Fart

Finalment havia decidit sortir a menjar-se el món.
Però va notar que aquella nit havia sopat massa i va preferir deixar-ho per un altre dia.

Oleanna

Imatge original: Teatre Romea

"Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs."

John és un professor universitari de pedagogia una mica atípic. Segons ell, la seva feina consisteix més en provocar, posar en dubte, i qüestionar els alumnes que no pas en transmetre'ls-hi coneixements i dades fàcilment avaluables. Carol és una estudiant molt més normal, vol aprovar. John ha suspès a Carol. Aquest és el punt de partida d'Oleanna i de tot el teatre de David Mamet: dues persones que discuteixen perquè tenen interessos oposats. A partir d'aquesta premissa Mamet desplega el seu talent i, a poc a poc, ens atrapa en la mateixa tela d'aranya que ha teixit pels seus personatges. Així descobrirem que darrere les teories idealistes sobre I'educació de John s'hi amaguen interessos molt més banals i contradictoris i que darrere la ràbia de Carol hi ha motius molt poc clars.

Mamet, amb aquesta peça clau de la dramatúrgia contemporània, parla de la crisi del sistema educatiu universitari, i del poder en un sentit molt ampli: tant el que té algú que sap sobre qui no sap –i la responsabilitat amb que aquest poder s'exerceix– com també el joc de poders que s'estableix entre dues persones; el sexual, l'intel·lectual, i finalment I'últim, del que tots deriven o potser on tots van a parar, el poder moral.

David Selvas

__

"No li diguis "nena" a la teva dona!"

Segurament el resum més encertat del que ahir vaig viure al teatre Romea és la frase que encapçala aquest post. "Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs". Perquè Oleanna és un joc de contradiccions constant que fa que els esdeveniments és succeeixin amb la mateixa intensitat amb que els rols de poder canvien d'una banda a l'altra.

Per a mi, el millor de l'obra és la credibilitat que els actors, i molt especialment Ramon Madaula, despleguen a l'escenari. El pitjor, l'angoixant sensació què, mentre passen els minuts, l'història és fa cada cop més real. Un plantejament que ens obliga a pensar, a donar voltes i voltes sobre quines són les motivacions que porten a aquest professor universitari a actuar d'aquesta manera amb la seva alumne; i quins els arguments que porten a l'alumne ofesa a donar-li la volta a la truita pel camí menys inesperat. I al final, la conclusió de què, realment, només en el cap dels protagonistes està la resposta correcta.

Vielen Dank Freunde

No, no me n'havia oblidat. Suposo que tots vosaltres sí. Ja veig que els seguidors i seguidores d'aquest bloc tenen poques inquietuds "futboleres". I ja m'està bé, la veritat. Reconec que de vegades també a mi em fa certa mandra estar contínuament pendent del que fan els de la capital. Potser un dia ho deixi córrer i destini totes les meves energies blocaires en temes més profitosos. I potser aquell dia aquest bloc també guanyarà en interès. Però mentre aquest moment no arribi, continuarem amb la paranoia particular d’homenatjar aquells equips que, indirectament, de tant en tant em donen un petit motiu per somriure. Així que avui penjo, amb retard, l'agraïment que hauria d'haver sortit a la llum el passat dimecres a la nit, als voltants de quarts d'onze. Aquell dia, però, hi havia coses més importants en què pensar…
Com sempre, de fet.

Havia de passar…

Un avís previ als possibles lectors d'aquest bloc: no cal que llegiu aquest post. Ho dic de veritat, no és necessari. Perquè es tracta simplement d'una reflexió personal que vull deixar anotada, però que per la majoria dels que de tant en tant passeu per aquí –o per la totalitat, per ser més exactes– no us aportarà absolutament res. Interès zero. Així que, si no voleu perdre el vostre valuós temps, més val que continueu amb el que estàveu fent o cliqueu el següent bloc del vostre blogroll, segur que hi trobareu continguts infinitament més profitosos. Avisats esteu.

