dissabte, 19 de novembre del 2011

Reflexionant, que és el que toca

Avui que suposadament tothom es deu haver passat el dia reflexionant com un desesperat, jo m'he permès aconsellar no fer-ho. Més que una jornada de reflexió, la d'aquest dissabte l'he batejat com una "xorrada" de reflexió. I és que, llevat una sorpresa d’última hora, impensable ara mateix, el peix sembla estar venut des de fa dies, i res no ho canviarà, per més reflexions estèrils que acumulem.

Aquest matí, però, mentre esmorzava, llegia l'article que Tatiana Sisquella escriu regularment per a la secció d'opinió del diari Ara. Deia la Tatiana que li agrada quan la gent es pren un dia, una tarda, una estona, encara que sigui, per reflexionar. No es referia a avui, és clar. "Ser capaços de compartir uns instants en que cadascú ha de passar revista de si mateix, analitzar com se sent, que el fa feliç i que l'enrabia; qui el fa créixer i qui el fa petit; com vol encarar els possibles contratemps que s'intueixen al xamfrà de la propera cruïlla o que és el que el fa riure, malgrat tot i tothom, seria la millor medicina per als nostres mals. Dedicar-nos a pensar i repensar, una estona i com a país, qui som i que volem, com ens relacionem amb altres i, sobretot, com ens relacionem amb nosaltres mateixos ens faria més sans i més madurs i ens prepararia per encaixar els cops de puny que segurament ens esperen al ring i també per aprendre a disfrutar com cal les petites victòries quotidianes."

Aquest, el de la reflexió, és un exercici que practico sovint, últimament. Ho he fet més en aquests últims mesos que en els quaranta-tres anys anteriors. Ara ho veig com una pràctica altament recomanable, gairebé imprescindible, per a una bona estabilitat mental i, no sé si estic preparat per dir-ho, però també espiritual. Com he dit, aquest és un aspecte nou en mi. Jo mai m'havia plantejat gairebé res a la vida. Aquesta anava passant i jo l'afrontava tal i com venia, amb bona o mala cara, segons el dia. Sense cap motivació especial. Sense grans objectius pels que lluitar. Alegrant-me dels regals que rebia i lamentant-me de les bufetades. Suposo que una mica com tothom, però amb la particularitat que mentre les alegries em duraven poc –massa poc– les tristeses s'instal·laven dins meu durant massa temps. Sempre vaig tenir una vida molt fàcil. Massa. Mai havia hagut de lluitar per res perquè tot m'anava venint gairebé sense demanar-ho. Amor, amics, feina… Ho tenia tot però no ho valorava. No era completament feliç. O almenys no ho demostrava. I, el que és molt pitjor, no era capaç de veure que amb aquesta actitud no feia feliç a qui tenia al meu voltant.

En dos anys la meva vida s'ha girat com un mitjó. Uf… quan penso com ha canviat tot… En aquest curt període de temps he experimentat un ampli ventall d'estats anímics. Desesperació, felicitat, frustració, ràbia… Desesperació d'haver-ho perdut tot. Felicitat de tornar a estimar i sentir-me estimat. Frustració de no ser capaç d'aprofitar-ho. I ràbia d'adonar-me'n del que havia perdut, un cop ja no ho tenia. La ràbia, però, és un sentiment que es pot utilitzar de forma positiva, ja que encoratja a afrontar reptes que semblen inabastables. Avui, aquesta ràbia s'ha transformat en motivació per creure fermament que alguna cosa havia de canviar. S'ha transformat en determinació per buidar damunt la taula totes les carpetes de la meva vida, ordenar-les, llençant tot el que feia més nosa que servei, i tornar-les a omplir, aquesta vegada amb els objectius clars i sabent que cal fer per assolir-los. I, sobretot, s'ha transformat en agraïment cap a totes les persones que, d'una manera o una altra, m'han obert els ulls d'una vegada.

Avui em toca estar sol. No és la situació que voldria, sense dubte. Però des d'aquesta solitud és quan començo a conèixer-me una mica més. I sabeu que us dic? Qui estic descobrint no està gens malament. És algú que veu les coses amb una altra mirada. Més neta. Més sincera. Més oberta. Algú que comença a tenir ganes de viure de nou. Algú que té ganes de compartir-ho tot amb qui vulgui el mateix. Algú que ja ha decidit que aquest any que aviat estrenarem serà el seu any. L'any on totes les "carpetes" quedaran ordenades. L’any que deixaré enrere els meus fantasmes. L’any que, segur, tornaré a tenir l’oportunitat de ser feliç. I aquesta vegada no penso desaprofitar-ho. Tothom qui vulgui acompanyar-me serà benvingut!

I ara perquè us estava explicant tot això? Ah, perquè estava reflexionant… és clar.

2 comentaris:

  1. Wauuu!
    Has resumit molt bé el que fa temps es va intuint en els teus escrits.
    En davant, que jo t'observaré de lluny i aprendré a ser valenta i a mirar la vida cara a cara.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Alumna. Veurem fins on som capaços d'arribar per tal de donar-li la volta a tot plegat.
    I suposo que aquest nom teu deu venir perquè potser estas fent algun curset de macramé o de papiroflèxia? Si és així… que vagi molt bé i estudia fort! : )

    ResponElimina