blackblocs: Sentir els sentits

Lligueu-vos aquest mocador al voltant dels ulls. Assegureu-vos de no veure-hi gens i espereu-vos aquí. Algú us vindrà a buscar.

Segons després "algú" m'agafa les mans. Vine, jo t'acompanyo. Sense deixar-me anar un sol moment, pendent de no ensopegar, creuem el passadís i entrem a la sala. Un parell de passes més enllà, ens aturem. A cau d’oïda, suau escolto: Espera't aquí, algú et vindrà a buscar.

Sona música a alt volum. Potser una mica massa. L'espera es fa estranya, bàsicament perquè no sé que estic esperant. "Miro" amunt i avall, com buscant alguna pista del que està passant, o, millor, del que ha de passar. Uns moments després, "algú" torna a agafar-me les mans i comença a balancejar-les, com convidant-me a ballar. Ballar? I a cegues? No, no m'ho facis, això… Tot i tenir la sensació haver estat escollit el primer, desconec si la sala és buida o plena, i aquesta simple i absurda sospita, combinada amb la meva manca de destresa en l'art de la dansa, en un primer moment m'incomoda una mica. Però la meva "parella de ball" –intueixo que és una noia– no em deixa anar ni un sol moment i continua amb els seus moviments. Així que penso… el millor serà que em deixi anar i si s'ha de ballar… doncs ballem!
Els primers passos són de tanteig, amb més cura de no trepitjar-la que no pas de seguir el ritme amb un mínim de sentit. Segons més tard, sento el convenciment que més val que sigui la música, com gairebé sempre, qui em digui que he de fer a cada moment…

Vine, seu aquí… i espera.

Vaja… penso, ara que havia començat a agafar el "ritme". M'assec a terra, damunt del que suposo és un d'aquells matalassets de color verd que tot just fa una estona descansaven apilats en un racó. La música no s'atura, i la cançó que sona ara em transporta a una joventut que ja començava a oblidar. Me n'adono que, sense pretendre-ho, els meus peus i el meu cap continuen en dansa, seguint ara la melodia amb una intensitat més discreta.

Passen els minuts, els que entenc necessaris per fer entrar a la resta de companyes i anar-les acomodant a totes. Tot i que això, com moltes de les coses d'aquesta vida, no és més que una simple suposició.

Segueixo a la meva particular "sala de ball" quan un lleu frec a la cama em posa en alerta. Tinc algú al costat. Intento esbrinar qui pot ser, atent a qualsevol pista acústica que em pugui proporcionar, a qualsevol flaire que em retorni algun record que, per ser sincer, encara no tinc. Allargo la mà per descobrir alguna cosa més. Però l'únic que puc sentir és el tacte del matalasset desert. Per un moment, penso que potser estan "jugant" amb mi. El contacte ha estat molt breu, però no ha estat casual. "Algú" em feia saber que estava allà, a prop meu. En canvi, tinc la percepció que qui abans creia tenir al costat dret ara està a l'esquerra. No puc evitar un somriure a mig camí entre la diversió i la incredulitat. Quantes sensacions diferents basades en simples suposicions…

"Algú" m'agafa la mà i em convida a posar el palmell obert, cap amunt, descansant sobre el seu. Hi aboca al damunt quelcom semblant a un líquid tebi. Però no, no és un líquid, no noto la humitat ni tampoc el seu incontrolable vessament sobre la pell. La resposta m'arriba en el moment que coincideixen la curiositat de l'altra mà, que s'ha afanyat a investigar, amb l'aroma que s'enfila per l'ambient com l'escuma de la cervesa ben tirada. La seva suavitat no enganya. Són pólvores de talc. Aquella inconfusible olor potser estava concebuda per fer una regressió a l'infantessa més primerenca, però en tot cas no em dóna temps a esbrinar-ho. El tacte d'una tovallola humida s’endu, abans no apareixi, qualsevol conat de record imminent.

Un dit anònim em dóna un lleuger toc al nas, a mode d'avís, en el mateix moment que l'aire es tenyeix d'una dolçor de postre casolà. Imagino que al darrera d'aquesta flaire apareixerà la meva mare amb la safata de crema catalana que, com cada any, ha fet per Sant Josep. Assaboreixo cada glopada amb el mateix deler que ho faria amb cada cullerada. De fet, crec que, com no vigili, m'engreixarà de la mateixa manera. Però ara mateix m'és ben igual. És la dolçor del gaudir. Una dolçor de color groc. Groc crema, groc canyella…

La sala s'omple d'aplaudiments. No són reals, són enregistrats. Però aplaudiments, al cap i a la fi. De sobte, un estrèpit. Algú ha caigut. I a mi, ja em perdonareu, però que la gent caigui sempre m'ha fet certa gràcia. Se m'escapa una rialla i penso qui ha pogut ser, tot i que sóc conscient que tampoc és un so real. També és enregistrat. El segueix un petó. Un petó sonor, contundent, d'aquells que es fan notar com volent imitar la xuclada d'una ventosa. Somric i intueixo que tothom està fent el mateix. Finalment, sona un xiulet. Un to agut al que tothom busca, i dóna, un significat propi –tothom?–. Inconscientment començo a fer l'exercici de memoritzar cada un d'aquest sons, no fos cas que després els necessitem recordar per alguna cosa, quan, de cop, la seqüència és repeteix. Aplaudiments, caiguda, petó, xiulet… aplaudiments, caiguda, petó, xiulet… A la tercera sèrie me n'adono que al so enregistrat se li ha afegit el directe, fruit de la participació espontània dels presents. I ara, els aplaudiments ressonen en estèreo, i la caiguda ve sempre acompanyada de rialles, i els petons són correspostos i els xiulets imitats amb personalitats diverses, tantes com participants.

De cop, el silenci. I em pregunto: si els badalls i el riure són contagiosos… ho seran també els petons?

Alguna cosa m'ha tocat els llavis. En primera instància no sé de què es tracta. Una altra vegada. Aquest cop, però, s'entreté una mica més, el suficient per reconèixer una aroma familiar. Faig el gest d'obrir la boca. Em ve de gust tastar-lo. Noto un tercer contacte i provo de mossegar. Però les dents piquen entre elles sense aconseguir cap premi. Perquè aquest ha "desaparegut" abans de convertir-se en el meu berenar. Començo a entendre de que va el joc. Ja veig que me l'hauré de guanyar. Al quart intent les meves dents encerten amb l'objectiu. Però "algú" estira amb força de la "presa" i, després d'uns breus instants de forcejament, aquesta es trenca. Ara, per fi, puc assaborir la dolçor de la barreta de xocolata que tants esforços m'està comportant. Està ben bona. I és que el que més costa sempre té millor sabor… oi? Però si la barreta s'ha trencat vol dir que no l'he pogut gaudir sencera. I jo la vull tota. M'ha entrat la gana de cop. O potser només és desig… Sigui com sigui, m'ofereixo per tornar-la a rebre. I efectivament, en breus instants, allà la torno a tenir. Provo de mossegar, però marxa. Se m'insinua per davant, per la dreta, per l'esquerra… mentre jo la segueixo a cegues amb convulsius cops de cap. Unes rialles delaten a la meva "contrincant", que s'ho està passant d'allò més bé fent-me patir. Em concentro i penso en un atac ràpid a la propera oportunitat que se'm presenti. Però, sobretot, he de ser molt precís, que una cosa és endur-me'n un dolç i una altra molt diferent seria acabar amb un parell de dits ensangonats a la boca. Així que opto per la tàctica de despistar una mica i mostrar certa indiferència. I en quan noto de nou la seva provocadora presència davant meu deixo anar una dentellada que n'arrenca una altra part. En aquest moment puc "veure" clarament la seva forma prima, llarga, gairebé interminable. Ara, però, a resultes de les últimes queixalades, dóna símptomes d'estar molt mermada. Potser és per això, que, quan esperava la batalla definitiva, l'últim mos se m'ofereix sotmès i acaba entre els meus llavis sense oposar cap resistència. No puc evitar un cert sentiment de frustració… ja et rendeixes? Mentre el premi es desfà dins meu, sento les rialles que s'allunyen, i penso: és clar… encara deuen quedar molts "berenars" per repartir…

Encara amb el gust de la xocolata al paladar, sento unes mans que es posen sobre el meu cap. Tots els meus sentits es posen en alerta. Noto un suau massatge als cabells, i les mans que baixen per la cara fins les galtes. Un dit puja de nou al front per resseguir-lo fins trobar el nas, els llavis, la barbeta. Allà les mans se separen per anar a buscar les espatlles, els braços, els canells, el dors de les mans. Continuen avall, per la vessant de les cuixes, pels genolls, per les cames, pels turmells, fins els peus… i tornen a pujar per anar a buscar de nou les mans. Els palmells s'aparellen, i resten encarats, immòbils, uns breus segons. L'escalfor es transmet de cos a cos. Amb una suavitat extrema, les mans comencen a retirar-se lliscant entre elles fins que el contacte és entre els dits. A l'últim moment, quan tan sols les gemmes ens mantenen units, el moviment s'alenteix fins gairebé aturar-se, com si es resistís a deixar-se anar. És un instant màgic, gairebé sexual.

