Mal dia

Hi ha dies que et lleves i la vida et sembla la cosa més filla de puta del món.

Que recordes la por d'anar a dormir només en pensar de tornar a despertar.

Que desitges amb totes les forces que, en fer-ho, tot hagi estat un malson,
una broma de mal gust d'algun déu malparit.

Que ho donaries tot a canvi de què, per uns instants, tot fos com ho has imaginat.

Que el plor i la rabia no et deixessin de nou indefens davant l'angoixa de la solitud.

Que la pregunta de si val la pena continuar tingués, per fi, una resposta diferent.

Però no.

Obres els ulls tan sols per comprovar que la vida segueix,
com segueixen les coses que no tenen gaire sentit.

Doble check

– Ei, tio, com va tot?

– Molt bé, i tu?

– Bueno… et truco perquè no estic massa animat, últimament.

– I això? Que et passa?

– Res en especial, tornen els dubtes, les pors, aquella sensació de solitud, aquella…

– Perdona un moment…

– Que passa?

– Res, res, ja t'ho explicaré. És que he conegut una tia per internet i portem tres hores xatejant…

– Ah, doncs res, ja parlarem en un altre moment.

– No, home, no. Els amics són el primer. Digues, digues…

– Doncs et deia que…

– Haha… aquesta tia és l'hòstia.

– …

– Escolta, si dius que no estàs bé, vols que quedem i xerrem una estona?

– Com vulguis, però no vull molestar-te.

– Molestar-me? Tio, per a què estan el amics, si no…? et recullo a les vuit?

– Si et va bé, d'acord.

– Val, doncs fins després. Et deixo, que aquesta no para d'enviar-me missatges.

__

– Perdona que arribi tard… és que, ja saps… bla, bla, bla… i el temps vola. Hehe…
– No passa res.
– Què, com estàs?

– Bueno, ja t'he dit que no massa bé.

– Vaja… em sap greu. Però segur que no és res que no puguem arreglar amb un bon sopar i un parell de birres.

– No ho sé, estic força cardat.

Clinc!

– Mira, aquesta és la Claudia, la noia que he conegut aquesta tarda al xat. Ara portem des de les sis al WhatsApp. És un no parar. Està bona, eh?

– Està bona, sí.

– I llavors, em deies…

– No, t'explicava que estic desanimat, que cada dia em sento més…

Clinc!

– Perdona, però aquesta tia és la bomba. Mira que em diu…

– Fes, fes, tranquil…

– Hòstia, que diu que vol quedar demà!

– Ah… doncs molt bé no?

– Haha… collons, aquesta tia va molt sortida, tio!

– És clar, perquè tu no, oi?

– Jo? Haha… ja em veig demà follant-me-la com un animal.

– Ets tot un romàntic, tu…

– Això és el que et convindria a tu, també, un bon clau. Ja veuries com et passarien les tonteries de cop.

– No són tonteries, imbècil…

Clinc! Clinc!

– És que no para, no para!

– A tu tampoc és que et vegi molt predisposat a deixar-ho córrer…

– Jo? Jo passo, tio, però és clar, si es posa a tiro, s'haurà d'aprofitar, no?

– Sí, sí, només faltaria.

– En fi… i tu què… com va?

– Com va? Si fa més d'una hora que miro d'explicar-t'ho.

– Digues, digues, que ja estic per tu.

– Doncs el que et deia…

Clinc!

– Ai, mira-la, si m'envia petonets d'aquells amb el cor… haha

– Que maco…

– I, des de quan fa que no estàs bé?

– Ja fa dies.

– Haver-me trucat, burro! Hauríem quedat abans!

– Sí… no sé, tampoc estava amb humor…

Clinc!

– Cony, quines ganes tinc que sigui demà!

– Si seguiu així, demà ja no tindreu res més a dir-vos.

– Millor, així anirem al gra, directament.

– Vist així…

Clinc!

– Perdona, ja li dic que talli, eh?

– …

Clinc! Clinc! Clinc!

– És clar que a veure qui li diu que talli, ara… hahaha!

– Escolta…

– Hòstia, sí, ho sé, no t'estic fent ni cas, perdona…

– Bé, tant s'hi val. De fet, se'ns ha fet tard. Potser hauríem d'anar marxant, no?

– Sí, potser sí. A veure si amb una mica de sort encara l'enganxo al xat quan arribi a casa. Tu estàs millor, per això?

– … millor? … sí, sí, no pateixis.

– Me n'alegro. Ja saps que pots comptar amb mi sempre que ho necessitis, eh?

– Sí, és clar.

– Per això estem els amics, eh?

– I tant… si no fos per tu…

– Bé, tio. Doncs ja ens veurem, eh?

– Sí, ja ens veurem.

Clinc!

– Haha… és l'hòstia, la Claudia aquesta!

Veure per oblidar

Imatge retocada a partir d'una il·lustració original de Nicoletta Ceccoli.

Vivia un autèntic infern. Va començar a veure per oblidar.
I, just en el moment que ho va fer amb uns altres ulls, es va enganxar a la vida.

__

Gràcies per haver-me fet veure la vida amb uns altres ulls.

