Imagineu, els que d'aquí a poques setmanes tindreu algun motiu per celebrar els nadals, que porteu dies i dies menjant sense parar. Dies i dies ingerint indiscriminadament quantitats insultants de sopa de galets, canalons i pollastre rostit sense descans. L'estómac ple a vessar i els budells que comencen a retorçar-se intentant alliberar els excessos acumulats. Un bon dia us tanqueu a la cambra més intima de la casa i allà, només en companyia de la vostra pròpia vergonya, preneu seient disposats a alleugerar les vostres penes. I, sense necessitat de cap esforç, tot just quan les cuixes noten la primera fredor del contacte amb la tassa, una irrefrenable tempesta es desencadena omplint de porqueria infame el blanc contenidor, deixant en la vostra cara un petit somriure d'alliberament. Un cop drets, us gireu i mireu el desolador panorama que s'ofereix als vostres ulls. I llavors, amb una mirada a mig camí entre la complaença i la ràbia, estireu de la cadena i veieu com l'aigua purificadora s'emporta la porqueria acumulada cap al fons dels inferns. Per sempre més.
Més o menys una història similar és la que vam viure ahir a la nit al Camp Nou.
Gràcies Pep, i per extensió a tot l'equip, per estirar de la cadena una vegada més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada