Tot just ens vam conèixer ahir. Gairebé no sabem res l'un de l'altre però intueixo que això no serà cap obstacle sinó més aviat un estímul. De moment, ja tenim una cosa en comú. Tots dos estem aquí perquè volem, simplement perquè ens ve de gust. Segur en trobarem moltes més, però ja tindrem temps per anar-les descobrint. Per començar, compartirem cafès o cerveses segons els ànims o la temperatura. Passejarem pel poble descobrint nous indrets encara desconeguts. Conversarem sobre temes que ara mateix encara no tenim al cap. Potser anirem algun vespre al cinema. O potser al teatre. Assistirem als assaigs de la colla castellera i ves a saber si acabarem fent pinya i embolicant-nos en una faixa negre. Potser comentarem algun llibre que ens hagi agradat o fins i tot potser jugarem a l'Scrabble al bar més cèntric de la vila. Encara no ho sabem del cert. Però el que sí tenim clar és que tot això… ho farem en català.
En Juan va néixer a Sevilla i, igual que jo, fa onze anys que viu a Molins de Rei. Des d'ahir, és la meva parella lingüística. Només conèixer-nos li vaig preguntar per quin motiu vol aprendre a parlar el català. La resposta va ser la millor que podia rebre: perquè m'agrada. Més que suficient per saber que ens ho passarem bé. I que n'aprendrem molt, junts. Tots dos, l'un de l'altre. I jo més que ell, d'això no en tinc cap dubte. En Juan i jo ens entendrem, segur. I en català!
Feia fred, massa fred. L'hivern més gèlid el va sorprendre quan menys l'esperava. Quan menys abrigat anava. Era fosc, molt fosc. La nit s'havia instal·lat al seu cor convertint el que havia estat una llar en una sala d'espera, erma i buida com el desert. Al seu voltant només s'escoltaven els tronadors crits del silenci. I res més. Els somnis el van abandonar i els pitjors malsons sempre apareixien quan més oberts tenia els ulls. I sentia pànic a adormir-se només per por de tornar a despertar.
Una matinada de febrer, mentre els enamorats esgotaven els últims focs de celebració, se'l va trobar al davant. No sabia com ni d'on havia aparegut, però la seva mirada el va captivar. Una energia desconeguda li va fer saber que hi podia confiar. I ho va fer. Vols que vingui? Vindries? Sí, vols? Sí. Va agafar-li la mà tan fort com va poder i es va aixecar. I la seva escalfor el va confortar. I la seva llum el va atrapar. I van tornar els somnis en forma de papallones de colors. I de cop, el seu cor va tornar a bategar. Els seus ulls a mirar. Els seus braços a abraçar. Els seus llavis a besar. De cop, va tornar a sentir.
Una matinada d'abril va sentir al mig del pit la buidor de la seva absència. Tal com havia arribat havia marxat. Gairebé sense avisar. Amb la determinació que només les intuïcions solen comportar. Ell buscava raons allà on no calien. No entenia perquè la primavera a estones només dura un segon. I llavors, enmig de la confusió, plegat damunt de la taula de nit, va descobrir un tros de paper amb sols tres lletres escrites: VIU.
I va decidir seguir-hi confiant. I li va fer cas de l'única manera que podia fer-ho…
Alguna cosa es va moure dins seu. I va renéixer amb més força que mai. La força que avui el guia en els moments de debilitat. Amb la confiança de saber que quan cau, a la butxaca l'espera el seu petit tros de paper. I el llegeix de nou, i somriu… i es torna a aixecar. Amb més convicció que mai. La mateixa que fa que no hi hagi un sol dia que no el recordi amb un somriure d’agraïment. La mateixa que fa que no hi hagi una sola nit que no recordi aquella matinada de febrer.
Sóc al sofà, just acabat de sopar. És aquell moment en que els ulls comencen a reclamar el seu dret a baixar persianes. El llibre que descansa a la tauleta sembla demanar-me que avui no l'obri, que potser ja s'ha fet tard. La tele ja ha ofert tot el que havia d'oferir i algun dels programes pels quals potser encara valdria la pena mantenir-se despert amenacen amb acabar a una hora massa imprudent. Els canals passen per davant meu al ritme que marquen els dits sobre el comandament, mentre un mandrós badall fa aturar la imatge en un fons negre i un rètol simptomàtic: "no signal".
I en aquests instants de silenci forçat de sobte es fa evident un fet que creia haver començat a superar. Em sento sol.
Sí, avui em sento sol. És lícit, no passa res. Però no és una sensació. És una realitat. Una realitat que a estones es porta millor… i d'altres és fa feixuga i difícil de gestionar.
Suposo que només és un petit descans, una pausa en la dinàmica d'acceleració constant que ha agafat la meva vida. Un lleuger respir enmig del desgavell d'emocions que em visiten darrerament. Ara que el vent bufa de cara és de natura que de tant en tant amaini, i és llavors quan el temps de reflexió deixa al descobert certes mancances encara per cobrir. I aquesta nit, el sofà se'm fa massa gran per a mi sol, com gran se'm farà el llit així que pengi aquest text al bloc. Avui trobo a faltar una espatlla per recolzar-m'hi ara que ja fa estona que és fosc. Una mà per escalfar ara que les temperatures estan amagades sota les pedres. Algú per dir-li que no es preocupi per res, que tot va bé. Algú per dir-li que demà hauré d'acabar la feina abans que els clients comencin a emprenyar-se de debò. Algú per dir-li "t'estimo com mai no he estimat ningú".
I es que la roba per plegar que s'acumula al meu davant dóna molta feina però poca conversa. I sento que, a aquestes hores de la nit, avui ja no tinc res de nou per explicar-me.
