L'Illa

Dissabte al vespre. Torna a haver partit al Camp Nou. Un esdeveniment que abans marcava la meva agenda i que ara s'ha tornat del tot irrellevant. Però ara mateix sóc incapaç de moure'm per motivacions, així que he d'anar acostumant-me a buscar automatismes, cercant amb desesperació una rutina que m'eviti pensar tota l'estona en el mateix, encara que només sigui per breus, brevíssimes, estones. Aquesta és l'única raó per la qual he decidit tornar al futbol, tot i ser conscient que ha deixat d'interessar-me el més mínim.

En un intent de tenir el màxim d'hores "ocupades", he optat per anar i venir de Barcelona en transport públic, concretament en autobús o tramvia. Bé, per això i perquè l'Ajuntament de Barcelona ha decidit eliminar la majoria d'aparcament públic dels voltants de l'estadi. Sí, jo era un dels molts cabrons incívics que aparcaven damunt les voreres de la Diagonal els dies de partit. No pensava que envair l'espai públic durant tres hores cada quinze dies fos tan greu i permetia, especialment els que venim de fora de Barcelona, una possibilitat de deixar el cotxe en una zona que, si en condicions normals era més que complicada, en dies de partit era directament impossible. De totes maneres, quan em vaig assabentar de la prohibició d'aparcar a les voreres em va semblar una mesura lògica i la vaig acceptar amb normalitat i resignació. Però quan vaig comprovar que la prohibició no es limitava a les voreres sinó que es feia extensiva a l'aparcament –abans totalment legal– dels carrers del voltant, llavors la mesura ja em va semblar directament una cabronada. Com que l'alcalde pot anar al futbol sempre que li surti dels ous sense preocupar-se de l'aparcament la resta se li refot, oi, fill de puta? Sí, probablement és més per aquest motiu que m'he acostumat a moure'm en transport públic. Dissabte, però, el partit és a les deu del vespre, la qual cosa dificulta força la tornada. Així que no m'ha quedat més remei que tornar a l'antiga costum d'entrar a la ciutat conduint. Però l'única opció passa per anar-hi ben aviat i passar la tarda passejant per la ciutat. Aprofitaré per fer unes compres, com ho hauria fet anys abans; prendré un cafè per fer temps, com ho hauria fet si tingués ganes d'aprofitar-lo; i aniré cap al camp a gaudir del que hauria de ser un gran espectacle esportiu, com ho faria si em quedés una espurna d'alegria.

Avui en dia, però, tots els plans que faig sembla que s'en van a la merda així que baixo del cotxe. Són quarts de sis i falten quatre hores i mitja per l'inici del partit. Massa temps per ocupar-lo en res. Seria una tarda agradable si no fos perquè sóc incapaç d'adonar-me'n. El fet de caminar pels carrers s'em fa feixuc i pesat. De cop, la tristor de sempre, freda com l'ambient que m'envolta comença a fer-se més present que mai. Una plorera incontrolada s'apodera de mi en ple carrer. No serà una tarda plàcida. Massa estona per endavant. Massa estona per pensar. S'em farà llarga, molt llarga, ja ho veig venir.

Arribo al centre comercial l'Illa Diagonal i és plena de gent, com era d'esperar. Moure'm entre milers de persones anònimes em recorda que la meva vida ja no té cap sentit. Crec endevinar en el somriure de les cares que em creuo que la majoria estan contents. Mirant aparadors, comparant preus, prenent una copa amb amics, o família… o algú. Sembla que tothom té algú proper per compartir alguna cosa. Alguns no m'els acabo de creure però tampoc és important. Suposo que tots tenen plans de futur, més o menys previstos. Miro un aparador amb diversos rellotges en oferta. Potser m'en compro un. No és que em sigui imprescindible, un rellotge, però a la gent li agrada poder controlar el temps, saber quina hora és, veure com passen els minuts, les hores, els dies… Però sóc conscient que per a mi el temps es va aturar per sempre i no es posarà de nou en marxa per més rellotges que compri. L'establiment està en liquidació total i ofereix descomptes de fins el setanta per cent. El problema és que la qualitat dels rellotges que queden sembla també rebaixada a percentatges similars. Així que millor m'oblido del rellotge. Un altre dia. Unes setmanes més sense saber quina hora és no crec que suposi un trasbals insalvable.

M'acosto a la FNAC. Esquivant desconeguts veig en una estanteria el llibre "La bicicleta estàtica", un recull de contes de Sergi Pàmies. Potser un llibre entretingut i un cafè podran ajudar-me a passar l'estona amb el cap distret. Surto al carrer en busca d'un Starbucks Coffee on relaxar-me una mica. Però esperar trobar tranquil·litat en una cafeteria dels voltants de l'Illa Diagonal un dissabte al vespre és massa esperar. Grups de joves fent xivarri s'acumulen a les taules, ocupant tots els tamborets, cadires i butaques ocupables. Fa una mica de mandra barrejar-se amb aquesta colla. I jo no estic per xivarri, precisament. Així que surto de la cafeteria i continuo Diagonal avall, direcció Camp Nou, cap a la del costat de l'hotel Hilton. El mateix panorama. Com també el mateix que ofereix la del centre comercial Pedralbes Centre. Tot abarrotat de gent. Ara amb més samarretes blau-i-grana, això sí. Al final, opto per entrar a la més propera al meu destí. Ja m'és igual la gent que hi hagi dintre. Fa una calor de mil dimonis. Demano un cafè amb llet però no m'entenen. Un caffè latte, si us plau. Ara sí, molt millor. Surto del puto Starbucks i m'assec en un banc just davant la parada d'autobús de l'hotel Princesa Sofia i obro el llibre. És un llibre de petit format, com de butxaca. No fa més d'un pam d'alçada i té unes cent quaranta pàgines. Perfecte pel que s'espera d'ell en aquestes circumstàncies. El canvi de temperatura és evident i ben aviat noto que la fresca comença a convertir-se en fred. En qualsevol cas, de moment és més agradable que la combinació de calor, crits i fum que acabem de deixar enrere.

Abans de començar a llegir, tinc temps per escaldar-me la llengua amb el maleït caffè latte i comprovar que, efectivament, com més gent tinc al voltant més sol em sento. Com gairebé mai, no puc reprimir de nou unes llàgrimes que intento dissimular cada vegada que un autobús obre les seves portes i descarrega grups i grups de gent que, feliços i contents, van cap al futbol.

Una sensació nova, i estranya, la d'estar assegut en un banc de fusta, enmig d'una ciutat fosca i freda com la meva ànima, llegint un llibre acabat de comprar i bevent un cafè bullent en un got de plàstic. Veient passar la vida pel davant sense cap intenció d'enganxar-m'hi, i fent esforços per concentrar-me en unes pàgines plenes de paraules buides, evitant amb el cap el moviment de les ombres grogues i el tel d'uns ulls cada vegada més tristos. Esperant que passi el temps per anar cap al camp i esperant sobretot que acabi el partit per tornar a casa. L'únic espai on estar sol es fa una mica més suportable. L'espai del qual avui no hauria d'haver sortit.

Arribo a les primeres frases del tercer conte, casualment anomenat l'Illa, i que es desenvolupa justament allà on he comprat el llibre.
"Durant anys, vaig pensar en el suïcidi. L'única cosa que em frenava era el futur dels fills. (…)"
Tanco el llibre i penso que, si no recordo malament, jo no en tinc, de fills.