial admiració. Espero que us agradi.

__ 

Als països del Sud d’Europa, aquests dies marquen el final simbòlic de les vacances d’estiu. En el moment en que la societat en conjunt es torna a “posar en marxa”, em pregunto si podem aprendre alguna cosa de l’actitud davant la vida que hem tingut durant les vacances. Potser les vacances són una “prova pilot” de com hauríem d’enfrontar-nos al conjunt de la nostra vida.

Les vacances són finites, s’acaben. Ho sabem, no ens fa gràcia però ho acceptem i aquesta acceptació té una influencia decisiva en com les vivim. Però és que la nostra vida també és finita, s’acaba. Encara ens fa menys gràcia, ho acceptem amb més dificultat, no hi pensem gaire i no ho tenim molt en compte a l’hora de viure. És veritat que després de les vacances hi ha una altra vida, la laboral, potser menys atractiva, però vida al final, mentre que encara ningú ha pogut demostrar fefaentment que hi ha una altra vida després de la mort física i només tenim la fe per agafar-nos-hi. Però, a efectes pràctics, tant la vida com les vacances són finites.

L’acceptació d’aquesta finitud de les vacances comporta que les vulguem gaudir al màxim, fer el que ens agrada i estant al costat de les persones que ens agraden o estimem.

Com a la vida, no? No és menys veritat que serem vius un grapat d’anys, que, siguin quants siguin, ens semblaran pocs i que el que hauríem de voler és gaudir-la al màxim, fer el que ens agrada i estar al costat de les persones que estimem? O és que aquesta vida finita ha de ser un camí de sacrifici i patiment, destinada a acumular riqueses materials o mèrits vanitosos per ser recordat quan no hi siguem? (aquells als qui deixem en herència els nostres calers, cases o bosses Louis Vuitton ens recordaran una estona també). És una bona idea sacrificar molts minuts, hores i dies d’aquesta vida finita no estant amb els qui estimem?

L’actitud vacacional dóna menys transcendència al que ens passa i sí molta importància a cada moment. De vacances, pensaves anar en bicicleta però plou, així que t’has quedat a casa jugant a cartes… no hi fa res. De vacances, valores cada moment, el vius intensament i el gaudeixes, perquè saps que és un moment únic, que passa, en un període que és finit.

No és aquesta l’actitud que ens permetria ser més feliços en la nostra vida en general? No sobre preocupar-nos per les coses que ens passen i centrar-nos en reaccionar-hi de forma positiva. Gaudir de cada moment com si fos únic –perquè ho és!– i viure el present intensament.

Perquè en el fons recordem que això és finit, que no viurem per sempre. A Brasil diuen “a vida é curta e não para de passar”.

Rellegiré aquestes notes en uns mesos, quan ja no recordi les vacances i l’actitud vacacional.

Meditar canvia el cervell

Moltes persones que practiquen la meditació relaten el benestar que hi troben. Els científics comencen a creure que, igual que s'exerciten els músculs, es pot arribar a entrenar el cervell i canviar-ne l'estructura.

Cada cop hi ha més indicis que l'estat introspectiu de la meditació pot promoure grans canvis. Des de fa un temps, els neuròlegs i el mateix Dalai-lama col·laboren per esbrinar els efectes d'aquesta pràctica sobre el cervell. Al món hi ha en marxa 120 projectes de recerca relacionats amb els efectes de la meditació, segons el registre de Clinicaltrials.gov, la base de dades mundial que recull els assajos clínics finançats pels instituts nacionals de salut dels Estats Units. Són estudis que han observat els efectes beneficiosos de la meditació en persones amb càncer, malalts del cor, estrès posttraumàtic, insomni i addiccions. La meditació no cura, però els resultats de molts d'aquests treballs demostren que la seva pràctica té un paper a l'hora de reduir la resposta a situacions estressants que, finalment, es tradueix en una millora física. No hi ha consens en el tema, però es creu que se'n poden notar els efectes si es practica entre 20 i 40 minuts al dia.

