Tens un email

Abans d'ahir al vespre. Quarts de dues de la matinada. A la bústia de correu electrònic hi ha un missatge nou, rebut als voltants del migdia. És una invitació per passar la nit de cap d'any en bona companyia. És estrany que a hores d'ara encara hi hagi algú que no sàpiga que les meves úniques intencions per a aquestes dates són la clausura i la més absoluta desconnexió. La família i els amics ho saben ja –o haurien de saber-ho– i la majoria han optat pel silenci a l'hora de fer-me saber els seus plans per aquesta nit "tan especial" per a ells. Però el missatge no prové de cap d'ells. És d'una amiga inesperada. I certament especial, perquè si hem de ser sincers, potser no seria ni correcte etiquetar-nos com a amics. De fet, ens hem vist un parell de vegades, en trobades espaiades uns quants mesos enrere. Només aquest invent estrany que és Internet, que permet tenir més "amics" que mai sense veure'ls el pél ens ha mantingut en un cert –però escàs– contacte virtual. Segons m'explica, tenia previst celebrar el sopar de cap d'any en companyia de la seva gosseta i ha pensat que potser em vindria de gust apuntar-m'hi.

Francament, avui dia s'em fa molt estrany que algú pugui pensar que puc ser una bona companyia per a ningú. Jo mateix no em convidaria ni a pagar. Però el sol fet que algú ho hagi pogut pensar, per molt equivocat que estigui, és molt emocionant. En condicions normals, la meva resposta seria evident. No vindré. Sense excuses. Ara ja no em calen. Però les condicions de la vetllada no són "les normals". Sense celebracions, sense raïm ni cava… només un sopar senzill, una ampolla de vi, una bona conversa entre dos amics gairebé desconeguts. Desconnectats de la tele i els presentadors disfressats. Aliens per complet a les absurdes campanades, al confeti i als ridículs barrets de paper.
Té quelcom d'atípic, d'irreal, d'excitant. M'agradaria sentir com a meva aquesta capacitat d'improvitzar, d'arriscar. M'encanta la gent que és capaç d'oferir-se d'aquesta manera als demés.

He dubtat. Feia temps que no ho feia. Molt burro seré si deixo passar aquesta oportunitat per sortir de la cova. Per començar a comprovar que hi ha alguna cosa més fora d'aquestes quatre parets. Per tornar a sentir-me viu, encara que només sigui per una estona. Finalment, li he enviat la resposta.

"Em sap greu, però no vindré. El meu cap, cor i cos continuen inerts, incapaços de reaccionar davant de cap estímul, per molt engrescador que sigui. La teva proposta ho tenia tot per fer aquest primer pas. Però no puc. Encara no. Gràcies per ser-hi, per pensar en mi."