L'any que ve serà millor

© de les fotografies: David Ruano

"Benvinguda al tren de la vida, en què puc ajudar-la?"

"Sóc d'aquella mena de persones que quan es puja a un tren sempre pensa que ha pujat al tren equivocat."

"Avui em sento capaç de tot, vull agafar un subidón i penjar-me d'algú."

"¿Dios también son los padres, papá?"

"La Violeta és la meva filla. Ella és la seva professora, crec que es diu Rosa, no me'n recordo gaire bé."

"Olvídate de las dependientas, son agentes incitadores del mal."

"Hola, em dic Vane, tinc trenta-cinc anys i vull tornar amb el meu ex. No em mireu així, si us plau."

"Fer-se gran comporta un gasto i jo no hi estic disposada."

"Primer m'ha clavat un rotllo sobre la felicitat. I després m'ha dit que hauríem de començar de nou, una nova vida, renovació, canvi…"

"Avui al súper un noi de vint anys com a mínim m'ha preguntat: vosté és l'última… senyora?"

"I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?"

"Déjense ya de tanta quejadera y llantadera."

© de les fotografies: David Ruano

T'asseus a la butaca i de cop et trobes immers en un món tan irreal com real, tan surrealista com real, tan hilarant com real, tan real com real. I no pots apartar la vista de l'escenari perquè des del primer minut les escenes es succeeixen, es solapen, es contraposen i es complementen. I comences a riure perquè aquestes quatre estan permanentment de conya. I veus un gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?…penses tu. I la vida es mostra davant teu. I la reconeixes. I la gaudeixes. I la pateixes, també. I elles s'acceleren. I tu també. I elles paren. I tu rius. 

I acaba. I surts i recordes l'escena del sofà. I l'escena de la cançó. I l'escena final de l'histerisme col·lectiu. I tot passa tan ràpid que penses… l'any que ve serà millor!

Quatre actrius, un escenari fix, llums de colors. A destacar el treball de l'Alba Florejachs, segons els entesos, el descobriment de l'any. Per a mi, últimament, tot són descobriments. Però és tan bonic descobrir coses noves, oi?

__

L'any que ve serà millor. És clar, el plantejament que tots ens fem arribades aquestes dates. En les circumstàncies que estem vivint, sembla que més val que sigui així. Però em poso a pensar una mica seriosament i arribo a plantejar-me… realment l'any vinent serà millor? Doncs ho espero i ho desitjo de tot cor però em temo que no serà fàcil. No ho serà gens. Però espereu, no marxeu encara, que no ha tornat el Jaume que coneixíeu fa dos anys. No. Totalment al contrari. No ho serà perquè, fent balanç d'aquest 2011 que avui baixarà portes, arribo a la sorprenent conclusió de què potser aquest ha estat un dels millors de la meva vida. I jo mateix em sorprenc dient això però avaluant el conjunt del que han significat aquests últims 365 dies, fent inventari del meu estat a dia 1 de gener de 2011 i comparant-lo a dia d'avui, la realitat és aquesta.

Vaig començar el 2011 instal·lat al cuarto de les rates del soterrani. Sol, trist, fosc. No hi havia finestres a la meva vida. No hi entrava ni una espurna de llum. I allà sota, amagat del món, només hi accedia de tant en tant algun "pesat" que insistint, insistint, insistint… va aconseguir que el permetés entrar un dia a deixar-me unes engrunes que mantinguessin les meves constants vitals al ralentí. El que jo no havia previst és que aquell "cabró" acabés fent-se, sense permís, una còpia de les claus de la cel·la per tenir via lliure per accedir a la meva vida cada vegada que el necessités. La seva estratègia va ser clara: aguantar-me… i esperar. Sense ell, res hauria estat possible.

