Dones

Sopar d'amics a la vora del mar. Una llum groguenca tenyeix l'estança d'un ambient càlid. Una taula parada, l'amistat, la complicitat… i un únic tema de conversa. Les dones.

On heu aparcat? Aquí, just davant de casa. Davant de casa? Però si en aquest tram de carrer no puc aparcar ni jo! Ha estat ell, que ha vist clar que hi hauria un lloc lliure esperant-nos. Quina sort heu tingut… No és sort, és voler-ho. Té, posa això a la nevera.

Passeu, doneu-me els abrics. Encara és aviat. Voleu que prenem alguna cosa abans de sopar? Potser sí. Que us ve de gust… una cervesa, un vermut? Anem obrint el vi, millor. Tinc un vi blanc de la cooperativa boníssim. Voleu tastar-lo? Vi blanc. Perfecte. Anem a fumar? Hòstia, encara fumeu? A veure quan ho deixeu d'una vegada. Calla tu. Anem a fora? A fora fotrà un fred de mil dimonis. No home, no! Com agafi una pulmonia per culpa vostra us arrencaré els ous! És clar, és que tu has vingut molt valent, només amb una camisa. Vols un jersei? No, no cal, però no pensava que em posaríeu a prendre un vinet al pati a finals de desembre, la veritat… va, anem.

Bueno, com va tot? Explica'ns… que aquesta rialleta que portes a la cara deu tenir un motiu ben evident. Doncs sí. Una dona. És clar. Fa només un mes que ens coneixem, però estic en un núvol. Normal. I estic acollonit. Acollonit? Sí, no puc entendre com va tot tan ràpid i tan bé. Home, porteu un mes. Però sabeu aquella sensació que per més que busques no trobes res d'ella que no t'agradi? I perquè coi has de buscar coses que no t'agradin… no cridis el mal temps burro! El que pensis és el que tindràs. Ja ho sé, però és com una sensació de vertigen… Ja ho tenen això, les dones. És guapa, simpàtica… i molt riallera. És tan diferent de… Shhh! No ho diguis! No perdis energia en el que ja no és. Concentra't en el que tens ara i aquí. D'acord, d'acord. Com canvia la vida, eh? Recordes fa un mes enrere el que ens explicaves? I tant! Quina enveja ens fas! La veritat és que sóc molt feliç. Doncs feliç tu, feliços tots. Quan la coneixerem? Quan vulgueu. Doncs més val que sigui aviat, que amb el teu historial… Anem a dins que començo a notar símptomes d’hipotèrmia.

Servim el negre, no? Està bo, aquest vi. És l'ampolla que no vam obrir l'últim sopar del novembre. Bé, i tu, que ens dius de nou? Res remarcable, tot bé. Estàs bé? Sí, molt bé. Massa coses per resoldre, massa incògnites per esvair, però en general tot en ordre. Parlem de dones o genèricament? De tot. De dones, de dones, de dones… i també una mica de dones, és clar. Potser la clau és mirar de fer les coses més fàcils, sense pretensions, però dient i fent el que surti del cor en cada moment. Segurament d'això es tracta, però de vegades no tot és tan senzill com sembla. No, no ho és. I aquest no és el millor moment, però és l'únic que tenim. Més val que l'aprofitem. Però no ho dubteu, ens en sortirem. I tant, si ens en sortirem. A partir de l'u de gener, tot començarà a posar-se al seu lloc. Tu ho veus clar? No tinc motius per pensar que no pot ser així… Doncs saps que et dic… que tens raó. Sempre la tinc, ha, ha, ha… Està boníssim això que has preparat. És un guisat de pescadors. Per aquí es fa molt. En vols una mica més? Una culleradeta, si us plau. Més vi? Això que no falti.