400

Un avi d'ulls brillants, una adolescent enganxada al whatsapp, un professor que sap que avui la lliçó no la donarà sol, una grassoneta donant el do de pit, un ploramiques repel·lent que encara no té motius per plorar, una barbie pija, super pija, o sea, super pija de la muerte, que odia el color groc, un calb sense un pèl de tonto, una senyora amb xandall, sabatilles i mitjons, un gos amb una estelada al llom, una princesa rosseta d'ulls blaus, un babau que encara no sap on s'ha de col·locar, una vídua amb paraigües, per si plou o per si fa sol, un piercing penjat d'un tatuatge vivent, una iaieta esperant la llibertat en una cadira plegable, un polític que es barreja amb la gent, i per uns moments, sent que està fent quelcom important, una jove en cadira de rodes que no pensa engegar-ho tot a rodar, un congolès que diu les coses clares, una mercera que ja n'està fins als botons, un camioner que avui fa carretera a peu, una mare alletant el seu nadó, el veí que no coneix ningú però avui coneix tothom, una xerraire que no deixa de xerrar, un de Vic que ha baixat fins a l'Ebre, una d'Amposta que s'ha adormit, un paio amb la samarreta de l'espanyol, la teva tieta, i la meva, i la d'aquell, un andalús que va començar a caminar fa cinquanta anys i encara no ha deixat de fer-ho, una infermera amb el braç enguixat i el cap encara més dur, un helicòpter buscant infructuosament el que mai trobarà, un tot està per per fer, però sobretot, un tot és possible, una via, un sol crit, moltes mans, més de 400 kilòmetres amb un únic destí.

Via catalana cap a la independència. Molins de Rei. Tram 395.

Llum groga

Cada dia surt a córrer més tard. Ho fa sense ganes. Però sap que això de córrer no és fa per ganes. Es fa i punt. S'enganya pensant que aquesta absurda costum de fer una mica d'esport és sana, però la realitat és que necessita sortir de casa com l'aire que respira. Allunyar-se d'aquestes quatre parets que se li tiren al damunt. Massa fredes, massa blanques… massa buides. Una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt temps. Un espai cada dia més anònim que s'ha convertit en un magatzem de records desordenats, en una oficina tancada per vacances, en el passadís d'un tren de matinada.

No li agrada sortir tan tard. Sap que ara, a l'estiu, l'última hora del vespre li regala una agradable fresqueta, però també és conscient que, a aquestes hores, la nit s'acaba tancant davant seu i li mostra la cara més fosca de la vida. La gent desapareix al seu pas i a cada gambada se sent més petit, més prescindible. Després de tres quarts d'hora de respiració entretallada, la melangia es confon amb la suor. El cronòmetre s'ha aturat als quaranta tres minuts, cinquanta dos segons. La seva vida ho va fer aviat farà quatre anys.

Una punyent sensació de neguit li puja des de l'estomac i l'emmanilla amb una agressivitat inusual. Sent que avui no té forces per tornar a casa. Ara no pot tornar-hi. No vol tornar-hi. Creua el carrer sense mirar i s'apropa al parc que hi ha just davant. Seu a la gespa vigilant no fer-ho damunt d'una tifa de gos. Està humida, deuen haver regat fa poc. Li quedarà el cul moll, però no li importa. Ja no queda ningú al voltant. Es treu els auriculars de les oïdes per escoltar l'aleteig d'un grup de ratpenats que juguen a fet i amagar al voltant d'un fanal de llum groga. Els observa mentre constata com n'és de trista, la llum groga.

Li vénen a la memòria aquells moments on no calia pensar gaire perquè tot semblava estar en ordre. Recorda el que tenia i ara no té. S'emprenya al confirmar com ha malbaratat la seva existència per no haver sabut gaudir-ho com es mereixia. Pensa en l'ara i troba tants forats per omplir… I desitja amb força el que anhela amb l'incertesa de qui no sap si mai arribarà un futur pel que valgui la pena lluitar.

La imminent presència d'un plor conegut amenaça amb esfondrar-ho una vegada més. Intenta evitar-ho, però és inútil. Les llàgrimes vénen amb massa força i sobretot, vénen de molt endins. Es deixa anar…

Un gos de talla mini s'acosta removent la cua atret per aquest algú que seu en mig del no res amb la cara amagada rera els palmells de les mans. Quan se separen i mostren els ulls negats, l'animaló intueix que potser no és el millor moment per fer nous amics i recula. Són intel·ligents, aquests bitxos. Petits, gairebé ridículs, però intel·ligents. L'escena del gosset corrent al costat de l’amo el fa somriure.
Flirteja amb la possibilitat de passar la nit allà, assegut en companyia dels estels, dels ratpenats juganers i de les formigues que comencen a pujar-li per les cames. Potser seria una bona manera de retrobar-se a si mateix, de connectar d'una punyetera vegada amb el seu jo més sincer, aquell de qui, vés a saber, potser algun dia es sentirà orgullós d'haver conegut.

S'aixeca lentament però decidit, s'espolsa la gespa humida del cul, es posa de nou els auriculars a les oïdes i enfila cap a casa, amb el convenciment que demà tornarà a trobar un motiu per seguir-ho intentant. Per seguir viu.

Capricis del destí

— M'estimes?

— Molt, ja ho saps.

— Segur?

— És clar que sí. Perquè m'ho preguntes?

— Perquè t'he d'explicar una cosa.

— Diga'm.

— Abans, promet-me que no t'emprenyaràs.

— Què passa?

— Promet-m'ho.

— Que m'has de dir? M’estàs començant a preocupar.

— Doncs…

— Què???