I un dia, sense saber com, de l'escletxa d'una paret escardada es va filtrar un bri de llum. Les rates es van acollonir totes i van fugir corrents. Jo també em vaig espantar, però, a diferència d'elles, em vaig quedar immòbil. Sense entendre res, l'escletxa es va anar fent gran i es va obrir davant meu la porta del que semblava un ascensor que deixava a la vista un rètol lluminós que deia… vine. Estava atordit i no sabia que fer però tampoc tenia elecció. Vaig entrar. Al mirall vaig descobrir el reflex d'una cara diferent i desconeguda. Una cara amb un somriure dibuixat. Les portes es van tancar i l'ascensor es va posar en marxa a una velocitat de vertigen. Suposo que la seva primera intenció era deixar-me a la superfície però algú va pitjar el botó i aquest va continuar pujant, pujant, pujant… Les portes es van obrir a dalt de tot, al pis superior, allà on l'aire és més fresc i la llum més clara. Davant meu, una terrassa ample, diàfana i neta, oberta al món. Un món de somni ple de joguines i animalons. Una gosseta amb forma de boleta que saltava damunt meu sense cap mirament. Uns pingüins que jugaven amb cavalls de colors a una petita piscina quadrada. Un ratolí desubicat que no sabia ben bé que hi feia allà. Una tortuga que sabia com aturar el temps i em donava instruccions del que havia de fer en cada moment amb missatges que apareixien i desapareixien de la seva closca. I papallones. Moltes papallones que revoltaven per tot arreu com el confetti d'una festa d'aniversari. I, controlant-ho tot, una nena, bruna com els seus ulls, que els mantenia a tots a ratlla a cops de rialles. I a mi el primer. S'hi estava tan bé, allà dalt. Des d'allà podia veure el blau del cel, el blau del mar, el blau d'uns ulls preciosos. I vaig tornar a viure. I passaven els dies i a cada nit que marxava em sentia més enganxat a la vida. Però des de dalt de tot també mirava sovint abaix, i alguna vegada vaig sentir un mareig desconcertant. I alguns dubtes que no sabia que ho fossin van fer que un dia em despertés sol de nou. Havia desaparegut tot. Joguines, animalets, nena… i també l'ascensor. Havia de marxar però només hi havia una manera. Saltant al buit. Si confiava en mi arribaria a la superfície il·lès i amb energia per continuar el camí encetat. Si no ho feia s'acabaria tot.

Vaig dubtar fins a tres vegades, i a la quarta vaig saltar. I, per una vegada, ho vaig fer convençut, amb els ulls oberts. Perquè en aquell mateix moment vaig decidir no tornar a perdre'm res del que s'oferís al meu voltant. Mai més. I en el meu vol cap a la realitat vaig descobrir que els més petits sovint regalen les alegries més grans. Vaig descobrir que hi ha milions de coses per aprendre i qui millor te les ensenyarà sempre serà la gent que t'envolta. Gent que són capaços de mostrar-te el camí correcte només esbossant un somriure. Gent que et demostra que l'amistat pot ser molt més addictiva que les "birres". Gent que sap el valor real d'un petó… I, definitivament, també vaig descobrir que el sabor amarg d'una solitud no desitjada és més suportable si segueixes estimant amb tot.

Avui no sé si ja he arribat a la superfície i ja puc començar a caminar pel meu propi món creat especialment per a l’ocasió. Però sí que tinc clares dues coses. La primera, important, que no m'he estimbat. I això, sense dubte, és un bon senyal. La segona, que tinc ganes de tornar a pujar, com més amunt millor, des d'on tot es veu molt diferent.

Uf… ho sento. Si aquest no és el meu post més llarg poc li faltarà. Us demano disculpes per aquest desplegament de verborrea descontrolada. Em sap greu però he de reconèixer que jo mateix m'he auto-abduït per aquesta mena de somni i he perdut el control de la situació. Però en tot cas, deixeu-me que us faci una pregunta personal. Si vosaltres haguéssiu viscut tot això en un any, conscients que ha significat un canvi definitiu en les vostres vides… creuríeu realment que l'any que ve pot ser millor? Segur que sí, però serà tot un repte.

Tot i que, pensant-ho bé… com m'agraden, ara, els reptes!

Sigueu feliços… però molt.

