dilluns, 31 de gener del 2011
dissabte, 29 de gener del 2011
De Taures i Escorpins
Diuen que els Taure són tossuts, molt tossuts. Segurament no tots, però afegiria que també són valents, vitals, alegres. Transmeten una energia positiva envejable. I sobretot, són capaços de regalar –ells en diuen compartir– moments quotidians de la seva vida a qualsevol escorpí que troben amagat sota una pedra i transformar-los en estones especials.
Diuen que els Taure són tossuts, molt tossuts. Jo pensava que els escorpins ho eren més. Però estava avisat i, avui, me n'alegro d'estar equivocat.
Diuen que els Taure són tossuts, molt tossuts. Jo pensava que els escorpins ho eren més. Però estava avisat i, avui, me n'alegro d'estar equivocat.
dijous, 27 de gener del 2011
These are the days of our lives
I was back in the old days - long ago
when we were kids when we were young
thing seemed so perfect - you know.
The days were endless we were crazy we were young.
The sun was always shinin' - we just lived for fun.
Those days are all gone now
but one thing is true.
When I look and I find
I still love you.
Ain't that a shame.
I'd like to go back one time
on a roller coaster ride
when life was just a game.
No use in sitting and thinkin' on what you did
when you can lay back and enjoy it through your kids.
They've flown in the swiftness of time.
Those days are all gone now
but some things remain.
When I look and I find no change.
Those were the days of our lives.
The bad things in life were so few.
Those days are all gone now
but one thing's still true.
When I look and I find
I still love you.
I still love you.
These are the days of our lives
Queen
Innuendo, 1991
__
Aquells van ser els dies de la nostra vida.
Quan les coses dolentes ens semblaven insignificants.
Aquells dies mai ja no tornaran.
Avui només em queda la certesa de saber que sempre t'estimaré.
dissabte, 22 de gener del 2011
El català al Senat
Des de fa un parell de dies, les sessions del Senat han passat de ser monolingües, només en castellà, a ser plurilingües, en les quatre llengües oficials de l'Estat. Sense cap mena de dubte, és una bona notícia. El reconeixement a qualsevol llengua, per petit que sigui, sempre és un pas endavant. Em pregunto, però, si és necessari. Miraré d'explicar-me.
La llengua és cultura. I també sentiment i símbol identitari. Una riquesa massa gran perquè alguns la pretenguin negar. Però també és, abans que res, un mitjà de comunicació. Una eina per entendre i fer-se entendre. I a Madrid, la llengua que tothom entén és el castellà. Que tothom tingui dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials no vol dir que tothom les conegui. De fet, personalment no conec cap català que domini també el gallec i l'eusquera. Perquè no fer-ho, doncs, més fàcil? És un problema d'autoafirmació personal o nacional? Si és així, endavant, és clar. Però si no, mentre no tinguem Estat propi, crec que, a Espanya –llegiu fora de Catalunya–, el més lògic és utilitzar la llengua comuna. I evitar-nos enfrontaments com, entre d'altres, el dels traductors automàtics –amb el cost que això pugui suposar– que no deixa de ser carnassa per als qui tenen el discurs demagògic instal·lat per defecte.
No voldria que se m'interpreti malament. Em sembla que no sóc sospitós. A mi m'encantaria que el català fos una llengua d'ús normalitzat arreu del món, però crec que aquest canvi en la normativa lingüística al Senat és com començar la casa per la teulada. Jo ho canviaria sense pensar-m'ho per la seguretat de poder demanar un tallat a qualsevol cafeteria de Catalunya en català i que m'entenguin; per trobar informació de qualsevol empresa catalana editada en la nostra llengua –webs, fulletons, catàlegs…– o que les mateixes empreses, quan decidissin destorbar-me amb les seves ofertes telefòniques, almenys ho fessin en la llengua que m'agradaria escoltar. Segurament aquestes "petites" coses significarien un avenç més important que quatre polítics barallant-se amb un pinganillo penjant de l'oïda. Fem-nos primers forts a casa i després, si cal, ja ens barallarem fora.