— Jo no em dic Marc.

— No et dius Marc? …i com et dius?

— Cristian.

— Cristian…? Però… tu ets el Marc, no?

— No, no sóc el Marc, sóc el Cristian.

— Ja, ja ho veig, però vull dir si ets…

— No, no ho sóc.

— Hòstia…

— Ho sento, t'ho volia explicar abans, però no sabia com fer-ho.

— Tio… fa gairebé set mesos que ens coneixem!

— Em sap greu, però no trobava el moment.

— Però tu em vas dir…

— Sí, ho sé, et vaig dir que era jo, però és que quan aquell dia et vas acostar i em vas preguntar si era el Marc, et vaig veure tan bonica que no vaig ser capaç de dir que no. Als cinc minuts vaig entendre que allò devia ser alguna cosa semblant a una cita a cegues a la qual no hi estava convidat. Però em vas agradar tant que no volia trencar l'encant del moment. De cop vaig sentir alguna cosa aquí dins que m'empenyia a voler conèixer-te. I em vaig deixar portar.

— Però…

— Vas ser tu qui em va preguntar.

— Sí, és clar, però jo no sabia quina cara feies, o millor dit, quina cara feia en Marc… i, pel que ens havíem dit pel xat, em vaig pensar que eres tu.

— És que era jo!

— Ja! En Marc vull dir, coi!

— No has tornat a entrar al xat?

— No.

— Suposo deu ser ple de missatges…

— Hòstia, hòstia, hòstia…

— Em sap greu…

— Uf… a mi també. I ara, què?

— Ara deu haver un Marc voltant pel món una mica decebut…

— No, vull dir, ara, tu i jo què?

— M'estimes?

— Molt, ja t'ho he dit abans.

— Segur?

— És clar que sí…

— Doncs viu.

__

Avui és l'aniversari d'algú molt especial per a mi, així que aquest post va dedicat a ella. Sóc conscient que no té cap qualitat literària ni tan sols és mereixedor de catalogar-lo com a regal –suposo que no arribaria ni a detallet dels "xinos" per a l'amic invisible– però si aconsegueix arrencar-li un somriure, per petit que sigui, ja haurà complert amb escreix la intenció amb la que va ser escrit.

Per molts anys, preciosa. Sigues molt feliç… i sobretot, viu.

La més maca

Em sap molt de greu.
Em sap tan i tan de greu.
Em sap molt i molt i molt de greu.

Ets la més maca, la més bonica,
ets la que em trenca el cor.
La més bufona, més que eixerida,
la que em trasbalsa el son.

No tinc cap nua, no tinc cap do.
Trist avís d'enyor.

Cops, manyegant cops.

Ohh, la més mimosa.
És de canyella i cuscús.
Sota de llimona, de xica en mica,
xarrupant calçats durs.

Un tel que em cega,
que em cou la veu.
Un trist avís d'enyor.

Flors, engabiant flors.

Cops, manyegant cops.

La més maca

Adrià Puntí

Maria, 2002

__

Em sap molt de greu.

Em sap tan i tan de greu.

Em sap molt i molt i molt de greu…

… però això és el que hi ha.

Per si vols escoltar-la:

La més maca

Reset

Crec que necessito urgentment agafar-me unes vacances de mi mateix. Marxar lluny, on no em vegi durant un temps, on no pugui dir-me res, on no pugui rebre els meus whatsapps, on no pugui escoltar aquests consells absurds que em dono contínuament i que no em crec ni quan els dono ni quan els rebo.
El problema és que quan em busco no em trobo, però quan vull fugir de mi, sempre estic aquí.

Roses, llibres i petons

M'encanta la diada de Sant Jordi.

El dia que els núvols es retiren per una estona i posen una mica més de sol de l'habitual perquè tot llueixi amb la llum que es mereix. Els carrers s'omplen de princeses presumides que passegen dracs de colors, mentre cavallers muntats en blancs corsers galopen al seu voltant disposats a enamorar-les. Alguns tindran èxit. D'altres, no tant. Així és la vida…

El dia que els escriptors treuen el cap de l'anonimat i són reconeguts com haurien de ser-ho la resta de l'any. I els que no ho són ho fan veure i inventen històries per a qui no llegeix mai. I els lectors remenen, miren, oloren, imaginen… i es deixen seduir per les paraules que els esperen. I els que no ho són ho fan veure i carreguen la bossa amb els llibres que els no-escriptors han preparat per a ells. I tots contents. I les floristes converteixen les places en immensos jardins d'olor vermella. I en un moment, una riuada rogenca inunda de pètals fins l'últim racó de cada carrer.

El dia que les ciutats són envaïdes per un estrany orgull de sentir-se d'aquí.

I els petits descobreixen que els contes prenen vida a les seves mans. I els seus ulls s'obren com a taronges per rebre l'esquitx d'il·lusió que els amara.

I les parelles aprofiten per agrair la sort del dia que es van conèixer. I caminen agafades de la mà. I es miren. I somriuen. I més d'un "t'estimo" gratuït, sincer, d'aquells que no es diuen sovint, s'escapa ziga-zaguejant entre la multitud.

I diuen que es regalen roses. I llibres. I petons…

I entre tots m'omplen d'una enveja desbocada que encara no sé pair.

M'encanta la diada de Sant Jordi.

El dia que tens la sensació que tot anirà millor.

Algun dia tornaré a gaudir-lo com cal… i aquell dia seré feliç.