No parlem d'un benestar momentani, sinó de canvis en el cervell que fan veure (i viure) la vida d'una altra manera. Aquests efectes neurològics els ha estudiat a fons Richard Davidson, de la Universitat de Wisconsin, que ho investiga amb els monjos tibetans i que compta amb el suport del mateix Dalai-lama. Mitjançant tècniques de diagnòstic per la imatge, ha aconseguit introduir-se en el cervell de més d'una dotzena de monjos tibetans que fa entre 15 i 40 anys que mediten vuit hores diàries (en total, acumulen entre 10.000 i 40.000 hores de meditació). L'investigador ha pogut veure que l'estructura i configuració del cervell d'aquests autèntics "atletes cerebrals" –així els anomena– és diferent de la de les persones que no mediten.

Empatia i atenció

Quins són els canvis al cervell dels grans meditadors? El nostre cervell és un entramat complicat en què les neurones es comuniquen formant circuits, que utilitzen elements químics, com els neurotransmissors i l'electricitat. Certs processos neuronals en què intervé la producció d'ones gamma estan més coordinats al cervell de les persones que mediten més hores. Aquesta sincronia no és habitual i es tradueix en més eficàcia en tasques cognitives com ara atendre, aprendre o fer servir la memòria de treball.

També s'han observat canvis en els circuits del cervell involucrats en el processament de les emocions. L'ínsula és una de les estructures del cervell on van observar més activitat en els monjos budistes que en les persones que no mediten. Té un paper clau en la representació i la detecció de les emocions, així com en les respostes corporals com ara l'augment del batec del cor o de la pressió arterial. I com més temps es dedica a la meditació, més intensa és l'activació d'aquesta zona. Els investigadors també han observat canvis en el lòbul prefrontal, que té un paper clau en la capacitat d'empatia i de percebre l'estat mental i emocional dels altres. Els investigadors suggereixen que els bons sentiments es poden entrenar.

En altres estudis en malalts amb dolor crònic que practiquen la meditació fets per la Universitat de Manchester s'han demostrat altres canvis en el còrtex prefrontal involucrats en els mecanismes que, a nivell neurològic, intervenen en la reaparició del dolor. Si s'entrena el cervell per viure el present s'evita que anticipi esdeveniments negatius futurs. Això explica que s'observin menys recaigudes en persones amb depressió crònica.

Emocions positives que poden millorar la salut i el benestar

La meditació es pot traduir en emocions, i els canvis en les emocions incideixen sobre la resta de la salut. Els experts creuen que al voltant del 25% de totes les patologies tenen una base o origen psicosomàtic. És a dir, que o bé estan originades per les nostres emocions o bé, almenys, les nostres emocions fan que la malaltia empitjori o millori.

Les malalties psicosomàtiques ataquen, sobretot, l'aparell digestiu, la pell i el sistema cardiovascular. Es manifesten a causa d'emocions com l'ansietat, l'ira o l'angoixa. Quan el que passa a l'entorn provoca emocions negatives, l'activació del cervell canvia. S'alliberen neurotransmissors com la noradrenalina o la serotonina, necessaris per a moltes funcions del cervell, en una quantitat adequada. Quan n'hi ha un excés, poden alterar l'equilibri del cos i provocar respostes negatives. Si no es resol la situació d'emergència o la manera en què l'individu l'afronta la dolència, la malaltia es cronifica.

Les emocions positives generen sensació d'alegria i ens reforcen. Les negatives ens debiliten. Hi ha una somàtica positiva, amb una resposta orgànica que millora la salut general. Enamorar-se, sentir-se motivat per la feina, gaudir d'un bon menjar o de la companyia dels altres estimulen la mateixa zona del cervell, el circuit plaer-recompensa. Fan que alliberem un neurotransmissor, la dopamina, que genera aquesta sensació positiva que es tradueix en un benestar general.