Voldria pensar que és només una qüestió de sentit comú, que diuen és el menys comú de tots els sentits. Tot i que, escoltant la reacció que aquest tema ha provocat en certes tertúlies televisives o en alguns àmbits polítics, m'entren ganes d'enviar el sentit comú a pastar fang.
La llengua és cultura. I també sentiment i símbol identitari. Una riquesa massa gran perquè alguns la pretenguin negar. Però també és, abans que res, un mitjà de comunicació. Una eina per entendre i fer-se entendre. I a Madrid, la llengua que tothom entén és el castellà. Que tothom tingui dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials no vol dir que tothom les conegui. De fet, personalment no conec cap català que domini també el gallec i l'eusquera. Perquè no fer-ho, doncs, més fàcil? És un problema d'autoafirmació personal o nacional? Si és així, endavant, és clar. Però si no, mentre no tinguem Estat propi, crec que, a Espanya –llegiu fora de Catalunya–, el més lògic és utilitzar la llengua comuna. I evitar-nos enfrontaments com, entre d'altres, el dels traductors automàtics –amb el cost que això pugui suposar– que no deixa de ser carnassa per als qui tenen el discurs demagògic instal·lat per defecte.
No voldria que se m'interpreti malament. Em sembla que no sóc sospitós. A mi m'encantaria que el català fos una llengua d'ús normalitzat arreu del món, però crec que aquest canvi en la normativa lingüística al Senat és com començar la casa per la teulada. Jo ho canviaria sense pensar-m'ho per la seguretat de poder demanar un tallat a qualsevol cafeteria de Catalunya en català i que m'entenguin; per trobar informació de qualsevol empresa catalana editada en la nostra llengua –webs, fulletons, catàlegs…– o que les mateixes empreses, quan decidissin destorbar-me amb les seves ofertes telefòniques, almenys ho fessin en la llengua que m'agradaria escoltar. Segurament aquestes "petites" coses significarien un avenç més important que quatre polítics barallant-se amb un pinganillo penjant de l'oïda. Fem-nos primers forts a casa i després, si cal, ja ens barallarem fora.
Voldria pensar que és només una qüestió de sentit comú, que diuen és el menys comú de tots els sentits. Tot i que, escoltant la reacció que aquest tema ha provocat en certes tertúlies televisives o en alguns àmbits polítics, m'entren ganes d'enviar el sentit comú a pastar fang.
dimarts, 18 de gener del 2011
Jo només volia Couldina
Hi ha alguna cosa més desesperant que una iaia fotent tap a la cua de la farmàcia? Sí. Tres iaies fotent tap a la cua de la farmàcia.
Quan aquesta tarda m'he acostat a la farmàcia més propera de casa ja sabia que corria un risc. No en va és la més cèntrica de la vila i per tant la que aglomera més quantitat de gent. No sé com s'ho fan però sempre és plena de fidels àvids per recollir la seva dosi de drogoaddicció legal. Desconec si a Molins de Rei tenim un nivell de salut preocupantment precari –si he de jutjar segons la pròpia experiència bé podria ser– o és que a l'establiment en qüestió hi regalen caramels, però el cas és que la farmàcia Xuclà del carrer Major sembla el metro de Tòquio en hora punta. Permanentment. Des de l'hora d'obrir –sempre hi ha gent esperant al carrer com si fos el primer dia de rebaixes d'El Corte Inglés– a l'hora de tancar –la qual cosa no deu ser tasca fàcil–.
A l'arribar a la porta he vist que aquesta s'obria i es tancava contínuament, el qual, tractant-se d'una porta automàtica, no podia significar res més que el volum de gent que intentava engolir era excessiu i que els últims clients quedaven just sota la cèl·lula que regula l'obertura de la mateixa, de manera que aquesta es tornava boja a cada petit moviment. En condicions normals, el sentit comú m'hauria aconsellat seguir fins la farmàcia més propera, però els símptomes del refredat i la poca esma que em quedava per seguir caminant han fet decidir-me a entrar i fer cua pacientment, i, de pasada, provocar de nou l'histerisme de l'angoixada porta.