Un sopar amb amics… un any després

Avui he tornat a sopar amb els mateixos amics que ara fa un any. No vol dir que no ens haguem vist des de llavors, sinó simplement que hem tornat a coincidir en aquestes dates. Per costum, per casualitat o per sincronicitat. El fet és que les circumstàncies i la proximitat del cap d'any ens han tornat a reunir al voltant d'una taula.

Tot gairebé igual però tot tan diferent…

Avui érem quatre, un menys que l'any passat. Aquesta cada cop més extesa afició que tenen les parelles a llençar la tovallola ha fet que aquesta nit la secció masculina tripliqués la femenina, tot i estar aquesta immillorablement representada.

Hi havia gana, i el cava corria de copa en copa amb el mateix ritme que ho fan els pistons d'un motor revolucionat. Les converses es solapaven i es confonien sovint amb les rialles que pretenien distreure-les.

I jo pensava… què diferent és tot.

Avui, hi havia una energia especial acompanyant les gambes i el pernil. Motius per explicar, per escoltar i per compartir. Els he presentat el meu decàleg d'intencions per l'any vinent. I tothom ha coincidit que hi havia raons suficients per pensar que encara hi ha coses per les quals val la pena lluitar.

I és que ara tot és tan diferent…

Avui, al tornar a casa, el fred intens em mantenia ben despert. A l'aixecar els ulls he descobert una lluna mossegada que, arraulida a punt d'anar a dormir, em regalava el millor dels seus somriures. La mateixa lluna que, si l'escoltes, potser demà et dirà… torna a fer-ho…

…perquè ara tot és molt diferent.

Amb tota la intenció

A quatre dies per tancar aquest any crec que ha arribat el moment de fer pública la meva declaració d’intencions per al que estem a punt d’estrenar. Un decàleg d'objectius tant obvis com temptadors de portar a terme. Potser algú recordarà que uns posts enrere, vaig comprometre’m amb el convenciment que el 2012 serà, definitivament, el meu any. Doncs bé, el que avui tinc clar és que no penso fallar-me a mi mateix una vegada més. Així que si vull que aquesta afirmació sigui un fet, ja puc començar a posar-me les piles. No serà senzill perquè, de moment, començar l'any millor que el passat s'intueix com a mínim complicat. Així que optaré per evitar falses expectatives i lluitaré directament per aconseguir realitats. Les fites que pretenc assolir són absolutament personals però en cap cas intransferibles, així que teniu el meu permís per treure’n còpies i penjar-vos-les a la porta de la nevera, si és que us sentiu identificats amb alguna d’elles.

1. Optimitzar. L'excusa més utilitzada pel gènere humà acostuma a ser el conegut "no tinc temps". Tots sabem que no és certa, però és un comodí fàcil d'utilitzar i que fa el seu servei quan la mandra o la deixadesa s'apoderen de nosaltres. Però també sabem que quan hi ha res que ens excita, treiem el temps d'on calgui per portar-ho a terme. Les hores "perdudes" es converteixen en útils com per art de màgia i rendeixen exponencialment. La meva història recent m'ha permès conèixer gent que és capaç de fer mil tasques alhora quan la resta de mortals només en fem una… o cap. Com en tot a la vida, només és qüestió de motivació, de responsabilitat… i de prioritzar.

2. Prioritzar, prioritzar, prioritzar. No sé perquè tinc aquesta estranya afició a escollir sempre malament l’activitat a desenvolupar. Quan toca fer una cosa, sempre em ve de gust fer-ne una altra –bé… no sempre ; P –. Suposo que és un mal comú, però en el meu cas, i especialment des que treballo a casa, a vegades arriba a ser preocupant. Resultat d’aquesta situació? Doncs que generalment acabo anant de cul per tot, quan en la majoria d'ocasions no caldria. Ara mateix, no seria més productiu guanyar una estona de son enlloc d’escriure bajanades que gairebé ningú llegirà? Segurament sí.

