Relats conjunts

GE Building. Lunch atop a Skyscraper, 1932. 

– Escolta, i això dels relats conjunts… com va?

– No en tinc ni idea. És la primera vegada que hi participo. Suposo que algú proposa una foto i a partir d'aquí tothom qui vol escriu una història inspirada en ella. Però no n'estic del tot segur.

– I això que has escrit forma part d'aquest joc?

– Diria que sí. Però no t'ho podria assegurar. M'ho ha dit aquest que ho faci.

– En Pier?

– Sí, m'ha ensenyat una foto i m'ha dit: va! escriu el que et passi pel cap.

– I ell d'on l'ha tret, aquesta foto?

– Li ha passat en Charly.

– En Charly? Compte que aquest s'ho inventa tot!

– Ja, però aquest cop juraria que la broma no ha estat cosa seva. Crec que li va ensenyar en Toni, que a la seva vegada l'havia rebut d'en Robert.

– Hòstia, que complicat, no?

– Sí, noi. No acabo d'entendre massa bé de què va, tot això…

– Escolta… no te m'enfadis, eh? Però aquest relat que has escrit és més aviat fluixet, no?

– Sí, ho sé, però és que no sabia ben bé que escriure. Però que vols? Una foto d'uns tios asseguts dalt d'una biga tampoc dóna per tant.

– No sé, potser podries haver escrit alguna cosa sobre aquell paio que es va suicidar no fa massa. Com es deia… Tom, oi?

– Hosti, sí. Pobre tio. Diuen que tots els companys se li repassaven la dona, tu!

– …ja veus.

– Doncs sí, ja veus. Una història trista amb un final tràgic.

– I tant, però almenys tenia ganxo, que el que és la teva…

– Bueno, vale ja, no?

– I escolta, ara que ho penso, per escriure això hem d'estar asseguts aquí dalt? Jo és que estic agafant una mica de fred.

– Doncs ara que ho dius…

– Així què? Baixem?

– Baixem.

__

Primera aportació al blog Relats conjunts. Prometo millorar. O no.

Haiku 03

Dos cors, un batec.

Fondre'm amb tu amb l'anhel

d'una nit, d'un matí.

Capricis del destí

— M'estimes?

— Molt, ja ho saps.

— Segur?

— És clar que sí. Perquè m'ho preguntes?

— Perquè t'he d'explicar una cosa.

— Diga'm.

— Abans, promet-me que no t'emprenyaràs.

— Què passa?

— Promet-m'ho.

— Que m'has de dir? M’estàs començant a preocupar.

— Doncs…

— Què???

— Jo no em dic Marc.

— No et dius Marc? …i com et dius?

— Cristian.

— Cristian…? Però… tu ets el Marc, no?

— No, no sóc el Marc, sóc el Cristian.

— Ja, ja ho veig, però vull dir si ets…

— No, no ho sóc.

— Hòstia…

— Ho sento, t'ho volia explicar abans, però no sabia com fer-ho.

— Tio… fa gairebé set mesos que ens coneixem!

— Em sap greu, però no trobava el moment.

— Però tu em vas dir…

— Sí, ho sé, et vaig dir que era jo, però és que quan aquell dia et vas acostar i em vas preguntar si era el Marc, et vaig veure tan bonica que no vaig ser capaç de dir que no. Als cinc minuts vaig entendre que allò devia ser alguna cosa semblant a una cita a cegues a la qual no hi estava convidat. Però em vas agradar tant que no volia trencar l'encant del moment. De cop vaig sentir alguna cosa aquí dins que m'empenyia a voler conèixer-te. I em vaig deixar portar.

— Però…

— Vas ser tu qui em va preguntar.

— Sí, és clar, però jo no sabia quina cara feies, o millor dit, quina cara feia en Marc… i, pel que ens havíem dit pel xat, em vaig pensar que eres tu.

— És que era jo!

— Ja! En Marc vull dir, coi!

— No has tornat a entrar al xat?

— No.

— Suposo deu ser ple de missatges…

— Hòstia, hòstia, hòstia…

— Em sap greu…

— Uf… a mi també. I ara, què?

— Ara deu haver un Marc voltant pel món una mica decebut…

— No, vull dir, ara, tu i jo què?

— M'estimes?

— Molt, ja t'ho he dit abans.

— Segur?

— És clar que sí…

— Doncs viu.

__

Avui és l'aniversari d'algú molt especial per a mi, així que aquest post va dedicat a ella. Sóc conscient que no té cap qualitat literària ni tan sols és mereixedor de catalogar-lo com a regal –suposo que no arribaria ni a detallet dels "xinos" per a l'amic invisible– però si aconsegueix arrencar-li un somriure, per petit que sigui, ja haurà complert amb escreix la intenció amb la que va ser escrit.

Per molts anys, preciosa. Sigues molt feliç… i sobretot, viu.

La més maca

Em sap molt de greu.
Em sap tan i tan de greu.
Em sap molt i molt i molt de greu.

Ets la més maca, la més bonica,
ets la que em trenca el cor.
La més bufona, més que eixerida,
la que em trasbalsa el son.

No tinc cap nua, no tinc cap do.
Trist avís d'enyor.