Ja dins he constatat que era l'únic home de tot l'establiment. A més de les tres farmacèutiques, davant del taulell s'apilaven dones de totes menes i colors. Avies i no tan avies, joves i no tan joves, grasses i primes, rosses i brunes, algunes soles, altres amb cotxets de nen –on potser sí que hi havia algun homenet, però no he entrat a comprovar-ho–. L'estampa recordava més un concert d'en David Bisbal que un centre d'específics. Moltes es coneixien. D'altres ho feien veure. És un poble, no ho oblidem. Tot i així, durant els cinc primers minuts la cosa semblava funcionar dins una normalitat. Entre Vincigrips i Frenadols la gent anava circulant de manera més o menys fluida i semblava que el meu torn no havia de tardar. Fins que ha arribat el moment fatídic. L'avia que m'havia donat la tanda ha coincidit amb dues iaies més al taulell i entre les tres han col·lapsat les farmacèutiques, que no donaven l'abast.
– ¿Entonces esto me lo puedes pedir, nena? –no és mania persecutòria gratuita, la senyora parlava en castellà.
– Si claro, se lo pido y mañana lo tendrá aquí.
– Yo es que no lo veo claro esto que me han recetao…
– ¿Pero no se lo ha recetado su médico?
– Si claro, pero es el especialista, no mi médico de cabecera, y yo del especialista no me fío.
– Pero como no va a fiarse, mujer… si es el especialista.
– Pues mira, que no me fío. Yo siempre tomaba Arfasolán… o algo asín.
– ¿Alprazolam?
– Ese, y ahora me han puesto uno que no sé ni como se dise, el Conasepán.
– Clonazepam, le han recetado Clonazepam, pero básicamente es lo mismo.
– Que no, que yo siempre he tomao Arfasolán.
– ¿Quiere consultarlo con su médico antes de pedirlo?
– Es que no me fío. ¿Tú cual me aconsejas, nena?
– No, es que yo no soy médico, yo soy farmacéutica. Si su médico le ha recetado este será porqué es el que mejor le irá.
– Es que no me fío, que no me fío, vaya. Si siempre me han dao Arfasolán no sé porqué ahora me tienen que dar otro. A mi el Arfasolán siempre me ha ido muy bien.
– Pues usted verá señora, pero me tendría que decir si se lo pido o no.
De cop, de fons, una veu salvadora…
– Qui va ara, si us plau?
– Sí, jo. Només volia Couldina.
– Couldina. Són sis amb cinquanta.
– Sis amb cinquanta. Aquí tens. Veus que fàcil? Bona tarda.
– Doncs sí noi. Bona tarda.
Odio les putes iaies que foten tap a la cua de la farmàcia.
Quan aquesta tarda m'he acostat a la farmàcia més propera de casa ja sabia que corria un risc. No en va és la més cèntrica de la vila i per tant la que aglomera més quantitat de gent. No sé com s'ho fan però sempre és plena de fidels àvids per recollir la seva dosi de drogoaddicció legal. Desconec si a Molins de Rei tenim un nivell de salut preocupantment precari –si he de jutjar segons la pròpia experiència bé podria ser– o és que a l'establiment en qüestió hi regalen caramels, però el cas és que la farmàcia Xuclà del carrer Major sembla el metro de Tòquio en hora punta. Permanentment. Des de l'hora d'obrir –sempre hi ha gent esperant al carrer com si fos el primer dia de rebaixes d'El Corte Inglés– a l'hora de tancar –la qual cosa no deu ser tasca fàcil–.
A l'arribar a la porta he vist que aquesta s'obria i es tancava contínuament, el qual, tractant-se d'una porta automàtica, no podia significar res més que el volum de gent que intentava engolir era excessiu i que els últims clients quedaven just sota la cèl·lula que regula l'obertura de la mateixa, de manera que aquesta es tornava boja a cada petit moviment. En condicions normals, el sentit comú m'hauria aconsellat seguir fins la farmàcia més propera, però els símptomes del refredat i la poca esma que em quedava per seguir caminant han fet decidir-me a entrar i fer cua pacientment, i, de pasada, provocar de nou l'histerisme de l'angoixada porta.
Ja dins he constatat que era l'únic home de tot l'establiment. A més de les tres farmacèutiques, davant del taulell s'apilaven dones de totes menes i colors. Avies i no tan avies, joves i no tan joves, grasses i primes, rosses i brunes, algunes soles, altres amb cotxets de nen –on potser sí que hi havia algun homenet, però no he entrat a comprovar-ho–. L'estampa recordava més un concert d'en David Bisbal que un centre d'específics. Moltes es coneixien. D'altres ho feien veure. És un poble, no ho oblidem. Tot i així, durant els cinc primers minuts la cosa semblava funcionar dins una normalitat. Entre Vincigrips i Frenadols la gent anava circulant de manera més o menys fluida i semblava que el meu torn no havia de tardar. Fins que ha arribat el moment fatídic. L'avia que m'havia donat la tanda ha coincidit amb dues iaies més al taulell i entre les tres han col·lapsat les farmacèutiques, que no donaven l'abast.
– ¿Entonces esto me lo puedes pedir, nena? –no és mania persecutòria gratuita, la senyora parlava en castellà.
– Si claro, se lo pido y mañana lo tendrá aquí.
– Yo es que no lo veo claro esto que me han recetao…
– ¿Pero no se lo ha recetado su médico?
– Si claro, pero es el especialista, no mi médico de cabecera, y yo del especialista no me fío.
– Pero como no va a fiarse, mujer… si es el especialista.
– Pues mira, que no me fío. Yo siempre tomaba Arfasolán… o algo asín.
– ¿Alprazolam?
– Ese, y ahora me han puesto uno que no sé ni como se dise, el Conasepán.
– Clonazepam, le han recetado Clonazepam, pero básicamente es lo mismo.
– Que no, que yo siempre he tomao Arfasolán.
– ¿Quiere consultarlo con su médico antes de pedirlo?
– Es que no me fío. ¿Tú cual me aconsejas, nena?
– No, es que yo no soy médico, yo soy farmacéutica. Si su médico le ha recetado este será porqué es el que mejor le irá.
– Es que no me fío, que no me fío, vaya. Si siempre me han dao Arfasolán no sé porqué ahora me tienen que dar otro. A mi el Arfasolán siempre me ha ido muy bien.
– Pues usted verá señora, pero me tendría que decir si se lo pido o no.
De cop, de fons, una veu salvadora…
– Qui va ara, si us plau?
– Sí, jo. Només volia Couldina.
– Couldina. Són sis amb cinquanta.
– Sis amb cinquanta. Aquí tens. Veus que fàcil? Bona tarda.
– Doncs sí noi. Bona tarda.
Odio les putes iaies que foten tap a la cua de la farmàcia.
diumenge, 9 de gener del 2011
Un dia diferent
Aquest matí, com sempre, m'he llevat sense ganes de res. Em sap greu, però no t'ho puc negar, tampoc de passar el dia amb tu.
Al vespre, al tornar a casa, he pensat un cop més que tinc una sort inmensa de tenir-te com amic. Segurament no ho mereixo, però la vida es plena de coses que no mereixem, oi?
