La carta al rei

28 de desembre, dia dels Sants Innocents. Una data on, tradicionalment, la gent juga a enredar tothom amb les trapelleries més inversemblants. La majoria no pica, però sempre hi ha algú que sí ho fa. Jo, ho admeto, sempre he estat d'aquests últims, dels que s'ho empassen tot i després se n'adonen que li han pres el pèl com a un Duràn i Lleida qualsevol. Però això forma part de mi i del meu ser. Sóc crèdul de mena, no puc fer-hi més.

Donant-li voltes, l'any passat vaig pensar en fer la meva declaració d'intencions per al nou any justament aquest dia, aprofitant la data en què tot és susceptible de prendre’s en conya. Això, és clar, em permetia cobrir-me les espatlles en cas de fracàs estrepitós –que, no ens enganyem, és com acaben la majoria d'aquesta mena de propòsits –. Però, per sorpresa meva, el resultat de l'invent ha resultat ser més satisfactori del què, ni en el més optimista dels meus somnis, podria haver imaginat. I com que si quelcom funciona el millor és no tocar-ho, enguany he decidit repetir l'experiència. L'únic que he canviat és la manera de fer-la pública, recuperant per a l'ocasió una simple –però completa– llista de conceptes. Un format, tot sigui dit, que també m'ha demostrat recentment ser d'allò més efectiu. I com que sembla que, últimament, el meu univers està més esplèndid que mai, no serè jo qui li talli les ales precisament ara. Així que, sense més preludis, aquí teniu la meva particular carta al rei per aquest nou any. Al rei de la casa… és clar! Perquè, en el fons, tots sabem que tot depèn d'un mateix, oi?

Estimat rei mac(u), com que aquest any m'he portat molt bé, m'he rentat les dents i m'he fet el llit gairebé cada dia, per aquest nou 2013 vull:

Abraçades, acords (per arribar-hi, amb la paraula o amb la música), amistat (d'elles, preferentment), amor (per sentir-lo, per fer-lo), una ampolla de vi (…amb dues copes), seguir aprenent (de la vida, dels que en saben, dels més petits), atreviment, avions (dels que volen, creuant el cel amunt i avall), banyeres (no em feu dir perquè…), barça (que no sigui una prioritat no vol dir que no vulgui que la festa continuï… eternament!), blocs (ni us imagineu les sorpreses que amaguen), cançons, canvis (tots per bé), carícies, cerveses (molt fredes… i sempre en companyia), claredat (per dir les coses pel seu nom, sense embolics), la clau (per entrar al cor que vull i després llençar-la al mar), una col (per amagar-nos-hi a sota), compartir (tota aquesta llista… i alguna cosa més), complicitat, concerts, converses, decisions, derrotes (del Madrid, que sempre alegren l'existència), desitjar, dibuixar (un somriure), emocions, emoticones ( ;) ;P ), enamorar-me (cada dia), que t'enamoris (de mi, sinó no val), escoltar, escriure, estones (per gaudir amb qui em vingui de gust), excitació (d'aquella… i de l'altra), flors i violes (per sopar), ganes (de tu, de tot), un hàmster (per acompanyar-lo a Cuba), idees (bones o dolentes, tan és, però que no en faltin), improvisar, independència (la teva, la meva, la del nostre país), inspiració, uns llavis (per acostar-m'hi lentament), llibres, màgia, molts m'agrades, manyagues, manetes, el mar (és clar…), matins (per despertar-me al teu costat), les millors persones del món (sempre a prop… ara que sé com tenir-les no penso conformar-me amb menys), mirades (d'aquelles que fondrien una enclusa), moments de felicitat (a canvi d'un somriure i mig), motivacions, motivaccions, música (el segon plaer d'aquest món), un nom (el teu), oportunitats (per no deixar-les escapar mai més), unes orelles (per posar-les vermelles a petons), papallones, paraules (dites, escrites… o intuïdes, de les que amb poc diuen molt), passió, petons (regalats o robats… però mooolts), un pic i una pala (per aquells dies que no tot és tan fàcil com sembla), pluja (que ens deixi xops sense avisar), predisposició (tota), projectes (de feina, de vida), punyetes (moltes, moltes, moltes…), racons (per descobrir), redecorar la meva vida (amb més llum i més color), rialles (de les que fan venir rampes a la panxa), rifar-me un bon dia (o dos… o tots… i que sempre em toqui!), salut, seduir, que em sedueixis, semàfors en vermell (per aprofitar el temps), sentir (-te a prop), ser (jo mateix?), sexe (del que ve de gust), silencis (dels que ho diuen tot), sinceritat (encara que en ocasions pugui fer mal), sincronicitats (que apareixin quan les demani… i quan no també), somnis (que es facin realitat abans no soni el despertador), somriures (per poder "pagar" els moments de felicitat), sopars (amb postre dolç, a poder ser), sorpreses (ohhh!), sort (una mica, però només per si alguna de les altres falla), sortir (de la zona de confort), teatre (i "del bueno"), molts t'estimo, tocar (la guitarra, el teu cos), trens (per agafar sense pensar massa on van), tu, uns ulls (on perdre-s'hi), valor (com a persona, com a concepte), viatges (al Japó, a Berlín o a Vic…), vida (arregladeta i feta a mida)… i xocolata (per substituir convenientment per altres estímuls més carnals i que no engreixin tant).

