Avui

Avui t'hauria despertat amb un petó, un t'estimo i un per molts anys.

I et trobaria a faltar des del mateix moment que sortissis per la porta al marxar a treballar.

Avui hauries convidat tothom a esmorzar perquè era un dia especial. El teu dia.

I ningú se n'hauria oblidat de trucar-te per fer-te una miqueta més feliç.

T'hauria omplert el mòbil de missatges repetint-te una vegada i una altra el que signifiques per a mi.

I al tornar et trobaries la nevera plena de notes "cursilones", senzilles i tendres, que t'arrancarien una rialla.

Avui hauria fet el dinar amb més amor que destresa.

I per "compensar" hauríem anat a sopar al teu restaurant preferit.

I t'hauria regalat les nostres cançons i t'hauria escrit quatre paraules per dir-te una vegada més el que ja saps des de sempre.

I hauríem tornat abraçats a casa i hauríem fet l'amor.

I et quedaries adormida amb un petó, un t'estimo i un per molts anys.

Avui hauries fet quaranta anys, i amb un somriure als llavis murmuraries… "m'estic fent gran…".

Desig 06. I love… love

__

Si és que, en el fons, sóc un puto romàntic.
I avui m'he llevat una mica més "tonto" de l'habitual…

Reflexionant, que és el que toca

Avui que suposadament tothom es deu haver passat el dia reflexionant com un desesperat, jo m'he permès aconsellar no fer-ho. Més que una jornada de reflexió, la d'aquest dissabte l'he batejat com una "xorrada" de reflexió. I és que, llevat una sorpresa d’última hora, impensable ara mateix, el peix sembla estar venut des de fa dies, i res no ho canviarà, per més reflexions estèrils que acumulem.

Aquest matí, però, mentre esmorzava, llegia l'article que Tatiana Sisquella escriu regularment per a la secció d'opinió del diari Ara. Deia la Tatiana que li agrada quan la gent es pren un dia, una tarda, una estona, encara que sigui, per reflexionar. No es referia a avui, és clar. "Ser capaços de compartir uns instants en que cadascú ha de passar revista de si mateix, analitzar com se sent, que el fa feliç i que l'enrabia; qui el fa créixer i qui el fa petit; com vol encarar els possibles contratemps que s'intueixen al xamfrà de la propera cruïlla o que és el que el fa riure, malgrat tot i tothom, seria la millor medicina per als nostres mals. Dedicar-nos a pensar i repensar, una estona i com a país, qui som i que volem, com ens relacionem amb altres i, sobretot, com ens relacionem amb nosaltres mateixos ens faria més sans i més madurs i ens prepararia per encaixar els cops de puny que segurament ens esperen al ring i també per aprendre a disfrutar com cal les petites victòries quotidianes."

Aquest, el de la reflexió, és un exercici que practico sovint, últimament. Ho he fet més en aquests últims mesos que en els quaranta-tres anys anteriors. Ara ho veig com una pràctica altament recomanable, gairebé imprescindible, per a una bona estabilitat mental i, no sé si estic preparat per dir-ho, però també espiritual. Com he dit, aquest és un aspecte nou en mi. Jo mai m'havia plantejat gairebé res a la vida. Aquesta anava passant i jo l'afrontava tal i com venia, amb bona o mala cara, segons el dia. Sense cap motivació especial. Sense grans objectius pels que lluitar. Alegrant-me dels regals que rebia i lamentant-me de les bufetades. Suposo que una mica com tothom, però amb la particularitat que mentre les alegries em duraven poc –massa poc– les tristeses s'instal·laven dins meu durant massa temps. Sempre vaig tenir una vida molt fàcil. Massa. Mai havia hagut de lluitar per res perquè tot m'anava venint gairebé sense demanar-ho. Amor, amics, feina… Ho tenia tot però no ho valorava. No era completament feliç. O almenys no ho demostrava. I, el que és molt pitjor, no era capaç de veure que amb aquesta actitud no feia feliç a qui tenia al meu voltant.

En dos anys la meva vida s'ha girat com un mitjó. Uf… quan penso com ha canviat tot… En aquest curt període de temps he experimentat un ampli ventall d'estats anímics. Desesperació, felicitat, frustració, ràbia… Desesperació d'haver-ho perdut tot. Felicitat de tornar a estimar i sentir-me estimat. Frustració de no ser capaç d'aprofitar-ho. I ràbia d'adonar-me'n del que havia perdut, un cop ja no ho tenia. La ràbia, però, és un sentiment que es pot utilitzar de forma positiva, ja que encoratja a afrontar reptes que semblen inabastables. Avui, aquesta ràbia s'ha transformat en motivació per creure fermament que alguna cosa havia de canviar. S'ha transformat en determinació per buidar damunt la taula totes les carpetes de la meva vida, ordenar-les, llençant tot el que feia més nosa que servei, i tornar-les a omplir, aquesta vegada amb els objectius clars i sabent que cal fer per assolir-los. I, sobretot, s'ha transformat en agraïment cap a totes les persones que, d'una manera o una altra, m'han obert els ulls d'una vegada.

Avui em toca estar sol. No és la situació que voldria, sense dubte. Però des d'aquesta solitud és quan començo a conèixer-me una mica més. I sabeu que us dic? Qui estic descobrint no està gens malament. És algú que veu les coses amb una altra mirada. Més neta. Més sincera. Més oberta. Algú que comença a tenir ganes de viure de nou. Algú que té ganes de compartir-ho tot amb qui vulgui el mateix. Algú que ja ha decidit que aquest any que aviat estrenarem serà el seu any. L'any on totes les "carpetes" quedaran ordenades. L’any que deixaré enrere els meus fantasmes. L’any que, segur, tornaré a tenir l’oportunitat de ser feliç. I aquesta vegada no penso desaprofitar-ho. Tothom qui vulgui acompanyar-me serà benvingut!

I ara perquè us estava explicant tot això? Ah, perquè estava reflexionant… és clar.

Foto 01

__

És quan rento el cotxe… que hi veig clar.

Raoul

Bon dia. Bona tarda.

Avui voldria, en aquest escrit, no explicar-vos la història de Raoul. M'ho permeteu?

M'agradaria, bàsicament, quan arribi l'hora, si és possible una tarda, manifestar-vos les meves ganes de ballar lliurement, de tremolar quan parlo, de tirar a terra els murs, d'anar al rescat, de fer grinyolar les cordes seques, de galopar amb els braços i les cames, de dormir dempeus, ben estirat, de trobar les bèsties indomables, de barallar-me amb la bona música, d'alliberar l'estel, de colpejar els meus mals pensaments… Dit en poques paraules, voldria, quan arribi el moment, compartir… el moment. Amb tots vosaltres. Així de simple. Us sembla bé?

Aquesta tarda m'agradaria fer-vos existir entre les ombres, asseguts a les vostres butaques, i projectar, com un vent que colpeja les vostres cares, el meu fràgil decorat (tot i el seu aspecte robust), amb les politges, els contrapeus, els projectors, el sistema d'allargament, els accessoris abonyegats i altres amalgames tèxtils…

Em seguiu?

Espero observar a través de la vostra presència la lenta metamorfosi d'aquell nom que ha pres el comandament d'aquesta nau sedentària en forma de títol. Serà un espectacle on la solitud tindrà com a mirall l'abundància i la multitud, i on aquesta multitud s'amagarà en el centre dels fragments singulars, que es compon dels anhels folls de llibertat, de trobada i d'evasió. I tot això retornarà reflectit en un sol membre: Raoul.

És una mica complicat, d'acord…

Serà necessari que tot això es concreti dins el vostre cap un vespre, i no dins el meu, i que aquest sentiment precís no tingui nom, perquè en pugueu inventar un.

Encara em seguiu?

Bé, doncs, tenim una cita, i quan arribi el moment, ni vosaltres ni jo en tindrem la clau. Això és el que importa.

Perquè, en realitat, jo no en tinc el control.

Tot i que, en realitat, ningú no ens controla.

Això espero…

James Thiérrée

__

Quan des del precís instant que els llums s’atenuen i sents aquell pessigolleig de les ocasions especials és perquè alguna cosa gran està a punt de passar.

Quan en cinc minuts estàs inmers de ple en un món de fantasia i de màgia, absort per un espectacle visual total és perquè alguna cosa gran està començant a passar.

Quan els moviments d’un cos expliquen més que les pròpies paraules, quan no pots reprimir el riure i la sorpresa i la pell et sorprèn sovint disfressada de cítric és perquè alguna cosa gran ja està passant.

I quan tota la sala esclata dempeus en una ovació final de gairebé set minuts mentre el somiador continua ballant i regalant emocions és perquè alguna cosa gran, molt gran, ha passat.

Mai deixaré d’admirar la gent amb la capacitat d’emocionar. I avui, James Thiérrée i el seu Raoul ho han portat a la seva màxima expressió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

blackblocs?

Benvinguts al nou blackblocs.

Un blackblocs menys trist. Menys apàtic. Menys conformista. Menys queixós. Menys negatiu. Menys resignat. Menys victimista. En definitiva, un blackblocs menys Zed… i sobretot, menys dead.

Un blackblocs més net. Més enèrgic. Més vital. Més positiu. Més valent. Més decidit. Més arriscat. Més compromès. Més honest. Més com m'agradaria que agradés. Un espai per donar i rebre amb qui vulgui compartir. Per començar a mirar la vida d'una manera diferent. Un blackblocs per tornar a somriure d'una vegada, que ja toca.

Potser en aquest nou camí perdré algun seguidor habitual –si és que mai n'he tingut algun– però estic convençut que també hi haurà qui se n'alegrarà.

Gràcies a tots els que, d'una manera o altra, heu fet possible que que avui, aquest bloc deixi de ser black. I molt especialment… una vegada més, gràcies a tu, G>… per si de tant en tant encara passes per aquí.

Clic, clac

– Hola… com et dius?

– Delai, i tu?

– Nuc.

– Nuc? Quin nom més estrany. No l'havia sentit mai…

– Ja… és que no és massa freqüent. T'agrada?

– Sí, sí… és… curiós.

– Et puc convidar a una copa?

– Eh… doncs… sí, d'acord. Gràcies.

– El mateix que estaves prenent?

– El mateix sí, si barrejo perdo el control…

– He, he… vaja… doncs de moment, demanarem el mateix…

– Ha, ha… sí, millor.

clic!

– I véns sovint, per aquí?

– Doncs vaig estudiar Microbiologia a l'Autònoma, però no vaig acabar la carrera. Potser algun dia la reprengui. I tu?

– Només un parell de vegades. Abans teníem més costum de sortir per la zona del centre, però algú ens va parlar d'aquest local, i vam provar. Tu has vingut sola?

– No ho sé. Vaig estar a un programa d'intercanvi a Irlanda durant un any. Em va anar molt bé per perfeccionar l’anglès, que sempre és bo. Tu a què et dediques?

– Sortíem tots junts amb una colla. Érem uns deu, entre nois i noies, gairebé tots aparellats. Però no sé que passa darrerament que les parelles cada dia duren menys i ara sembla que tornem a tenir la tendència a sortir només els nois.

– A mi m'agradaria entrar a treballar a algun laboratori per poder fer recerca, que és el que em motiva. Però ara no sembla el millor moment per a les bones oportunitats. Tu treballes?

– No, jo ara estic sol. Fa gairebé uns sis mesos que ho vaig deixar amb la meva noia. Incompatibilitats de caràcter, ja saps…

– Sí, tens raó… però espero trobar feina aviat, perquè amb aquesta crisi…

clac!

– Fa calor, aquí dins, no?

– Fa força calor, sí.

– Vols que anem a un altre lloc?

– Coneixes algun local que estigui bé, aquí a la vora?

– Podem anar a casa meva, si vols. Tinc el cotxe a la cantonada.

– Perdona, però… no vas una mica massa de pressa?

– Vols anar-hi o no?

– Pensava que no m'ho demanaries mai.

– Així que… anem?

– Anem.

Es diu Nel·la

Fins fa quatre dies, ningú no sabia el seu nom. Simplement tots la coneixíem per "cigronet"… o "cigru", directament. I és que, per desig explícit dels seus pares, els metges tenien ordres de no parlar més del compte i ningú no sabia si arribat el moment hauríem de comprar els paucs de color blau o rosa. Finalment, el passat dimecres al vespre es va desvetllar el secret més ben guardat… i avui és l'orgull més gran de tota la família.

Avui he conegut la Nel·la, i a hores d'ara encara no sé quin és el parentiu que m'uneix a ella. La Nel·la és la primera filla dels meus cosins Mònica i Gebran, i sembla ser que això em converteix en el seu tiet segon, o tiet "valencià" segons ha comentat ell de forma divertida. No ho sé pas. I suposo que tan se val, perquè el que realment em lliga a aquest "cigronet" de cinquanta centímetres d'alçada i encara no quatre quilos és senzillament l'amor i la tendresa que sento ara mateix. Només el fet que s'adormis als meus braços durant gairebé dues hores, de cop m'ha fet entendre el sentit literal de la frase "ser capaç de gaudir de les coses més petites d'aquesta vida". Per això, quan m'he quedat sol a l'habitació amb la meva cosina, i la petita, sense obrir els ulls, ha agafat el meu dit amb la seva minúscula maneta, com demanant-me: "ara no marxis, que estic la mar de bé", alguna cosa s'ha accelerat dins el meu pit. I quan he notat que de sobte la visió se'm tornava sospitosament borrosa –espero que la meva cosina no se n'hagi adonat– crec que per segona vegada a la vida he pogut imaginar el que deu significar el fet de ser pare.

Gairebé quatre hores després, enfrontat amb la meva pròpia imatge al mirall de l'ascensor de l'hospital, m'ha assaltat de nou un dubte que creia haver començat a oblidar…

Perquè ara?

Potser només és la constatació que em faig gran irremeiablement. Que els dies passen i el temps s'escapa com s'ha esmunyit l'aigua del mar que no he sabut retenir entre els meus dits.

Potser és la confusió de sorprendre'm amb un sentiment nou que creia que no anava amb mi, i que ha anat a aflorar quan menys ho esperava, sense pensar si era o no el millor moment de fer-ho.
O potser simplement és que les coses no són… fins que ho són.

Potser és una certa por a pensar si mai tindré una nova oportunitat.

O potser simplement és que m'estic estovant de manera alarmant, com una presa de xocolata que algú ha oblidat fora de la nevera en ple juliol.

Moni, Gebran, gaudiu molt d'aquest regal tan bonic. Us ho mereixeu.

Es diu Nel·la. I avui, per uns instants, m'ha fet tastar de nou el sabor de la felicitat.

La porta dels tres panys

La porta dels tres panys

Sònia Fernández-Vidal

La Galera

2011

___

Si vols que passin coses diferents, deixa de fer sempre el mateix.

Qualsevol cosa que fem als altres o a la nostra Terra ens afecta molt més del que (…) us arribeu a imaginar. Per això, els xinesos diuen que "l'aleteig d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món".

(…) Les nostres eleccions defineixen qui som, i no les circumstàncies que vivim o les nostres habilitats.

(…) al cosmos existeixen totes les possibilitats, i nosaltres som responsables de crear la nostra vida.

Per anar on no se sap, cal anar-hi per on no se sap.

___

Un llibre que intenta explicar l'inexplicable… i se'n surt d'una manera sorprenent. La física quàntica a l'abast dels més escèptics.
Si teniu entre set i noranta anys… us agradarà. 

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Que tinguem sort

Lluis Llach

I si canto trist, 1974

__

Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat en mi.

Per si vols escoltar-la:

Que tinguem sort