Quan aquest vespre us trobeu tots fent cua davant dels contenidors de reciclatge amb munts de caixes de joguines per llençar, sense ser-ne conscients estareu celebrant la vostra particular cerimònia de cloenda de les festes nadalenques d'enguany. En aquest moment tan entranyable no oblideu de llençar també al contenidor blau la vostra careta de cartolina amb aquest exagerat somriure dibuixat –si heu llençat la casa per la finestra i la careta és de plàstic llavors recordeu que el contenidor és el groc–. Perquè demà tot tornarà a ser com era uns dies abans, i podreu tornar a portar la vostra cara de mala llet habitual, que podreu tornar a usar indiscriminadament contra tots aquells que gosin llevar-vos un lloc d'aparcament o se us colin a la cua del supermercat. No caldrà que compreu totes les butlletes per rifes de paneres que us ofereixen ni que deixeu la xavalla als pobres afamats que jeuen davant dels comerços. A partir de demà podreu tornar a deixar de saludar aquell veí que no suporteu i criticar sense pietat als vostres cunyats pesats. Podreu tornar-vos a atabalar a la feina –si en teniu– o a la cua de l'INEM –si no és el cas–. Podreu tornar a pensar que heu menjat massa i ara us caldrà fer règim per recuperar aquella esvelta figura que tan desitgeu i que mai heu tingut ni tindreu. I podreu pensar –sense fer-ho públic, això sí– que menys mal que ja s'han acabat les putes festes dels collons.
A partir de demà les llumetes de colors s'aniran apagant gradualment, de la mateixa manera que s'anirà apagant la vostra falsa alegria. En pocs dies centenars d'arbres torturats substituiran a les caixes de cartró a la cua dels contenidors i els odiosos Pares Noels de roba es despenjaran d'una punyetera vegada dels balcons. Tot tornarà a ser tan bonic o tan trist com era abans de la quinzena de la mentida. Els que éreu uns desgraciats no patiu, el vostre desencant us estarà esperant demà al matí, tan punt obriu els ulls. I els que realment ja éreu feliços abans que us obliguessin a ser-ho per decret, gaudiu-ho, perquè segurament no sabeu el que teniu.
Aprofiteu per ser vosaltres mateixos una altra vegada. Teniu gairebé dotze mesos per gaudir-ho o patir-ho com més us convingui. D'aquí a poc menys d'un any ens tornarem a trobar al quiosc de les caretes de cartolina.
al fil del tema d'aquest post, et deixo el d'una amiga q acabo de llegir i tracta més o menys del mateix (però diferent)
ResponEliminaL'instant
Dij, 13/01/2011
El nou any ens ha portat una merescuda calma després del neguit —desitjat i temut— de les festes de Nadal. Un cop passats els reis, hem descobert, amb un cert desencís, que la felicitat que ens prometien els grans magatzems, i els àngels de cartró, dura tan poc com les lluminàries dels carrers, i així hem anat recuperant la rutina que ens permet pair amb tranquil·litat els torrons i les enyorances.
Sento a dir que són dies on els sentiments embullats deixen un gust agredolç a la boca del cor, possiblement perquè ens hem entestat en repetir rutines que no entenen d’absències, en comptes d’imaginar noves relacions.
Sento a dir que el temps ha passat sense tenir gaire temps de gustar-lo. El temps s’escorre entre els dits de la pressa, entre nosaltres i l’instant present. Llegeixo: «Constatamos que en nuestra experiencia de las cosas todo es prescindible, salvo lo que hay en el instante, que tiene la cualidad de Dios» (El Dios de la perplejidad, Herder). Déu es fa present en un instant viscut en presència. La resta, tot, és prescindible.
m
Quina enveja em fa la gent que escriu bé! La que no necessita posar cap paraula malsonant per donar sentit al discurs. M'agrada el text de la teva amiga, exceptuant l'última frase citada, de la qual no n'entenc res (però això no es pas culpa seva).
ResponEliminaGràcies.