I fins aquí la meva petició. Estic convençut que no et serà gaire complicat aconseguir-m'ho tot.

He d'aclarir què, si no m'he descomptat, crec que pels cent m'en falta un…
Però ho he fet expressament, perquè aquest any, sense que serveixi de precedent, el que falta t'el deixo escollir a tu.

Me acordé de ti

Puede que sea esta la canción,

la que nunca te escribí.

Tal vez te alegre el corazón,

no hay mas motivo ni razón

que me acordé de ti.

Eh! buscando en lo que fuimos

un qué será de ti.

Yo me fui, no sé hacia dónde,

sólo sé que me perdí.

Yo me fui, no sé hacia dónde

y yo sólo me perdí.

Hay un niño que se esconde

siempre detrás de mí.

Todo cambia y sigue igual

y aunque siempre es diferente, siempre el mismo mar.

Todo cambia y sigue igual

y la vida te dará los besos que tú puedas dar.

Todo y nada que explicar

¿quién conoce de este cuento más de la mitad?

Soy mentira y soy verdad,

mi reflejo vive preso dentro de un cristal.

Todas las cosas que soñé,

todas las noches sin dormir,

todos los versos que enseñé

y cada frase que escondí.

Y yo jamas te olvidaré,

tú acuérdate también de mí.

Nunca se para de crecer,

nunca se deja de morir.

Me acordé de ti

Fito y Fitipaldis

Antes de que cuente diez, 2009

__

Se'm fa molt difícil escollir, però aquesta és, possiblement, la meva cançó preferida de Fito y Fitipaldis. I és que, hi ha alguna cosa més guapa que algú se'n recordi de tu sense cap motiu ni raó aparent? (sempre i quan no parlem d'un Inspector d'Hisenda, és clar, que llavors ja és una altra història). Això sí, ensabonades apart, no li perdono que ahir no la toqués al brutal, brutal, brutal!!! concert que va oferir a l'Auditori del Fòrum a Barcelona. Sense cap dubte, el segon millor d'una nit inoblidable.
El primer… permeteu-me que m'ho reservi només per a mi. ;P

Per si vols escoltar-la:
Me acordé de ti

Fi

El curset arribava al seu final. L'endemà, a aquesta hora, tots els alumnes tindrien prous coneixements tècnics com per desenvolupar-se amb criteri professional. Tan sols el talent i la perseverància de cadascú definiria on situar la delicada línia entre l'èxit i el fracàs.

Durant els quatre dies que portaven treballant plegats, les explicacions del professor era tot el que havien compartit. Ni una mirada. Ni una paraula. Ni un sol gest. És un estret, pensava ella. És una estreta, pensava ell. Des de principi de setmana, havien passat vuit hores junts cada dia, però la seva relació era tan freda com l'ambient pre-hivernal que tenyia de gris els carrers. A primera fila, asseguts un al costat de l'altra, la distancia física que els separava era inversament proporcional a l'emocional. Simplement, no existien.

