Amb tota la intenció

A quatre dies per tancar aquest any crec que ha arribat el moment de fer pública la meva declaració d’intencions per al que estem a punt d’estrenar. Un decàleg d'objectius tant obvis com temptadors de portar a terme. Potser algú recordarà que uns posts enrere, vaig comprometre’m amb el convenciment que el 2012 serà, definitivament, el meu any. Doncs bé, el que avui tinc clar és que no penso fallar-me a mi mateix una vegada més. Així que si vull que aquesta afirmació sigui un fet, ja puc començar a posar-me les piles. No serà senzill perquè, de moment, començar l'any millor que el passat s'intueix com a mínim complicat. Així que optaré per evitar falses expectatives i lluitaré directament per aconseguir realitats. Les fites que pretenc assolir són absolutament personals però en cap cas intransferibles, així que teniu el meu permís per treure’n còpies i penjar-vos-les a la porta de la nevera, si és que us sentiu identificats amb alguna d’elles.

1. Optimitzar. L'excusa més utilitzada pel gènere humà acostuma a ser el conegut "no tinc temps". Tots sabem que no és certa, però és un comodí fàcil d'utilitzar i que fa el seu servei quan la mandra o la deixadesa s'apoderen de nosaltres. Però també sabem que quan hi ha res que ens excita, treiem el temps d'on calgui per portar-ho a terme. Les hores "perdudes" es converteixen en útils com per art de màgia i rendeixen exponencialment. La meva història recent m'ha permès conèixer gent que és capaç de fer mil tasques alhora quan la resta de mortals només en fem una… o cap. Com en tot a la vida, només és qüestió de motivació, de responsabilitat… i de prioritzar.

2. Prioritzar, prioritzar, prioritzar. No sé perquè tinc aquesta estranya afició a escollir sempre malament l’activitat a desenvolupar. Quan toca fer una cosa, sempre em ve de gust fer-ne una altra –bé… no sempre ; P –. Suposo que és un mal comú, però en el meu cas, i especialment des que treballo a casa, a vegades arriba a ser preocupant. Resultat d’aquesta situació? Doncs que generalment acabo anant de cul per tot, quan en la majoria d'ocasions no caldria. Ara mateix, no seria més productiu guanyar una estona de son enlloc d’escriure bajanades que gairebé ningú llegirà? Segurament sí.

3. Llegir. Una activitat que m'omple però que no practico tot el que m'agradaria. Així que tornar a agafar aquest saludable hàbit serà un dels objectius a partir de ja. Hi ha massa gent amb el do de combinar paraules i que aquestes agafin sentit fins a emocionar per no dedicar-los una estona de la meva vida. Per aprendre, bàsicament. Pel simple fet de gaudir. Però també per a ser millor persona. I, si cal, per copiar d'aquells que en saben i poder aplicar-ho quan sóc jo qui ha de jugar a escollir paraules. Sense remordiments.

4. Escriure. M'allibera, em relaxa, em motiva i em fa sentir bé. M'agradaria fer-ho millor però jo arribo on arribo. Sóc conscient de les meves limitacions però tampoc necessito passar comptes amb ningú. Posar-me davant del teclat és una de les activitats on em sento més jo i amb això en tinc prou. On aboco tot el que sento. El bo i el que no ho és tant. On ho dono tot sense esperar res a canvi. Així que no estic obligat a més. A mode d'automotivació, a més, m'he proposat editar algun projecte. Modest, no us atabaleu. No serà cap best-seller ni sortirà per Sant Jordi, però serà el meu. De moment, el primer ja està en marxa.

5. Aprendre. De tots els que m'heu donat alguna lliçó. De la valentia d'alguns. De la rialla espontània dels més petits. Aprendre a lluitar, a afrontar la vida de cara, a valorar les petites coses del dia a dia. A viure, en definitiva. I a gaudir dels somnis i convertir-los en realitats tangibles. Començaré per una il·lusió. Tocar la guitarra. O millor hauria de dir "rascar" una guitarra amb la sana intenció que soni alguna cosa identificable i mínimament suportable. Sí, primer hauré de visualitzar-ho i verbalitzar-ho contínuament per tal de convertir-ho en realitat. De moment, és un objectiu plantejat com a premi però ja té data d'inici. Una data que no és imminent, ja us aviso. Perquè com a bon premi primer me l'hauré de guanyar, no?

