dimarts, 20 de novembre del 2012

Déjà vu (o la història d’una segona oportunitat)

Tarda de dissabte a l'Illa Diagonal. Les entranyes del centre comercial s'han disfressat d'enorme formiguer urbà. Obreres en la seva majoria, les petites formiguetes van i vénen col·lapsant els passadissos, amb més intenció de fer despesa en temps que no pas en diners. Moltes s'aturen davant els engalanats aparadors, però poques entren dins els comerços. Les que ho fan, remenen entre milers d'ofertes comparant models, talles i colors. I gairebé totes coincideixen en un únic gest comú: girar l'etiqueta que penja de l'objecte del desig, arrufar el nas… i tornar-lo a deixar allà on era. Coses de la crisi.


No recordo amb exactitud que m'ha portat a entrar en aquesta tenda de productes suposadament "naturals". Com passa sovint, la meva visita pretén satisfer més la curiositat que la necessitat. L'ambient que s'hi respira és conegut: música relaxant, aroma relaxant… aglomeració estressant. Em sembla que no m'hi estaré massa estona. Dit i fet. Amb cinc minuts i un parell de passejades ja en tinc prou.

Ens creuem a la porta, tu entrant i jo sortint. Els teus ulls, i alguna cosa més, no passen desapercebuts a la meva actual predisposició a rebre estímuls agradables, sobretot si aquests provenen d'una dona. Sobretot si aquests provenen d'algú com tu. Somric mentre m'allunyo fent esforços per no girar-me de nou, cosa que només aconsegueixo a mitges. Deu metres més enllà, la mateixa corba de satisfacció segueix dibuixada als meus llavis. Vint passes després la teva imatge continua present a la meva retina. Seixanta segons més tard decideixo que et vull tornar a veure.

Desfent el camí sobre les meves pròpies passes, en un instant torno a entrar a la botiga. Em reben la mateixa música relaxant, el mateix aroma relaxant… i tu. Et miro des de la distància. Uns texans de mides perfectes dibuixen les corbes de la feminitat amb sensual precisió. Una samarreta del color de l'esperança modela per davant la més gran de les temptacions i contrasta pel darrera amb el teu cabell ros, llarg, llis. Unes ulleres de muntura negra ressalten uns ulls grans, clars, intensos… diria que amables. Mal dissimulo un suposat interès en no sé què fins estar prou a prop teu com per sentir la teva olor. I penso… m'agrades.

Passejo per davant teu, per darrera teu, per la teva dreta, per la teva esquerra. T'observo discretament des de tots els angles. No sé quina vista m'agrada més. Si per mi fos, me les emmarcaria totes. M'encanta mirar-te a través dels forats que deixa el rústic teixit d'aquesta cortina de colors crus. M'embadaleix descobrir la teva silueta dins la insinuant transparència d'aquestes teles que, segons sembla, vénen de llunyanes terres orientals. Em fascina la teva imatge apareixent i desapareixent entre la gent que ens envolta, aliens a la meva cada cop més evident fixació. Ara et veig. Ara no. Ara sí. Ara no. Hi ha moments que les nostres mirades es creuen. M'agrada imaginar que aquest somriure entremaliat me'l dediques a mi. Són uns breus instants, però suficients per saber que ets allà. Suficients també per fer-te saber que sóc aquí. Sense pretendre evitar-ho, un estrany magnetisme fa que m'apropi lentament… i tu sembles fer el mateix.

– Perdona…
– …Sí?
– Mira, no ens coneixem, i sé que això t'estranyarà, però volia dir-te una cosa.
– És clar, digues…
– Potser et semblarà una ximpleria, però… a veure com t'ho dic. La veritat és que no és fàcil. Generalment jo no les faig, aquestes coses… m'has de creure.
– Caram… quin misteri…
– Haha… no, no tant. Bé, miraré d'anar al gra, perquè realment no sé com començar. El fet és que, fa una estona, quan ens hem creuat a la porta, no he pogut evitar fixar-me en els teus ulls… i en alguna cosa més, no ho negaré. Segur que tu no t'has adonat. Però, de sobte, he sentit una atracció especial. Un impuls que m'ha portat a estar ara davant teu per dir-te, simplement… que m'agrades.
– Vaja… mai hauria cregut que els meus ulls fossin especialment atractius… hehe…
– No te'n riguis, si us plau. Per mi sí ho són. I potser no siguin només els ulls, sinó el que transmeten. El que m'han dit quan hem creuat la mirada. Uf… perdona, és la primera vegada que abordo algú així, de forma tan directa i desvergonyida… en fi, pensava si…
– Escolta… jo…
– No, espera. Deixa'm que acabi. De fet, només em preguntava… et vindria de gust fer un cafè amb mi? No sé, si vols, aquí mateix hi ha una cafeteria, just al costat de la tenda de xocolates…
– Doncs…
– Sense cap compromís, eh? Entendria perfectament que em diguessis…
– M'encantaria.
– Com?
– Que m'encantaria anar a fer un cafè amb tu.
– De veritat?
– És clar, no estic gaire acostumat que una noia tan bonica em proposi d'anar a fer un cafè, així, sense conèixer-nos de res.
– No t'en fotis, eh?
– No m'en foto.
– Deus pensar que sóc una mica boja, oi?
– No, i ara. M'encanten aquesta mena de bogeries. I tots tenim les nostres, no et pensis. Si tu sabessis…
– Si sabés el què?
– Res, res, coses meves.
– Ah… bé. Així, doncs, anem?
– Anem. Però amb una condició.
– …?
– M'hauràs d'explicar quines són aquestes altres coses que dius que t'han agradat de mi.
– Fet.

12 comentaris:

  1. Suposo que la proximitat del relat original fa innecessària cap explicació, però per si algú ha aterrat al bloc just avui, potser es preguntarà a què em refereixo amb quan parlo de la segona oportunitat que esmeno al títol. Per si fos el cas, aquí hi trobaran l'explicació:

    http://www.blackblocs.blogspot.com.es/2012/11/els-teus-ulls-i-alguna-cosa-mes.html

    ResponElimina
  2. Aaaaahhhhhh així que ara resulta que la decidida és ella!!!! M'agrada el gir que li has donat.

    Bona nit Jaume

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Mahoma no va a la montaña… oi? O com anava això… hehe.

      Elimina
  3. Ei, quin gran canvi!!! Perfecte, ara és molt més dinàmic i no he fet ni un sol badall. La noia l'ha ben sorprès, és molt i molt suggerent el final. M'ha agradat molt, de veritat. I el diàleg, genial. Crec que estan fets l'un per l'altre :))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així m'agrada, que no badallis! ; )
      Es que vaig pensar que el noi es mereixia una alegria després de la decepció de l'altre dia. Ara haurem d'esperar a veure si s'animen i ens expliquen com va anar el cafè. Tot i que no cal que ens ho expliquin tot… (o potser sí!)

      Elimina
  4. Aquesta història m'agrada molt i molt més que l'altra.
    Si torno per l'Illa, et buscaré entre la multitud jajajaja.
    Reconec -sóc una mica torpe- que he hagut de llegir dues vegades el diàleg per entendre qui convidava a qui. Però el resultat genial! Enhorabona!

    Campanilla

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Campanilla, a mi també m'agrada més que l'altre… i en conec un que encara li agrada més que tu i jo junts! ;D
      I no pateixis per haver dubtat una mica… de fet, d'això es tractava, no?

      Elimina
  5. Respostes
    1. Hahaha! Sí, sí, ja era hora… i sense haver de fer res… eh? No es pot demanar més! Haha!

      Elimina
  6. Una història fantàstica i amb un final molt suggerent que dóna lloc a viatjar pel món de la imaginació.
    M'encanta que la noia, prenen la iniciativa, el sorprengui.
    És genial, enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Me n'alegro molt que t'hagi agradat.
      I si en l'anterior comentari deies que vas "caure" per aqui per casualitat, sàpigues que a mi cada dia m'agraden més les "casualitats", així que et convido a tornar-hi i comentar sempre que et vingui de gust!
      Una abraçada!

      Elimina
    2. No ho dubtis, què hi tornaré.
      Ja tens una seguidora més :)

      Elimina