diumenge, 29 de maig del 2011

We are the champions

I've paid my dues
time after time.
I've done my sentence
but committed no crime.
And bad mistakes
I've made a few
I've had my share of sand kicked in my face
but I've come through.

We are the champions, my friends
and we'll keep on fighting till the end.
We are the champions.
We are the champions.
No time for losers
cause we are the champions of the world.

I've taken my bows
and my curtain calls.
You brought me fame and fortune and everything that goes with it 
I thank you all.

But it's been no bed of roses.
No pleasure cruise.
I consider it a challenge before the whole human race
and I ain't gonna lose.

We are the champions, my friends
and we'll keep on fighting till the end.
We are the champions.
We are the champions.
No time for losers
cause we are the champions of the world.

We Are The Champions
Queen
News Of The World, 1977

__






Ho sento, però m'ho han possat "a güevo".

Per si vols escoltar-la:

diumenge, 22 de maig del 2011

Dia d'eleccions

Diumenge de maig. El sol fa hores que treballa. Després de diversos intents, troba una escletxa entre l'opacitat de les cortines i el desperta enviant-li una carícia de llum i calor. Però els seus ulls, encara mandrosos i un tant adolorits pels excessos de la nit anterior, reaccionen violentament tancant-se encara més fort, com una cloïssa que detecta un perill imminent. Gira violentament sobre si mateix i aparta els llençols fins a l'alçada dels malucs. Fa calor. Ja no dormirà més. Obre els ulls lentament per descobrir el que no voldria. El coixí buit al seu costat. Una humitat boirosa comença a entelar-li la vista, però fa temps que va decidir lluitar contra els seus propis fantasmes. D'un salt surt del llit i, per uns breus instants, es queda mirant l'única llàgrima que no ha pogut retenir, i que ara s’eixugarà sola al mig del coixí, testimoni d'una nova batalla perduda, però potser preludi de la guerra guanyada.

El raig tebi de la dutxa acaba diluint les gotes de tristor que encara tenia al rostre i la música que sona deliberadament alta pels altaveus s'esforça en fer-li oblidar els mals moments, "…you're a star… how much is enough?". Escull la samarreta més nova de l'armari –l'única que té planxada– i fins i tot s'aboca unes petites gotes de perfum a la part interna de les espatlles. Surt al carrer, mira amunt i s'obliga a saludar el mateix sol que fa uns moments l'hi ha desvetllat el son.

El col·legi electoral és a prop. Tot just dos carrers més enllà. A la porta, grups de gent amb targetes identificatives penjant del coll superen amb escreix els veritables protagonistes de la jornada. Dins, la sala és gairebé buida. La motivació sembla no haver pogut venir. Potser tenia algun compromís familiar, o potser ha aprofitat per passar aquest matí de diumenge assolellat a la vora del mar.
Davant seu, una bateria de paperetes apilades i perfectament ordenades. Moltes no sabia ni que existien. Segur que n'hi ha "d'inventades", pensa. Se les mira totes. I dubta. Com gairebé tothom. No té gens clar si la decisió que prendrà serà per bé, per mal, o, el que és pitjor… perquè tot continui igual. Uns segons d'espera. D'indecisió. Al final, n'agafa una i la tanca dins el sobre.

Secció 1. Taula C. Cognoms de la "L" a la "O". Saluda amablement als membres de la taula i, en el moment d'entregar el document nacional d'identitat, els seus ulls queden segrestats per la magnètica atracció d'uns altres. Transparents, clars, nets. Imantats, ni l'un ni l'altra aparta la mirada i, en aquest curt lapse de temps, es fa tant intensa que podria provocar el canvi de vot si s'ho proposés. Una veu que sembla molt llunyana li indica que ja pot introduir la papereta a l’urna, cosa que fa sense mirar i sense encertar amb la ranura fins al tercer intent. Un mal dissimulat somriure intenta alleugerir la força del moment i un breu, brevíssim "Adéu" serveix de comiat.