Cops, manyegant cops.

Ohh, la més mimosa.
És de canyella i cuscús.
Sota de llimona, de xica en mica,
xarrupant calçats durs.

Un tel que em cega,
que em cou la veu.
Un trist avís d'enyor.

Flors, engabiant flors.

Cops, manyegant cops.

La més maca

Adrià Puntí

Maria, 2002

__

Em sap molt de greu.

Em sap tan i tan de greu.

Em sap molt i molt i molt de greu…

… però això és el que hi ha.

Per si vols escoltar-la:

La més maca

Reset

Crec que necessito urgentment agafar-me unes vacances de mi mateix. Marxar lluny, on no em vegi durant un temps, on no pugui dir-me res, on no pugui rebre els meus whatsapps, on no pugui escoltar aquests consells absurds que em dono contínuament i que no em crec ni quan els dono ni quan els rebo.
El problema és que quan em busco no em trobo, però quan vull fugir de mi, sempre estic aquí.

Roses, llibres i petons

M'encanta la diada de Sant Jordi.

El dia que els núvols es retiren per una estona i posen una mica més de sol de l'habitual perquè tot llueixi amb la llum que es mereix. Els carrers s'omplen de princeses presumides que passegen dracs de colors, mentre cavallers muntats en blancs corsers galopen al seu voltant disposats a enamorar-les. Alguns tindran èxit. D'altres, no tant. Així és la vida…

El dia que els escriptors treuen el cap de l'anonimat i són reconeguts com haurien de ser-ho la resta de l'any. I els que no ho són ho fan veure i inventen històries per a qui no llegeix mai. I els lectors remenen, miren, oloren, imaginen… i es deixen seduir per les paraules que els esperen. I els que no ho són ho fan veure i carreguen la bossa amb els llibres que els no-escriptors han preparat per a ells. I tots contents. I les floristes converteixen les places en immensos jardins d'olor vermella. I en un moment, una riuada rogenca inunda de pètals fins l'últim racó de cada carrer.

El dia que les ciutats són envaïdes per un estrany orgull de sentir-se d'aquí.

I els petits descobreixen que els contes prenen vida a les seves mans. I els seus ulls s'obren com a taronges per rebre l'esquitx d'il·lusió que els amara.

I les parelles aprofiten per agrair la sort del dia que es van conèixer. I caminen agafades de la mà. I es miren. I somriuen. I més d'un "t'estimo" gratuït, sincer, d'aquells que no es diuen sovint, s'escapa ziga-zaguejant entre la multitud.

I diuen que es regalen roses. I llibres. I petons…

I entre tots m'omplen d'una enveja desbocada que encara no sé pair.

M'encanta la diada de Sant Jordi.

El dia que tens la sensació que tot anirà millor.

Algun dia tornaré a gaudir-lo com cal… i aquell dia seré feliç.

Paradoxa

350 seguidors a Twitter.

120 amics a Facebook.

30 excompanys de classe.

10 amics de la colla.

3 amics dels de veritat.

2 pares.

1 novia.

Quant més em coneixen…

menys gent tinc al costat.

__

En el meu cas, a més, la història acaba una línia abans.
Suposo que això també deu voler dir alguna cosa.

QWERTY

Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.

Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot és a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arrítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pels voltants, milers de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.
Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "que l'inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. QWERTY… que collons deu voler dir QWERTY? Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. QWERTY… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera? Potser si enlloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.

Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més actual. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop. 

Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.

Als núvols

Als núvols, jo hi faig el salt mortal,

la tombarella i el pardal.

Als núvols, tot és blanc
i jo hi faig d’angelet i d’esquimal.

Als núvols, sóc un infiltrat

que ha entrat en el regne dels cels sense haver estat jutjat.

Als núvols, com un arbre arrencat,

no hi faig cap fruit ni tinc arrels, però tampoc no hi faig cap mal.

Als núvols amb el temps i una canya 

puc esperar que es moguin les muntanyes,

somiant truites i mirant les musaranyes

mentre a baix cau pedregada.

Als núvols, no se m’hi ha perdut res,

però com que res no he de trobar tampoc no em cal buscar.

Als núvols, sense res per pensar, 

al meu cervell espès no queda res per cavil·lar.

Els núvols no són pols ni són fum,

són camps de cotó fluix on el record va a oblidar 

que als núvols no m’he de guanyar el pa,

en qualsevol moment pot començar a ploure manà.

Als núvols amb el temps i una canya 

puc esperar que es moguin les muntanyes,

somiant truites i mirant les musaranyes

mentre a baix cau pedregada.

Però el vent ha anat bufant

i els núvols escampant,

m’ho ha dit el Sol cantant,

dels núvols no es baixa, dels núvols es cau.

Als núvols

Marc Parrot

Avions, 2009

__

Un dia algú que hi entén molt de núvols em va recomanar aquesta cançó.
I avui m'ha vingut al cap. Així, perquè sí. M'encanta.

Per si vols escoltar-la:
Als núvols

Capgirar la situació

Asseguda damunt del llit, amb els ulls com plats, el cap no parava de donar-li voltes i voltes. Per fi, la nena de l'exorcista es va calmar.