diumenge, 3 de febrer del 2013

Connecting people

Quarts de nou del matí. La cafeteria és mig plena, o mig buida, segons el nivell d'optimisme de cadascú. De les vuit taules disponibles, quatre esperen desertes que algú vingui a despertar-les. Les altres quatre acullen tres dones i tres homes que se les reparteixen entre croissants i cafès fumejants.

Des que es va jubilar, l'Albert hi baixa cada dia a esmorzar. Podria fer-ho a casa amb l'Anna, la seva dona, però prefereix fer-ho aquí. És la seva manera de crear-se noves rutines, de donar una mica de sentit al nou dia. A més, com diu ell de forma sorneguera, a l'Anna ja la tinc molt vista. A les vuit en punt ja és a la porta preparat per entrar el primer. Ho fa per assegurar-se el seu diari preferit d'entre els que l'establiment posa a disposició dels clients. Seu, com sempre, a la taula del fons, i allà devora amb afany des de la primera pàgina a l'última, necrològiques i classificats inclosos. Tot. Hi ha dies que pot passar-s'hi més de dues hores llegint.
L'Albert viu tranquil, la seva principal ocupació és anar a buscar a la seva néta Aina a l'escola ben dinat. Podria portar-la també al matí, però llavors no arribaria a la cafeteria a temps d'escollir el diari que li agrada. Avui està especialment interessat en un article sobre un congrés de medicina esportiva que es va celebrar la setmana passada a Barcelona. Un congrés on va hi participar activament l’Alex, el seu fill gran, el pare de l'Aina. Feliçment casat, professionalment valorat, l’Alex és tot un orgull per a la família. Mentre llegeix una i una altra vegada el text, aixeca la mirada cercant una cara coneguda a qui mostrar-li les lloances que el periodista fa del seu cadell. Li encanta presumir davant la gent, però avui, almenys, en té un bon motiu. L'Albert encara no ho sap, però ben aviat, el seu fill Alex portarà una bona sorpresa al si de la família perfecta.

La Berta i la Carlota són amigues des dels primers anys de l'escola. De jovenetes eren carn i ungla. Com passa sovint, les circumstàncies les han acostat i separat en diverses etapes de la seva vida. Ara han tornat a coincidir i fan veure que aquest retrobament els ha fet il·lusió. Però la realitat és ben diferent. Els destins d'una i l'altra han anat en direccions oposades, i amb ells, també les seves connexions i complicitats. Han perdut el dia a dia, la frescor i espontaneïtat. Les veritats se'ls han travessat i sistemàticament són substituïdes per tòpics de recurs. Avui esmorzen juntes uns cafès amb llet i una conversa farcida de buidor. Podríem dir que, ara mateix, la seva amistat és purament contractual.
La Berta voldria explicar-li a la seva amiga que està neguitosa però excitada alhora. Que el motiu és un noi, l’Alex. Que el va conèixer al congrés que va anar la setmana passada, aquell de medicina esportiva que li va comentar a l'última trobada. Que els van presentar gairebé per casualitat. Que es van caure bé. Que van tornar a trobar-se al sopar de cloenda. Que es van agradar. Que aquella mateixa nit va tastar el sabor prohibit dels petons furtius. I que, encara no sap com, però la primera llum del matí la va despertar al seu costat després d'haver perdut el cap i les calces pel camí. Que s'han vist més vegades des d’aleshores. Tres, concretament. Que li sembla, de moment només li sembla, que se n'està enamorant. I que ara, no té ni idea de cap a on va tot això, ni si té cap sentit… però que li encanta.
Però no ho farà perquè la Carlota no ho entendria. Seria capaç d'emprenyar-se i muntar-li un numeret quan li confessi que ell està casat i té una filla. No, no val la pena. Són tan diferents amb la Carlota…
La Carlota, per la seva part, voldria explicar-li a la seva amiga que si fa mitja hora que no parla no és perquè avui tingui un dia antipàtic, sinó perquè està neguitosa però excitada alhora. Que el motiu és un noi. Que encara no sap com es diu, i que segurament no ho sabrà mai. Que va coincidir amb ell fa un parell de vespres mentre passejaven els gossos. Que va anar d'un pèl que la seva bèstia no fés miques el seu petit Cuc d'una queixalada. El pobre bitxo encara tremola ara només de recordar-ho. Que, ara mateix, aquest noi seu dues taules més enllà. Que es mor de ganes de dir-li alguna cosa però prefereix morir de ganes abans que de vergonya. A més, ell no està sol. Sap que aquesta morenassa que l'acompanya és infinitament més guapa que ella. No hi ha res a fer. Però li agradaria explicar-li a la Berta per demostrar-li que, encara que no s'ho cregui, també ella voldria tornar a ser feliç.
Però no ho farà perquè la Berta no ho entendria. Segur que s'en fotria dient-li que aquell paio amb cara de quillo i posat de xulo no fa per ella. No, no val la pena. Són tan diferents amb la Berta…
Ella encara no ho sap, però algun dia entendrà que aquest continu amagar els sentiments acabarà per silenciar també la seva existència. Que totes aquestes paraules callades estan construint un mur insalvable que, com no hi posi remei aviat, l'aïllaran definitivament del món real, de la vida que, mica en mica, s'està perdent.