Gairebé quarts de deu de la nit. Ell encara pensa en ella. Ella encara pensa en ell. Comença a estar cansada. Però ha de fer esforços per concentrar-se en el recompte final. El recompte que decidirà el sentit dels esdeveniments dels propers quatre anys. Decisions individuals preses per modelar el destí de tots. A la taula, s'apilen les votacions ja validades, ordenades per partits, a punt per fer l'última repassada. Queden poques paperetes per escrutar. N'agafa una de nova. Correspon a un dels partits, però té les sigles tatxades amb retolador. Serà, doncs, considerat un vot nul. Com tants d'altres. Sota la guixada, escrit a mà, un número de nou xifres acompanyat d'una única paraula: "Truca'm".

dijous, 19 de maig del 2011

Diga’m ciutadana…

Agafant a l'atzar qualsevol debat entre candidats a l'alcaldia de qualsevol ciutat, em venen al cap dos conceptes que demanaria fossin eliminats amb urgència dels discursos oficials de tots i cadascun d'ells, sense excepció.

El primer fa referència al saturadíssim "nosaltres-ens-comprometem-a…", on els punts suspensius són substituïts immediatament pel concepte contrari al que s'ha formulat a la pregunta, que generalment es planteja amb un cert sentit crític. Aquesta fórmula, emprada sense mesura durant el període de campanya electoral, és converteix en especialment perillosa en mans del guanyador de les eleccions, quan l'alcalde de torn –o president, segons sigui el cas– la canvia directament i sense cap mena de rubor pel que s'ha popularitzat com un "apoyaré…" en honor al mestre de l'escapisme José Luís Rodriguez Zapatero en una memorable referència a un "suposat" suport a l’aprovació de l'Estatut de Catalunya, amb un resultat per a tots conegut.

El segon és aquesta mania que els agafa a tots els polítics d'utilitzar els dos gèneres al referir-se als possibles votants. "Ciutadans i ciutadanes…", "catalans i catalanes…", "molinencs i molinenques…" –per incloure el cas més proper– és succeeixen una i una altra vegada en els discursos "mitingueros". Ja hem perdonareu, però prou feixucs són aquesta mena d'intervencions com per doblar la seva extensió amb aquesta absurda reiteració. Jo optaria per fer-ho fàcil i utilitzar un únic gènere neutre. Però puc entendre perfectament que les dones estiguin fins els ovaris de sentir-se constantment discriminades. Tot i que la societat mica en mica va canviant, encara són excessius els casos de desigualtat, i, com comprendreu, no m'estic referint al tema de les denominacions, sinó a coses "realment importants". Jo no conec totes les dones del món –ja m'agradaria… o no– però, generalitzant, suposo estarem d'acord en algunes evidències. Les dones són més valentes, més fortes, més generoses, més tolerants… que els homes –afegiu vosaltres els adjectius que creieu convenients–. I, el més important, la mentalitat femenina és infinitament més positiva que la masculina –no ho puc demostrar, i parlo només des de la pròpia experiència, però és el que veig contínuament en el meu dia a dia–.

Així que, polític de torn, si per casualitat has llegit aquest humil bloc, et proposo que a partir d'ara et dirigeixis als teus votants potencials utilitzant un únic gènere.
Diga’m ciutadana, diga’m catalana, diga’m molinenca. Personalment em sentiré igualment identificat i igual de ciutadà o ciutadana, català o catalana i molinenc o molinenca. Pensa que, a més, el teu discurs quedarà reduït gairebé a la meitat i, amb una mica de sort, potser fins i tot aconsegueixis que, quan aixequis els ulls de l’atri, encara hi trobis algú despert. Pensa-hi.

dimarts, 17 de maig del 2011

Jo també havia d'anar a la moto

Mai heu viscut la desagradable experiència d'assabentar-vos d'alguna desgràcia que ha passat en un lloc on moments abans vosaltres hi éreu presents? O que, per algun canvi inesperat, heu deixat d'anar a algun lloc i després, gràcies precisament a això, us heu lliurat d'algun ensurt que s'ha produït allà mateix on se suposa que vosaltres havíeu de ser-hi?
Són aquests, exemples de sincronicitat? O potser hauríem de dir, de desincronicitat? No ho sé, però en tot cas semblen exemples on la gratitud hauria de ser la resposta adient.

Ahir vaig viure una d'aquestes situacions però el que ha quedat dins meu és un sentiment contradictori. Una sensació de dubte que em fa preguntar-me constantment si ara hauria o no de donar les gràcies… i, en tot cas, a qui?

El dia havia de transcórrer amb la normalitat que ho fan els dinars familiars "normals". El meu germà havia organitzat una sardinada al seu recentment estrenat pis, a les afores de Barcelona. Enllestit l'àpat –amb batalla de nata inclosa–, una sobretaula per parlar una mica de tot i de res, i una petita excursió amb els petits de casa exercint de tiet "com cal" per recollir cargols –closques de cargols– i mirar de fer volar –sense èxit– una andròmina amb forma de libèl·lula gegant. A la tornada, temps per res més. El Barça ens esperava en l’última cita de la temporada al Camp Nou. Una cita, també sigui dit, sense cap interès, amb la Lliga ja sentenciada i amb totes les mirades –les nostres i les dels jugadors– posades en la final de Wembley de finals de mes. Però era l'últim partit i el meu germà tenia clar que hi volia anar, sí o sí. Així que, si l'amfitrió marxa, marxa tothom. El temps s'ens tirava al damunt i ell es va oferir a portar-me al camp en moto, per tal d'evitar l'inevitable, l'impossibilitat d'aparcar un cotxe als voltants de l'estadi en dia de partit.

He de reconèixer que, sense haver-ho dit a ningú, ja m'havia plantejat aquesta possibilitat, per tal de no haver d'estar pendent de l'hora. Però fent càlculs vaig pensar que, tot i anar just de temps, podia deixar aparcat el cotxe a l'entrada de Barcelona, i agafar el tramvia fins el camp. Sí, semblava que podia ser factible. Si trobava un embús a la carretera o perdia un tramvia no arribaria a temps… però, perquè havia de fallar res? "Gràcies, però ja m'en vaig en cotxe". "No hi arribaràs a temps, has vist quina hora és?" "I tant, si hi arribaré!".

I, tal i com estava previst, tot va anar rodat. Algú ho dubtava? Vaig posar el cul al meu seient tres minuts abans de començar el partit. Perfecte. A la mitja part vaig enviar un missatge al meu germà –que té l'abonament just a l'altra banda del camp– per si volia venir a veure la segona part a la meva zona, que oferia diversos seients lliures. La seva resposta va ser una mica inquietant: "Crec que no. Ja t'explicaré."

Jo vaig arribar al meu destí després d'un exercici de sincronia perfecta. Però ell no va tenir la mateixa sort. Aquell cotxe que va aparèixer del no res va provocar que acabés a l'hospital amb un turmell i un canell trencat. Avui l'operaran.

Qui o què em va aconsellar que agafés el cotxe enlloc de baixar en moto, que era molt més lògic? Si no hagués fet aquells càlculs estúpids –però encertats– potser ara jo també estaria en un llit d'un hospital. O potser no. Perquè probablement, sumant el temps que hauria tardat en cordar-me el casc i pujar darrera seu, i els pocs minuts que hauria tardat més la moto en moure vuitanta quilos o cent seixanta –càlcul arrodonit… jo no peso vuitanta quilos… on vas a parar!– potser haurien estat suficients perquè quan aquell cotxe sortís del no res… no es trobés res en el seu camí.

Les meves decisions afecten als demés. Cada vegada ho tinc més clar. Ara el meu germà està al llit d'un hospital. Jo també havia d'anar a la moto. Però vaig decidir que no. I ara no sé si he d'alegrar-me’n o no.
Em sembla que sóc carn de psicòleg, però urgent.

Cuida't tete.

dijous, 5 de maig del 2011

Acudit 01

Abans de res, un petit aclariment:
1. No m'agraden gens els acudits sexistes, racistes o basats en tòpics.
2. Mai m'hauria imaginat incloure un acudit en un bloc com aquest.

Però com que rectificar és de savis, aquí teniu un acudit que acabo de sentir per la ràdio. Si no us agrada, que pot ser, passeu de deixar comentaris negatius, si us plau. Jo m'he fet un fart de riure i em sabria greu que hem trenquéssiu l'encant del moment.

Gràcies per la vostra comprensió… i contenció.
No m'ho tingueu en compte.

__ 

Què fa un català si a l'arribar a casa véu que s'hi està calant foc?
Enviar una "perduda" als bombers.

dimecres, 4 de maig del 2011

Un cop més, gràcies!

Posar per enèsima vegada la mateixa imatge potser hauria estat excessiu. Per això em guardava un petit tresor per quan arribés una ocasió especial.
Aquesta va arribar ahir, i per això estic content d'ensenyar-vos el regal que em va fer fa uns dies una de les dones de la meva vida (doneta, per ser més exactes).

Un petonet Arale. T'estimo. Però molt.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Semblances perilloses

Avui l'he tornat a veure. Dreta, a la màquina d'steps, exercitant les cuixes com si fos l'excursionista que inspira Quimi Portet. Com gairebé sempre, he escollit la bicicleta estàtica que quedava just davant d'ella. He ajustat l'alçada del seient, penjat la tovallola al manillar i deixat l'ampolla d'aigua a terra, junt amb les claus de la guixeta. He connectat la ràdio, m'he col·locat els petits auriculars a les oïdes i, abans de seure, me l'he quedat mirant durant uns breus instants. Dubto si em farà més mal que bé, però no puc evitar-ho. Em recorda massa a tu.
La seva mirada sembla fixada en el no res, com aguditzant el sentit de l'oïda per gaudir la música més intensament. La que li regala l'iPod que, de manera un tant incòmode, sempre du a la mà. Porta unes malles negres i un top ajustat de color magenta. La vestimenta de gimnàs de les noies sempre té una especial mala llet per ressaltar les formes més insinuadores. La corba que dibuixen els seus pits no em permet desxifrar la inscripció que porta impresa a la samarreta. Crec endevinar una "G"… seguida d'un símbol tipogràfic que no puc precisar. Potser només m'ho sembla a mi. O potser és el que m'agradaria llegir. Tan se val. De fet, a qui li importa la inscripció de la samarreta? Començo a pedalar amb una sensació de cert assetjament visual cap a ella, que no sembla ser conscient de la situació. Intento dissimular però és inútil. Em ve de gust mirar-la –mirar-te–. El moviment dels seus malucs –els teus–, enèrgics, compassats, sincrònics, coreografien una dansa evocadora i sensual. La suor brillant que li baixa –et baixa– pel coll i s'amaga picardiosa per l'escot es converteix en una provocació difícil de controlar. Em recorda tant a tu…
Noto unes primeres gotes tèbies que comencen a lliscar pels laterals del meu front, però encara no tenen res a veure amb la intensitat de les pedalades. M'agradaria baixar de la bicicleta per acostar-m'hi i dir-li –dir-te– lo guapa que està –que estàs–. El pulsòmetre de la bici s'està començant a accelerar preocupantment i segueix sense tenir res a veure amb l'exercici físic. En el mateix instant que s'ajusta –t'ajustes– el tirant del sostenidor per sota de la samarreta, el meu peu perd l'estrep del pedal amb el conseqüent risc de patir una luxació de turmell. Les nostres mirades es creuen en diverses ocasions però dissimulen com si ho fessin de manera fortuïta, casual.
Vint minuts després, el programa està a punt de completar-se. Si estava pensat com a exercici d'escalfament previ, avui no feia cap falta. Però sóc conscient que amb la seva fi arribarà també la de la meva fantasia. Les rutines que la gent segueix al gimnàs em recorden que ella marxarà als vestidors quan la seva particular "excursió" arribi a destí.