Faltes tu. Jo… jo estic bé, també. Segueixo amb el meu particular procés de reconstrucció vital. Això està molt bé. I tant… M'agradaria que algunes coses fossin diferents però accepto les que tinc i les altres me les aniré treballant. Miro de posar-hi un somriure i endavant. Jo et veig bé. Ho estic. I les amigues que? En tinc alguna. Sí? Alguna. Això està bé. Està de puta mare, diria jo. Només amigues? No, també tinc amics. Ha, ha, ha, volia dir si només són amigues o són alguna cosa més. Només amigues. Però… alguna opció interessant? Home, ja coneixes la teoria que quién mucho abarca, poco aprieta. És cert. Totalment. I d'ella, en saps quelcom més? D'ella? Doncs… em poses més vi? Només un discret moviment, petit però important. Explica, explica… Simplement m'ha fet saber que torna a ser ella, la que vaig conèixer. Res més. Però això a mi em fa molt feliç. Molt. Ai, les dones…

Fem una copa? Fem-la. Però abans tornem a fora, jo vull fer un altre cigarret. Aneu-hi vosaltres, abans he vist passar un pingüí que m'ha confós. Aniré preparant les copes, mentrestant. Aqui tens la ginebra, les tòniques, el gel… i la llimona, just darrera teu, al fruiter de damunt del moble. I vosaltres quan aprendreu que a mi el gin-tònic ni fú ni fà? Tio, doncs és l'únic que hi ha! Doncs gin-tònic està bé.

Els sento parlar de dones. I jo, mentrestant, penso en elles, també.

Per les dones! Per elles! Hòstia nen, aquest gin-tònic està de conya! Que us pensàveu, que no m'agradi especialment no vol dir que no pugui fer els millors de la comarca! Acabarem fins, avui. Potser sí. Ara ens faltarien dones, per animar una mica la festa. Hauríem de muntar-ne una, de festa. Hauríem de fer-ho, sí. Amb dones. Estaria bé. La propera. D'acord. Que sona… The Cure? Sí. Fa mil anys que no els escoltava. Té, emporta't aquest disc. Són molt bons. A mi m'agradava la cançó de l'aranya, recordo que em feia por de petit. Entra sol, aquest gin-tònic. En vols un altre? I tant, aprofitaré avui que no he de conduir. Però jo sí. I demà hauria de llevar-me aviat, així que potser hauríem de començar a recollir. Fa fred, ara. Sí, però tenim el cotxe aparcat a la porta.

Tornada d'un sopar d'amics a la vora del mar. La música ens envolta d'un ambient propici. Unes fotos al mòbil, l'amistat, la complicitat… i un únic tema de conversa. Les dones. Unes dones que avui no han vingut a sopar, però hi eren. Com sempre.

Mira’m als ulls

Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima. Si aquesta definició és certa, cosa que no dubto, això voldria dir que és en la mirada on s'amaga la veritat. Potser és per això que no tothom és capaç de mirar als ulls del seu interlocutor. Jo mateix, gairebé mai ho feia. Quan conversava amb algú, tenia una clara tendència a mirar els llavis, com buscant una confirmació visual al que estava escoltant. Un dia, algú m'ho va fer notar. Per ser sincer, mai no me n'havia adonat i, és clar, tampoc no ho havia considerat rellevant. Avui he d'admetre que també en això estava equivocat.