__

A l'obrir el bloc aquest matí m'he trobat amb una desagradable sorpresa. Una sorpresa que en realitat no era tal, perquè sabia que passaria i ja ho tenia assumit, però no per això no he pogut evitar un sentiment de certa tristor. Avui ha desaparegut de la llista d'entrades més visitades el meu post favorit. El que vaig escriure amb més il·lusió i el que més alegries m'ha donat des que aquest bloc està actiu. El post més breu però més intens que mai hagi escrit i possiblement que mai escriuré. De fet, és tan curtet que es podia llegir sencer directament des del llistat, sense necessitat de clicar-hi al damunt. Són només quatre frases, però porten impreses tota l'emoció d'un futur que havia de ser meravellós. Només set paraules que van fer que veiés el món amb una altra mirada. Primer, perquè em van obrir els ulls, i van aconseguir que m'adonés que hi havia vida aquí fora. I segon, perquè em van convèncer que valia la pena gaudir-la. Un post que va canviar aquest bloc de black a blanc, de gris a blau, de res a tot. Que va fer que un tal Zed Isdead renaixés i avui sigui una persona diferent. Mireu si n'és de bonic, el meu post. Com podeu veure, un post que, i ho dic sense exagerar, m'ha canviat la vida.

Sabia que un dia tot això s'amagaria i deixaria d'alegrar-me el moment d'obrir el meu raconet de reflexions virtuals. Tenia clar que, poc a poc, les altres entrades li anirien menjant terreny i acabarien per passar-li al davant. És llei de bloc, suposo. El que no esperava és que fos precisament avui. Perquè llavors es converteix en una petita ironia del destí, una sincronicitat més de les que últimament freqüenten la meva vida. I és que ahir mateix, per uns breus moments, reconec que vaig pensar que tot allò que us he explicat unes línies més amunt podia tornar a agafar un significat. Ho vaig fer sense cap fonament i deixant-me portar només pel desig… però ho vaig fer. Qui sap, potser van ser, sense saber-ho, els mateixos moments que el "meu post" sortia del llistat. Totes aquestes coincidències, sense dubte, tenen algun significat. Ara em toca a mi interpretar-les… i, sobretot, assumir-les.

Però les sincronies van i vénen sense avisar, i la història no acaba aquí. El destí… o l'univers… o no sé qui o què coi ha estat, ha decidit sense consultar-me que el post que entri a substituir aquell –insubstituïble, per altra part, ja ho he dit– sigui precisament la meva petició "universal". Pot ser sigui també un senyal? No ho sé pas. Cent paraules –cent-una, per ser exactes– contra set. Jo, sense dubte, sempre preferiré la versió curteta. Aquella és una realitat, aquest, només un somni. Però alguna cosa s'ha de moure també en aquest sentit, ho intueixo. I serà aviat, n'estic segur. Així que més val posar bona cara i estar preparat, perquè ja començo a estar fart de deixar escapar oportunitats de ser feliç.

__

Si encara esteu aquí –sabia que un avís de que no llegíssiu el post seria la garantia que ho farieu fins la darrera paraula– us faré una última, i estúpida –aquesta sí– reflexió final. No sé si vosaltres us entreteniu en la inútil paranoia d'analitzar quins són els vostres escrits que més han agradat –o han visitat– els vostres seguidors o lectors. Jo ho faig –digueu-me raret–, i he arribat a una descoratjadora conclusió. A la meva llista de posts més visitats només mostro cinc entrades. D'aquests, els quatre primers corresponen a dos articles que he recuperat de la xarxa o que m'han enviat i que he cregut interessant difondre i a dos opinions personals sobre dues obres de teatre. Només un text de creació pròpia entre els cinc més visitats. El meu bloc consta actualment de 166 entrades, de les quals només 11 són textos que no he escrit jo. Un 6,6% del total. Aquest petit percentatge representa el 80% de l'interès dels meus lectors. Els meus escrits, el 93,4% restant tenen, doncs, un interès del 20%. Això no és cap sincronicitat, això és simplement una realitat. Potser també d'això n'hauria de treure alguna conclusió. Potser és que, simplement, l'autor d'aquest bloc necessita millorar.
Et felicito fill!