A l'acabar la jornada, ni un simple adéu. Van sortir de l'aula junts i junts esperaven l'ascensor que els havia de tornar al carrer, on cadascú agafaria, com cada dia, camins oposats que els separarien fins l'endemà. Quan es van obrir les portes, un jove d'estètica hipster va sortir de la cabina, deixant aquesta tan buida com l'empatia dels que esperaven per entrar. Ho van fer en silenci, cercant amb impaciència un racó on amagar la mirada. Just començar a baixar, aquella incomoditat estranya que només els ascensors saben aportar va aparèixer de cop. Ni l'un ni l'altra encertaven amb el posat adient fins que, sense pretendre-ho, per primera vegada els seus ulls és van trobar, i un lleuger somriure va provocar el terratrèmol. Algú va pitjar el botó d'stop. Les llengües es van buscar, les mans van perdre la vergonya i la roba va perdre la seva raó de ser. Els cabells d'ella es van convertir en un cabdell esfilagarsat en mans del desig desbocat. En breus segons la seva brusa havia perdut els botons necessaris per mostrar, a traves del mirall, la imatge d'uns pits delerosos de ser besats. Els dits de la seva mà entraven a la boca d'ell, jugant amb una llengua embriagada que començava a perdre el sentit, mentre l'altra mà removia nerviosa dins un pantaló ja a mig baixar. En un instant, la faldilla ja no cobria res perquè ja no hi havia res per cobrir, i les natges d'ell quedaven al descobert mentre eren marcades al foc per les urpes d'una gata salvatge. I si algú obrís ara la porta? M'encantaria…! Amb un moviment brusc, ell va girar-la pels malucs fins que ella va quedar amb la galta enganxada al mirall, moll de la seva pròpia suor. L'embestia per darrera amb tanta energia com poca delicadesa, mentre els gemecs ofegats omplien l'estança amb una mal dissimulada discreció. Com un llenç solemne, l'humit baf que opacava per moments la brillantor del mirall, reflectia les proves d'una passió tan espontània com descontrolada.

Passats uns minuts, jeien tots dos asseguts a terra, amb la respiració entretallada, l'amarament de l'esforç i l'olor de sexe com a única companyia. Es van sentir uns cops enllaunats que semblaven venir del buit. Algú reclamava l'ascensor.

A la planta baixa, la sortida dels dos amants era observada amb incredulitat per un nombrós grup de persones que no acabaven d'entendre res. La camisa mal botonada d'ell i la rebregada melena d'ella alguna pista els devia donar. Caminaven decididament l'un darrera l'altra, sense dirigir-se la paraula, amb l'indiferència de qui no és coneix de res o ja és coneix massa. A l’accedir al carrer, ella va anar cap a la dreta. Ell, cap a l'esquerra. Com cada dia.

L'endemà, a la jornada final, dues cadires buides a primera fila prenien els darrers apunts d'un curs que ja no interessava ningú.

__

Digueu-me tiquis-miquis, però ja que l’apocalipsi estava trucant a les portes, vaig preferir esperar a veure si em podia escaquejar i d'aquesta manera estalviar-me un últim esforç (els dropos de mena ja les tenim, aquestes coses). Però veient que ara, a gairebé dos quarts d'una del 21 de desembre de 2012 tot fa més o menys la mateixa cara que fa mitja hora i jo encara no he quedat rostit per cap barbacoa divina, aquí us deixo la meva aportació al 265è Joc Literari proposat per Jesús M. Tibau, que, afortunadament, sembla que no serà l'últim.

Ai, els maies… quina colla. Us felicito, fills!

Quedem?

– Hem de quedar un dia, no?

– I tant…! Quan vulguis!

– Aquest vespre et va bé?

– No, avui no puc.

– Demà?

– No, demà tampoc.

– Divendres?

– Divendres…? Ho sento, és que ja he quedat.

– Doncs dissabte…

– Em sap greu, però el cap de setmana serà impossible…

– I la setmana vinent?

– Hmmm… em sembla que serà difícil.

– Bé, doncs ja ens veurem un altre dia.

– És clar, quan tu vulguis!

__

Inspirat en un tuit que vaig llegir fa uns dies i que em va fer riure molt. Qui no s’hi hagi sentit identificat, alguna vegada, ja sigui d’una banda o de l’altra, que aixequi el dit.

Haiku 01

Motivació.

És tot el que ens cal.

Motivacció.

Volar és voler

Quan va estar fermament convençuda de la seva decisió, es va adonar que obrir la porta de la gàbia era tan senzill com recordar-se de volar.

__

Aportació al 264è Joc Literari proposat per Jesús M. Tibau des del bloc tens un racó dalt del món, sobre el lema Consens i conflicte: independència i llibertat en un món canviant.