Deixar-ho estar

Tot i que les proves de fertilitat van sortir aparentment normals, va haver de renunciar a ser papa. Últimament no es trobava gaire catòlic.

101 dàlmates

Fa gairebé cinc mesos, des del mateix espai que ara ocupa aquest text, un bon dia vaig decidir fer una petició pública al meu univers. Sí, a l'univers… poca conya. Posats a demanar, fem-ho a l’engròs, vaig pensar. Era una petició formal, exhaustiva i clara, que, fruit de la meva malaltissa meticulositat, vaig presentar en forma d'una llista de cent conceptes ordenats alfabèticament. Us sona?

I aquí faig una pausa perquè pugueu riure i enfotre-us-en amb tranquil·litat.

Seguim? Si algú no ha acabat que avisi, si us plau…

Arrel d'aquest post tant "particular", van sorgir multitud de comentaris al respecte, tots procedents de noies –com era la intenció–. Alguns feien una valoració percentual sobre el llistat en sí, i d'altres simplement em feien saber que l'atreviment de fer una demanda d'aquest estil les havia fet somriure. Però hi havia un detall que em sorprenia. I era el fet que gairebé cap d'aquestes suposades "seguidores" era coneguda per mi. D'algunes, directament no en reconeixia el nom, i d'altres, m'ho posaven encara més complicat utilitzant pseudònims varis. Unes em deien obertament que era la seva primera visita al bloc, i altres, que feia temps que el llegien però que mai havien deixat cap comentari. Curiós, vaig pensar. I interessant… també! Però, d'entre aquests comentaris, en vaig descobrir un que em va fer riure. Provenia d'una tal Pingwi, i em feia notar que, segons ella, a la llista hi mancava un concepte. Perdona, però… tu que sabràs? vaig pensar. Aquesta és la meva petició, no pas la teva! I en tot cas… ens coneixem, tu i jo? La veritat és que no li vaig fer massa cas. Però el sorprenent va ser que, dies després, Pingwi es posava de nou en contacte amb mi –es veu que l'univers li va donar el meu nickname d'Skipe– per fer-me una reveladora confidència. Em va dir que aquest concepte que mancava a la llista era imprescindible perquè l'univers rebés correctament tota la informació, i que si em deixava coses al tinter això l'acabaria confonent. La meva reacció va ser clara. No puc fer-ho, això, aquest concepte que comentes no és rellevant. I no veus que, si n'afegeixo un més, la meva teoria dels cent punts –i per tant la possible avaluació en percentatge– se n'anirà a norris? Ves que no sigui un senyal! em va contestar. Si la teva llista passa de cent a cent un conceptes, alguna cosa voldrà dir. Potser té a veure amb els cent un dàlmates! O potser significa que en els propers cent un minuts, hores o dies et passarà quelcom meravellós. Collons! –vaig pensar– i com sigui veritat? Estic jo com per deixar passar oportunitats de que em passin coses meravelloses! I així és com Pingwi em va convèncer d'afegir una nova paraula a la llista màgica. Era diumenge, 30 de setembre. I van passar els cent un minuts… i van passar les cent una hores… i res. Era d'esperar. Però dies després va aparèixer un nou comentari misteriós al bloc. Aquest cop provenia d'algú de nom insistenta, que, com el seu nom indica, és va dedicar a insistir que encara havia de potenciar més el nou concepte recentment estrenat. Fins i tot va arribar a desafiar-me a esborrar el seu comentari si no creia que dins els propers cent un dies –pels minuts i les hores ja havia arribat tard– rebria una resposta a la meva petició.

Potser ja imagineu el final. Avui fa cent un dies que vaig fer cas d'algú que m'explicava no sé quines històries de senyals i de coses meravelloses que havien de passar. I avui és emocionant explicar-vos que aquella cosa meravellosa ha passat. Encara no sé exactament que significa ni cap a on va. Però tan se val. El futur no té cap sentit quan el present és tan bonic. Avui em sento, de nou, feliç, i volia compartir-ho amb tots vosaltres. Si mai us trobeu a Pingwi i a insistenta, dieu-lis que les estimo molt. A les dues. I doneu-lis les gràcies de part meva, per haver "insistit" tant. Gràcies també a l'univers, que semblava fer-se el mandrós però al final ha decidit donar-me una alegria de les grans… I sobretot, és clar, gràcies a qui un bon dia, ves a saber per quina casualitat, es va trobar amb blackblocs a la pantalla del seu monitor i va decidir deixar-hi un comentari que ha retornat la il·lusió al meu dia a dia.

Els que no creieu en els senyals… aneu fent… aneu…

__

Sé que no feia falta, ho sé… però no me n'he pogut estar. Per si algú encara no sap de que parlo, aquí potser trobarà la resposta:

Desig 08. Per a mi…

Feliç 2013

+ Hmm…

– Mmm…

+ Hmm… mmm…

– M'agrada tenir-te dins meu…

+ No més que a mi ser-hi!

– …que sents?

+ Una escalfor indescriptible… un plaer infinit… un…

– Mmm…

+ Hmm…

– …t'agrada follar-me?

+ M'agrada fer-te l'amor…

– Aix… que ja ha sortit el romàntic… hahaha…

+ És així…

– Ja ho sé!

+ T'estimo.

– Mmm… t'estimo.

+ Hmm… uf…

– Mmm…

+ Shhh… saps el que m'agrada de veritat…?