Els ulls tenen una màgia especial. Un magnetisme gairebé hipnòtic impossible de deixar-nos indiferents. Quan estem cara a cara amb qualsevol persona, pot ser relativament senzill mantenir la mirada sobre ella. Podem fixar-nos en les mans, els llavis, les espatlles… però al fer-ho en els ulls, just en el moment que les mirades es creuen, és crea una connexió que va més enllà de la purament visual. Si, a més, existeix algun tipus de sentiment afectiu, llavors la connexió és converteix en una línia directa entre cor i cor. Una connexió que ens atrapa i ens descobreix alhora. Que ens fa vulnerables, ens despulla davant l'altre. Perquè els ulls no enganyen. Les paraules poden viatjar en la falsedat. Però la mirada no. Els ulls, aquestes petites boles de cristall on s'endevinen els secrets més íntims, riuen, ploren, transmeten alegria, pena, enuig, decepció… però ho fan sempre de manera sincera. Sense filtres. Sense trampes. Segurament el cos humà és una màquina tan perfecta que ha previst aquesta opció, i l'ha deixat, disfressada de canica juganera, només a l'abast d'aquells que volen rebre i estan disposats a donar. A més, ha camuflat aquest petit tresor allà on la bellesa pren la seva màxima expressió. Hi ha ulls del color de la mel, del color de la gespa, del color del mar… preparats per oferir-se, per seduir… i per enamorar. He d’acceptar que els meus ulls no són especialment atractius, però avui probablement és la part del meu cos que més m'estimo. Perquè gràcies a ells puc gaudir de la mirada dels que sí ho són.

Per això, si algun dia vols que sàpiga la veritat, mira'm als ulls. Jo no ho feia, però algú, un dia, m'ho va fer notar. I en aquell moment vaig descobrir els ulls més bonics que mai hagi pogut imaginar.

I és que… hi ha alguna experiència més màgica que mirar algú als ulls i dir-li "t'estimo"? Possiblement només una. Escoltar el mateix uns instants després.

Sense comentaris…

Recordeu quan érem nens i jugàvem a futbol al pati de l'escola, i al formar els equips n'hi havia un que quedava clarament integrat pels jugadors més dolents? I llavors els bons, per compensar, els regalaven un gol d'avantatge i començava el partit de veritat?

Doncs això.

Gràcies… una vegada més.

Desafío 2011

Baixo de la bici estàtica després d'una suada sessió i, enllestits uns lleugers estiraments, em dirigeixo a la sala de màquines. Just a l'entrada em sorprèn veure un dels habituals* escrivint a la paret. Està, realment, escrivint a la paret? No, no ho està fent. Està escrivint, sí, però ho fa en un full que algú ha penjat amb cinta adhesiva a l'immens mirall que presideix –com no pot ser d'una altra manera– la zona del gimnàs. Quan acaba i continua amb la seva jornada "culturista", em pot la curiositat. M'hi acosto i el primer que puc llegir és un titular de lletres enormes: Desafío 2011. Desafío 2011…? Continuo llegint. El full presenta una taula organitzada per columnes on el primer títol està desert i la resta recita "Contorno pecho", "Brazo", "Pierna" –escrit en castellà, que impressiona molt més–. Em sembla que ja ho començo a entendre. A sota de la primera columna –l'orfe de títol– s'alineen en vertical una sèrie de noms –em temo que més d'un són pseudònims– i a la resta, tot una col·lecció de xifres "indesxifrables". I dic indesxifrables perquè no aconsegueixo endevinar en quines unitats estan expressades. Són mil·límetres? …centímetres? …potser polzades? Per posar-me en situació intento fer la traducció mental d'aquests números aberrants imaginant-me'ls en el meu propi cos i les primeres conclusions que puc treure són o bé que jo sóc una variant dels fideus encara per descobrir –i ja us puc assegurar que no és el cas– o aquesta gent exagera una mica, o molt… o menteix directament.

Crec suposar que l'objectiu d'aquest Desafío 2011 és aconseguir mutar el cos de persona humana que la seva santa mare els va regalar i convertir-lo en un armari de dos portes en el menor temps possible. A mi, aquestes coses em sobrepassen. Jo no concebo la utilització del gimnàs més enllà de la possibilitat de fer una mica d'exercici físic –fer salut, en diuen–; la desconnexió mental de la rutina diària; i perquè no dir-ho, com a antídot perfecte per evitar que el meu cos es transformi inevitablement en una mandonguilla amb cames. Per això em costa entendre els nivells d’obsessió als que arriben alguns amb el famós "culte al cos".