I en aquell moment penso: no marxis, jo en vull més… i espero amb les mans exteses per si decideixen tornar. Sóc conscient que no ho faran, però intento provocar el seu retorn amb la millor manera que se m'ocorre… desitjant-ho molt… molt… molt.

I les mans tornen, tot i que no puc saber si són les mateixes. Conviden les meves a posar-se sobre un petit recipient pla, per gaudir d'una textura molt especial, que reconec des del primer moment. Potser estigui equivocat, però la sensació que provoca en mi és definitiva. Preferiria que fos humida, perquè així evitaria la pols que deixa al palmell i entre els dits. Però sobretot, preferiria que fos humida, perquè per a mi, sorra vol dir platja… i platja vol dir mar… i mar… mar* ho vol dir gairebé tot.

Entretant, un pensament arriba a mi lliscant sobre una ona d'aigua transparent: quan vindràs a viure prop del mar?

A estones, mentre espero, tinc la sensació que hi ha "algú" davant meu. Ara és un d'aquests moments. Podria gairebé assegurar que és així, i que, efectivament, s'ha quedat a escassos centímetres de mi, immòbil, sense dir res, mirant-me. Igualment, podria gairebé assegurar que, si allargués la mà, podria tocar-la –és una noia, segur…– i descobrir de qui es tracta. Però també sé que, per a ella, això és un joc, de la mateixa manera que també ho és per a mi. Així que no ho faré. Prefereixo seguir jugant sense saber qui és qui ara mateix m'està mirant…

Amb el somriure de la incògnita al rostre, em pregunto a quin sentit hauria de demanar respostes ara. A l'olfacte? A l’oïda? No, simplement a la intuïció.

Una manta de llana em cobreix per complet, de cap a peus. Si tornem a fer ús de les suposicions, ha de ser una manta de color negre. I és que si fa un moment, el mocador que em tapa els ulls no deixava que la llum ni s'acostés, ara mateix aquesta s'ha tornat literalment inexistent. S'ha fet opaca per complet. És com si de cop s'hagués fet de nit al mig del bosc i haguessin apagat la lluna. Pels més pessimistes, seria la demostració perfecta que, a la vida, si hi ha res que es veu negre, sempre hi haurà quelcom amb capacitat d'enfosquir-ho una mica més –no fa gaire jo era un d'aquests… ho confesso–. Pels claustrofòbics, pot ser una bona oportunitat per intentar vèncer les seves pors i pels nictofòbics, per demostrar-se a si mateixos que la llum, en el fons, no és més que un estat que hem de crear nosaltres. Per a mi, en canvi, aquesta situació un tant irreverent m'ofereix un moment únic per estar amb mi mateix. Així de simple. Sota la manta em sento bé, segur. Ara no em pot veure ningú, estic "totalment a les fosques". Estem sols, jo… i la meva respiració. Una respiració que, amb el seu ritme pausat, em permet concentrar-me en mi, en el que sóc ara mateix. La mateixa que, amb les seves regulars i càlides bafarades, amenaça en fer-me suar si ningú no hi posa remei ben aviat.

Però "algú", probablement aconsellat per un univers atent i sempre pendent dels detalls, arriba per estirar suaument de la manta permetent que un glop d'aire fresc envaeixi l'espai i ens deixi a tots de nou al descobert, a punt per continuar, per seguir sentint els sentits…

Una textura flonja i lleugerament humida acarona els meus llavis. La punta de la meva llengua surt a rebre aquest nou convidat quan la rialla que em sorprèn confirma les meves sospites. Descobreixo que és llisa com el vidre, transparent com una gota d'aigua, alhora que vermella com una cirera i dolça i tremolosa com un primer petó. Si l'hagués de definir, aquesta seria… eròtica? El meu subconscient sembla tenir ganes de gresca i, sense demanar-ho, em transporta a un petit apartament prop de la platja. Hi ha una nevera enorme, oberta, que mostra en meticulós ordre una safata de maduixes, uns dolços de xocolata, una ampolla gelada de cava, un pot de mel lluminós com l'ambre… i un bol amb gelatina vermella. No puc controlar el riure quan escolto, dins meu, You can leave your hat on, de Joe Cocker, que silencia per complet la música que fins ara amenitzava l'ambient.

No puc parar de riure. Sóc plenament conscient que el meu sex appeal no té res a veure amb el de Kim Basinger i que, a més, la cançó i l'escena que estic "representant" tampoc coincideixen en el temps a la pel·lícula que em serveix d'inspiració. Però la imaginació és l’única cosa plenament lliure. I més val aprofitar-la perquè el dia que perdem l'imaginació ho haurem perdut gairebé tot. Ara mateix és tot tan divertit que em quedaria aquí nou setmanes i mitja assaborint aquesta culleradeta de gelatina de maduixa, que comença a retirar-se sense ser conscient de la paranoia mental que m'acaba de provocar.

