dissabte, 10 de març de 2012

Corteo

© de les fotografies: Cirque du Soleil

Corteo és una processó plena d'alegria, una desfilada festiva que sorgeix de la imaginació d'un pallasso. L'espectacle combina la passió dels actors amb l'elegància i la força dels acròbates perquè els espectadors se submergeixin en un món teatral i misteriós, en algun indret entre el cel i la terra, que barreja la diversió, la comèdia i l'espontaneïtat.
El pallasso presenta el seu propi funeral, que se celebra en un ambient carnavalesc, mentre uns àngels de la guarda vetllen en silenci. A través d'una mescla d'allò gran i petit, d'allò ridícul i tràgic, de la màgia de la perfecció i de l'encant de l’imperfecció, l'espectacle fa palesa la força i la debilitat del pallasso, així com la seva saviesa i la seva delicadesa per il·lustrar aquesta humanitat, viva en tots nosaltres. La música, ara lírica ara exultant, transporta Corteo a través d'una celebració atemporal en què la il·lusió es burla de la realitat.


© de les fotografies: Cirque du Soleil

Últimament se m'acumula la feina! Feia dies que tenia pendent escriure sobre un dels últims espectacles que he assistit i que em va emocionar. Així, que, tot i que amb tres setmanes de retard i amb poc marge per recomanar-ho a qui encara no l'hagi vist… aquí va!

Afirmar que el Cirque du Soleil ofereix un espectacle diferent no és aportar res de nou. Afirmar que es situaria allà on la línia entre circ i teatre queda més diluïda, tampoc. Per dir-ho fàcil, el primer que se m'acut després d'haver vist Corteo és que simplement és molt bonic. Molt. Preciós. Per enrevessar-ho una mica –si no aquest no seria un comentari meu– diria que és una explosió visual de tal magnitud que directament arriba als sentiments. Suposo que si la poesia es pogués veure seria alguna cosa semblant a això. No és només la bellesa dels seus números. No és només la precisió de cada moviment. No és només la combinació de rialles amb esglais i ooohs d'admiració. És tot a l'hora. Corteo és, sense dubte, l'espectacle total.

Escollir el funeral d'un pallasso com a fil argumental d'una història pensada per a tots els públics no semblava, en principi, la millor elecció. Però la realitat és transforma quan veus que allò és una festa on la tristesa no existeix. Una rua màgica que puja de la terra al cel, i del cel torna a baixar a la terra. I és que Corteo es desenvolupa suspès allà al mig, allà on hi haurien de viure els núvols. Allà on la llei de la llei de la gravetat és posa en dubte a cada minut que passa. Allà on la imaginació sembla estar a tocar dels dits.

Si hagués de destacar un moment concret em veuria immers en un destret de difícil resolució. Potser l'espectacularitat dels llits elàstics, on els acròbates es creuen miraculosament en vols impossibles. Potser l’elegància dels canelobres suspesos del sostre, on les ballarines s'hi enreden en un ball màgic. O potser l'impossibilitat de tancar la boca davant dels trapezistes sense trapezi, on la sincronicitat dels protagonistes agafa el màxim nivell de perfecció. Tant és. Agafeu-ne una al atzar i aquella serà la bona. Però per a mi, sense cap mena de dubte, el moment impagable de la nit va ser veure el meu pare, el membre més gran de la família, i el meu nebot, el més jove –més de seixanta anys els separen–, gaudint amb la mateixa emoció i intensitat. Només pels seus ulls i els seus aplaudiments ja paga la pena haver comés "l'imperdonable error" d'haver fet coincidir el dia de funció amb el millor partit del Barça a l'estadi. Ho sento tete! : )

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada