Es diu Nel·la

Fins fa quatre dies, ningú no sabia el seu nom. Simplement tots la coneixíem per "cigronet"… o "cigru", directament. I és que, per desig explícit dels seus pares, els metges tenien ordres de no parlar més del compte i ningú no sabia si arribat el moment hauríem de comprar els paucs de color blau o rosa. Finalment, el passat dimecres al vespre es va desvetllar el secret més ben guardat… i avui és l'orgull més gran de tota la família.

Avui he conegut la Nel·la, i a hores d'ara encara no sé quin és el parentiu que m'uneix a ella. La Nel·la és la primera filla dels meus cosins Mònica i Gebran, i sembla ser que això em converteix en el seu tiet segon, o tiet "valencià" segons ha comentat ell de forma divertida. No ho sé pas. I suposo que tan se val, perquè el que realment em lliga a aquest "cigronet" de cinquanta centímetres d'alçada i encara no quatre quilos és senzillament l'amor i la tendresa que sento ara mateix. Només el fet que s'adormis als meus braços durant gairebé dues hores, de cop m'ha fet entendre el sentit literal de la frase "ser capaç de gaudir de les coses més petites d'aquesta vida". Per això, quan m'he quedat sol a l'habitació amb la meva cosina, i la petita, sense obrir els ulls, ha agafat el meu dit amb la seva minúscula maneta, com demanant-me: "ara no marxis, que estic la mar de bé", alguna cosa s'ha accelerat dins el meu pit. I quan he notat que de sobte la visió se'm tornava sospitosament borrosa –espero que la meva cosina no se n'hagi adonat– crec que per segona vegada a la vida he pogut imaginar el que deu significar el fet de ser pare.

Gairebé quatre hores després, enfrontat amb la meva pròpia imatge al mirall de l'ascensor de l'hospital, m'ha assaltat de nou un dubte que creia haver començat a oblidar…

Perquè ara?

Potser només és la constatació que em faig gran irremeiablement. Que els dies passen i el temps s'escapa com s'ha esmunyit l'aigua del mar que no he sabut retenir entre els meus dits.

Potser és la confusió de sorprendre'm amb un sentiment nou que creia que no anava amb mi, i que ha anat a aflorar quan menys ho esperava, sense pensar si era o no el millor moment de fer-ho.
O potser simplement és que les coses no són… fins que ho són.

Potser és una certa por a pensar si mai tindré una nova oportunitat.

O potser simplement és que m'estic estovant de manera alarmant, com una presa de xocolata que algú ha oblidat fora de la nevera en ple juliol.

Moni, Gebran, gaudiu molt d'aquest regal tan bonic. Us ho mereixeu.

Es diu Nel·la. I avui, per uns instants, m'ha fet tastar de nou el sabor de la felicitat.