Carta Owerta al Ministre de Mala Educació

Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas, pero por suerte siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.

Referente a su desafortunado comentario en el Congreso de los Diputados le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque prefiero hacer los ojos grandes porque sino me haría usted salir de pollague... en fin… de un corral de pollos.

Sí, sí... ya sé que ustedes pensaran que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia. Reconozco que las piernas me hacen higo solo de pensarlo, pero no se equivoquen, que no estamos tocados del hongo, Sr. Ministro.

Hace muchos años que aguantamos, y ya estamos hasta la cabeza de encima. Desde siempre que hemos estado haciendo el higo flor. Pero sabemos que quien tiene el culo alquilado no se sienta cuando quiere. Por eso queremos joder el campo… tocar el dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones para hacer como aquel que nada. Es cierto que no podremos decir trigo hasta que esté en el saco y bien atado, pero de poco en poco se llena el fregadero.

Sabemos que nuestra decisión les ha dejado atónitos y animo-perdidos. Que sacan fuego por las muelas porqué creen que lo hacemos sólo para chafarles la guitarra. Pero en el fondo, ustedes son tanto de la cebolla como nosotros, y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite. Pero les aseguro que ya no vamos a irles más detrás con el flautín sonando. Hasta ahora hemos ido tirando, pero al final, nos hemos dado cuenta que todo son ochos y nueves y cartas que no ligan. Y ahora lo que nos viene de gusto es hacer la nuestra. Haberlo pensado antes, quién no quiera polvo que no vaya a la era. De aquí a muy poquito, nos buscaran y ya no estaremos. Estaremos en la barriga del buey, donde ni nieva ni llueve. Aunque esto ya son higos de otra cesta.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos a verlo: preferimos esparcir la niebla.

Bueno, hasta aquí mi reflexión. Ahora tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que… buen viento y barca nueva.

Atentamente,

Un catalán en proceso de españolización.

__

Aquest text, que segurament ja haureu llegit, m'ha arribat via internet i l'he trobat francament divertit –últimament tendeixo a prendre-m'ho tot a conya–. He decidit publicar-lo aquí però no he pogut estar-me'n de fer-li abans alguna lleugera adaptació, seguint el meu instint i, sobretot, el meu "absolut domini" de la llengua veïna. M'agradaria poder fer referència de l'autor, però això, a hores d'ara, podria ser més difícil que trobar una agulla a Montpellier.

Persistència

El vell rellotge aturat es resistia a donar-se per vençut i persistia, entossudit, en donar l'hora encara que fos només dues vegades al dia.

Vint mil

Vint mil clics –conscient que no tots voluntaris–;

vint mil visites, vàries convidades, altres "obligades", moltes casuals, totes benvingudes;

vint mil mirades, de curiositat, de confusió, d'amistat, de complicitat, i també més d'una… molt especials;

vint mil opinions diferents, sincerades des d'un comentari o guardades al calaix del silenci, allà on la vergonya es troba a recer;

vint mil reaccions; potser algun somriure, potser alguna llàgrima, i segur que, en molts moments, també indiferència…

En definitiva, vint mil decisions personals de dedicar uns instants de la vostra vida davant d'aquest bloc.

És, sense dubte, molt més del que podia esperar.

Vint mil –milions– de gràcies.

T'estimo

Avui he decidit que, encara que em costi, no em permetré cap pensament trist. Faré tot el possible per no vessar moltes llàgrimes, més enllà de les que ara mateix, mentre escric aquestes paraules, encara no sé controlar. Senzillament passaré les hores recordant el teu somriure, el que m'il·luminava els matins i m’asserenava els vespres. Com faig cada dia, com faré sempre. I m'esforçaré en somriure també jo sabent que tot el bo que em passi a partir d'avui serà gràcies a tu.

T'estimo.