De cor a cor

Ets més jove que jo, però, lluny del que podria semblar, la teva experiència supera amb escreix la meva. A tu, aquest aspecte no sembla importar-te massa. I a mi, de moment, tampoc. M’agrada aprendre al teu costat. Amb tu em sento com un adolescent descobrint els misteris primerencs del plaer. Des del mateix instant en què els meus dits fan lliscar la cremallera del teu vestit esquena avall, el cor se m’accelera amb l’excitació que transmet l’estar a les portes d’allò tan desconegut com desitjat. En un segon, el teu cos se m’ofereix franc, accessible, delerós. T’agafo pels malucs i, amb tota la suavitat que sóc capaç, t’assec damunt els meus genolls. Et deixes fer, però, en el fons, ets tu qui manes. La teva pell, llisa i brillant com la mel, acarona suaument les meves mans, guiant-les per tots i cadascun dels racons de la teva anatomia, fent-les córrer per les corbes del desig amb la prudència i la inseguretat d’un conductor novell. Reconec una malaptesa evident en els meus moviments, massa abruptes encara per merèixer-te. Tu ho saps, però et mostres comprensiva, i amb una clucada d’ull m’indiques quin és el camí que he d’agafar. Ara per aquí, ara per allà. Ara una mica més amunt, ara un pèl més avall. Ara pots anar una mica més ràpid, espera… ara no corris tant. De tant en tant, quan les meves carícies encerten el punt exacte i la intensitat precisa, em regales un sospir de delit. Un sospir, que, no en tinguis cap dubte, m’estremeix més a mi que a tu mateixa.

Penso que m’hauria agradat haver-me acostat a tu abans. Que la nostra relació hagués nascut fa temps. Que la nostra història tingués ja una història. Així, ara et coneixeria prou bé per saber quins són els teus secrets més íntims. Per poder fer-te allò que tu desitges que et faci. Per esperar junts que el sol surti a escalfar-nos cadascuna de les nostres nits. Sí, és el que hauria volgut. Però el destí ha fet que ens trobéssim ara. Així és com és. I així és com ha de ser. Mai no és massa tard per començar. Tan sols m’has de seguir ensenyant. I jo tan sols he de continuar aprenent. Aviat, ben aviat, seré capaç d’estar a la teva altura, d’acompanyar-te amb un ritme harmònic, d’acariciar les teves sis cordes daurades amb la mestria suficient per fer que, acord a acord, totes les cançons siguin les nostres cançons. Per fer que els nostres cossos es fonguin finalment en un de sol i, de cor a cor, compartim junts la melodia d’un orgasme infinit.

Un petit error de càlcul

Amb el primer petó es bastà per portar-lo fins el cel, però va oblidar que els núvols són eteris i no aguantarien el pes de tanta felicitat.

Sota una col

M'he comprat un bon dia
me'l gastaré amb un llonguet.
Ara ensopego, però va, i m'aixeco.
Jugaré a xancla amb uns esclops.
M'he rifat un bon dia,
portaré un núvol al cap.
Avui m'enamoro, és el meu dia.
De nit, avui pot sortir el sol.

Tu i jo sols, sota una col.
Tu i jo sols, rere el ressol.
Ni prohibits ni guripes, ni la meva ombra em fa cas.
Vull xuxeries, són clandestines.
Si em fan bufar, els arruflo el nas.

Segur que em peto les classes,
l'àvia Maria té son, no s'està quieta.
Sor Enriqueta, avui soleta, s'empassa el sermó.
Tu i jo sols, sota una col, arrecerats rere el ressol.
Cauen deu pometes d'un pruner.
Sé que és el meu dia, que és tot meu.

La mare ens crida:
nens i nenes, és l'hora d'anar a berenar pa amb oli.
Tu i jo sols, sota una col, amagadets fent-nos petons.
Tu i jo sols, com dos cargols, abrigadets sense llençols.

Cau la pluja eixuta sota el test.
Sé que és el meu dia, que és tot meu.
La mare ens crida:
nens i nenes, tothom de dret al llit, hi ha matines.
Tu i jo sols, tu i jo sols.
Cauen deu pometes d'un pruner.

Sota una col

Adrià Puntí

L'hora del pati, 1999

__

Hi ha experiències que no s’obliden fàcilment i sentiments pels que val la pena lluitar.
Gràcies per haver-me deixat tastar, per uns instants, què se sent sota una col.

Per si vols escoltar-la:

Sota una col