divendres, 24 de juny del 2011

Ho estic fent!

Avui he fet un pas més, petit però ferm, en el procés de redecoració de la meva vida. Després de passar el matí i bona part de la tarda buidant, llençant, recol·locant, ordenant… una part de casa meva comença a deixar enrere l'aspecte de cova neanderthal per començar a semblar una llar de debò.

No ha estat fàcil. Buidar i llençar és una tasca molt gratificant amb objectes materials sense valor personal però fer-ho quan marxen plens de records i sentiments pot ser una tortura difícil de pair. Però calia començar a fer-ho. Calia començar a fer espai nou a la meva vida, al meu entorn vital… i també al meu cap. El resultat ha estat que quan a quarts de vuit he decidit que ja n'hi havia prou, tenia el cor més cansat que els braços i les cames junts. I calia posar-hi remei. Una dutxa reparadora i jeure una estona al sofà en companyia d'un llibre em relaxarien i em tornarien les bones sensacions dels últims dies. Però, quan ja tenia un peu dins la banyera m'he dit –últimament parlo molt amb mi mateix– "…i si enlloc de la dutxa…? perquè no? avui t'ho mereixes". Així que he apagat el llum, he deixat anar l'aigua a tot raig i, així que ha assolit un gruix d'uns quatre dits, m'hi he estirat a dins, amb els ulls tancats. Mentre l'aigua tèbia començava a cobrir-me just mig cos li he demanat a l'iPod que, si us plau, seleccionés bé la música. Ell ja sap el que m'agrada i el que necessito a cada moment. I aquest havia de ser-ne un d'especial. Quan he començat a notar la "manca de gravetat" he començat a gaudir de debò. Els meus braços estaven tan relaxats que podrien surar si haguessin tingut l'espai necessari. L'escalfor de l'aigua cada vegada m'abraçava amb més suavitat i per primera vegada en molt temps he pogut experimentar una pau interior a la que no hi estic gaire acostumat. Ha estat llavors quan, de manera automàtica, han vingut a visitar-me alguns dels millors moments de la meva vida. Records d'una felicitat que creia oblidada. N'han vingut diversos, seguits però no ordenats. Ho han fet amb amabilitat, sense sobreposar-se uns amb els altres i deixant prou espai per poder gaudir-los tots i cadascun d'ells. Alguns venien de molt enllà, i ja ni els esperava. He hagut de fer una mica de memòria i llavors han aflorat com quan deixes anar una pilota enfonsada a l'aigua. D'altres, eren tan recents i tan intensos que creia que si allargava la mà podria tocar-los, sentir-los de nou, una vegada més. En més d'una ocasió m'ha sorprès alguna llàgrima furtiva que, aprofitant l'entorn humit, pretenia sortir mig camuflada entre l'escuma. Abans de llençar-se a l'aigua i fondre’s per sempre, em mirava com disculpant-se. No passa res, li he dit. Avui no ets de tristesa, avui ets d'emoció i de tendresa.
En algun moment també he descobert algun record no tan bo que intentava trencar la màgia, però he estat capaç de convidar-lo a marxar abans no em fés mal. Avui no era el seu dia. Avui no.

Ha estat mitja hora, una hora –no ho sé– de gaudir de la meva vida, dels meus records, del que és meu i mai ningú ja no em podrà prendre. I llavors, en aquest temps, he estat plenament conscient, una vegada més, de l’afortunat que sóc. De la quantitat de gent que estimo i que m'estima. De la gent que vull tenir sempre al meu costat. Avui m'he sentit molt a prop de tornar a ser feliç.

Quan he tret el tap del desguàs, un contundent "ploop!" ha donat pas a un procés invers. La mateixa aigua que abans em feia surar ara volia abandonar la banyera i "estirava" de mi pressionant-me contra el fons per recordar-me que el pes pesa –i el meu més–, i que això d'estar "als núvols" és molt bonic però té quelcom d'irreal. Però ara sé que aquesta pressió, aquest "xuclar-me" cap al fons només eren els pensaments negatius, els mals records, els moments per oblidar. Ells han viscut dins meu durant molt temps, massa, i se sabien els amos de la meva vida, es creien amb capacitat per seguir destruint-me per dins i, el que és pitjor, fent mal a qui estimo i sobretot pensaven que jo els seguiria fent el joc i rient-los les gràcies. Avui s'han sorprès que no els hagués convidat a la festa i s'han emprenyat. Per això quan el forat ha engolit l'últim remolí i ha deixat anar un enorme "rot" de satisfacció, m'he quedat una estona més estirat, tranquil, fins que, gairebé sense voler-ho, se m'ha dibuixat un somriure a la cara.

Quan anava a sortir del bany, algú m'ha cridat. M'he girat, i allà, al mirall, estava jo.
Sí, m'he dit, ho estic fent!

Gràcies a tots els que avui heu compartit amb mi aquesta estona a la banyera –encara que no en sigueu conscients!– per haver-me regalat els millors motius per estar viu de nou.

5 comentaris:

  1. Preciós...Felicitats per compartir d'aquesta manera els sentiments que han aparegut al tancar les portes dels tresors del passat, i ser capaç d'obrir d'altres per trobar de nou la fortuna.
    I més convençuda que mai et dic "Ho estàs fent!"
    Enhorabona.

    ResponElimina
  2. S'em posa la gallina de piel!

    ResponElimina
  3. Gràcies Rellotge de sol, ho havia de fer per tornar a ser jo. Només és l'inici del procés, però tinc el convenciment que ara ja no m'aturaré. Ara ja no.

    I gràcies també Anònim. De fet, a mí més aviat s'em va posar la "granota" de piel, de tanta estona en remull! ;D

    ResponElimina
  4. quina alegria...
    me n'alegro molt, Jaume, molt

    mariona

    ps: caram amb l'escriptor...

    ResponElimina
  5. Gràcies mariona. Si no t'hagués conegut mai no hauria estat capaç de fer aquest pas. Ara em sento feliç per les dues raons.

    ResponElimina