dimarts, 11 de desembre de 2012

De cor a cor

Ets més jove que jo, però, lluny del que podria semblar, la teva experiència supera amb escreix la meva. A tu, aquest aspecte no sembla importar-te massa. I a mi, de moment, tampoc. M’agrada aprendre al teu costat. Amb tu em sento com un adolescent descobrint els misteris primerencs del plaer. Des del mateix instant en què els meus dits fan lliscar la cremallera del teu vestit esquena avall, el cor se m’accelera amb l’excitació que transmet l’estar a les portes d’allò tan desconegut com desitjat. En un segon, el teu cos se m’ofereix franc, accessible, delerós. T’agafo pels malucs i, amb tota la suavitat que sóc capaç, t’assec damunt els meus genolls. Et deixes fer, però, en el fons, ets tu qui manes. La teva pell, llisa i brillant com la mel, acarona suaument les meves mans, guiant-les per tots i cadascun dels racons de la teva anatomia, fent-les córrer per les corbes del desig amb la prudència i la inseguretat d’un conductor novell. Reconec una malaptesa evident en els meus moviments, massa abruptes encara per merèixer-te. Tu ho saps, però et mostres comprensiva, i amb una clucada d’ull m’indiques quin és el camí que he d’agafar. Ara per aquí, ara per allà. Ara una mica més amunt, ara un pèl més avall. Ara pots anar una mica més ràpid, espera… ara no corris tant. De tant en tant, quan les meves carícies encerten el punt exacte i la intensitat precisa, em regales un sospir de delit. Un sospir, que, no en tinguis cap dubte, m’estremeix més a mi que a tu mateixa.

Penso que m’hauria agradat haver-me acostat a tu abans. Que la nostra relació hagués nascut fa temps. Que la nostra història tingués ja una història. Així, ara et coneixeria prou bé per saber quins són els teus secrets més íntims. Per poder fer-te allò que tu desitges que et faci. Per esperar junts que el sol surti a escalfar-nos cadascuna de les nostres nits. Sí, és el que hauria volgut. Però el destí ha fet que ens trobéssim ara. Així és com és. I així és com ha de ser. Mai no és massa tard per començar. Tan sols m’has de seguir ensenyant. I jo tan sols he de continuar aprenent. Aviat, ben aviat, seré capaç d’estar a la teva altura, d’acompanyar-te amb un ritme harmònic, d’acariciar les teves sis cordes daurades amb la mestria suficient per fer que, acord a acord, totes les cançons siguin les nostres cançons. Per fer que els nostres cossos es fonguin finalment en un de sol i, de cor a cor, compartim junts la melodia d’un orgasme infinit.

43 comentaris:

  1. Per a tu: http://ambonsulls.blogspot.com.es/2012/12/oh-my-love.html

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sense paraules! De fet… ja ho diuen, val més una imatge…
      I a sobre li fot "Oh my love"! Ahhhh…

      Thank you, thank you, thank youuu…

      Suprimeix
  2. M'esteu fent bestiejar, ara cap aquí, ara cap allà...
    Així que ens hem enamorat?? Ais, ja passa això. Espero que et doni moltes satisfaccions...la teva guitarra.
    Petonets

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja me les dona, Lluna, i tant… el que passa és que de moment, només me les dona ella a mi. Ara falta que la pugui correspondre com es mereix. Temps…

      Suprimeix
  3. Brutal, la teva guitarra és màgica si t'inspira meravelles com aquesta. M'has fet vibrar :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I tant, Sílvia! És màgica, sí, però jo encara no sé com van els trucs bons i no passo dels més facilets (i tot i així encara se'm veu la trampa!). Però l'important és gaudir del moment, no? Imagina't si un dia n'aprenc i tot! Ahhhh! ; )
      Obviaré comentar la teva frase final (per no posar-te en un compromís)… però m'encanta saber-ho! ;P

      Suprimeix
  4. Impressionant!!!
    Durant uns minuts, i probablement durant la resta del dia, voldria ser guitarra. No una guitarra qualsevol, no. Aquesta amb la que tu aprens.
    Apunto per la llista de reis: un vestit amb cremallera a l'esquena.
    I tranquil, tu ja saps tocar-la, només cal que perfeccionis una mica més.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ei Campaneta...,
      les cremalleres de l'envoltori són molt millor al lateral i, així, no es fan malbé les cordes de l'embolcallat.
      A Maimés ara n'hi unes d'oferta, boniques-boniques.

      Suprimeix
    2. Juk, no sé si parlem del mateix. Però una cremallera al costat, la podria baixar jo sola...no m'interessa.
      Tu saps tocar...la guitarra, Juk?

      Suprimeix
    3. Caram, Campanilla, es pot dir més alt però no més clar!
      Me n'alegro que t'hagi agradat. ; )

      Suprimeix
    4. Jaume, m'ha agradat tant....que et demano permís per traduir-ho al castellà i publicar-ho al meu blog, fent referència a tu, l'autor original evidentment.

      Suprimeix
    5. Haha… vols posar el meu post al teu bloc? Mira, de no ser ni escriptor ara resultarà que ho serè i traduit… de cop! ; )
      Fes, fes, és clar. Per mi cap problema. Però amb una condició. M'encanta que hi hagi interacció entre els lectors del bloc, però, si pot ser, aquest tipus de "reyerta" entre ninotets deixeu-les per a l'hora del pati, quan us hagueu acabat l'entrepà de xocolata, ok? Hahaha… (és conya, eh?)

      Suprimeix
    6. Jaume, tens tota la raó i tot el dret...és casa teva.
      Només aclarir-te que no era una reyerta (per mi no) i que fa que no dino entrepans a l'hora del pati.
      Algun dia em posaré en contacte amb tu, si tiro endavant amb lo de la traducció, i algun detallet més

      Suprimeix
    7. Jaume, i si de cas jo, m'emporto el post a Maimés i els hi llegeixo als nens perduts, i en acabar menjarem anisos i serem feliços.
      Ains...
      Ains?
      Ja m'he encomanat.

      Suprimeix
  5. Campaneta, jo de moment, amb la Wendy ja m'apanyo.

    ResponSuprimeix
  6. Juk, doncs avisa'm quan deixis d'apanyar-te.
    Sabies que la Campaneta deixava anar uns polvos màgics? jejeje

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Campaneta, i tu saps que en Peter i la colla són personatges de "fricció"? jejeje

      Suprimeix
    2. Juk....jajajaja, ja m'has fet riure!.
      Dels personatges de fricció m'agrada molt el Pinotxo...ja saps, el té més gran que ningú (el nas).

      Suprimeix
    3. Osti Campaneta, el pinotxo és un ésser infernal...
      Quina por!

      Suprimeix
    4. Juk, et fa por el Pinotxo??? ains pobret.
      A mi em fa més por la Caputxeta...una noia que sembla inocent...
      I m'encanta la Blancaneus: toma! el príncep i set més de regal

      Suprimeix
    5. Ah, doncs en aquest sentit t'interessarà més l'Alí Babà, no?

      Suprimeix
    6. Juk, Campanilla… quan acabeu (sense presses… eh?), algú em podria explicar que coi té a veure aquesta competició de noms de personatges de ficció amb la meva guitarra? Hahaha… en fi… feu, feu.
      Però sobretot no us baralleu, eh? ; )

      … i jo que pensava que m'havia quedat un post bonic… i mira en que me l'heu convertit! :'(

      Suprimeix
    7. Jaume, m'ha agradat moltíssim....t'ho dic (i t'ho demano) uns comentaris més amunt.

      El teu post està ple d'imaginación, sensibilitat i sensualitat...això no ho canviarà res del que diguem els altres

      Suprimeix
  7. No sé, Juk....per un cap de setmana, no estarien malament.
    Però aquests no són capaços ni d'obrir una porta, que més podríen obrir?

    ResponSuprimeix
  8. Arribarà el Jaume i ens censurarà..... tot i quan jo inocentment només volia saber què se sent quan ets una guitarra en unes mans dolces

    ResponSuprimeix
  9. Juk....no t'enfadis. Et convido a un cafè, va

    ResponSuprimeix
  10. Ains Juk, el cafè era la idea. Però també podries prendre't un cola-cao

    ResponSuprimeix
  11. Jaume, només falta que treguis la guitarra i cantis una cançó per amanir la festa :o

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Encara estic en estat de xoc! ; )
      Si algú entra ara al bloc es pensarà que el post ha tingut èxit!
      Buahhh… :'(

      Suprimeix
    2. El post és molt bo. No trobo la manera de contactar amb tu!
      Aniré traduïnt, i ja ho trobaré...suposo.

      PD: Tens el meu vist-i-plau per esborrar els meus comentaris

      Suprimeix
    3. A veure… prova aquí:
      blackblocs44@gmail.com
      ; )

      Suprimeix
  12. Ahir me'n vaig dur una bonica sorpresa i volia compartir-la amb vosaltres.
    L'altre dia, una seguidora d'aquest bloc em va demanar permís per traduir aquest text i publicar-lo al seu. El resultat reconec que em sorprén una mica… per mi és com llegir un text nou! És divertit. Si el voleu llegir, aquí el teniu: http://ves.cat/bP2E

    Ara resultarà que, de no considerar-me ni escriptor (obvi, per altra banda) he passat a ser un autor fins i tot traduit! Hehe…
    Gràcies, Campanilla!

    ResponSuprimeix
  13. Jaume, qui ha dit que un escriptor sigui aquell que publica best-seller's?
    Per mi un escriptor és aquell que escriu i que sap arribar a qui el llegueix. Per tant, jo et considero escriptor.

    Jo, humilment, t'he traduït al castellà. Però igual algun dia et tradueixen a d'altres llengües.

    Jo em sento agraïda per què ho hagis permés.

    Una abraçada

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Campanilla.
      La definició d'escriptor no només em ve gran sinó que tampoc té massa sentit. Però m'agrada molt que el que escric et transmeti alguna cosa. En un dels majors afalacs que els que escrivim per simple afició podem rebre. És, sense dubte, la major motivació per seguir-ho fent.
      Un petó.

      Suprimeix
  14. Mai és tard per aprendre!
    M'ha encantat i seduït aquest relat... Felicitats!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No, per aprendre mai és tard. Per altres coses ja no ho sé… però per aprendre, segur que no! ;)
      Me n'alegro molt que t'hagi encantat el relat. I encara més que t'hagi seduit!
      Moltes gràcies!

      Suprimeix
  15. Sobren les paraules.... tu les hi has possat totes... i a sobre en un ordre exquisit....☆♡☆

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que me n'he deixat alguna oblidada, segur! :)
      Moltes gràcies, m'alegra que t'hagi agradat.

      Suprimeix