Dues taules més enllà, just al costat de la porta, la Delai aprofita cada glop que fa al seu suc de taronja per mirar-se l'Eduard. Li agradaria que ell li tornés la mirada… i alguna cosa més, però ja veu que és inútil. Sempre li fa el mateix. És tenir un diari esportiu davant els nassos i oblidar-se d'ella per complet. En aquell moment, només existeix el Barça. Amb els programes esportius de la tele li fa el mateix. Sempre es véu obligada a compartir el seu xicot amb Xavi, Messi i companyia. I maleïda gràcia que li fa, però assumeix que, després de tres anys de relació, poca cosa podrà fer ja perquè això canviï. Vol pensar que no passa res, que només és un moment de desconnexió puntual, que ell necessita tenir també el seu espai propi. Però de cop, al cap i al cor se li acumulen els dubtes i les pors i la sensació de fins a quin punt ell l'està anul·lant com a dona. Recorda amb exactitud quantes vegades li ha repetit que no seria res sense ell, però no recorda l'última vegada que li va dir t'estimo. El torna a mirar. Ell, mentrestant, segueix embadalit amb la lectura de les gestes del seu equip. Són invencibles, pensa… com jo. Sempre amb aquest posat de xulo, l'Eduard. Sovint la Delai oblida que és el que la va enamorar d'ell. I dissimula quan no pot evitar que se li humitegin els ulls. Amb certa resignació s'entreté llegint al mòbil les últimes piulades que han arribat al seu compte de Twitter. Avui, algú ha retuitat un comentari divertit que l'ha fet riure. Feia massa temps que no reia. Quan ha ampliat la foto de perfil el primer que ha pensat ha estat: hòstia, quin tio més guapo… Sense pensar-s'ho gaire, ha decidit seguir-lo.

En Ferran treballa a casa, i aprofita l'hora d'esmorzar per canviar una mica d'ambient. Des de la cafeteria pot engegar perfectament les tasques de Community Manager que porta a terme per diverses empreses. Després de revisar, filtrar i respondre els nous comentaris que han deixat a les seves pàgines de Facebook, comprova que el seu compte personal de Twitter té una nova seguidora. Quan ha vist la seva foto el primer que ha pensat ha estat: hòstia, quina noia més guapa! El seu cabell llis i negre li ha recordat algú. La Delai és la seva seguidora número 4444. I el quatre és el seu número preferit. Ha pensat que aquesta simple casualitat era una bona excusa per enviar-li un missatge privat de benvinguda. Al final no ha estat un sol missatge, sinó tres o quatre, fruit de la instantània resposta de la destinatària. Ell encara no ho sap, però el seguiment d'aquesta nova follower anirà, en breu, molt més enllà de l'estrictament virtual. Sortirà de la pantalla per propossar una primera trobada en un bar, entre un parell de cerveses ben fredes. Per transformar els bits en batecs i els clics en petons. Per acabar convertint cent quaranta caràcters en una preciosa història d'amor.


Avui, a quarts de nou del matí, en aquesta cafeteria a mig omplir, tots tenen motius per somriure. Però avui, tots voldrien tenir algú al costat per compartir les seves noves il·lusions.
Tots? Tots potser no. Mentre Messi no pari de batre rècords, algú seguirà absort en la seva particular hipnosi futbolera. Ell encara no ho sap, però ben aviat, a l'obrir el diari hi trobarà el titolar definitiu. El titolar on podrà llegir el significat de la veritable solitut.

24 comentaris:

  1. Quantes vides entrecreuadas, en aquest cas en una cafeteria.
    De vegades, si estic sola prenent un cafè, jugo a mirar la gent que m'envolta i intentar imaginar-me les seves vides, o si més no, les raons de les seves expressions de la cara.
    D'altres vegades, espero que algú se m'acosti i faci un cafè amb mi.
    Generalment, no passa ni una cosa ni l'altra: ni sé si endevino alguna cosa ni ningú vé a seure amb mi.
    Felicitacions per aquesta entrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Belkis,
      Has provat d'apropar-te tu a algú i dir-li… perdona, vols fer un cafè amb mi?
      A vegades funciona!
      I després li pots explicar les teves "imaginacions" i potser descobriràs que no anaves tan desencaminada… ; )
      Ja veus que la filosofia de la Carlota no acaba de funcionar massa bé. Potser s'hauria de canviar, no?

