Són prop de les tres de la tarda. Una hora on, si res no ha canviat, trobarà petits grups de dues o quatre persones menjant, bevent… i fumant. Però un cop a dins nota que avui res no és el mateix. A la primera taula que véu, dos joves xerren animadament amb en Sergio, l'amo-cuiner-cambrer del restaurant. La resta és buida. Ni una ànima. Com acostuma, escull la taula més amagada del local. Li fa una mica de vergonya anar a dinar sol a un restaurant.
Normalment la gent que menja sola fa una mica de pena a ulls dels altres. I ell no voldria fer pena per res del món. Però en fa. Ell sent que en fa. Segurament és la mateixa pena que porta dins i que li brolla sense voler-ho pels porus de la seva pell. Assegut a la seva taula amagada no véu ningú. Nomès sent llunyana la conversa dels dos nois de la taula de l'entrada amb el cambrer i aquella música suau –massa suau– que sona de fons.
Davant seu una ampolla de Principe de Viana el vigila. És el que té dinar sol, que no has de compartir el vi amb ningú. Darrera l'ampolla de vi, res. El buit. Nota com se li entelen els ulls, cada vegada més sovint, i ha de fer esforços per no esclatar a plorar, cosa que només aconsegueix a mitges.
Els nois de la taula de l'entrada han acabat el seu àpat i surten al carrer. El silenci es torna ensordidor. La música de fons, aquella combinació de jazz-soul que mesos enrere el relaxava ara li dóna pel sac de manera cruel. Menja tot el ràpid que les normes de bona urbanitat li permeten. L'estona del cafè se li fa eterna. Com sempre, felicita al Sergio pel dinar, i desprès de pagar, surt per la porta més enfonsat que quan ha entrat.
Tothom no para d'aconsellar-li que surti, que trenqui la rutina, que faci coses encara que no li vingui de gust fer-les. Els més optimistes pensaran que almenys avui ho ha intentat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada