diumenge, 17 de març del 2013

QWERTY

Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.

Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot és a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arrítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pels voltants, milers de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.
Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "que l'inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. QWERTY… que collons deu voler dir QWERTY? Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. QWERTY… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera? Potser si enlloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.
Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més actual. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop. 

Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.

20 comentaris:

  1. Les històries que són mentida són les que s' han d'escriure, les que són veritat ja estan escrites.
    Bon compte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Resposta 1:
      Doncs mira… no hi havia pensat, però ara que ho dius, crec que tens tota la raó! ;)

      Resposta 2:
      Hauria preferit que t'haguèssis referit al conte que no pas al compte. El meu compte corrent fa molt temps que va morir… pobret.
      I parlant de comptes i contes…
      "Que comptes? Contes. Comptes contes? Sí, compto els contes que el comte conta. Doncs compte!… a veure si et descomptaràs!"
      Aquesta paranoia és un microconte que vaig escriure fa un temps… no m'ho tingueu en compte!

      Elimina
  2. De vegades el full en blanc és una protecció que ens posem a sobre per no parlar del que realment volem parlar, perquè fins i tot la buidor ens inspira. M'agrada el teu Qwerty, és un bon antídot per superar el plantón de les muses. Què s'han pensat no presentar-se a la cita? Una abraçada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Sílvia, però un full en blanc sense muses al voltant fa una mica de por. Por, angoixa… no sé, però alguna cosa d'inquietant té. Però bé, sempre ens quedaria l'opció d'omplir-la d'un "Lorem ipsum dolor" qualsevol baixat d'internet i sortir del pas, encara que sigui momentàniament.
      Petons de dilluns! :)

      Elimina
  3. El conegut sindrome de la pàgina en blanc, el pitjor que li pot passar a un escriptor.
    Per cert: qwerty

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i tant, però molt pitjor és el de la vida en blanc. Aquest sí que és fotut.

      Moltes gràcies per la wiki-info! ; )

      Elimina
  4. Les muses no tenen horari, o al menys les meves. Les que jo conec venen a l'hora que volen, de vegades mentres condueixo (aquestes són perilloses) mentres treballo, o mentres camino amb les gosses. Una cosa sí que és certa (en el meu cas) Quan m'assec davant el pc, ja tinc les idees al cap, fluint, bategant, lluitant per sortir.
    És llavors quan les escric, precipitadament, de qualsevol manera i allà les deixo. És després quan les acabo donant forma, retocant, estructurant. Vaja, allò que es diu anar per feina.
    Però ves a saber! Potser no és la millor manera de fer-ho, només era una idea, per si et podia ajudar, a retrobar, a retrobar-te, a fluir...

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, les muses no tenen horari. Van a la seva i sempre apareixen i desapareixen quan els convé. Potser les hauriem d'educar una miqueta millor, eh?
      El sistema que utilitzes és força semblant al que utilitzo jo. A mi també em va be omplir el portàtil de notes, idees i esbossos i després ja els hi vaig donant forma. Tampoc sé si és la millor manera de fer-ho, però cadascú deu tenir la seva pròpia i totes deuen ser "les bones", oi?
      Ara el que m'interessaria és trobar la manera de retrobar-me… i fluir. Sí, una mica de fluidesa m'aniria mooolt bé…

      Moltes gràcies, Judit.
      Una abraçada!

      Per cert, m'ha semblat que el teu missatge sortia per duplicat. N'he eliminat un, eh? ; )

      Elimina
  5. Sempre hi ha alguna cosa que escriure, encara que aquesta siga les dificultats de posar-se en marxa davant del teclat. M'agrada això de que les musses fan tard. Les possibilitats que ofereixen un document en blanc só la mar de temptadores. Retractes l'instant abans de que s'ompliga, el minut zero de la inspiració, de de segur vindrà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada això de que sempre hi ha alguna cosa a escriure. L'important, però, és que també hi hagi alguna cosa a viure. Però, com dius, això segur que també vindrà.

      Benvinguda al bloc, Rosana. Passa per aqui sempre que vulguis. Acabo de "fitxar" pel teu, també, que, a primer cop d'ull m'ha semblat molt temptador. Em sembla que m'hi passaré sovint!
      Un petó!

      Elimina
  6. Els meus "musos" també són capritxosos, cert és que no apareixen quan vull i ho fan quan els ve de gust ... sempre en horaris estranys. De vegades m'aixeco, agafo paper i llapis i es passegin tan contents, altres penso que demà em recordaré i segueixo dormint. En el segon cas fotut, demà ja no recordo res.
    Però aixó que fas tu si que és difícil, ja veus, t'ha quedat de conya!

    Bessets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vés que els teus musos no estèssin de festa amb les meves muses i nosaltres aquí amb el full en blanc! ;)
      Bessets, sa lluna!

      Elimina
  7. Crec que el problema d'aquest escriptor és que s'obstina en escriure una història concreta i això és un impossible.

    Tu en canvi fas una història preciosa d'un escriptor en blanc, crec que fluir ja flueixes, portes les muses incorporades, no cal que les esperis ni les busquis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal que sigui obstinació, de vegades només és la il·lusió d'escriure una història maca. Entre tu i jo, i no li diguis a ningú, però a mi mateix també m'hauria agradat haver escrit la història més bonica del món enlloc d'una amb un final tan trist.

      Benvinguda al bloc, Anna, t'espero per aquí sempre que vulguis.

      Elimina
  8. Saps? Una vegada també vaig començar un relat escrivint "voldria escriure la història més maca del món" i com al teu protagonista, la pantalla en blanc va ser qui va guanyar.
    Ara, a tu, t'ha quedat un bon relat: molt ben escrit, real i sincer. M'ha agradat. Aquestes muses que es fan pregar...però segur que quan menys t'ho esperis apareixeran. A més, com van dir l'altre dia en un taller d'escriptura, cada mirada és única i especial, tothom té coses especials per compartir, el teu protagonista també!

    Petooons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps, Rachel? Aquest relat m'ha quedat una mica trist, ho admeto.
      Però algun dia, jo mateix escriuré "la història més bonica del món" (de fet, he estat a les portes en més d'una ocasió…).
      Estic convençudíssim que tu també ho faràs. No en tinguis cap dubte.

      Petons! ;)

      Elimina
  9. Les muses acostumen a aparèixer quan menys les busques... No creuen en horaris ni obligacions. I a això ens hi hem de resignar... Demà serà un altre dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí… elles van sempre a la seva. Quan més les necessites han sortit a fer un cafè o a passejar per l'Ikea. És molt compicat quedar amb elles en un dia i hora concreta. Mentrestant, seguirem provant! Hehe…

      Benvinguda al bloc, iolanda!
      T'espero per aqui sempre que et vingui de gust…i no cal que demanis dia i hora… ; )

      Elimina