Crec recordar que alguna vegada ja t'ho he dit, però avui ho deixaré per escrit. Sense tu, tot seria molt, però molt més difícil.
dijous, 6 de gener del 2011
Ja s'ha acabat…
Quan aquest vespre us trobeu tots fent cua davant dels contenidors de reciclatge amb munts de caixes de joguines per llençar, sense ser-ne conscients estareu celebrant la vostra particular cerimònia de cloenda de les festes nadalenques d'enguany. En aquest moment tan entranyable no oblideu de llençar també al contenidor blau la vostra careta de cartolina amb aquest exagerat somriure dibuixat –si heu llençat la casa per la finestra i la careta és de plàstic llavors recordeu que el contenidor és el groc–. Perquè demà tot tornarà a ser com era uns dies abans, i podreu tornar a portar la vostra cara de mala llet habitual, que podreu tornar a usar indiscriminadament contra tots aquells que gosin llevar-vos un lloc d'aparcament o se us colin a la cua del supermercat. No caldrà que compreu totes les butlletes per rifes de paneres que us ofereixen ni que deixeu la xavalla als pobres afamats que jeuen davant dels comerços. A partir de demà podreu tornar a deixar de saludar aquell veí que no suporteu i criticar sense pietat als vostres cunyats pesats. Podreu tornar-vos a atabalar a la feina –si en teniu– o a la cua de l'INEM –si no és el cas–. Podreu tornar a pensar que heu menjat massa i ara us caldrà fer règim per recuperar aquella esvelta figura que tan desitgeu i que mai heu tingut ni tindreu. I podreu pensar –sense fer-ho públic, això sí– que menys mal que ja s'han acabat les putes festes dels collons.
A partir de demà les llumetes de colors s'aniran apagant gradualment, de la mateixa manera que s'anirà apagant la vostra falsa alegria. En pocs dies centenars d'arbres torturats substituiran a les caixes de cartró a la cua dels contenidors i els odiosos Pares Noels de roba es despenjaran d'una punyetera vegada dels balcons. Tot tornarà a ser tan bonic o tan trist com era abans de la quinzena de la mentida. Els que éreu uns desgraciats no patiu, el vostre desencant us estarà esperant demà al matí, tan punt obriu els ulls. I els que realment ja éreu feliços abans que us obliguessin a ser-ho per decret, gaudiu-ho, perquè segurament no sabeu el que teniu.
Aprofiteu per ser vosaltres mateixos una altra vegada. Teniu gairebé dotze mesos per gaudir-ho o patir-ho com més us convingui. D'aquí a poc menys d'un any ens tornarem a trobar al quiosc de les caretes de cartolina.
A partir de demà les llumetes de colors s'aniran apagant gradualment, de la mateixa manera que s'anirà apagant la vostra falsa alegria. En pocs dies centenars d'arbres torturats substituiran a les caixes de cartró a la cua dels contenidors i els odiosos Pares Noels de roba es despenjaran d'una punyetera vegada dels balcons. Tot tornarà a ser tan bonic o tan trist com era abans de la quinzena de la mentida. Els que éreu uns desgraciats no patiu, el vostre desencant us estarà esperant demà al matí, tan punt obriu els ulls. I els que realment ja éreu feliços abans que us obliguessin a ser-ho per decret, gaudiu-ho, perquè segurament no sabeu el que teniu.
Aprofiteu per ser vosaltres mateixos una altra vegada. Teniu gairebé dotze mesos per gaudir-ho o patir-ho com més us convingui. D'aquí a poc menys d'un any ens tornarem a trobar al quiosc de les caretes de cartolina.
dimecres, 5 de gener del 2011
Una trucada per acabar el dia
A tres quarts de deu del vespre he rebut una trucada molt especial que ha donat una mica de sentit a aquest primer dimarts de gener. La Paula, la més joveneta de la família, ha agafat el telèfon per donar-me les gràcies pels regals que el Pare Noel –ells són més del Pare Noel que dels Reis Mags– va deixar per a ella i el seu germà a casa dels seus tiets de Molins de Rei. Sembla que senyor de la barba blanca aquest any ha encertat i el taller de figures de guix ha tingut un èxit inesperat. Després de diversos intents, la Paula ha promès regalar-me una figureta de la Hello Kitty pintada tota de blau –una versió personal i dedicada– per posar-la a l'estudi.