– Què?

+ Acariciar-te tota…

– Hmm…

+ Mossegar-te aquí…

– Ahhh… mmm… para, para!

+ Petonejar-te per aquí…

– Bufff… mmm…

+ …per aquí,

– Hmm…

+ …i per aquí!

– Hòstiaaa… ahhh… mmm…

+ Llepar-te aquí…

– Nooo…!!!

+ No?

– Nooo… sííí, sííí, sííí!!! Para, para, paraaa!!!

+ Vols que pari?

– Com paris et mato!!!

+ Hahaha…

– No riguis… i continua amb el que feies… no et distreguis, ara…

+ Saps què?

– Què, què… què?

+ M'agrada riure quan fem l'amor…

– M'encanta.

+ M'encantes.

– Tu més a mi… però continua… sisplau.

+ Tanca els ulls…

– …

+ No pensis en res…

– …mmm

+ …i deixa't estimar…

– Estima'mmm…!

+ A poc a poc…

– Ahhh…

+ O no tan a poc a poc…

– Em poses calenta! molt! molt! mooolt!

+ Ho noto… jo també… ho estic!

– Dona'm la mà… mmm!

+ Em torna boig escoltar la teva respiració…

– A mi em tornes boja tu!

+ …accelerada.

– Ahhh… hmm… no… no… sí… sí… sííí…

+ Mmm… per què rius?

– Sóc molt feliç.

+ Jo també ho sóc. Feliç 2013, preciosa.

La carta al rei

28 de desembre, dia dels Sants Innocents. Una data on, tradicionalment, la gent juga a enredar tothom amb les trapelleries més inversemblants. La majoria no pica, però sempre hi ha algú que sí ho fa. Jo, ho admeto, sempre he estat d'aquests últims, dels que s'ho empassen tot i després se n'adonen que li han pres el pèl com a un Duràn i Lleida qualsevol. Però això forma part de mi i del meu ser. Sóc crèdul de mena, no puc fer-hi més.

Donant-li voltes, l'any passat vaig pensar en fer la meva declaració d'intencions per al nou any justament aquest dia, aprofitant la data en què tot és susceptible de prendre’s en conya. Això, és clar, em permetia cobrir-me les espatlles en cas de fracàs estrepitós –que, no ens enganyem, és com acaben la majoria d'aquesta mena de propòsits –. Però, per sorpresa meva, el resultat de l'invent ha resultat ser més satisfactori del què, ni en el més optimista dels meus somnis, podria haver imaginat. I com que si quelcom funciona el millor és no tocar-ho, enguany he decidit repetir l'experiència. L'únic que he canviat és la manera de fer-la pública, recuperant per a l'ocasió una simple –però completa– llista de conceptes. Un format, tot sigui dit, que també m'ha demostrat recentment ser d'allò més efectiu. I com que sembla que, últimament, el meu univers està més esplèndid que mai, no serè jo qui li talli les ales precisament ara. Així que, sense més preludis, aquí teniu la meva particular carta al rei per aquest nou any. Al rei de la casa… és clar! Perquè, en el fons, tots sabem que tot depèn d'un mateix, oi?

Estimat rei mac(u), com que aquest any m'he portat molt bé, m'he rentat les dents i m'he fet el llit gairebé cada dia, per aquest nou 2013 vull:

Abraçades, acords (per arribar-hi, amb la paraula o amb la música), amistat (d'elles, preferentment), amor (per sentir-lo, per fer-lo), una ampolla de vi (…amb dues copes), seguir aprenent (de la vida, dels que en saben, dels més petits), atreviment, avions (dels que volen, creuant el cel amunt i avall), banyeres (no em feu dir perquè…), barça (que no sigui una prioritat no vol dir que no vulgui que la festa continuï… eternament!), blocs (ni us imagineu les sorpreses que amaguen), cançons, canvis (tots per bé), carícies, cerveses (molt fredes… i sempre en companyia), claredat (per dir les coses pel seu nom, sense embolics), la clau (per entrar al cor que vull i després llençar-la al mar), una col (per amagar-nos-hi a sota), compartir (tota aquesta llista… i alguna cosa més), complicitat, concerts, converses, decisions, derrotes (del Madrid, que sempre alegren l'existència), desitjar, dibuixar (un somriure), emocions, emoticones ( ;) ;P ), enamorar-me (cada dia), que t'enamoris (de mi, sinó no val), escoltar, escriure, estones (per gaudir amb qui em vingui de gust), excitació (d'aquella… i de l'altra), flors i violes (per sopar), ganes (de tu, de tot), un hàmster (per acompanyar-lo a Cuba), idees (bones o dolentes, tan és, però que no en faltin), improvisar, independència (la teva, la meva, la del nostre país), inspiració, uns llavis (per acostar-m'hi lentament), llibres, màgia, molts m'agrades, manyagues, manetes, el mar (és clar…), matins (per despertar-me al teu costat), les millors persones del món (sempre a prop… ara que sé com tenir-les no penso conformar-me amb menys), mirades (d'aquelles que fondrien una enclusa), moments de felicitat (a canvi d'un somriure i mig), motivacions, motivaccions, música (el segon plaer d'aquest món), un nom (el teu), oportunitats (per no deixar-les escapar mai més), unes orelles (per posar-les vermelles a petons), papallones, paraules (dites, escrites… o intuïdes, de les que amb poc diuen molt), passió, petons (regalats o robats… però mooolts), un pic i una pala (per aquells dies que no tot és tan fàcil com sembla), pluja (que ens deixi xops sense avisar), predisposició (tota), projectes (de feina, de vida), punyetes (moltes, moltes, moltes…), racons (per descobrir), redecorar la meva vida (amb més llum i més color), rialles (de les que fan venir rampes a la panxa), rifar-me un bon dia (o dos… o tots… i que sempre em toqui!), salut, seduir, que em sedueixis, semàfors en vermell (per aprofitar el temps), sentir (-te a prop), ser (jo mateix?), sexe (del que ve de gust), silencis (dels que ho diuen tot), sinceritat (encara que en ocasions pugui fer mal), sincronicitats (que apareixin quan les demani… i quan no també), somnis (que es facin realitat abans no soni el despertador), somriures (per poder "pagar" els moments de felicitat), sopars (amb postre dolç, a poder ser), sorpreses (ohhh!), sort (una mica, però només per si alguna de les altres falla), sortir (de la zona de confort), teatre (i "del bueno"), molts t'estimo, tocar (la guitarra, el teu cos), trens (per agafar sense pensar massa on van), tu, uns ulls (on perdre-s'hi), valor (com a persona, com a concepte), viatges (al Japó, a Berlín o a Vic…), vida (arregladeta i feta a mida)… i xocolata (per substituir convenientment per altres estímuls més carnals i que no engreixin tant).