Intento dissimular el riure quan descobreixo noms coneguts al llistat. No puc evitar pensar… "ho sento, tio, però no guanyaràs". I penso… aquesta competició és només per nois? De moment sembla que sí, i potser més val, perquè n'hi ha més d'una, porti o no els airbags de sèrie, que seria seriosa candidata en alguna de les categories…

Decideixo deixar-ho estar i recuperar el meu programa d'exercicis quan de sobte m'assalta un dubte existencial. No havies decidit que aquest proper any seria el teu? No havies dit que estaries disposat a provar coses noves i assumir nous reptes? No havies afirmat que a partir d'ara sortiries sempre a guanyar? I perquè no començar ja? Que hi tens a perdre? Res. Absolutament res. Dit i fet. M'acosto a la taula on se suposa que hi "viu" el monitor de la sala –monitor que jo no he vist mai– i agafo un bolígraf. Apunto el meu nom a la llista amb lletra clara. I, al final del full, creo una nova columna amb una nova categoria: "Panxeta", on m'afanyo a posar la corresponent xifra, mínimament falsejada –com totes–.

Ho sento campions. Us queden tres setmanes escasses per desbancar al proper guanyador del Desafío 2011 en la nova categoria. No us serà fàcil. Ara sí que teniu un bon desafiament al davant.

__

* El concepte "habitual" en aquest cas no deixaria de ser una pura suposició, basada en el fet que aquest personatge sempre me'l trobo quan visito el gimnàs. Però sóc conscient que això no significa necessàriament que sigui un usuari assidu del mateix. Si, per aquelles casuístiques de la vida aquest noi només anés al gimnàs els mateixos dies que jo –i que per tant explicaria el que sempre coincidíssim– llavors ja us puc assegurar que la definició d'habitual no seria la més adequada.

Avui

Avui t'hauria despertat amb un petó, un t'estimo i un per molts anys.

I et trobaria a faltar des del mateix moment que sortissis per la porta al marxar a treballar.

Avui hauries convidat tothom a esmorzar perquè era un dia especial. El teu dia.

I ningú se n'hauria oblidat de trucar-te per fer-te una miqueta més feliç.

T'hauria omplert el mòbil de missatges repetint-te una vegada i una altra el que signifiques per a mi.

I al tornar et trobaries la nevera plena de notes "cursilones", senzilles i tendres, que t'arrancarien una rialla.

Avui hauria fet el dinar amb més amor que destresa.

I per "compensar" hauríem anat a sopar al teu restaurant preferit.

I t'hauria regalat les nostres cançons i t'hauria escrit quatre paraules per dir-te una vegada més el que ja saps des de sempre.

I hauríem tornat abraçats a casa i hauríem fet l'amor.

I et quedaries adormida amb un petó, un t'estimo i un per molts anys.

Avui hauries fet quaranta anys, i amb un somriure als llavis murmuraries… "m'estic fent gran…".

Desig 06. I love… love

__

Si és que, en el fons, sóc un puto romàntic.
I avui m'he llevat una mica més "tonto" de l'habitual…

Reflexionant, que és el que toca

Avui que suposadament tothom es deu haver passat el dia reflexionant com un desesperat, jo m'he permès aconsellar no fer-ho. Més que una jornada de reflexió, la d'aquest dissabte l'he batejat com una "xorrada" de reflexió. I és que, llevat una sorpresa d’última hora, impensable ara mateix, el peix sembla estar venut des de fa dies, i res no ho canviarà, per més reflexions estèrils que acumulem.

