Ahir va tornar el futbol al Camp Nou. És la tercera vegada que ho fa aquesta temporada. I amb ell, també el meu tercer intent de retrobar alguna sensació de quan era feliç, per petita que sigui. Perquè jo abans era feliç. Immensament feliç. Com la majoria de la gent, no n'era conscient i no tenia prou habilitat per demostrar-ho, però ho era. Excepte diners, tenia tot allò que una persona pot desitjar. Però un mal dia s'en va anar tot a la merda.
Anys enrere, anar al futbol significava una aportació important a aquesta felicitat. Ara tot és diferent. Jo, que des del meu seient a la segona graderia del Gol Nord m'havia convertit en un energumen de difícil classificació, he passat a ser un ninot de cera incapaç de demostrar cap tipus de sentiment més enllà d'una tristesa que m'omple de cap a peus. Abans, Xavi, Messi o Puyol em feien saltar d'alegria setmana darrera setmana. Ara els veig córrer i jugar com els àngels però no em surt de dins cap reacció mínimament positiva per compartir amb ells la seva bogeria. Abans una victòria m'omplia d'eufòria i una derrota em deixava sense sopar. Ara les primeres són insípides i les segones només deixen una estranya sensació de confusió, com d'haver vist una pel·lícula txeca en versió original i sortir del cinema sense haver entès res. És increïble com es pot arribar a sentir la solitud envoltat de gairebé vuitanta mil persones.
M'he plantejat seriosament la possibilitat de vendre el meu abonament. No té cap sentit invertir una bona part del sou en una afició que ha deixat de ser-ho. De moment no m'atreveixo a donar aquest pas per por de penedir-me, tot i que amb les meves nul·les perspectives de futur crec que del que realment m'acabaré penedint serà de no fer-ho.
Ahir va tornar el futbol al Camp Nou. Però va tornar per a no res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada