© de les fotografies: David Ruano
"Benvinguda al tren de la vida, en què puc ajudar-la?"
"Sóc d'aquella mena de persones que quan es puja a un tren sempre pensa que ha pujat al tren equivocat."
"Avui em sento capaç de tot, vull agafar un subidón i penjar-me d'algú."
"¿Dios también son los padres, papá?"
"La Violeta és la meva filla. Ella és la seva professora, crec que es diu Rosa, no me'n recordo gaire bé."
"Olvídate de las dependientas, son agentes incitadores del mal."
"Hola, em dic Vane, tinc trenta-cinc anys i vull tornar amb el meu ex. No em mireu així, si us plau."
"Fer-se gran comporta un gasto i jo no hi estic disposada."
"Primer m'ha clavat un rotllo sobre la felicitat. I després m'ha dit que hauríem de començar de nou, una nova vida, renovació, canvi…"
"Avui al súper un noi de vint anys com a mínim m'ha preguntat: vosté és l'última… senyora?"
"I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?"
"Déjense ya de tanta quejadera y llantadera."
© de les fotografies: David Ruano
T'asseus a la butaca i de cop et trobes immers en un món tan irreal com real, tan surrealista com real, tan hilarant com real, tan real com real. I no pots apartar la vista de l'escenari perquè des del primer minut les escenes es succeeixen, es solapen, es contraposen i es complementen. I comences a riure perquè aquestes quatre estan permanentment de conya. I veus un gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?…penses tu. I la vida es mostra davant teu. I la reconeixes. I la gaudeixes. I la pateixes, també. I elles s'acceleren. I tu també. I elles paren. I tu rius.
I acaba. I surts i recordes l'escena del sofà. I l'escena de la cançó. I l'escena final de l'histerisme col·lectiu. I tot passa tan ràpid que penses… l'any que ve serà millor!
Quatre actrius, un escenari fix, llums de colors. A destacar el treball de l'Alba Florejachs, segons els entesos, el descobriment de l'any. Per a mi, últimament, tot són descobriments. Però és tan bonic descobrir coses noves, oi?
L'any que ve serà millor. És clar, el plantejament que tots ens fem arribades aquestes dates. En les circumstàncies que estem vivint, sembla que més val que sigui així. Però em poso a pensar una mica seriosament i arribo a plantejar-me… realment l'any vinent serà millor? Doncs ho espero i ho desitjo de tot cor però em temo que no serà fàcil. No ho serà gens. Però espereu, no marxeu encara, que no ha tornat el Jaume que coneixíeu fa dos anys. No. Totalment al contrari. No ho serà perquè, fent balanç d'aquest 2011 que avui baixarà portes, arribo a la sorprenent conclusió de què potser aquest ha estat un dels millors de la meva vida. I jo mateix em sorprenc dient això però avaluant el conjunt del que han significat aquests últims 365 dies, fent inventari del meu estat a dia 1 de gener de 2011 i comparant-lo a dia d'avui, la realitat és aquesta.
Vaig començar el 2011 instal·lat al cuarto de les rates del soterrani. Sol, trist, fosc. No hi havia finestres a la meva vida. No hi entrava ni una espurna de llum. I allà sota, amagat del món, només hi accedia de tant en tant algun "pesat" que insistint, insistint, insistint… va aconseguir que el permetés entrar un dia a deixar-me unes engrunes que mantinguessin les meves constants vitals al ralentí. El que jo no havia previst és que aquell "cabró" acabés fent-se, sense permís, una còpia de les claus de la cel·la per tenir via lliure per accedir a la meva vida cada vegada que el necessités. La seva estratègia va ser clara: aguantar-me… i esperar. Sense ell, res hauria estat possible.
