© de les fotografies: David Ruano
John Cassavetes
"Se'm nota molt que m'agrada el pingüino?"
"Aquí mucho bla, bla, bla, pero no se habla de cosas interesantes."
"Yo estoy mucho más tranquila desde que su ex tiene novio."
"Nos vamos a cenar, cogemos un pedo y nos decimos las cosas a la cara."
" Has d'assumir que tens un fill i que tens una nova… una nova vida social."
"Yo quiero ser madre, pero sin prisas, sin agobios."
"Sempre tens el no a la boca."
"No me montes escenas que lo sé todo. Todo."
"No, encara no, però me'l tiraré. No sé quan, però jo me'l tiraré."
"Un fill sense germans és un adult egocèntric."
"Trobes normal tenir un amant?"
"Yo tengo mis fantasias y son mías. Y tú, también tienes las tuyas porque estás viva y estás muy buena."
"A mi ara no em va bé saber-ho."
"Esto es especial. Hagámoslo especial."
© de les fotografies: David Ruano
Ho diré clar. He d'admetre que, contradient l'ambiciós títol de l'obra, crec que sí, que tot seguirà sent com abans. La qual cosa no ha de ser necessàriament una mala notícia, ni molt menys. I és que, llevat petits ajustos personals, podria dir que ja m'està bé que tot continuï en la línia actual. Però he de reconèixer que, quan divendres passat sortia per la porta de La Villarroel, la sensació que em va quedar va ser la d'una certa… com ho diria… indiferència? no, no seria això… decepció? no, tampoc… però en tot cas no va ser la d'un excessiu entusiasme. Potser és que estava massa ben acostumat –les meves últimes visites al teatre es comptaven gairebé per orgàsmiques–. Potser és el simple fet de caure en un excés d'expectatives –i ja sabem que passa amb les expectatives–. Sigui com sigui, el fet és que "Res no tornarà a ser com abans" no passarà a formar part dels moments estel·lars dels meus records teatreros. La qual cosa no vol dir que no hagi complert amb escreix la funció que a priori li encomanava… que no era una altra que passar una vetllada més que entretinguda.
Que sí… que les històries de parella sempre tenen aquell punt tragicòmic que enganxa…
que sí… que és fàcil sentir-se identificat en moltes de les escenes…
que sí… que els actors fan un bon treball i aconsegueixen plantejar una història molt creïble…
que sí… que és curiós i amb un punt divertit que tinguin el mateix nom a la realitat i la ficció…
que sí… que rius sovint de lo absurdes que podem arribar a ser a estones les persones…
que sí… que la posada en escena és amena i fàcil…
Però ja està. Sembla com si, després de gairebé una hora i mitja de combinar diàleg amb espontaneïtat, amb ironia, amb retrets, amb tendresa, amb obvietats, amb contradiccions… després d’escodrinyar per dalt i per baix el món de les relacions entre dones i homes… es trobi a faltar un puntet de sal a un discurs que et mantingui enganxat, un final punyent i inesperat, aquella escena genial que recordes durant varis dies. Però tampoc em feu massa cas. He llegit les crítiques i és obvi que en general no van per aquesta línia, la qual cosa només ve a demostrar que jo no sóc un expert en el tema i per tant aquest text no té més valor que el d'una simple opinió personal.
En definitiva, si voleu passar una estona distreta i divertida, "Res no tornarà a ser com abans" és una magnífica opció. Si preteneu trobar respostes al que passa per la ment humana quan un home i una dona decideixen compartir alguna cosa més que la hipoteca, segurament en sortireu amb els mateixos dubtes amb els que heu entrat. O potser amb alguns de nous! Com a la vida mateixa, vaja.