      Elimina
  2. Jaume, la veritat és que no. Fa anys sí que ho provava eh? Després d'uns quants "No", reconec que em vaig rendir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mal fet. Com deia en Guardiola… persistirem! ; )
      Jo he rebut mil NOs a la meva vida, però els SÍ que he rebut han compensat de sobres tota la resta, així que, només cal seguir provant.

      Elimina
    2. I si et convido a fer un cafè, què diries?jajajaja...No contestis.

      Elimina
    3. Val. Només ens queda ja trobar una cafeteria que tots dos coneguem....todo se andará!!!!

      Elimina
  3. Molt bon relat, sí senyor. M'agraden les històries entrellaçades. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Jordina.
      Sempre està bé una mica de varietat, oi?
      Per cert, si ets la Jordina que em penso m'alegro molt de tornar-te a trobar per aquí!
      I si no… doncs benvinguda al bloc! ; )

      Elimina
    2. Mmmm, no sé si sóc la Jordina que et penses. ;-P Sóc la Jordina de la Mariona. I no he deixat de llegir-te, eh? El que passa és que no sóc gaire de comentar. ;-) Però et vaig seguint, perquè m'agrada el que escrius.

      Elimina
    3. Hehehe… sí, sí, la Jordina amiga del mar… i l'ona! Aquesta, aquesta! : )
      M'encanta saber que t'agraden les paranoies personals que vaig deixant per aqui. Així que moltes gràcies per tenir la paciència d'aguantar-me encara! ; P
      Un petó!

      Elimina
  4. Quin ambientillu!!! Entre el relat i els comentaris sembla que hi ha vidilla per aquí...
    A mi també m'agrada veure com es lliguen unes històries amb d'altres, veure com ho escriviu, pq a mi no se m'acut, una no té tanta imaginació.
    M'ha agradat molt.

    Bon diumenge Jaume, o el que en queda!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Lluna, de fet jo poso el text i la vidilla la poseu vosaltres amb els vostres comentaris.
      I això de combinar les històries tot és posar-s'hi. Quan vagis a fer un cafè mita els caretos dels que t'envolten, i com fa la Belkis, imaginat una historia per cada un d'ells. Després la poses per escrit… i post fet! :D
      Bon diumenge!

      Elimina
  5. realment un relat, que malauradament podem trobar al carrer, perque d'avis orgullosos, amigues que es distancien, matrimonis infeliços que provoquen segones oportunitats....en fi, si repassem cada un de nosaltres les nostres pròpies històries, segur que acabarem trobant similituts.
    Molt bona redacció , Jaume, ets un crack

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies amic! No hi ha res com convidar-te a dinar perquè em diguis coses maques! Hahaha!
      Però sí, tens raó que històries com aquestes poden ser inventades però són més reals del que semblen…

      Elimina
  6. Respostes
    1. Ui… la mariona signant com a mariona? hmmm… que esta pachant??? ;P
      Sigui com sigui, me n'alegro molt que t'hagi agradat molt el relat.
      Gràcies i petonets!

      Elimina
  7. És un gran post de diumenge, llàstima que fins ara no l'he pogut llegir. M'encanta el fluir d'històries en aquesta cafeteria mig plena, mig buida. En el fons, com els personatges que hi són. I m'ha semblat genial això de "transformar els bits en batecs i els clics en petons. Per acabar convertint cent quaranta caràcters en una preciosa història d'amor". Petons :))

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Sílvia, en el fons, tots els personatges estan mig plens i mig buits. Tots tenen motius per il•lusionar-se i per trobar a faltar alguna cosa. Suposo que a tots ens passa en un moment o altre.
      I m'agrada que t'agradi la frase final de la història d'en Ferran i la Delai. I es que, de vegades, només de vegades, la desvirtualització pot donar aquest tipus de sorpreses. ;P
      Petons!!

      Elimina
  8. Una mica llarg per un post i una mica curt per un llibre, com sóc positiva i m'ha agradat moltíssim, penso que pots continuar amb la història, dóna per molt més ... i jo, t'ho agrairia. :)

    Bessets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, he d'admetre que tinc certs problemes d'incontinència verborreica i a la que surto dels microcontes m'enrrotllo més del que seria desitjable… hehe… :D
      Però, per altra part, això de continuar la història és una responsabilitat per la qual t'he de confessar que no si estic a l'alçada. Però puc pensar-hi! ; )
      Moltes gràcies i benvinguda a blackblocs, sa lluna!

      Bessets!

      Elimina
  9. Uoooo!!! M'ha encantat!!! M'ha enganxat. No sóc cap experta, però trobo que està molt bé com lligues els personatges, i és que si poguessim escoltar tots els pensaments que ballen dins el bar a quarts de nou...

    Felicitats!!!
    Un petonàs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uoooo!!! Jo sí que no sóc cap expert, però t'he de dir que és molt emocionant llegir que t'ha enganxat! És molt més del que pretenia a l'escriure'l.
      Moltes gràcies, bonica!
      Un petó gran, gran!

      Elimina