Estimo el mar

Assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, penso en el mar. Ell ho sap i, a la seva manera, em respon. O així ho vull creure. Em captiva la seva immensitat, la seva força, la seva bellesa infinita. El mar em regala serenor, però també energia vital. És un anar i venir constant de sensacions, de sentiments, de records. Generalment agradables, sovint contraposats…

Fa temps, assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, vaig descobrir un fil de llum. Una llum del color de la mel, càlida i clara. La llum més bonica que podia imaginar. Em va atrapar de tal manera que no vaig poder evitar enamorar-m'hi. La seva intensitat augmentava lentament però constant, i amb ella el meu encís. Amb el temps es convertí en la meva guia, el camí pel qual volia caminar. La seva presència em donava confiança i benestar. Al seu costat em sentia segur. Em sentia afortunat. La meva vida era plena i no podia desitjar res millor. I van passar els dies, els mesos, els anys…
Però un mal dia d'estiu, el seu reflexe va començar a perdre lluentor. La seva alegria minvava davant els meus ulls mentre jo lluitava estèrilment per evitar-ho. Fins que una maleïda matinada em vaig despertar a les fosques. Algun Déu malparit va decidir apagar-la per sempre més. I amb ella la meva existència. De la nit al dia vaig perdre totes les referències, les motivacions, les raons per continuar. Tocat i enfonsat, demanava una vegada i una altra explicacions. Però aquesta vegada el mar no m'escoltava. O això semblava. Potser no era del tot cert. Potser només era que no sabia que dir. Però mentrestant, jo em sentia cada cop més a prop de llençar la tovallola. De deixar-ho estar.

Assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, no pensava en res. No volia res. Però des de la profunditat de les aigües alguna cosa es començà a remoure sense avisar. La superfície del mar es va elevar majestuosament per dibuixar davant meu una temptació de formes insinuadores. Cada cop més amunt. Cada vegada amb més força. En no res va transformar una dormisquejant tranquil·litat en una convulsa agitació. El meu estat inert no em va permetre adonar-m'en en els primers instants, i, sense temps per reaccionar, vaig ser envestit per una ona gegant, transparent i blava com els seus ulls, que em va rebolcar irremeiablement per la sorra. La força de l'aigua en retornar fou tant potent que abans que pogués moure un sol dels meus muscles ja havia estat engolit mar endins. Pensava que m'ofegaria sense remei, però llavors, la mateixa ona em va tornar a la platja amb una suavitat aclaparadora. La fredor de l'aigua a la cara em va despertar de cop i, encara atordit, vaig incorporar-me per mirar-la de nou. Però no vaig tenir temps de res. L'ona va tornar a abalançar-se sobre mi amb més força que la primera vegada, per endur-se'm cap al fons i tornar-me de nou a la sorra amb una dolçor desconeguda. I així una vegada i una altra. Cada cop amb més intensitat. Cada cop més suggerent. Una autèntica muntanya russa del desig. Tot el que tenia de misteriós ho tenia també de gratificant i, en certa manera, d'addictiu. A cada glop salat que engolia recuperava un bri de vida. A cada carícia seva una nova sensació.

Entre batec i batec, assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, segueixo pensant en la llum que vaig perdre. No deixaré mai de fer-ho. Però ara, mentre espero de nou l'ona, la seva presència em dona de nou confiança i benestar. Al seu costat torno a sentir-me segur. I a sentir-me afortunat. Torno a tenir una vida plena i no desitjo res millor.

Assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, penso en el mar. I en la llum. I en l'ona. El mar m'ho va donar tot. Després algú m'ho va prendre. I ara m'ho ha tornat a donar. Suposo és la manera que té de respondre'm. O així ho vull creure. Avui he dibuixat un cor* a la sorra mullada, allà on s'adormen les darreres onades. L'hi he donat les gràcies. I, per si no ho sabia, li he dit que l'estimo.

__

*#