Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.
Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot és a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arrítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pels voltants, milers de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.
Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "que l'inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. QWERTY… que collons deu voler dir QWERTY? Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. QWERTY… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera? Potser si enlloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.
Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "que l'inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. QWERTY… que collons deu voler dir QWERTY? Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. QWERTY… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera? Potser si enlloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.
Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més actual. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop.
Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.