3. Llegir. Una activitat que m'omple però que no practico tot el que m'agradaria. Així que tornar a agafar aquest saludable hàbit serà un dels objectius a partir de ja. Hi ha massa gent amb el do de combinar paraules i que aquestes agafin sentit fins a emocionar per no dedicar-los una estona de la meva vida. Per aprendre, bàsicament. Pel simple fet de gaudir. Però també per a ser millor persona. I, si cal, per copiar d'aquells que en saben i poder aplicar-ho quan sóc jo qui ha de jugar a escollir paraules. Sense remordiments.

4. Escriure. M'allibera, em relaxa, em motiva i em fa sentir bé. M'agradaria fer-ho millor però jo arribo on arribo. Sóc conscient de les meves limitacions però tampoc necessito passar comptes amb ningú. Posar-me davant del teclat és una de les activitats on em sento més jo i amb això en tinc prou. On aboco tot el que sento. El bo i el que no ho és tant. On ho dono tot sense esperar res a canvi. Així que no estic obligat a més. A mode d'automotivació, a més, m'he proposat editar algun projecte. Modest, no us atabaleu. No serà cap best-seller ni sortirà per Sant Jordi, però serà el meu. De moment, el primer ja està en marxa.

5. Aprendre. De tots els que m'heu donat alguna lliçó. De la valentia d'alguns. De la rialla espontània dels més petits. Aprendre a lluitar, a afrontar la vida de cara, a valorar les petites coses del dia a dia. A viure, en definitiva. I a gaudir dels somnis i convertir-los en realitats tangibles. Començaré per una il·lusió. Tocar la guitarra. O millor hauria de dir "rascar" una guitarra amb la sana intenció que soni alguna cosa identificable i mínimament suportable. Sí, primer hauré de visualitzar-ho i verbalitzar-ho contínuament per tal de convertir-ho en realitat. De moment, és un objectiu plantejat com a premi però ja té data d'inici. Una data que no és imminent, ja us aviso. Perquè com a bon premi primer me l'hauré de guanyar, no?

Ah… i també he d'aprendre a estimar-me…

6. Estimar-me. No ho he fet mai. I encara no sé com fer-ho. Però ho hauré de provar. Em mereixo ser feliç d'una punyetera vegada i aquest procés comença, abans de res, per estar bé amb mi mateix. Per ser conscient d'allò que faig bé –quelcom trobaré, segur–, per potenciar-ho al màxim i per treure'n una satisfacció personal. Cuidar-me, regalar-me, mimar-me quan calgui –no em refereixo al que esteu pensant… colla de sàtirs!–. Vindria a ser una versió personal del "porqué yo lo valgo". Perquè, com diu la cançó "sé que soy mucho más guapo cuando no me siento feo".

7. Arriscar. Perquè no? Que hi tinc a perdre? Res. Diuen que no podem esperar que res canviï fent sempre el mateix. Doncs això. Caldrà arriscar-se per oferir una nova imatge de mi. Amb nous valors. Caldrà arriscar-se a tastar noves sensacions, arriscar-se a ensopegar. A sorprendre. A no dir més "això no ho podré fer". A donar més petons no demanats tot i el perill de rebre algun clatellot a canvi. A la vida només hem d'aixecar-nos una vegada més que les que caiem. Perquè ens podem penedir d'allò que fem, però mai del que no ens hem atrevit a fer. I perquè com diu el lema d'un dels meus blocs preferits… "tant si creus que pots com si no… tindràs raó".

8. Aprofitar les oportunitats. Durant aquest últim període de la meva vida he aprés a relativitzar però també a valorar més les coses en la seva justa mesura. Dins aquest procés també he anat definint amb exigència que és el que realment vull i el que no. Ser conscient d'allò en el que he estat perdent el temps i també el que he deixat escapar per no estar a l'alçada. A partir d'ara m'esforçaré per estar a punt per pujar als trens que puguin tornar a passar i no haver de baixar a la primera estació només perquè el revisor m'ha enxampat sense bitllet.

