diumenge, 14 de febrer de 2010

No et fotis mai on no et demanen

Diu una frase popular que "quan dos es barallen sempre rep el tercer". I tot i no ser gaire aficionat a aquestes dites he de reconèixer que moltes vegades aquesta afirmació és ben certa.

Ahir m'explicava un amic –aquell amic que tots tenim i que sempre li passen coses per explicar– que des de fa uns mesos s'ha vist indirectament involucrat, sense voler-ho ni demanar-ho, en un desagradable afer de crisi matrimonial. Com que l'estima pels afectats és gran, no ha dubtat en fer-los costat en tot el que ha pogut, tot i que realment assumeix que és poc, molt poc. S'ha limitat a escoltar-los sempre que ha calgut i a mirar de donar-los tot el suport que el seu precari estat anímic li ha permés –ell també està passant per una mala època, per altres assumptes que ara no cal esmenar–. Tot i tenir clara, clarísima, la premissa de no prendre part per cap dels dos membres de la parella, és ben cert que la diferència de caràcters, totalment oposats pel que fa a exterioritzar els sentiments, ha fet que hagi viscut aquest problema des de la visió pràcticament exclusiva d'una meitat, quedant l'altra limitada a unes poques converses telefòniques. Converses que, per altra part, quasi sempre ha provocat ell.

Fa pocs dies va tenir una d'aquestes converses, donat que feia temps que no en tenia cap contacte, simplement per interessar-se de primera mà per com se sentia. Perquè no cal dir que, en aquests tipus d'assumptes, l'opinió d'una de les parts respecte de l'altra sempre és com a mínim sospitosa de no ser gaire objectiva. Així, la xerrada no va anar gaire més enllà de copsar l'estat d'ànim mutu i oferir-se, un cop més, pel que poguessin necessitar.

La sorpresa va ser quan, l'endemà, els esdeveniments es van precipitar provocant canvis importants en una ja més que deteriorada situació. Com podeu imaginar, no per bé, clar està. Però el curiòs és que ara l'altra part posa el meu amic com a culpable –o com a detonant, per ser més exactes– d'aquest canvi sobtat d'actitud de la parella, fins ara força inert pel que feia a prendre decisions.

M'he afanyat a netejar la consciència del meu amic tant com he estat capaç i li he deixat anar un últim consell, abans de fer-li promètre que mai més aconsellarà res a ningú: "en problemes de parella, escolta i acompanya tot el que en siguis capaç, però deixa la boqueta tancada a pany i forrellat. Més val que cadascú es mengi els seus propis mocs, que en els temps que corren tots en tenim els nassos plens."

2 comentaris:

  1. hehe, veig que ets un bon conseller. Per cert, és molt xulo el "dibujito" aquest, és teu?? ;) Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si és que el meu "amic" es fot en uns "fregaos de cuidao…"! ; )

      I sí, el "dibujito" l'he fet jo. De vegades, fins i tot em paguen per fer coses d'aquestes… mira tu. T'ho pots creure? Hehe… Me n'alegro que t'agradi.

      Petons.

      Elimina