He de reconèixer que, avui dia, una rialla d'aquest marrec és un bàlsam infal·lible per deixar per uns instants els mals rotllos personals. I és que aquesta rosseta que amb prou feina arriba al mig metre d'alçada té la magnífica virtut de desarmar qualsevol qui no vagi predisposat a riure amb ella. Sis anyets de picardia contra quaranta-tres de tonteria és un combat massa desigual. No hi ha res a fer. Millor donar-se per vençut i gaudir per uns instants d'una espontaneïtat que els "grans" mai serem capaços de mostrar.
Després li ha tocat el torn a l'Edgar, el seu germà. Dos anys més gran. Suficients per tenir una visió una miqueta diferent de certes coses de la vida. Sembla que el joc de màgia que li ha arribat des del Pol Nord –el mateix que li van regalar al seu pare, a mi mateix i a tots els de la nostra generació quan érem nens– també ha triomfat i ja està assajant una actuació memorable pel dia que vagi a fer-los una visita.
Amb vuit anys, l'Edgar és capaç de dir coses que em sorprenen. Primer no ha entès quan li he dit que els regals els vam demanar junts la Mariluz i jo. He mirat d'explicar-li que, encara que la seva tieta ja no hi sigui, els segueix estimant igual que sempre, cada dia una miqueta més, i que, encara que no la vegin, ella sí que ho fa i els envia molts petons. Llavors s'ha quedat pensant un moment –el mateix instant on jo he sentit que m'havia fotut en un carreró sense sortida d'on no em seria fàcil sortir-ne– i m'ha contestat que ja ho sabia, que la tita Mariluz està al cel amb el yayo José, i s'ha posat molt content de saber que tornen a estar junts.
I jo he penjat el telèfon més tranquil de saber que els més petits de casa no s'obliden de tu.
He de reconèixer que, avui dia, una rialla d'aquest marrec és un bàlsam infal·lible per deixar per uns instants els mals rotllos personals. I és que aquesta rosseta que amb prou feina arriba al mig metre d'alçada té la magnífica virtut de desarmar qualsevol qui no vagi predisposat a riure amb ella. Sis anyets de picardia contra quaranta-tres de tonteria és un combat massa desigual. No hi ha res a fer. Millor donar-se per vençut i gaudir per uns instants d'una espontaneïtat que els "grans" mai serem capaços de mostrar.
Després li ha tocat el torn a l'Edgar, el seu germà. Dos anys més gran. Suficients per tenir una visió una miqueta diferent de certes coses de la vida. Sembla que el joc de màgia que li ha arribat des del Pol Nord –el mateix que li van regalar al seu pare, a mi mateix i a tots els de la nostra generació quan érem nens– també ha triomfat i ja està assajant una actuació memorable pel dia que vagi a fer-los una visita.
Amb vuit anys, l'Edgar és capaç de dir coses que em sorprenen. Primer no ha entès quan li he dit que els regals els vam demanar junts la Mariluz i jo. He mirat d'explicar-li que, encara que la seva tieta ja no hi sigui, els segueix estimant igual que sempre, cada dia una miqueta més, i que, encara que no la vegin, ella sí que ho fa i els envia molts petons. Llavors s'ha quedat pensant un moment –el mateix instant on jo he sentit que m'havia fotut en un carreró sense sortida d'on no em seria fàcil sortir-ne– i m'ha contestat que ja ho sabia, que la tita Mariluz està al cel amb el yayo José, i s'ha posat molt content de saber que tornen a estar junts.
