Sóc un donat pel cul… i no me n'he adonat

Avui la vida ha tornat a donar-me pel cul un cop més. Ni és ni serà l'última vegada que ho faci. Després de gairebé tres anys de treva, avui m'ha tocat reemprendre una de les meves revisions mediques periòdiques. Concretament una colonoscòpia, una de les proves més desagradables que he hagut de passar. Tot i ser força intuïtiu, pels que no sàpiguen el significat d'aquest terme, per ser breu els diré que és una prova clínica on s'introdueix pel recte del pacient una sonda flexible equipada d'una càmera al seu extrem. Aquest aparell permet veure in situ les entranyes del pobre desgraciat/da i diagnosticar, o tractar directament, qualsevol anomalia intestinal que es pugui detectar.

Si alguna vegada heu hagut de passar per aquesta experiència, potser estareu d'acord amb mi que la prova en si és el menys "dolorós" de tot el procés. L'autèntica putada està en la preparació prèvia. I es que per una prova d'aquest estil cal que els budells estiguin ben nets, i per tant, és necessari un buidat ràpid i radical dels mateixos. Un buidat que, fins al dia d'avui, es provoca amb una combinació de laxants putrefactes impossibles d'ingerir per un estomac amb un mínim de seny.

És la cinquena vegada que passo aquest tràngol i ja he tingut ocasió de "tastar" diversos preparats per aquest propòsit. Mai no he estat capaç d'acabar amb la dosi completa. La primera ocasió la tortura consistia en un parell de gots d'una solució salina acompanyats de dos litres d'aigua. Semblava suportable, però us asseguro que no ho era gens. Encara em vénen arcades només recordar-ho. La segona vegada el metge em va recomanar barrejar el preparat en suc de fruita enlloc d'aigua, així seria més saborós i fàcil de tragar. Molt pitjor. A la tercera em van canviar el producte per un que se suposava que havia de tenir gust de vainilla. A mi m'agradaria tenir quatre paraules amb el fill de puta que va decidir que la "vainilla" tenia aquell sabor. Veient la meva manifesta intolerància, per les dues últimes han tornat a canviar de marca i ara he de barrejar quatre sobres a priori força insípids en quatre litres d'aigua i anar-los engolint a raó d'un got cada 20-30 minuts. Els dos primers gots semblen suportables però a partir del tercer la cosa comença a torçar-se. Al quart comença a costar tragar i al cinquè vénen les ganes de vomitar. La resta ja són directament ganes de plorar. Cosa que ara per ara em costa ben poc. Però aquestes ganes de plorar són diferents de les altres. Aquestes són d'impotència –com les altres–. Són de ràbia –com les altres–. Són de preguntar-se una vegada i una altra perquè –com les altres–. Fins a quinze gots vaig engolir ahir per acabar per primera vegada a la meva vida amb els quatre litres prescrits. A les sis de la tarda començava amb el primer glop. Rendit, esgotat i deprimit, a un quart de dues llençava a les escombraries les tres ampolles buides comprades per a l'ocasió. El pitjor havia passat.

La segona part és més senzilla. Estirat en posició fetal sobre una llitera, esperant l'enculada definitiva, un perd part de la seva dignitat. Al notar el dit envasselinat envair la teva intimitat més íntima es perd la resta. Avui, però, els metges havien decidit fer la prova amb sedació. Una punxadeta al braç, una mica d'al·lucinògens varis esnifats per una minúscula mascareta… i una suau son que comença a aparèixer. Quan m'he despertat ja havia passat tot.

La vida ha tornat a donar-me pel cul un cop més, però jo avui no me n'he adonat.