Ah… i també he d'aprendre a estimar-me…

6. Estimar-me. No ho he fet mai. I encara no sé com fer-ho. Però ho hauré de provar. Em mereixo ser feliç d'una punyetera vegada i aquest procés comença, abans de res, per estar bé amb mi mateix. Per ser conscient d'allò que faig bé –quelcom trobaré, segur–, per potenciar-ho al màxim i per treure'n una satisfacció personal. Cuidar-me, regalar-me, mimar-me quan calgui –no em refereixo al que esteu pensant… colla de sàtirs!–. Vindria a ser una versió personal del "porqué yo lo valgo". Perquè, com diu la cançó "sé que soy mucho más guapo cuando no me siento feo".

7. Arriscar. Perquè no? Que hi tinc a perdre? Res. Diuen que no podem esperar que res canviï fent sempre el mateix. Doncs això. Caldrà arriscar-se per oferir una nova imatge de mi. Amb nous valors. Caldrà arriscar-se a tastar noves sensacions, arriscar-se a ensopegar. A sorprendre. A no dir més "això no ho podré fer". A donar més petons no demanats tot i el perill de rebre algun clatellot a canvi. A la vida només hem d'aixecar-nos una vegada més que les que caiem. Perquè ens podem penedir d'allò que fem, però mai del que no ens hem atrevit a fer. I perquè com diu el lema d'un dels meus blocs preferits… "tant si creus que pots com si no… tindràs raó".

8. Aprofitar les oportunitats. Durant aquest últim període de la meva vida he aprés a relativitzar però també a valorar més les coses en la seva justa mesura. Dins aquest procés també he anat definint amb exigència que és el que realment vull i el que no. Ser conscient d'allò en el que he estat perdent el temps i també el que he deixat escapar per no estar a l'alçada. A partir d'ara m'esforçaré per estar a punt per pujar als trens que puguin tornar a passar i no haver de baixar a la primera estació només perquè el revisor m'ha enxampat sense bitllet.

9. Compartir. Sí, tinc ganes de compartir. De compartir experiències i coneixements amb companys que m'ajudin a trobar un nou sentit a la feina. De compartir esforç i generositat amb qui ho pugui necessitar. De compartir inquietuds i somriures amb aquells que tinc tant a prop i que massa sovint passo per alt. De compartir innocència i picardia amb els més grans, aquells que no aixequen dos pams de terra. De compartir birres, anècdotes i hores "perdudes" amb tots aquells que tinc la immensa sort de comptar entre els meus amics. I és clar, per damunt de tot, també tinc ganes de compartir el meu cor. De compartir mirades, abraçades, manyagues, manetes, petons… de compartir claus, plats, calaixos i llit. En definitiva… de compartir la meva vida. De compartir-ho tot.

10. Fer l'amor i no la feina. Algun dia havia de treure aquesta frase a la llum. M'ho devia a mi i li devia a algú. No és completament certa –tal i com estan les coses no estem per oblidar-nos de pencar–, però m'encanta. Perquè massa sovint estem més preocupats en viure per treballar que en treballar per viure. I hi alguna cosa millor a la vida que fer l'amor? Jo no en conec cap. Així que no calen gaire comentaris més. Ja sabeu tots de que va.

Si aconsegueixo portar a terme una sola d’aquestes intencions, estaré força content. Si n’assoleixo dues, estaré exultant. Tres ja seria massa. Quatre em convertirien definitivament en una persona respectable. Però, pressuposant d’avançada que no serà fàcil d'assolir, almenys he tingut la precaució de sincerar-me l’únic dia de l’any que tenim l’absoluta llibertat d’expressar-nos amb la certesa que les nostres paraules seran preses de forma seriosa… o no. Perquè… recordeu quin dia és avui?

Aquí he estat fi, ho he de reconèixer.