El català al Senat

Des de fa un parell de dies, les sessions del Senat han passat de ser monolingües, només en castellà, a ser plurilingües, en les quatre llengües oficials de l'Estat. Sense cap mena de dubte, és una bona notícia. El reconeixement a qualsevol llengua, per petit que sigui, sempre és un pas endavant. Em pregunto, però, si és necessari. Miraré d'explicar-me.

La llengua és cultura. I també sentiment i símbol identitari. Una riquesa massa gran perquè alguns la pretenguin negar. Però també és, abans que res, un mitjà de comunicació. Una eina per entendre i fer-se entendre. I a Madrid, la llengua que tothom entén és el castellà. Que tothom tingui dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials no vol dir que tothom les conegui. De fet, personalment no conec cap català que domini també el gallec i l'eusquera. Perquè no fer-ho, doncs, més fàcil? És un problema d'autoafirmació personal o nacional? Si és així, endavant, és clar. Però si no, mentre no tinguem Estat propi, crec que, a Espanya –llegiu fora de Catalunya–, el més lògic és utilitzar la llengua comuna. I evitar-nos enfrontaments com, entre d'altres, el dels traductors automàtics –amb el cost que això pugui suposar– que no deixa de ser carnassa per als qui tenen el discurs demagògic instal·lat per defecte.

No voldria que se m'interpreti malament. Em sembla que no sóc sospitós. A mi m'encantaria que el català fos una llengua d'ús normalitzat arreu del món, però crec que aquest canvi en la normativa lingüística al Senat és com començar la casa per la teulada. Jo ho canviaria sense pensar-m'ho per la seguretat de poder demanar un tallat a qualsevol cafeteria de Catalunya en català i que m'entenguin; per trobar informació de qualsevol empresa catalana editada en la nostra llengua –webs, fulletons, catàlegs…– o que les mateixes empreses, quan decidissin destorbar-me amb les seves ofertes telefòniques, almenys ho fessin en la llengua que m'agradaria escoltar. Segurament aquestes "petites" coses significarien un avenç més important que quatre polítics barallant-se amb un pinganillo penjant de l'oïda. Fem-nos primers forts a casa i després, si cal, ja ens barallarem fora.

Voldria pensar que és només una qüestió de sentit comú, que diuen és el menys comú de tots els sentits. Tot i que, escoltant la reacció que aquest tema ha provocat en certes tertúlies televisives o en alguns àmbits polítics, m'entren ganes d'enviar el sentit comú a pastar fang.