9. Compartir. Sí, tinc ganes de compartir. De compartir experiències i coneixements amb companys que m'ajudin a trobar un nou sentit a la feina. De compartir esforç i generositat amb qui ho pugui necessitar. De compartir inquietuds i somriures amb aquells que tinc tant a prop i que massa sovint passo per alt. De compartir innocència i picardia amb els més grans, aquells que no aixequen dos pams de terra. De compartir birres, anècdotes i hores "perdudes" amb tots aquells que tinc la immensa sort de comptar entre els meus amics. I és clar, per damunt de tot, també tinc ganes de compartir el meu cor. De compartir mirades, abraçades, manyagues, manetes, petons… de compartir claus, plats, calaixos i llit. En definitiva… de compartir la meva vida. De compartir-ho tot.

10. Fer l'amor i no la feina. Algun dia havia de treure aquesta frase a la llum. M'ho devia a mi i li devia a algú. No és completament certa –tal i com estan les coses no estem per oblidar-nos de pencar–, però m'encanta. Perquè massa sovint estem més preocupats en viure per treballar que en treballar per viure. I hi alguna cosa millor a la vida que fer l'amor? Jo no en conec cap. Així que no calen gaire comentaris més. Ja sabeu tots de que va.

Si aconsegueixo portar a terme una sola d’aquestes intencions, estaré força content. Si n’assoleixo dues, estaré exultant. Tres ja seria massa. Quatre em convertirien definitivament en una persona respectable. Però, pressuposant d’avançada que no serà fàcil d'assolir, almenys he tingut la precaució de sincerar-me l’únic dia de l’any que tenim l’absoluta llibertat d’expressar-nos amb la certesa que les nostres paraules seran preses de forma seriosa… o no. Perquè… recordeu quin dia és avui?

Aquí he estat fi, ho he de reconèixer.

Dones

Sopar d'amics a la vora del mar. Una llum groguenca tenyeix l'estança d'un ambient càlid. Una taula parada, l'amistat, la complicitat… i un únic tema de conversa. Les dones.

On heu aparcat? Aquí, just davant de casa. Davant de casa? Però si en aquest tram de carrer no puc aparcar ni jo! Ha estat ell, que ha vist clar que hi hauria un lloc lliure esperant-nos. Quina sort heu tingut… No és sort, és voler-ho. Té, posa això a la nevera.

Passeu, doneu-me els abrics. Encara és aviat. Voleu que prenem alguna cosa abans de sopar? Potser sí. Que us ve de gust… una cervesa, un vermut? Anem obrint el vi, millor. Tinc un vi blanc de la cooperativa boníssim. Voleu tastar-lo? Vi blanc. Perfecte. Anem a fumar? Hòstia, encara fumeu? A veure quan ho deixeu d'una vegada. Calla tu. Anem a fora? A fora fotrà un fred de mil dimonis. No home, no! Com agafi una pulmonia per culpa vostra us arrencaré els ous! És clar, és que tu has vingut molt valent, només amb una camisa. Vols un jersei? No, no cal, però no pensava que em posaríeu a prendre un vinet al pati a finals de desembre, la veritat… va, anem.

Bueno, com va tot? Explica'ns… que aquesta rialleta que portes a la cara deu tenir un motiu ben evident. Doncs sí. Una dona. És clar. Fa només un mes que ens coneixem, però estic en un núvol. Normal. I estic acollonit. Acollonit? Sí, no puc entendre com va tot tan ràpid i tan bé. Home, porteu un mes. Però sabeu aquella sensació que per més que busques no trobes res d'ella que no t'agradi? I perquè coi has de buscar coses que no t'agradin… no cridis el mal temps burro! El que pensis és el que tindràs. Ja ho sé, però és com una sensació de vertigen… Ja ho tenen això, les dones. És guapa, simpàtica… i molt riallera. És tan diferent de… Shhh! No ho diguis! No perdis energia en el que ja no és. Concentra't en el que tens ara i aquí. D'acord, d'acord. Com canvia la vida, eh? Recordes fa un mes enrere el que ens explicaves? I tant! Quina enveja ens fas! La veritat és que sóc molt feliç. Doncs feliç tu, feliços tots. Quan la coneixerem? Quan vulgueu. Doncs més val que sigui aviat, que amb el teu historial… Anem a dins que començo a notar símptomes d’hipotèrmia.

