dimecres, 15 de febrer de 2012

L'àngel

Feia fred, massa fred. L'hivern més gèlid el va sorprendre quan menys l'esperava. Quan menys abrigat anava. Era fosc, molt fosc. La nit s'havia instal·lat al seu cor convertint el que havia estat una llar en una sala d'espera, erma i buida com el desert. Al seu voltant només s'escoltaven els tronadors crits del silenci. I res més. Els somnis el van abandonar i els pitjors malsons sempre apareixien quan més oberts tenia els ulls. I sentia pànic a adormir-se només per por de tornar a despertar.

Una matinada de febrer, mentre els enamorats esgotaven els últims focs de celebració, se'l va trobar al davant. No sabia com ni d'on havia aparegut, però la seva mirada el va captivar. Una energia desconeguda li va fer saber que hi podia confiar. I ho va fer. Vols que vingui? Vindries? Sí, vols? Sí. Va agafar-li la mà tan fort com va poder i es va aixecar. I la seva escalfor el va confortar. I la seva llum el va atrapar. I van tornar els somnis en forma de papallones de colors. I de cop, el seu cor va tornar a bategar. Els seus ulls a mirar. Els seus braços a abraçar. Els seus llavis a besar. De cop, va tornar a sentir.

Una matinada d'abril va sentir al mig del pit la buidor de la seva absència. Tal com havia arribat havia marxat. Gairebé sense avisar. Amb la determinació que només les intuïcions solen comportar. Ell buscava raons allà on no calien. No entenia perquè la primavera a estones només dura un segon. I llavors, enmig de la confusió, plegat damunt de la taula de nit, va descobrir un tros de paper amb sols tres lletres escrites: VIU.

I va decidir seguir-hi confiant. I li va fer cas de l'única manera que podia fer-ho…

Alguna cosa es va moure dins seu. I va renéixer amb més força que mai. La força que avui el guia en els moments de debilitat. Amb la confiança de saber que quan cau, a la butxaca l'espera el seu petit tros de paper. I el llegeix de nou, i somriu… i es torna a aixecar. Amb més convicció que mai. La mateixa que fa que no hi hagi un sol dia que no el recordi amb un somriure d’agraïment. La mateixa que fa que no hi hagi una sola nit que no recordi aquella matinada de febrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada