GE Building. Lunch atop a Skyscraper, 1932.
– Escolta, i això dels relats conjunts… com va?
– No en tinc ni idea. És la primera vegada que hi participo. Suposo que algú proposa una foto i a partir d'aquí tothom qui vol escriu una història inspirada en ella. Però no n'estic del tot segur.
– I això que has escrit forma part d'aquest joc?
– Diria que sí. Però no t'ho podria assegurar. M'ho ha dit aquest que ho faci.
– En Pier?
– Sí, m'ha ensenyat una foto i m'ha dit: va! escriu el que et passi pel cap.
– I ell d'on l'ha tret, aquesta foto?
– Li ha passat en Charly.
– En Charly? Compte que aquest s'ho inventa tot!
– Ja, però aquest cop juraria que la broma no ha estat cosa seva. Crec que li va ensenyar en Toni, que a la seva vegada l'havia rebut d'en Robert.
– Hòstia, que complicat, no?
– Sí, noi. No acabo d'entendre massa bé de què va, tot això…
– Escolta… no te m'enfadis, eh? Però aquest relat que has escrit és més aviat fluixet, no?
– Sí, ho sé, però és que no sabia ben bé que escriure. Però que vols? Una foto d'uns tios asseguts dalt d'una biga tampoc dóna per tant.
– No sé, potser podries haver escrit alguna cosa sobre aquell paio que es va suicidar no fa massa. Com es deia… Tom, oi?
– Hosti, sí. Pobre tio. Diuen que tots els companys se li repassaven la dona, tu!
– …ja veus.
– Doncs sí, ja veus. Una història trista amb un final tràgic.
– I tant, però almenys tenia ganxo, que el que és la teva…
– Bueno, vale ja, no?
– I escolta, ara que ho penso, per escriure això hem d'estar asseguts aquí dalt? Jo és que estic agafant una mica de fred.
– Doncs ara que ho dius…
– Així què? Baixem?
– Baixem.