Aquest matí, però, mentre esmorzava, llegia l'article que Tatiana Sisquella escriu regularment per a la secció d'opinió del diari Ara. Deia la Tatiana que li agrada quan la gent es pren un dia, una tarda, una estona, encara que sigui, per reflexionar. No es referia a avui, és clar. "Ser capaços de compartir uns instants en que cadascú ha de passar revista de si mateix, analitzar com se sent, que el fa feliç i que l'enrabia; qui el fa créixer i qui el fa petit; com vol encarar els possibles contratemps que s'intueixen al xamfrà de la propera cruïlla o que és el que el fa riure, malgrat tot i tothom, seria la millor medicina per als nostres mals. Dedicar-nos a pensar i repensar, una estona i com a país, qui som i que volem, com ens relacionem amb altres i, sobretot, com ens relacionem amb nosaltres mateixos ens faria més sans i més madurs i ens prepararia per encaixar els cops de puny que segurament ens esperen al ring i també per aprendre a disfrutar com cal les petites victòries quotidianes."

Aquest, el de la reflexió, és un exercici que practico sovint, últimament. Ho he fet més en aquests últims mesos que en els quaranta-tres anys anteriors. Ara ho veig com una pràctica altament recomanable, gairebé imprescindible, per a una bona estabilitat mental i, no sé si estic preparat per dir-ho, però també espiritual. Com he dit, aquest és un aspecte nou en mi. Jo mai m'havia plantejat gairebé res a la vida. Aquesta anava passant i jo l'afrontava tal i com venia, amb bona o mala cara, segons el dia. Sense cap motivació especial. Sense grans objectius pels que lluitar. Alegrant-me dels regals que rebia i lamentant-me de les bufetades. Suposo que una mica com tothom, però amb la particularitat que mentre les alegries em duraven poc –massa poc– les tristeses s'instal·laven dins meu durant massa temps. Sempre vaig tenir una vida molt fàcil. Massa. Mai havia hagut de lluitar per res perquè tot m'anava venint gairebé sense demanar-ho. Amor, amics, feina… Ho tenia tot però no ho valorava. No era completament feliç. O almenys no ho demostrava. I, el que és molt pitjor, no era capaç de veure que amb aquesta actitud no feia feliç a qui tenia al meu voltant.

En dos anys la meva vida s'ha girat com un mitjó. Uf… quan penso com ha canviat tot… En aquest curt període de temps he experimentat un ampli ventall d'estats anímics. Desesperació, felicitat, frustració, ràbia… Desesperació d'haver-ho perdut tot. Felicitat de tornar a estimar i sentir-me estimat. Frustració de no ser capaç d'aprofitar-ho. I ràbia d'adonar-me'n del que havia perdut, un cop ja no ho tenia. La ràbia, però, és un sentiment que es pot utilitzar de forma positiva, ja que encoratja a afrontar reptes que semblen inabastables. Avui, aquesta ràbia s'ha transformat en motivació per creure fermament que alguna cosa havia de canviar. S'ha transformat en determinació per buidar damunt la taula totes les carpetes de la meva vida, ordenar-les, llençant tot el que feia més nosa que servei, i tornar-les a omplir, aquesta vegada amb els objectius clars i sabent que cal fer per assolir-los. I, sobretot, s'ha transformat en agraïment cap a totes les persones que, d'una manera o una altra, m'han obert els ulls d'una vegada.

Avui em toca estar sol. No és la situació que voldria, sense dubte. Però des d'aquesta solitud és quan començo a conèixer-me una mica més. I sabeu que us dic? Qui estic descobrint no està gens malament. És algú que veu les coses amb una altra mirada. Més neta. Més sincera. Més oberta. Algú que comença a tenir ganes de viure de nou. Algú que té ganes de compartir-ho tot amb qui vulgui el mateix. Algú que ja ha decidit que aquest any que aviat estrenarem serà el seu any. L'any on totes les "carpetes" quedaran ordenades. L’any que deixaré enrere els meus fantasmes. L’any que, segur, tornaré a tenir l’oportunitat de ser feliç. I aquesta vegada no penso desaprofitar-ho. Tothom qui vulgui acompanyar-me serà benvingut!

I ara perquè us estava explicant tot això? Ah, perquè estava reflexionant… és clar.

Foto 01

__

És quan rento el cotxe… que hi veig clar.

Raoul

Bon dia. Bona tarda.