I fins aquí la meva petició. Estic convençut que no et serà gaire complicat aconseguir-m'ho tot.

He d'aclarir què, si no m'he descomptat, crec que pels cent m'en falta un…
Però ho he fet expressament, perquè aquest any, sense que serveixi de precedent, el que falta t'el deixo escollir a tu.

Me acordé de ti

Puede que sea esta la canción,

la que nunca te escribí.

Tal vez te alegre el corazón,

no hay mas motivo ni razón

que me acordé de ti.

Eh! buscando en lo que fuimos

un qué será de ti.

Yo me fui, no sé hacia dónde,

sólo sé que me perdí.

Yo me fui, no sé hacia dónde

y yo sólo me perdí.

Hay un niño que se esconde

siempre detrás de mí.

Todo cambia y sigue igual

y aunque siempre es diferente, siempre el mismo mar.

Todo cambia y sigue igual

y la vida te dará los besos que tú puedas dar.

Todo y nada que explicar

¿quién conoce de este cuento más de la mitad?

Soy mentira y soy verdad,

mi reflejo vive preso dentro de un cristal.

Todas las cosas que soñé,

todas las noches sin dormir,

todos los versos que enseñé

y cada frase que escondí.

Y yo jamas te olvidaré,

tú acuérdate también de mí.

Nunca se para de crecer,

nunca se deja de morir.

Me acordé de ti

Fito y Fitipaldis

Antes de que cuente diez, 2009

__

Se'm fa molt difícil escollir, però aquesta és, possiblement, la meva cançó preferida de Fito y Fitipaldis. I és que, hi ha alguna cosa més guapa que algú se'n recordi de tu sense cap motiu ni raó aparent? (sempre i quan no parlem d'un Inspector d'Hisenda, és clar, que llavors ja és una altra història). Això sí, ensabonades apart, no li perdono que ahir no la toqués al brutal, brutal, brutal!!! concert que va oferir a l'Auditori del Fòrum a Barcelona. Sense cap dubte, el segon millor d'una nit inoblidable.
El primer… permeteu-me que m'ho reservi només per a mi. ;P

Per si vols escoltar-la:
Me acordé de ti

Sota una col

M'he comprat un bon dia
me'l gastaré amb un llonguet.
Ara ensopego, però va, i m'aixeco.
Jugaré a xancla amb uns esclops.
M'he rifat un bon dia,
portaré un núvol al cap.
Avui m'enamoro, és el meu dia.
De nit, avui pot sortir el sol.

Tu i jo sols, sota una col.
Tu i jo sols, rere el ressol.
Ni prohibits ni guripes, ni la meva ombra em fa cas.
Vull xuxeries, són clandestines.
Si em fan bufar, els arruflo el nas.

Segur que em peto les classes,
l'àvia Maria té son, no s'està quieta.
Sor Enriqueta, avui soleta, s'empassa el sermó.
Tu i jo sols, sota una col, arrecerats rere el ressol.
Cauen deu pometes d'un pruner.
Sé que és el meu dia, que és tot meu.

La mare ens crida:
nens i nenes, és l'hora d'anar a berenar pa amb oli.
Tu i jo sols, sota una col, amagadets fent-nos petons.
Tu i jo sols, com dos cargols, abrigadets sense llençols.

Cau la pluja eixuta sota el test.
Sé que és el meu dia, que és tot meu.
La mare ens crida:
nens i nenes, tothom de dret al llit, hi ha matines.
Tu i jo sols, tu i jo sols.
Cauen deu pometes d'un pruner.

Sota una col

Adrià Puntí

L'hora del pati, 1999

__

Hi ha experiències que no s’obliden fàcilment i sentiments pels que val la pena lluitar.
Gràcies per haver-me deixat tastar, per uns instants, què se sent sota una col.

Per si vols escoltar-la:

Sota una col

Hi ha dies deliciosos que ve de gust recordar

Una proposta a cegues.