I és que, amb els ulls tapats, la resta de sentits agafen una altra dimensió. Els lapses de temps que es creen entre sensacions són perfectes per la reflexió, per assaborir cada moment, per començar a recordar el que acabes de viure, per pensar en el que vindrà… i per desitjar amb força el que realment voldries que vingués…

Un objecte de mida mitjana que em cau a les mans em recorda que, a la vida, cal estar molt atent a tot el que et pugui passar per davant, perquè mai saps les oportunitats que et pot oferir. Sembla una joguina de plàstic. En principi, quelcom no gaire glamurós comparat amb el viscut fa un moment. Els meus dits recorren el que sembla un vehicle tipus eruga, potser un tanc, potser una excavadora. Però no identifico cap canó i tampoc cap pala, de manera que s'em fa difícil precisar de que és tracta exactament. El propi convenciment i l'entorn en el que ens trobem em fa descartar la versió més violenta i decideixo, en aquell mateix moment, que allò que tinc entre mans és una excavadora, això sí, sense la seva característica més definitòria. Però tan se val.

Sento una veu molt suau que m'arriba a l’oïda: vols compartir la teva joguina? Compartir la meva excavadora…? Sí, és clar, el problema serà "trobar" algú per compartir, sense veure-hi res. Vine, jo t'acompanyo. Acosta't aquí, a la teva esquerra. Seguint les seves indicacions, sense aixecar-me, em desplaço una mica. I a l'allargar el braç, la meva mà es troba amb una altra. És una mà no massa gran, suau, és una mà de noia. Els meus dits acaricien el seu palmell intentant endevinar de qui es tracta, de nou recurrent més a la intuïció que no pas al meu historial sensorial, evidentment inexistent. El contacte amb la pell és infinitament més agradable que el del plàstic, fred i artificial. I, per uns moments, m'oblido de la meva excavadora, que, de fet, ha deixat d'interessar-me per complet. Ara, la meva única prioritat és descobrir a qui deu pertànyer aquella mà… i poc m'importa el temps que això em pugui comportar.

En pocs segons crec saber de qui es tracta. No sé perquè… però ho sé. La meva predicció es confirma moments després, quan escolto la seva veu… vols la meva joguina? Ah, és clar… la joguina… de fet, a això havíem vingut, oi? Intercanvio la meva excavadora manca amb el seu petit cotxe esportiu, metàl·lic, més fred encara que el plàstic. He de reconèixer que l'interès que em desperta la seva joguina no és gaire més gran que el que sento per la meva. I penso: sense cap dubte, preferia mil vegades la teva mà…

De sobte, una pilotada impacta al meu cap. Té… això és per a tu. És una pilota d'escuma. Potser és la mateixa que m'acaba de colpejar. Com a reacció al cop que acabo de rebre, la llenço cap a no sé on. Això sí, de manera suau, per evitar fer mal. Però algú em torna a colpejar, ara amb una barra cilíndrica, afortunadament també d'escuma. I, de nou, algú m'ofereix la possibilitat de tornar-m'hi… En breus moments, la sala es converteix en un camp de batalla plena de pilotes i barres d'escuma voladores, que impacten indiscriminadament contra no sé qui, contra no sé què.

Noto un lleu fregament al clatell. "Algú" desfà el nus del mocador que porto lligat al voltant dels ulls, i aquest cau a terra. Ara, per fi, podem tornar a veure'ns les cares, i també descobrir l'escampall de joguines, pilotes i barres d'escuma que ens envolten. Ens mirem amb cares de satisfacció mentre intentem "explicar-nos" el que acabem de viure sense dir-nos res. Dins aquesta sala, que avui més que mai no era per estar, sinó per ser, hem aprés a adonar-nos-en. A esperar. A desitjar. A rebre. A gaudir. Cadascú de les seves pròpies vivències, de les seves pròpies històries, de les seves pròpies emocions. Sense expectatives, però amb tota la predisposició del món.

Darrera nostre, les responsables d'aquesta amalgama de sensacions ens sorprenen amb uns mocadors lligats al front. Estan rient i ballant convulsivament, en una exhibició d'eufòria que podria arribar a semblar fins i tot desmesurada, però que realment, no deixa de ser el fruit de qui sent passió pel que fa. Amb els seus gestos ens conviden a afegir-nos a la festa.

I llavors les miro, somric i penso… doncs si s'ha de ballar… ballem!