I un dia, sense saber com, de l'escletxa d'una paret escardada es va filtrar un bri de llum. Les rates es van acollonir totes i van fugir corrents. Jo també em vaig espantar, però, a diferència d'elles, em vaig quedar immòbil. Sense entendre res, l'escletxa es va anar fent gran i es va obrir davant meu la porta del que semblava un ascensor que deixava a la vista un rètol lluminós que deia… vine. Estava atordit i no sabia que fer però tampoc tenia elecció. Vaig entrar. Al mirall vaig descobrir el reflex d'una cara diferent i desconeguda. Una cara amb un somriure dibuixat. Les portes es van tancar i l'ascensor es va posar en marxa a una velocitat de vertigen. Suposo que la seva primera intenció era deixar-me a la superfície però algú va pitjar el botó i aquest va continuar pujant, pujant, pujant… Les portes es van obrir a dalt de tot, al pis superior, allà on l'aire és més fresc i la llum més clara. Davant meu, una terrassa ample, diàfana i neta, oberta al món. Un món de somni ple de joguines i animalons. Una gosseta amb forma de boleta que saltava damunt meu sense cap mirament. Uns pingüins que jugaven amb cavalls de colors a una petita piscina quadrada. Un ratolí desubicat que no sabia ben bé que hi feia allà. Una tortuga que sabia com aturar el temps i em donava instruccions del que havia de fer en cada moment amb missatges que apareixien i desapareixien de la seva closca. I papallones. Moltes papallones que revoltaven per tot arreu com el confetti d'una festa d'aniversari. I, controlant-ho tot, una nena, bruna com els seus ulls, que els mantenia a tots a ratlla a cops de rialles. I a mi el primer. S'hi estava tan bé, allà dalt. Des d'allà podia veure el blau del cel, el blau del mar, el blau d'uns ulls preciosos. I vaig tornar a viure. I passaven els dies i a cada nit que marxava em sentia més enganxat a la vida. Però des de dalt de tot també mirava sovint abaix, i alguna vegada vaig sentir un mareig desconcertant. I alguns dubtes que no sabia que ho fossin van fer que un dia em despertés sol de nou. Havia desaparegut tot. Joguines, animalets, nena… i també l'ascensor. Havia de marxar però només hi havia una manera. Saltant al buit. Si confiava en mi arribaria a la superfície il·lès i amb energia per continuar el camí encetat. Si no ho feia s'acabaria tot.
Vaig dubtar fins a tres vegades, i a la quarta vaig saltar. I, per una vegada, ho vaig fer convençut, amb els ulls oberts. Perquè en aquell mateix moment vaig decidir no tornar a perdre'm res del que s'oferís al meu voltant. Mai més. I en el meu vol cap a la realitat vaig descobrir que els més petits sovint regalen les alegries més grans. Vaig descobrir que hi ha milions de coses per aprendre i qui millor te les ensenyarà sempre serà la gent que t'envolta. Gent que són capaços de mostrar-te el camí correcte només esbossant un somriure. Gent que et demostra que l'amistat pot ser molt més addictiva que les "birres". Gent que sap el valor real d'un petó… I, definitivament, també vaig descobrir que el sabor amarg d'una solitud no desitjada és més suportable si segueixes estimant amb tot.
Avui no sé si ja he arribat a la superfície i ja puc començar a caminar pel meu propi món creat especialment per a l’ocasió. Però sí que tinc clares dues coses. La primera, important, que no m'he estimbat. I això, sense dubte, és un bon senyal. La segona, que tinc ganes de tornar a pujar, com més amunt millor, des d'on tot es veu molt diferent.
Uf… ho sento. Si aquest no és el meu post més llarg poc li faltarà. Us demano disculpes per aquest desplegament de verborrea descontrolada. Em sap greu però he de reconèixer que jo mateix m'he auto-abduït per aquesta mena de somni i he perdut el control de la situació. Però en tot cas, deixeu-me que us faci una pregunta personal. Si vosaltres haguéssiu viscut tot això en un any, conscients que ha significat un canvi definitiu en les vostres vides… creuríeu realment que l'any que ve pot ser millor? Segur que sí, però serà tot un repte.
Tot i que, pensant-ho bé… com m'agraden, ara, els reptes!
Sigueu feliços… però molt.