I jo he penjat el telèfon més tranquil de saber que els més petits de casa no s'obliden de tu.
dissabte, 1 de gener del 2011
Tens un email
Abans d'ahir al vespre. Quarts de dues de la matinada. A la bústia de correu electrònic hi ha un missatge nou, rebut als voltants del migdia. És una invitació per passar la nit de cap d'any en bona companyia. És estrany que a hores d'ara encara hi hagi algú que no sàpiga que les meves úniques intencions per a aquestes dates són la clausura i la més absoluta desconnexió. La família i els amics ho saben ja –o haurien de saber-ho– i la majoria han optat pel silenci a l'hora de fer-me saber els seus plans per aquesta nit "tan especial" per a ells. Però el missatge no prové de cap d'ells. És d'una amiga inesperada. I certament especial, perquè si hem de ser sincers, potser no seria ni correcte etiquetar-nos com a amics. De fet, ens hem vist un parell de vegades, en trobades espaiades uns quants mesos enrere. Només aquest invent estrany que és Internet, que permet tenir més "amics" que mai sense veure'ls el pél ens ha mantingut en un cert –però escàs– contacte virtual. Segons m'explica, tenia previst celebrar el sopar de cap d'any en companyia de la seva gosseta i ha pensat que potser em vindria de gust apuntar-m'hi.
Francament, avui dia s'em fa molt estrany que algú pugui pensar que puc ser una bona companyia per a ningú. Jo mateix no em convidaria ni a pagar. Però el sol fet que algú ho hagi pogut pensar, per molt equivocat que estigui, és molt emocionant. En condicions normals, la meva resposta seria evident. No vindré. Sense excuses. Ara ja no em calen. Però les condicions de la vetllada no són "les normals". Sense celebracions, sense raïm ni cava… només un sopar senzill, una ampolla de vi, una bona conversa entre dos amics gairebé desconeguts. Desconnectats de la tele i els presentadors disfressats. Aliens per complet a les absurdes campanades, al confeti i als ridículs barrets de paper.
Té quelcom d'atípic, d'irreal, d'excitant. M'agradaria sentir com a meva aquesta capacitat d'improvitzar, d'arriscar. M'encanta la gent que és capaç d'oferir-se d'aquesta manera als demés.
He dubtat. Feia temps que no ho feia. Molt burro seré si deixo passar aquesta oportunitat per sortir de la cova. Per començar a comprovar que hi ha alguna cosa més fora d'aquestes quatre parets. Per tornar a sentir-me viu, encara que només sigui per una estona. Finalment, li he enviat la resposta.
"Em sap greu, però no vindré. El meu cap, cor i cos continuen inerts, incapaços de reaccionar davant de cap estímul, per molt engrescador que sigui. La teva proposta ho tenia tot per fer aquest primer pas. Però no puc. Encara no. Gràcies per ser-hi, per pensar en mi."
Francament, avui dia s'em fa molt estrany que algú pugui pensar que puc ser una bona companyia per a ningú. Jo mateix no em convidaria ni a pagar. Però el sol fet que algú ho hagi pogut pensar, per molt equivocat que estigui, és molt emocionant. En condicions normals, la meva resposta seria evident. No vindré. Sense excuses. Ara ja no em calen. Però les condicions de la vetllada no són "les normals". Sense celebracions, sense raïm ni cava… només un sopar senzill, una ampolla de vi, una bona conversa entre dos amics gairebé desconeguts. Desconnectats de la tele i els presentadors disfressats. Aliens per complet a les absurdes campanades, al confeti i als ridículs barrets de paper.
Té quelcom d'atípic, d'irreal, d'excitant. M'agradaria sentir com a meva aquesta capacitat d'improvitzar, d'arriscar. M'encanta la gent que és capaç d'oferir-se d'aquesta manera als demés.
He dubtat. Feia temps que no ho feia. Molt burro seré si deixo passar aquesta oportunitat per sortir de la cova. Per començar a comprovar que hi ha alguna cosa més fora d'aquestes quatre parets. Per tornar a sentir-me viu, encara que només sigui per una estona. Finalment, li he enviat la resposta.
"Em sap greu, però no vindré. El meu cap, cor i cos continuen inerts, incapaços de reaccionar davant de cap estímul, per molt engrescador que sigui. La teva proposta ho tenia tot per fer aquest primer pas. Però no puc. Encara no. Gràcies per ser-hi, per pensar en mi."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)