Una resposta afirmativa.

Un mes per endavant.

Unes quantes casualitats (…o causalitats?).

Una intuïció: m'agradaràs.

Una data, ahir.

Una confusió prèvia (per sort, només confusió).

Ara sí… una primera trobada.
La primera impressió: m'agrades.

Una cervesa.

Un començar a conèixer-se.

Una confirmació: m'agrades.

Flors i violes per sopar.
Una segona cervesa.

Un concert.

Una cançó, i dues, i tres…

Un hàmster que se'n va anar a Cuba sense avisar.

Una altra cervesa.

Unes rialles.

Un retrobar sensacions.

Una mica de calor.

Un portar un núvol al cap.

Un sobtat desig d'estar amb tu sota una col.

Una passejada.

Una altra cervesa.

Una conversa.

Una mirada.

Un sentir-se proper.

Un cigarret.

Una mica de fred.

Un ens tornarem a veure?

Una realitat: m'agrades molt.

Simplement… gràcies.

I ara què?

Imatge original: Google

Bé, ja està. La gent d'aquest país ja hi ha dit la seva. I vosaltres sou, de nou, els que més suport heu obtingut. Segurament no tot el que us hauria agradat, ja m'imagino. La davallada de confiança respecte anteriors consultes ha estat important. Jo mateix, sense ser votant de la vostra opció, hauria apostat cegament per una majoria més àmplia. Però, sabeu què? crec que potser això pot arribar a ser positiu, encara que només sigui per garantir la nostra salut mental. Digueu-me desconfiat… però és que, per bé o per mal, el fet que pertanyeu a aquest particular club anomenat "política" fa que, amb una majoria absoluta a les butxaques, la temptació d'un canvi de jaqueta podria esdevenir una pràctica més habitual del que seria desitjable. I és que no seria la primera vegada que ens dieu una cosa pel davant i després ens en foteu una altra pel darrera… –i no és una manera de parlar–. Així que espero que els vostres nous companys de govern –confio que sabreu escollir correctament– us ajudin a deixar de banda possibles temptacions de desviar-vos del camí que entre tots havíem començat a traçar.

Sigui com sigui, us he de felicitar sincerament per l'amplia victòria assolida. Incontestable. Una victòria fonamentada en bona part en el que crec ha estat un missatge valent, que a estones ha semblat fins i tot sincer. I també, tot s'ha de dir, per l'escassa/nul·la qualitat dels vostres principals adversaris, que han basat la campanya en uns esperpèntics discursos buits de contingut. Els de sempre, amb l'absurd i ja repetitiu argument de la por. I els altres, improvisant a corre-cuita una "alternativa sensata" que no es creien ni ells, tot i que la fidelització del seu electorat ha esmorteït una patacada que es preveia històrica. I si a tot això sumem l'incontinència innata dels independentistes a independitzar-se fins i tot d'ells mateixos, el resultat és que us han deixat el camí més pla que l'encefal·lograma del negre de Banyoles. Així que, tot i que suposo no us servirà de consol, enhorabona pels resultats.

Però, dit això, la pregunta és… i ara què?

Doncs ara, si em permeteu un humil consell, crec el que cal és continuar. No serà fàcil, però ningú va dir que ho seria. Perquè sols no podreu, però junts sí. Perquè volem l'impossible per arribar al possible. I per assolir-ho, el que heu de fer a partir de demà és seguir fent el que millor heu fet en els últims mesos. Agafar les tisores, i tirar pel dret. Tan sols heu de tenir en compte que, ara, l'objectiu ha canviat lleugerament.

No ens falleu.

Forever young

El jove Peter Pan seguia entossudit en no voler fer-se gran, sense adonar-se'n que aquella barba canosa començava a delatar-lo sense pietat.

Oleanna

Imatge original: Teatre Romea

"Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs."

John és un professor universitari de pedagogia una mica atípic. Segons ell, la seva feina consisteix més en provocar, posar en dubte, i qüestionar els alumnes que no pas en transmetre'ls-hi coneixements i dades fàcilment avaluables. Carol és una estudiant molt més normal, vol aprovar. John ha suspès a Carol. Aquest és el punt de partida d'Oleanna i de tot el teatre de David Mamet: dues persones que discuteixen perquè tenen interessos oposats. A partir d'aquesta premissa Mamet desplega el seu talent i, a poc a poc, ens atrapa en la mateixa tela d'aranya que ha teixit pels seus personatges. Així descobrirem que darrere les teories idealistes sobre I'educació de John s'hi amaguen interessos molt més banals i contradictoris i que darrere la ràbia de Carol hi ha motius molt poc clars.

Mamet, amb aquesta peça clau de la dramatúrgia contemporània, parla de la crisi del sistema educatiu universitari, i del poder en un sentit molt ampli: tant el que té algú que sap sobre qui no sap –i la responsabilitat amb que aquest poder s'exerceix– com també el joc de poders que s'estableix entre dues persones; el sexual, l'intel·lectual, i finalment I'últim, del que tots deriven o potser on tots van a parar, el poder moral.

David Selvas

__

"No li diguis "nena" a la teva dona!"

Segurament el resum més encertat del que ahir vaig viure al teatre Romea és la frase que encapçala aquest post. "Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs". Perquè Oleanna és un joc de contradiccions constant que fa que els esdeveniments és succeeixin amb la mateixa intensitat amb que els rols de poder canvien d'una banda a l'altra.