Avui voldria, en aquest escrit, no explicar-vos la història de Raoul. M'ho permeteu?

M'agradaria, bàsicament, quan arribi l'hora, si és possible una tarda, manifestar-vos les meves ganes de ballar lliurement, de tremolar quan parlo, de tirar a terra els murs, d'anar al rescat, de fer grinyolar les cordes seques, de galopar amb els braços i les cames, de dormir dempeus, ben estirat, de trobar les bèsties indomables, de barallar-me amb la bona música, d'alliberar l'estel, de colpejar els meus mals pensaments… Dit en poques paraules, voldria, quan arribi el moment, compartir… el moment. Amb tots vosaltres. Així de simple. Us sembla bé?

Aquesta tarda m'agradaria fer-vos existir entre les ombres, asseguts a les vostres butaques, i projectar, com un vent que colpeja les vostres cares, el meu fràgil decorat (tot i el seu aspecte robust), amb les politges, els contrapeus, els projectors, el sistema d'allargament, els accessoris abonyegats i altres amalgames tèxtils…

Em seguiu?

Espero observar a través de la vostra presència la lenta metamorfosi d'aquell nom que ha pres el comandament d'aquesta nau sedentària en forma de títol. Serà un espectacle on la solitud tindrà com a mirall l'abundància i la multitud, i on aquesta multitud s'amagarà en el centre dels fragments singulars, que es compon dels anhels folls de llibertat, de trobada i d'evasió. I tot això retornarà reflectit en un sol membre: Raoul.

És una mica complicat, d'acord…

Serà necessari que tot això es concreti dins el vostre cap un vespre, i no dins el meu, i que aquest sentiment precís no tingui nom, perquè en pugueu inventar un.

Encara em seguiu?

Bé, doncs, tenim una cita, i quan arribi el moment, ni vosaltres ni jo en tindrem la clau. Això és el que importa.

Perquè, en realitat, jo no en tinc el control.

Tot i que, en realitat, ningú no ens controla.

Això espero…

James Thiérrée

__

Quan des del precís instant que els llums s’atenuen i sents aquell pessigolleig de les ocasions especials és perquè alguna cosa gran està a punt de passar.

Quan en cinc minuts estàs inmers de ple en un món de fantasia i de màgia, absort per un espectacle visual total és perquè alguna cosa gran està començant a passar.

Quan els moviments d’un cos expliquen més que les pròpies paraules, quan no pots reprimir el riure i la sorpresa i la pell et sorprèn sovint disfressada de cítric és perquè alguna cosa gran ja està passant.

I quan tota la sala esclata dempeus en una ovació final de gairebé set minuts mentre el somiador continua ballant i regalant emocions és perquè alguna cosa gran, molt gran, ha passat.

Mai deixaré d’admirar la gent amb la capacitat d’emocionar. I avui, James Thiérrée i el seu Raoul ho han portat a la seva màxima expressió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

blackblocs?

Benvinguts al nou blackblocs.

Un blackblocs menys trist. Menys apàtic. Menys conformista. Menys queixós. Menys negatiu. Menys resignat. Menys victimista. En definitiva, un blackblocs menys Zed… i sobretot, menys dead.

Un blackblocs més net. Més enèrgic. Més vital. Més positiu. Més valent. Més decidit. Més arriscat. Més compromès. Més honest. Més com m'agradaria que agradés. Un espai per donar i rebre amb qui vulgui compartir. Per començar a mirar la vida d'una manera diferent. Un blackblocs per tornar a somriure d'una vegada, que ja toca.

Potser en aquest nou camí perdré algun seguidor habitual –si és que mai n'he tingut algun– però estic convençut que també hi haurà qui se n'alegrarà.

Gràcies a tots els que, d'una manera o altra, heu fet possible que que avui, aquest bloc deixi de ser black. I molt especialment… una vegada més, gràcies a tu, G>… per si de tant en tant encara passes per aquí.