Avui em sento sol. És lícit, no passa res. M’ho hauré de permetre. I demà tornaré a estar bé. Segur.
Ara que per fi començo a agafar el timó de la meva vida.
Ara que em creia gairebé infal·lible.
Ara que aposto més que mai per pujar a tots els trens que passin, tinguin o no parada a la meva estació…
Ara és quan me n'adono quant fràgils som,
que fàcil és equivocar-se quan menys ho pretens,
que dolorós pot arribar a ser fer mal a qui estimes,
quantes coses importants es posen en perill per no avaluar les conseqüències del que pensem, del que diem, del que fem…
Sé que ningú és perfecte. I no estava entre les meves pretensions el no tornar-me a equivocar. Però avui ho donaria tot perquè les coses fossin diferents.
Una vegada més, gràcies. Veig que la vostra generositat és infinita. Després d'haver-los regalat un golet d'avantatge en els dos últims partits, ahir vau fer un pas més i, lluny d'acabar amb ells i enviar-los a l'infern de cop i sense passar per la casella de sortida, vau decidir donar-los peixet i posar emoció a la cosa. La pregunta seria… perquè? Quin era realment el vostre objectiu? No fer llenya de l'arbre caigut, i mantenir-los vius per poder-vos-hi recrear una miqueta més? Si fos aquesta la resposta em semblaria bé. Que el portuguès maleducat continuï molts anys al capdavant d'aquesta banda de destralers? També ho podria entendre, perquè jo vull el mateix. I si aquesta és la vostra motivació, també serà la meva.
Així que, una vegada més, gràcies… però no calia, de veritat, no calia.
"Nada es suficiente para darte las gracias. Nada es todo lo que tengo."
"Tu sonrisa me hará más feliz que tu dinero."
"¿Y si hoy cambias tu café por mi sonrisa?"
"Bienvenido a mi casa, perdona si no tiene techo."
"Rebaixes. Posa la meitat i t'ho agrairé el doble! Només aquesta setmana."
"La generosidad es dulce, coje un Sugus."
Llegint un dels blocs que segueixo he descobert aquest vídeo, que més enllà de ser un document colpidor, ens obre els ulls a una realitat que massa sovint obviem.
I a més, posa de manifest vàries coses:
1. Que un món millor és possible.
2. Que és molt engrescador veure que encara queda molta, molta bona gent disposada a aconseguir-ho.
i 3. Que és un autèntic luxe tenir l'oportunitat de conèixer algunes d'aquestes persones.
Copiar potser no sigui l’activitat més lloable que existeix, però quan el fi s'ho val crec que està més que justificat. I en aquest cas, coneixent qui ha penjat el post, estic segur no li importarà que en fem tanta difusió com sigui possible.
Arribes a la cita a cegues amb la cartera buida, a punt per ser emplenada de coneixement. I t'ho prens amb calma perquè les coses del saber s'han de prendre així. I allà et trobes amb tots, però no coneixes a ningú. I intercanvies quatre paraules sense ser conscient del que més tard significaran, tot i que, a hores d'ara, encara estiguin mancades de sentit. I comparteixes uns cafès, molts dubtes… i poca cosa més. I passen els dies, un, dos, tres… vuit. I tot el que comença també un dia acaba. I la cartera surt satisfeta, plena d'apunts, alguna incògnita resolta i la inquietud ben desperta. I algú decideix que cal celebrar-ho. I ho fas al voltant d'una taula i unes ampolles de vi. I tens clar que allò acabarà allà, on generalment acaben aquestes històries. Però de sobte, alguna cosa et diu que, per una vegada, potser val la pena desafiar el destí. I els capricis de l'univers et tornen a ajuntar abans de l'esperat. I tornes amb la cartera crescuda per absorbir noves experiències. I tornes a compartir cafès. I dubtes. I inseguretats. I quan acabes et ve de gust tornar-ho a celebrar. Pel simple fet de fer-ho. A una taula diferent. Amb un vi diferent. Però amb els mateixos companys, que també en algun aspecte ja han començat a canviar. I quan tornes a casa ets conscient que la llista d'amistats de les quals et pots sentir orgullós de cop s'ha multiplicat. Perquè sents alguna cosa especial que t'hi uneix. I agafes el cotxe per anar fins a la quinta forca només pel plaer d'assaborir quilòmetres en la millor companyia. I de sobte, aquesta llista màgica recentment renovada canvia les unitats per les desenes. I penses… quina sort, hòstia. I en un sol dia visites València, Granada, Tarragona, Sitges… i tornes a casa gaudint per les corbes de l'agraïment. I sents que quelcom està canviant a la teva vida. I no vols que s'acabi. I saps que no s'acabarà, perquè això només depèn de vosaltres. I vols repetir-ho. I ho repeteixes. I el que abans era vi ara és birra. Una, dues, tres… les que calgui. I te’n fots de qui demana un cafè amb llet perquè el que a tu t'agrada és el tast de l'escuma. I les paraules també canvien. Es sinceren. S'intensifiquen. Es provoquen. I les mirades fan el mateix. I no pares de riure perquè has decidit que això és el que realment et ve de gust. I et retrobes amb ells cada dia, gairebé cada hora, cada minut. Perquè és el que el cor et demana. Al voltant d'una taula o davant el teclat. I un dia sou dos, i un altre dia sou tres… i un altre sou cinc. Però sents que sempre hi sou tots. I comparteixes, comparteixes, comparteixes. Alegries i penes. Il·lusions i desenganys. Abraçades… i petons. I de sobte sents que estàs vivint alguna cosa molt especial. I penses… quina sort, hòstia.
__
Dedicat a tots els que feu que últimament sempre em passin coses especials.