També passa quan som amables, encara que la situació que visquem sigui en principi negativa i estressant. Davant l'adversitat, amb una actitud positiva també s'obté una resposta social positiva. Per aquest motiu, cada cop és més freqüent que els professionals de la salut recomanin la pràctica de la meditació a molts malalts.

__ 

Cut & paste d’un article que el diari Ara ha recuperat per a la seva edició digital d’estiu. Si sou dels que, com jo, que encara aneu amb la "L" penjada al clatell pel que fa aquests temes, us recomano que el llegiu. Els efectes són, com a mínim, engrescadors. De moment, a mi m’ha ajudat a reafirmar-me com a persona i a veure la vida des d’una vessant més positiva. Em quedo amb la frase "…els bons sentiments es poden entrenar". Doncs a entrenar fort!

Momo

Momo*

Michael Ende

Alfaguara

Grup Promotor

1990

* La portada que es mostra correspon a l'edició en castellà, mentre que les dades bibliogràfiques ho són de la versió en català. No és que m'hagi tornat ximple. Simplement és que així és com em van regalar aquest llibre i com m'agrada a mi (no em feu cas, jo ja m'entenc…). 

___

Escoltar de debò de debò és una cosa que només molt pocs saben fer. (…)

Momo escoltava de tal manera que els pensaments més savis s'emparaven de sobte de la gent més estúpida. I no pas perquè ella els digués o els preguntés res que els ho hagués induït, no. Ella restava asseguda i es limitava a escoltar amb atenció i amb el més viu interès. I, en aquesta actitud, els seus ulls grossos i foscos observaven l'interlocutor, i aquest sentia com tot d'una se li acudien uns pensaments que mai no hauria ni sospitat.

Escoltava de tal manera que els més perplexos i indecisos sabien de cop i volta el que volien. Els tímids se sentien de sobte Iliures i agosarats. Els dissortats i els afligits es tornaven confiats i alegres. I si algú pensava que la seva vida era un total fracàs, sense sentit, i que només era un més entre milions d'éssers, un ésser insignificant del qual es pot prescindir igual que es prescindeix d'una escombra vella…, quan s' adreçava a la petita Momo per contar-li-ho, tot parlant-li'n, veia amb claredat que s'equivocava de mig a mig. Entre tots els éssers humans, de tipus amb les seves característiques, només n'hi havia un, i aquesta era la raó per què, a la seva manera, ell era un ésser tan important en aquest món.

Era així com escoltava Momo!

___

Hi ha un gran misteri que (…) forma part de les coses de cada dia. Tota la gent hi participa, tothom el coneix, però és una minoria la que s'hi atura a pensar. La majoria de la gent el tenen per una cosa ben normal i no se n'estranyen gota. Aquest misteri és el temps. Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo, pero tot això no vol dir res, ja que tothom sap que una sola hora pot semblar una eternitat a qualsevol, una hora que al mateix temps pot transcórrer com si fos un instant; tot depèn del que s'experimenti durant aquesta hora.

Perquè el temps és vida. I la vida és dins del cor.

(…) De la manera que m'escoltava aquesta criatura, era com si m'estirés la llengua.

(…) en la història del món hi ha determinats moments (…) en què totes les coses i tots els éssers, fins la més llunyana estrella, coincideixen d'una manera extraordinària, de tal forma que poden ocórrer coses que ni abans ni desprès no haurien estat possibles. Per desgràcia, la majoria dels homes no saben que en poden treure profit, i les hores de Fortuna passen, doncs, de llarg i inadvertides. Però quan algú les reconeix, llavors, al món, passen coses meravelloses.

(…) Hi ha moltes menes de solitud, però Momo en vivia una que probablement només han conegut poques persones i, amb aquella intensitat, poquíssimes.

(…) Fins i tot li arribaven moments en què desitjava no haver sentit la música ni haver vist els colors. I, no obstant això, si li haguessin donat a triar, no hauria renunciat per res del món a aquell record. Ni que li hagués costat la vida. Perquè el que havia descobert era que hi ha riqueses que signifiquen la ruïna d'algú quan no es poden compartir amb els altres...

