No passa res…

Sóc al sofà, just acabat de sopar. És aquell moment en que els ulls comencen a reclamar el seu dret a baixar persianes. El llibre que descansa a la tauleta sembla demanar-me que avui no l'obri, que potser ja s'ha fet tard. La tele ja ha ofert tot el que havia d'oferir i algun dels programes pels quals potser encara valdria la pena mantenir-se despert amenacen amb acabar a una hora massa imprudent. Els canals passen per davant meu al ritme que marquen els dits sobre el comandament, mentre un mandrós badall fa aturar la imatge en un fons negre i un rètol simptomàtic: "no signal".

I en aquests instants de silenci forçat de sobte es fa evident un fet que creia haver començat a superar. Em sento sol.

Sí, avui em sento sol. És lícit, no passa res. Però no és una sensació. És una realitat. Una realitat que a estones es porta millor… i d'altres és fa feixuga i difícil de gestionar.

Suposo que només és un petit descans, una pausa en la dinàmica d'acceleració constant que ha agafat la meva vida. Un lleuger respir enmig del desgavell d'emocions que em visiten darrerament. Ara que el vent bufa de cara és de natura que de tant en tant amaini, i és llavors quan el temps de reflexió deixa al descobert certes mancances encara per cobrir. I aquesta nit, el sofà se'm fa massa gran per a mi sol, com gran se'm farà el llit així que pengi aquest text al bloc. Avui trobo a faltar una espatlla per recolzar-m'hi ara que ja fa estona que és fosc. Una mà per escalfar ara que les temperatures estan amagades sota les pedres. Algú per dir-li que no es preocupi per res, que tot va bé. Algú per dir-li que demà hauré d'acabar la feina abans que els clients comencin a emprenyar-se de debò. Algú per dir-li "t'estimo com mai no he estimat ningú".
I es que la roba per plegar que s'acumula al meu davant dóna molta feina però poca conversa. I sento que, a aquestes hores de la nit, avui ja no tinc res de nou per explicar-me.

Avui em sento sol. És lícit, no passa res. M’ho hauré de permetre. I demà tornaré a estar bé. Segur.