Però avui alguna cosa va fora del guió establert. Des de la màquina de quàdriceps em sorprèn veure-la –veure't– passejar amunt i avall. Sense parlar amb ningú. Sense aturar-se en cap aparell ni fer cap exercici. Només camina –camines– com buscant algú. Els meus ulls la segueixen –et segueixen– i la veuen –et veuen– aparèixer i desaparèixer contínuament. Sembla el joc del gat i la rata. Miro de no donar-hi més voltes, però en acabar la darrera sèrie… "surto a passejar" també. En poc més de dos minuts ens creuem tres vegades. Les nostres mirades també ho fan, però ara semblen dissimular una mica menys que abans.
Intento concentrar-me per acabar l'últim exercici abans de tancar la meva rutina diària a la cinta de córrer. Però ara ja és difícil deixar de pensar en ella –en tu–. Massa presència en tan poc espai. En tan poc temps.
M'acosto a la zona on les cintes s'exposen en paral·lel, com esperant el tret de sortida d'una cursa fictícia. Diria que estan totes ocupades. No, potser totes no. Sembla haver-hi una lliure, cap al final de la sala. Efectivament. A una banda, un senyor de mitjana edat que fa esforços per baixar panxa ara que ve el bon temps. A l'altra, una noia amb unes malles negres i un top magenta… que em recorda molt a tu…

Desconec quin és el funcionament de les lleis de l'atracció, però és evident que avui estan més esvalotades del que és normal. Començo a programar la cinta mentre de reüll segueixo pendent dels seus –dels teus– moviments. Camina –camines– a pas lleuger. Miro la velocitat de la seva cinta –la teva– i ajusto la mateixa a la meva. Ara és com si passegéssim junts. I penso: aniria amb ella –amb tu– a la fi del món. En dos minuts accelero la marxa i començo a córrer suaument. M'imagino quina música deu –deus– estar escoltant… Potser Quimi Portet? No, Manel. Està –estàs– escoltant Manel, oi? Augmento la marxa però no deixo d'estar pendent d'ella –de tu–. La miro –et miro– de reüll i ella fa –tu fas– el mateix. El reflex de la pantalla tàctil em mostra nítidament com es mossega –et mossegues– el llavi inferior. Uf… Estem suats. Tots dos. Molt suats. Fa una calor de mil dimonis, aquí dins. Les respiracions comencen a entretallar-se. Ja no sé si hi ha gent al voltant. Ni m'importa. Només desitjo aturar les cintes, baixar de la meva i passar a la seva –la teva–, dir-li –dir-te– a cau d'orella lo preciosa que és –ets–, acariciar-li –acariciar-te– els cabells molls, gratar-li –gratar-te– suaument la part posterior del coll, abraçar-la –abraçar-te– per l'esquena amb els braços i amb el cor, besar-la –besar-te– amb tota la dolçor que fos capaç, i fer-li –fer-te– l'amor amb passió, amb una complicitat impròpia d'una primera vegada. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.

Fes-ho!, em dic. Ara. Aquí. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.

Aturo la cinta. Recullo la tovallola i m'eixugo la suor. Baixo de l'aparell i, ara sí, la miro directament als ulls.
– Adéu.
– Adéu.
Camí del vestidor penso que m'hauria agradat explicar-li el vespre que m'ha fet passar. Però no ho he fet. Perquè em recorda molt a tu. Molt. Però no ets tu.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Be happy



L´últim regal que he rebut.
Ja m'ho deien els meus pares: estudia fill, que si no no faràs res de bo a la vida…
Potser ja és hora que m'hi posi seriosament… a veure si en treiem alguna cosa de profit.

__ 

Gràcies Ona, be happy you too.