Per a mi, el millor de l'obra és la credibilitat que els actors, i molt especialment Ramon Madaula, despleguen a l'escenari. El pitjor, l'angoixant sensació què, mentre passen els minuts, l'història és fa cada cop més real. Un plantejament que ens obliga a pensar, a donar voltes i voltes sobre quines són les motivacions que porten a aquest professor universitari a actuar d'aquesta manera amb la seva alumne; i quins els arguments que porten a l'alumne ofesa a donar-li la volta a la truita pel camí menys inesperat. I al final, la conclusió de què, realment, només en el cap dels protagonistes està la resposta correcta.

Havia de passar…

Un avís previ als possibles lectors d'aquest bloc: no cal que llegiu aquest post. Ho dic de veritat, no és necessari. Perquè es tracta simplement d'una reflexió personal que vull deixar anotada, però que per la majoria dels que de tant en tant passeu per aquí –o per la totalitat, per ser més exactes– no us aportarà absolutament res. Interès zero. Així que, si no voleu perdre el vostre valuós temps, més val que continueu amb el que estàveu fent o cliqueu el següent bloc del vostre blogroll, segur que hi trobareu continguts infinitament més profitosos. Avisats esteu.

__

A l'obrir el bloc aquest matí m'he trobat amb una desagradable sorpresa. Una sorpresa que en realitat no era tal, perquè sabia que passaria i ja ho tenia assumit, però no per això no he pogut evitar un sentiment de certa tristor. Avui ha desaparegut de la llista d'entrades més visitades el meu post favorit. El que vaig escriure amb més il·lusió i el que més alegries m'ha donat des que aquest bloc està actiu. El post més breu però més intens que mai hagi escrit i possiblement que mai escriuré. De fet, és tan curtet que es podia llegir sencer directament des del llistat, sense necessitat de clicar-hi al damunt. Són només quatre frases, però porten impreses tota l'emoció d'un futur que havia de ser meravellós. Només set paraules que van fer que veiés el món amb una altra mirada. Primer, perquè em van obrir els ulls, i van aconseguir que m'adonés que hi havia vida aquí fora. I segon, perquè em van convèncer que valia la pena gaudir-la. Un post que va canviar aquest bloc de black a blanc, de gris a blau, de res a tot. Que va fer que un tal Zed Isdead renaixés i avui sigui una persona diferent. Mireu si n'és de bonic, el meu post. Com podeu veure, un post que, i ho dic sense exagerar, m'ha canviat la vida.

Sabia que un dia tot això s'amagaria i deixaria d'alegrar-me el moment d'obrir el meu raconet de reflexions virtuals. Tenia clar que, poc a poc, les altres entrades li anirien menjant terreny i acabarien per passar-li al davant. És llei de bloc, suposo. El que no esperava és que fos precisament avui. Perquè llavors es converteix en una petita ironia del destí, una sincronicitat més de les que últimament freqüenten la meva vida. I és que ahir mateix, per uns breus moments, reconec que vaig pensar que tot allò que us he explicat unes línies més amunt podia tornar a agafar un significat. Ho vaig fer sense cap fonament i deixant-me portar només pel desig… però ho vaig fer. Qui sap, potser van ser, sense saber-ho, els mateixos moments que el "meu post" sortia del llistat. Totes aquestes coincidències, sense dubte, tenen algun significat. Ara em toca a mi interpretar-les… i, sobretot, assumir-les.

Però les sincronies van i vénen sense avisar, i la història no acaba aquí. El destí… o l'univers… o no sé qui o què coi ha estat, ha decidit sense consultar-me que el post que entri a substituir aquell –insubstituïble, per altra part, ja ho he dit– sigui precisament la meva petició "universal". Pot ser sigui també un senyal? No ho sé pas. Cent paraules –cent-una, per ser exactes– contra set. Jo, sense dubte, sempre preferiré la versió curteta. Aquella és una realitat, aquest, només un somni. Però alguna cosa s'ha de moure també en aquest sentit, ho intueixo. I serà aviat, n'estic segur. Així que més val posar bona cara i estar preparat, perquè ja començo a estar fart de deixar escapar oportunitats de ser feliç.

__

Si encara esteu aquí –sabia que un avís de que no llegíssiu el post seria la garantia que ho farieu fins la darrera paraula– us faré una última, i estúpida –aquesta sí– reflexió final. No sé si vosaltres us entreteniu en la inútil paranoia d'analitzar quins són els vostres escrits que més han agradat –o han visitat– els vostres seguidors o lectors. Jo ho faig –digueu-me raret–, i he arribat a una descoratjadora conclusió. A la meva llista de posts més visitats només mostro cinc entrades. D'aquests, els quatre primers corresponen a dos articles que he recuperat de la xarxa o que m'han enviat i que he cregut interessant difondre i a dos opinions personals sobre dues obres de teatre. Només un text de creació pròpia entre els cinc més visitats. El meu bloc consta actualment de 166 entrades, de les quals només 11 són textos que no he escrit jo. Un 6,6% del total. Aquest petit percentatge representa el 80% de l'interès dels meus lectors. Els meus escrits, el 93,4% restant tenen, doncs, un interès del 20%. Això no és cap sincronicitat, això és simplement una realitat. Potser també d'això n'hauria de treure alguna conclusió. Potser és que, simplement, l'autor d'aquest bloc necessita millorar.
Et felicito fill!