…i el mar, sempre el mar

Amics, amics, amics… un tast de veritable amistat condensada en un parell de dies. Diferents caràcters, diferents estils, diferents pensaments, diferents actituds… diferents en definitiva, però tots amb un denominador comú. Tots formen part del top-ten de la gent que estimo –estic preparant el post "definitiu" sobre aquest tema però no patiu, que, com deia l'ex-president, avui no toca–. No hi eren tots els que són però tots els que hi eren ho són d'una manera sincera. Aquells que sé que mai no em fallaran. Perquè mai no ho han fet. Són en bona part responsables directes de la transformació que està patint –gaudint– la meva vida. Són els que, sense que ningú els ho demanés, van fer la feina prèvia i feixuga d'aguantar-me a pols mentre jo no feia cap esforç per mantenir-me a la superfície. Van perseverar tot i tenir motius més que suficients per deixar-ho córrer. Però van continuar estant al peu del canó tot i saber que no hi ha èsser humà capaç de donar un cop de mà a qui no es vol deixar ajudar. Sabien que l’única possibilitat de canvi havia d'arribar per la via del cor i van saber esperar. Després, quan finalment la il·lusió va instal·lar-se de nou a la meva vida van ser els primers en mostrar-me la seva felicitat en resposta a la meva i, lluny de donar-se el que hauria estat un merescut respir, van augmentar la intensitat de la seva entrega fins assegurar-se que no abandonés aquest nou camí recentment descobert. Segur que, quan tot va trontollar, l'ensurt de pensar que el seu esforç cauria en sac trencat va ser important –per uns moments també jo ho vaig pensar– però llavors vaig ser jo mateix qui, per una vegada, va fer l'esforç de no tornar enrere, de no caure de nou en el pou del qual havia començat a sortir… i de lluitar, lluitar, lluitar pel que realment vull. Avui, és important que tots sàpiguen el que han significat en aquells moments i el que signifiquen ara per a mi. Sense ells segurament no seria res. Avui sóc algú nou. Gràcies a tots.

Sopar a tres. Divendres era un dia especial, ple de sensacions d'alegria i enyor, i sabia que alguna cosa es remouria dins meu. Per això pensava que un sopar amb algú molt proper seria un bàlsam reparador a una possible sobredosi de sentiments. Als bons amics no cal donar-los gaire explicacions per que t'entenguin a la primera. O potser no –que siguin amics no implica que combreguin amb el teu pensament–. Ell parla, gesticula, riu, opina, discuteix, s’exalta… –a estones amb coneixement de causa, i d'altres no tant, ell és així–. Ella escolta, escolta, escolta… Trobar gent com ells és més difícil que fer una copa "last minute" a Molins de Rei més enllà de la mitja nit. Un 10 com a parella. Un 10 com a amics.

Sopar a dos. Per si encara quedava alguna escletxa oberta del dia anterior, per dissabte al vespre em vaig regalar una cita especial. Un altre sopar –a mi m'agrada molt menjar– amb un amic amb majúscules. Em venia especialment de gust un mà a mà amb ell. Li vaig propossar d'anar a sopar a prop del mar, conscient que per a mi seria una autèntica prova de foc. Feia molt que no anava a veure el mar cara a cara. I el mar que volia veure no era un mar qualsevol. Era un mar ple d'històries personals, ple d'alegries viscudes, ple de moments especials i sentiments a flor de pell. Però sabia que amb ell al costat, contradient el que sempre diu, tot seria més fàcil. Efectivament així ho va ser. Vam quedar a les nou, però vaig arribar-hi abans per "provar-me" tot sol. La primera sensació va ser que, sense dubte, alguna cosa s'agitava dins meu, però passats els primers instants vaig constatar amb alegria que també comença a estar superada, posicionada en una segona fase, més serena, des d'on les coses es veuen amb certa nostàlgia, però ara els records comencen a substituir les llàgrimes per somriures de complicitat. De sobte em va envair una felicitat neta, i vaig anar a sopar convençut que, efectivament, ho estic aconseguint.
La connexió amb aquest amic és immediata i recíproca. Sóc conscient que moltes coses que li confesso no les acaba d'entendre de la mateixa manera, però m'afalaga el rol "d'esponja" que adopta, absorbint i aguantant amb paciència envejable una i una altra vegada mil versions de la mateixa història. Com més atent escolta ell amb més vehemència m’expresso jo… –no sé si per alguna estranya afició a atabalar-lo o per comprovar on és el seu límit de resistència–. En èpoques anteriors ens n’hauríem rigut de les circumstàncies i ara… ara també ho tornem a fer, i tant.

Un e-mail de somni. A les tres de la matinada ens acomiadàvem fins a la propera, després d'haver degustat un bon àpat, un parell de copes i sobretot, molta companyia. Tres passes més enllà vaig sentir la necessitat d'agrair-li tot el que fa –i ha fet– per mi. D'agrair-li que sigui el meu amic. Un sms tan escarit com sincer semblava tancar una nit per repetir. Però encara quedava una sorpresa final. Un e-mail provinent d'una recentment retrobada amistat que demanava pas entre la nostra conversa virtual. Un correu electrònic que narrava un somni personal que em va trasbalsar i emocionar. Un somni on els protagonistes eren molt propers i el final… bé, el final era el somiat. Desconec si en els somnis es pot escollir el final o aquest ve donat pel guió, però que algú pensi en explicar-te un somni a certes hores de la matinada no pot ser fruit de la casualitat. La resposta mereixia ser sincera i sobretot espontània, sorgida de l'emoció del moment. I l'entorn no podia ser més favorable. Sense ni tan sols plantejar-m'ho, havia baixat a la sorra de la platja, ara deserta i fosca. Em vaig asseure davant del mar… i vaig plorar.

…i el mar, sempre el mar. Tot, absolutament tot, està connectat. Jo havia anat al mar a netejar, a posar a prova els meus sentiments, a buidar el cor de certes sensacions per deixar espai a les noves que han d'arribar. Havia anat al mar a gaudir, a riure. I havia acabat plorant sol a la sorra humida. Però les llàgrimes que em baixaven per la galta no eren pas de tristesa, sinó d'emoció continguda. De plena confiança. Aquell mar que m'ho va donar tot per dues vegades, ara estava de nou davant meu anant i venint com sempre ha fet. Amb energia. Una mica remogut, com jo, com volent demostrar-me que alguna cosa s'està movent a dins seu… i a dins meu també. Amb un somriure li vaig demanar un últim esforç. Ajuda'm, si us plau. Com sempre, semblava fer-se l'interessant, com si no estès pendent de les meves peticions. Seguia enviant-me ones i enduent-se-les abans no pogués gaudir-les. Finalment, s'em va quedar mirant, em va picar l'ullet i, des del meu interior, vaig poder escoltar una veu suau, dolça, que em deia: tot està per fer, però tot és possible.