(…) Perquè el temps autèntic no es pot mesurar amb el rellotge ni amb el calendari.

(…) el núvol de flors va anar davallant lentament i suau, i les flors van caure damunt l'immòbil món com si fossin flocs de neu. I, igual que els flocs de neu, es van anar fonent dolçament i es van fer altre cop invisibles per tornar al lloc on pertanyien: al cor dels homes.

(…) no hi ha paraules que puguin descriure ia joia d'aquell encontre. Tots dos passaven de les rialles a les llàgrimes i van estar enraonant sense parar i d'una forma caòtica i, és clar, només deien que ximpleries, sí, allò que es fa quan un està com borratxo d'alegria. I s'abraçaven tot sovint i la gent que passava pel seu costat s'aturava per fruir plegats el plor i la rialla, perquè ara a tots els sobrava temps per a aquelles coses.

(…) Però molta d'aquella gent no va saber mai a qui ho havia d'agrair tot allò ni què havia passat en realitat durant aquell instant que els havia semblat un obrir i tancar d'ulls. La majoria d'ells tampoc no s'ho haurien cregut. Només s'ho creien i ho sabien els amics de Momo.

___

Potser pugueu pensar que aquest és un llibre per a nens o joves. Potser no us falti una part de raó. Però hi ha una dita que afirma que els nens sempre diuen la veritat. I jo puc assegurar que he viscut en primera persona les sensacions que es descriuen en tots i cadascun d'aquests fragments. Però reconec que no podria ser gaire objectiu si entrés a valorar-les, així que més val que cadascú en tregui la seva propia opinió si decideix llegir aquest llibre.

Em quedo amb el desig que tan de bo tots tinguéssim la sort de tenir una Momo ben a prop, sempre. Personalment, si mai per atzar me la torno a trobar, m'agradaria preguntar-li moltes coses.

Personal Branding

Fa uns dies em va arribar a través de la xarxa un article sobre Personal Branding. Em va semblar interessant i enllaçat amb aquell en vaig trobar un altre. La primera intenció va ser penjar-los al bloc de l'estudi però vaig pensar que el contingut anava més enllà de l'entorn professional. Així que aquí en deixo un resum traduït –i lleugerament adaptat–. Per si pot interessar.

__

Personal Branding: l'hora del diàleg amb un mateix

Fa un temps vaig llegir la història d'una persona que, per un problema neuronal, era incapaç de discriminar converses. Així, quan entrava en qualsevol lloc amb gent que parlava, al seu cap es barrejaven totes les veus. En poques paraules, per tornar-se boig…

Últimament jo també començo a tenir aquesta mateixa sensació. Des del moment que connecto l'ordinador fins que m'en vaig al llit fent una última mirada al meu iPhone, em trobo inmers en una conversa contínua. Els moments de tranquil·litat, sense "soroll" de fons, són cada vegada més curts. Escolto i llegeixo a molta gent, però cada dia és més difícil escoltar les persones que realment haurien d'importar-me. I especialment una: jo mateix.

A "dospuntzerolàndia" cada dia és més difícil distingir la nostra pròpia Marca Personal. Encara que pensem que deixarem empremta en els demés, el més probable és que cada vegada siguem menys nosaltres, per no ofendre a ningú. De manera subtil però imparable, poc a poc ens anem convertint en la marca dels altres, una marca uniforme però simpàtica. I a mesura que augmenten els nostres "amics", anem deixant d'escoltar el més autèntic de tots. El que hem anat coneixent poc a poc, el que ens fa patir però també ens dóna "canya" quan cal. El que sempre estarà al nostre costat: nosaltres mateixos.

Això no vol dir que, ben dosificat, el 2.0 no tingui sentit. Però potser ha arribat el moment de tornar enrere, el moment del 0.0, el moment del diàleg amb nosaltres mateixos. El moment de conversar, cooperar i compartir bones estones amb la persona que millor coneixem. I després, ja tindrem temps per interactuar amb les del nostre voltant.

