divendres, 10 de febrer de 2012

No passa res…

Sóc al sofà, just acabat de sopar. És aquell moment en que els ulls comencen a reclamar el seu dret a baixar persianes. El llibre que descansa a la tauleta sembla demanar-me que avui no l'obri, que potser ja s'ha fet tard. La tele ja ha ofert tot el que havia d'oferir i algun dels programes pels quals potser encara valdria la pena mantenir-se despert amenacen amb acabar a una hora massa imprudent. Els canals passen per davant meu al ritme que marquen els dits sobre el comandament, mentre un mandrós badall fa aturar la imatge en un fons negre i un rètol simptomàtic: "no signal".

I en aquests instants de silenci forçat de sobte es fa evident un fet que creia haver començat a superar. Em sento sol.

Sí, avui em sento sol. És lícit, no passa res. Però no és una sensació. És una realitat. Una realitat que a estones es porta millor… i d'altres és fa feixuga i difícil de gestionar.

Suposo que només és un petit descans, una pausa en la dinàmica d'acceleració constant que ha agafat la meva vida. Un lleuger respir enmig del desgavell d'emocions que em visiten darrerament. Ara que el vent bufa de cara és de natura que de tant en tant amaini, i és llavors quan el temps de reflexió deixa al descobert certes mancances encara per cobrir. I aquesta nit, el sofà se'm fa massa gran per a mi sol, com gran se'm farà el llit així que pengi aquest text al bloc. Avui trobo a faltar una espatlla per recolzar-m'hi ara que ja fa estona que és fosc. Una mà per escalfar ara que les temperatures estan amagades sota les pedres. Algú per dir-li que no es preocupi per res, que tot va bé. Algú per dir-li que demà hauré d'acabar la feina abans que els clients comencin a emprenyar-se de debò. Algú per dir-li "t'estimo com mai no he estimat ningú".
I es que la roba per plegar que s'acumula al meu davant dóna molta feina però poca conversa. I sento que, a aquestes hores de la nit, avui ja no tinc res de nou per explicar-me.

Avui em sento sol. És lícit, no passa res. M’ho hauré de permetre. I demà tornaré a estar bé. Segur.

4 comentaris:

  1. És clar que t'ho has de permetre, però no per massa temps.
    Fes que la teva energia estigui amb aquest vent que bufa de cara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, m'ho permeto, sense dubte. És lícit sentir certs moments de melangia o solitud, i no cal amagar-los, sempre que després siguem capaços de tornar-nos a aixecar i tornar a arrencar de nou. Avui m'he llevat amb les veles més ben encarades i ja torno a navegar "viento en popa a toda vela" Hahaha… gràcies.

      Elimina
  2. CARTA DE LEONORA CARRINGTON A JODOROVSKY

    Toda la magia y amor de Leonora en una carta… R.I.P.
    “Vas a tener que perdonarme, pero me voy a retirar. Tengo miedo de que sueltes una abeja en el interior de mis secretos.
    Antes de que te vayas quiero que sepas que tu aparicion, absolutamente esencial para mi, sobre pasa los límites personales, los cuerpos celestes que brillan en las cavernas de los dioses animales o lo que murmura en mis cabellos. Sobre pasa aquello y quizá más aún, siempre bajo la amenaza del cuerpo humano.
    Hablo sumida en el tiempo. Este cordón umbilical existe sólo si nosotros permitimos su existencia. Tu puedes cortarlo siempre, pero en la medida en que lo quieres, el estará ahí. Para ti soy exactamente lo que tu deseas. Más nunca creas que puedes perderme; hacia ti mi rol cambia. Eso podría suceder, por que puedo también ser tu abuela barbuda y sin dientes o tu espectro o un lugar indefinido.
    Si alguna vez me retiro, por razones humanas o no humanas, no debes jamás tener miedo de buscarme porque siempre sabrás encontrarme cuando así lo anheles. Más tarde nos comunicaremos de una manera tan perfecta que los terrores y debilidades se transformaran en puentes. Mientras tanto los senderos permanecen cálidos y abiertos. Si por azar cortas por un tiempo la comunicación ordinaria, yo estaré aqui siempre que lo quieras por que los elementos subterráneos no dependen de ninguna manera de nuestra voluntad.

    Tu conciencia racional deseaba sumergirse en mi espíritu sin límites. Mi conciencia racional deseaba sumergirse con su epíritu sin límites.

    Si por desgracia la haces llorar, debes saber que sus lagrimas, son duras y frías, de hielo, armadas conpuntas geométricas.”
    No sólo los cuadros de Leonora me hablaban… Su cartas siempre despertaban pasión e imaginación en mi…

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt maca la carta, Anònim, gràcies.
      Però personalment penso que les paraules fàcils són molt més efectives i les que més ens ajuden a treure l'aigua clara de tot plegat, no creus? I t'ho dic jo que en això d'embolicar-me fins no saber per on sortir en sóc tot un expert. : )

      Moltes gràcies.

      Elimina