Un sopar amb amics

Que difícil és sortir de casa quan no es té esma ni per agafar les claus. Que frustrant és dir sí quan s'hauria d'haver dit no però te n'adones un segon tard. Que complicat és prendre decisions quan la inseguretat és l'única sensació tangible. Que absurd és menjar sense gana. Beure sense set. Buscar sense èxit alguna conversa quan aquestes han perdut tot el sentit. Que fals és oir sense escoltar. Parlar sense dir res. Que incòmode no ser capaç de riure cap acudit, no sentir-se còmplice de les alegries alienes. Que estrany mirar per no veure. Tanta gent i ningú alhora. Tan sols el buit. El d'una cadira, la teva, ocupada ara per un munt d'abrics apilats. Que cabró el fum que impregna l'ambient i el cor d'una pudor insuportable, i que enrogeix els ulls sense pietat excepte els que ja vénen vermells de casa. Que inútil l'alcohol que amb el temps ha perdut la capacitat d'anestesiar. Que descoratjador convertir-se en el proveïdor oficial de les males vibracions i el mal rotllo. Un mal rotllo que s'estén com l'escuma, desafiant els esforços de tothom per buscar ànims d'allà on no n'hi ha. Que enrevessat deu ser entendre d'una vegada que tot s'ha acabat. Per sempre.

Que trist el passeig de tornada quan els arguments ja han marxat a dormir. Que dur s'ha tornat el fred des que no et tinc al meu costat per abraçar-te.

Que difícil és sortir de casa quan no es té esma ni per agafar les claus. Però el pitjor és haver de tornar-hi a entrar sense tu.