Avui l'he tornat a veure. Dreta, a la màquina d'
steps, exercitant les cuixes com si fos l'excursionista que inspira Quimi Portet. Com gairebé sempre, he escollit la bicicleta estàtica que quedava just davant d'ella. He ajustat l'alçada del seient, penjat la tovallola al manillar i deixat l'ampolla d'aigua a terra, junt amb les claus de la guixeta. He connectat la ràdio, m'he col·locat els petits auriculars a les oïdes i, abans de seure, me l'he quedat mirant durant uns breus instants. Dubto si em farà més mal que bé, però no puc evitar-ho. Em recorda massa a tu.
La seva mirada sembla fixada en el no res, com aguditzant el sentit de l'oïda per gaudir la música més intensament. La que li regala l'iPod que, de manera un tant incòmode, sempre du a la mà. Porta unes malles negres i un top ajustat de color magenta. La vestimenta de gimnàs de les noies sempre té una especial mala llet per ressaltar les formes més insinuadores. La corba que dibuixen els seus pits no em permet desxifrar la inscripció que porta impresa a la samarreta. Crec endevinar una "G"… seguida d'un símbol tipogràfic que no puc precisar. Potser només m'ho sembla a mi. O potser és el que m'agradaria llegir. Tan se val. De fet, a qui li importa la inscripció de la samarreta? Començo a pedalar amb una sensació de cert assetjament visual cap a ella, que no sembla ser conscient de la situació. Intento dissimular però és inútil. Em ve de gust mirar-la –mirar-te–. El moviment dels seus malucs –els teus–, enèrgics, compassats, sincrònics, coreografien una dansa evocadora i sensual. La suor brillant que li baixa –et baixa– pel coll i s'amaga picardiosa per l'escot es converteix en una provocació difícil de controlar. Em recorda tant a tu…
Noto unes primeres gotes tèbies que comencen a lliscar pels laterals del meu front, però encara no tenen res a veure amb la intensitat de les pedalades. M'agradaria baixar de la bicicleta per acostar-m'hi i dir-li –dir-te– lo guapa que està –que estàs–. El pulsòmetre de la bici s'està començant a accelerar preocupantment i segueix sense tenir res a veure amb l'exercici físic. En el mateix instant que s'ajusta –t'ajustes– el tirant del sostenidor per sota de la samarreta, el meu peu perd l'estrep del pedal amb el conseqüent risc de patir una luxació de turmell. Les nostres mirades es creuen en diverses ocasions però dissimulen com si ho fessin de manera fortuïta, casual.
Vint minuts després, el programa està a punt de completar-se. Si estava pensat com a exercici d'escalfament previ, avui no feia cap falta. Però sóc conscient que amb la seva fi arribarà també la de la meva fantasia. Les rutines que la gent segueix al gimnàs em recorden que ella marxarà als vestidors quan la seva particular "excursió" arribi a destí.
Però avui alguna cosa va fora del guió establert. Des de la màquina de quàdriceps em sorprèn veure-la –veure't– passejar amunt i avall. Sense parlar amb ningú. Sense aturar-se en cap aparell ni fer cap exercici. Només camina –camines– com buscant algú. Els meus ulls la segueixen –et segueixen– i la veuen –et veuen– aparèixer i desaparèixer contínuament. Sembla el joc del gat i la rata. Miro de no donar-hi més voltes, però en acabar la darrera sèrie… "surto a passejar" també. En poc més de dos minuts ens creuem tres vegades. Les nostres mirades també ho fan, però ara semblen dissimular una mica menys que abans.
Intento concentrar-me per acabar l'últim exercici abans de tancar la meva rutina diària a la cinta de córrer. Però ara ja és difícil deixar de pensar en ella –en tu–. Massa presència en tan poc espai. En tan poc temps.
M'acosto a la zona on les cintes s'exposen en paral·lel, com esperant el tret de sortida d'una cursa fictícia. Diria que estan totes ocupades. No, potser totes no. Sembla haver-hi una lliure, cap al final de la sala. Efectivament. A una banda, un senyor de mitjana edat que fa esforços per baixar panxa ara que ve el bon temps. A l'altra, una noia amb unes malles negres i un top magenta… que em recorda molt a tu…
Desconec quin és el funcionament de les lleis de l'atracció, però és evident que avui estan més esvalotades del que és normal. Començo a programar la cinta mentre de reüll segueixo pendent dels seus –dels teus– moviments. Camina –camines– a pas lleuger. Miro la velocitat de la seva cinta –la teva– i ajusto la mateixa a la meva. Ara és com si passegéssim junts. I penso: aniria amb ella –amb tu– a la fi del món. En dos minuts accelero la marxa i començo a córrer suaument. M'imagino quina música deu –deus– estar escoltant… Potser Quimi Portet? No, Manel. Està –estàs– escoltant Manel, oi? Augmento la marxa però no deixo d'estar pendent d'ella –de tu–. La miro –et miro– de reüll i ella fa –tu fas– el mateix. El reflex de la pantalla tàctil em mostra nítidament com es mossega –et mossegues– el llavi inferior. Uf… Estem suats. Tots dos. Molt suats. Fa una calor de mil dimonis, aquí dins. Les respiracions comencen a entretallar-se. Ja no sé si hi ha gent al voltant. Ni m'importa. Només desitjo aturar les cintes, baixar de la meva i passar a la seva –la teva–, dir-li –dir-te– a cau d'orella lo preciosa que és –ets–, acariciar-li –acariciar-te– els cabells molls, gratar-li –gratar-te– suaument la part posterior del coll, abraçar-la –abraçar-te– per l'esquena amb els braços i amb el cor, besar-la –besar-te– amb tota la dolçor que fos capaç, i fer-li –fer-te– l'amor amb passió, amb una complicitat impròpia d'una primera vegada. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.
Fes-ho!, em dic. Ara. Aquí. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.
Aturo la cinta. Recullo la tovallola i m'eixugo la suor. Baixo de l'aparell i, ara sí, la miro directament als ulls.
– Adéu.
– Adéu.
Camí del vestidor penso que m'hauria agradat explicar-li el vespre que m'ha fet passar. Però no ho he fet. Perquè em recorda molt a tu. Molt. Però no ets tu.