La Marca Personal es basa en la personalitat de qui la sustenta –el 0.0–. Només quan tinguem clar qui som, podrem sortir a defendre-ho. Si el nostre 0.0 és dèbil o influenciable, per manca de conversa honesta amb nosaltres mateixos, acabarem sucumbint al vendaval 2.0.

Ningú allà fora ens dirà que hem de fer, el que ens agrada o el que hem de buscar. Ningú millor que nosaltres ens identificarà allò en el que som bons i quins són els límits que no hem de sobrepassar. O no hauríem. Perquè en el moment que ho fem, llavors serem menys nosaltres i més el que els demés volen que siguem.

Així que, si volem tenir una Marca Personal potent, comencem per conversar seriosament amb el nostre principal follower. El que veiem quan ens posem davant del mirall.

__

El Branding és un procés. La Marca, el resultat

El Personal Branding és un procés, una sèrie de passos i etapes que es succeeixen. La Marca Personal és el resultat d'aquestes accions. I la clau és entendre bé aquesta diferència.

Tots tenim una Marca Personal perquè, encara que sigui de forma accidental o no planificada, tots realitzem accions que ens posicionen en la ment de qui ens envolta.

La qüestió és: s'ha de sortir a la tele, signar llibres o emplenar estadis per afirmar que hem tingut èxit en el nostre pla de posicionament de la nostra marca? Definitivament no.

El Personal Branding, com qualsevol altre procés, és un conjunt d'etapes que, a mesura que es van superant et van fent millor, però que no acaben mai. No es tracta de ser famós o ric –que també podria ser–, sinó d'actuar de manera premeditada per millorar cada dia, i, en conseqüència, augmentar el teu valor i la teva qualitat personal.

Qualsevol persona hauria de dissenyar el seu propi pla de posicionament. Des de desenvolupar nous hàbits positius a aprendre un idioma, des de posar en marxa un bloc a crear les seves targetes de visita, des de reflexionar sobre els seus valors i objectius vitals fins a trobar el mentor que l'acompanyi en el procés.

En definitiva, no es tracta de signar llibres, ser capaç de parlar davant d'un auditori ple de gent o guanyar-se la vida amb el que t'agrada. Aquesta és la conseqüència, el resultat lògic i natural –i molt satisfactori– d'haver dissenyat un pla de millora personal, però no és l'objectiu en si mateix. L'important no és el destí. L'important és el camí.

I, hi ha alguna alternativa? Doncs probablement deixar-se portar, deixar que siguin els demés els que dissenyin el nostre pla de posicionament. Però, sincerament, aquesta no és realment una alternativa, simplement és una merda.

Per tant, el Personal Branding –com el comercial– no està pensat només per a les grans empreses o els personatges "famosos". És un concepte que qualsevol persona o empresa hauria d'aplicar per molt reduït que sigui el seu mercat o audiència… o per molt poc atractiu que sigui al que es dedica.

La vida és massa llarga per "deixar-se morir". Per no tractar d'aprendre quelcom de nou i interessant cada dia. I el millor de tot és que ningú ha de dir-te el que has de fer o aprendre. Perquè has de ser tu qui dissenyi el teu propi projecte. Tot i que, això de començar a pensar per nosaltres mateixos, no només és difícil per manca de costum, es que, a més, acollona una mica.

Però la millor raó per intentar-ho hauria de ser també la més egoista. La raó per millorar cada dia i augmentar el valor que pots oferir als demés és que et sentiràs millor encara que et quedis lluny d'assolir el teu objectiu final. Perquè, a més, si l'assoleixes segurament és perquè vas ser poc ambiciós.

__

Si voleu llegir els articles originals:

Personal Branding y Marketing 0.0: La hora del diálogo con uno mismo

El Branding es un proceso. La Marca, el resultado