A la porta de la tenda d'objectes de regal em creuo amb un home de mitjana edat que al sortir m'envia una mirada estranya. Encuriosit, el segueixo amb la vista mentre s'allunya. Un cop dins, descobreixo darrere el mostrador un jove d'uns disset anys. És alt i prim. Llueix una cresta engominada damunt del cap, una arracada de brillants de mentida –suposo– al lòbul de l'orella esquerra i un
piercing travessant-li la cella del mateix costat. Uns pantalons amples –insultantment amples– que mig caiguts mostren uns calçotets grisos amb la goma negre. I una dessuadora blanca amb caputxa que completa l'estereotip del jove actual i modern. Sobretot molt modern. Davant d'ell, un altre noi. Característiques pràcticament idèntiques excepte en la dessuadora, que és negre –en la variació hi ha el bon gust–. No diuen res, ni l'un ni l'altre. Jo espero el meu torn però després d'uns segons pregunto al noi que sembla esperar.
– Perdona, ja t'atenen?
– No, si jo no he vingut a comprar.
– Ah, perfecte.– Doncs, llavors, que hi fem tots callats i esperant? Dedueixo aleshores que aquest deu ser el típic amic que va a passar l'estona a la feina del col·lega mentre aquest treballa. Em giro cap al dependent.
– Bon dia, feu fotocòpies?
– Sí… bé, no ho sé.
– No ho sé?
– Es que em sembla que la fotocopiadora està espatllada.
– Bé, però està espatllada o només et sembla que està espatllada?
– Es que em sembla que està espatllada i no funciona gaire bé.
– Ja ho tenen les coses que s'espatllen, que normalment no funcionen gaire bé. Bé, tant fa. Ja tornaré en un altre moment.
– Espera, que ho miraré.– Molt bé. Mirar si la fotocopiadora està realment espatllada o no seria tot un detall a agrair.
El noi entra a la rebotiga i de lluny s'el veu regirant la màquina amunt i avall. Passen els minuts.
– Escolta, que si no funciona no passa res. Ja vindré en un altre moment.
– No, es que aquest tema el porta la "jefa". I jo no sé com va.– Home, s'agraeix la sinceritat, però fer una fotocòpia no sembla la feina més complicada del món. I si treballes en un lloc on s'ofereix el servei de fotocopiadora, doncs potser caldria suposar…– Espera, ja sé que faré. Trucaré a la "jefa".– Bona pensada. Quin xicot més espavilat!
Després d'una breu conversa amb la "jefa", el fotocopiador frustrat penja el telèfon i torna a la rebotiga. S'escolten uns sorolls que indiquen que la màquina finalment s'ha posat en marxa.
–
Vale, ja està. Quantes en vols?– El problema era realment que la fotocopiadora estava desconnectada? No m'ho puc creure.
– Doncs mira, d'aquests dos fulls en necessito una de cada. I d'aquest plec de vuit fulls, tres de cada.
–
Vale, seran dos d'aquests… i vuit per tres…– Busca un paper i anota un 2, un 8 i un 3.– Vuit per tres…
– Vint-i-quatre.
– Vint-i-quatre. Exacte. I dos, vint-i-sis en total. Ara et miraré a quan et sortirà cada còpia.– La veritat, ja no sé si vull saber-ho.
El noi torna per tercera vegada davant la fotocopiadora disposat a fer una feina ben feta.
– Les que són a doble cara me les pots fer igual? A cara i dors en el mateix full, si us plau?
– Doncs no sé, es que a doble cara…– On vas a parar, demanant les fotocòpies a doble cara!
– Deixa-ho córrer. Totes a una sola cara i ja està.
Fotocòpia amunt, fotocòpia avall, el nano porta més de cinc minuts mirant de complir l'encàrrec d'una punyetera vegada. Començo a estar fins els ous.
– Tot bé?
– Es que no sé…– Ja hi tornem a ser!
– Que passa?
– No, es que… et corren molta pressa, les fotocòpies? Vols que te les faci ara o millor véns en un altre moment?
– Perdona, però no entenc res. Si me les pots fer ara, perfecte, i si no, doncs ja tornaré o aniré a un altre lloc, però fer unes quantes fotocòpies no sembla que hagi de ser tan difícil, no?
– No, si fer-te-les te les puc fer, però es que no sé com va.
– Bé, doncs deixa-ho estar. Ja les faré en un altre moment.
– Espera, espera, que ja està.– De debò? – Però surten una mica tallades i brutes per la part de dalt. T'es igual?
– Home, doncs no. No m'és igual. Si no surten bé no les vull. Però no et preocupis, que ja m'espavilaré.– Serà gilipolles, el nen dels collons!
– Es que ja t'he dit que no anava gaire bé, la fotocopiadora.– Això sí que és veritat. Avisat sí que estava.
– No pateixis, de veritat. Un altre dia serà. Adeu, bon dia.
– Passa't per la tarda, que hi serà la "jefa", i ella sí que controla.
– Ok, així ho faré.– I una merda, nen, a mi no hem torneu a veure el pèl!
Em disposo a sortir amb una sensació contradictòria. Per una part, m'assalta la terrible incògnita de quin futur espera a la nostra societat amb inútils de tal calibre. Per una altra part, però, noto un cert sentiment d'alleujament. Avui he pogut constatar de primera mà que en aquest món encara hi ha gent més
burra que jo. A la cara s'em dibuixa sense voler un mig somriure mig ganyota. A la porta cedeixo el pas a una senyora de mitjana edat a la que envio una mirada estranya. Encuriosida, hem segueix amb la vista mentre m'allunyo.