Servim el negre, no? Està bo, aquest vi. És l'ampolla que no vam obrir l'últim sopar del novembre. Bé, i tu, que ens dius de nou? Res remarcable, tot bé. Estàs bé? Sí, molt bé. Massa coses per resoldre, massa incògnites per esvair, però en general tot en ordre. Parlem de dones o genèricament? De tot. De dones, de dones, de dones… i també una mica de dones, és clar. Potser la clau és mirar de fer les coses més fàcils, sense pretensions, però dient i fent el que surti del cor en cada moment. Segurament d'això es tracta, però de vegades no tot és tan senzill com sembla. No, no ho és. I aquest no és el millor moment, però és l'únic que tenim. Més val que l'aprofitem. Però no ho dubteu, ens en sortirem. I tant, si ens en sortirem. A partir de l'u de gener, tot començarà a posar-se al seu lloc. Tu ho veus clar? No tinc motius per pensar que no pot ser així… Doncs saps que et dic… que tens raó. Sempre la tinc, ha, ha, ha… Està boníssim això que has preparat. És un guisat de pescadors. Per aquí es fa molt. En vols una mica més? Una culleradeta, si us plau. Més vi? Això que no falti.

Faltes tu. Jo… jo estic bé, també. Segueixo amb el meu particular procés de reconstrucció vital. Això està molt bé. I tant… M'agradaria que algunes coses fossin diferents però accepto les que tinc i les altres me les aniré treballant. Miro de posar-hi un somriure i endavant. Jo et veig bé. Ho estic. I les amigues que? En tinc alguna. Sí? Alguna. Això està bé. Està de puta mare, diria jo. Només amigues? No, també tinc amics. Ha, ha, ha, volia dir si només són amigues o són alguna cosa més. Només amigues. Però… alguna opció interessant? Home, ja coneixes la teoria que quién mucho abarca, poco aprieta. És cert. Totalment. I d'ella, en saps quelcom més? D'ella? Doncs… em poses més vi? Només un discret moviment, petit però important. Explica, explica… Simplement m'ha fet saber que torna a ser ella, la que vaig conèixer. Res més. Però això a mi em fa molt feliç. Molt. Ai, les dones…

Fem una copa? Fem-la. Però abans tornem a fora, jo vull fer un altre cigarret. Aneu-hi vosaltres, abans he vist passar un pingüí que m'ha confós. Aniré preparant les copes, mentrestant. Aqui tens la ginebra, les tòniques, el gel… i la llimona, just darrera teu, al fruiter de damunt del moble. I vosaltres quan aprendreu que a mi el gin-tònic ni fú ni fà? Tio, doncs és l'únic que hi ha! Doncs gin-tònic està bé.

Els sento parlar de dones. I jo, mentrestant, penso en elles, també.

Per les dones! Per elles! Hòstia nen, aquest gin-tònic està de conya! Que us pensàveu, que no m'agradi especialment no vol dir que no pugui fer els millors de la comarca! Acabarem fins, avui. Potser sí. Ara ens faltarien dones, per animar una mica la festa. Hauríem de muntar-ne una, de festa. Hauríem de fer-ho, sí. Amb dones. Estaria bé. La propera. D'acord. Que sona… The Cure? Sí. Fa mil anys que no els escoltava. Té, emporta't aquest disc. Són molt bons. A mi m'agradava la cançó de l'aranya, recordo que em feia por de petit. Entra sol, aquest gin-tònic. En vols un altre? I tant, aprofitaré avui que no he de conduir. Però jo sí. I demà hauria de llevar-me aviat, així que potser hauríem de començar a recollir. Fa fred, ara. Sí, però tenim el cotxe aparcat a la porta.

Tornada d'un sopar d'amics a la vora del mar. La música ens envolta d'un ambient propici. Unes fotos al mòbil, l'amistat, la complicitat… i un únic tema de conversa. Les dones. Unes dones que avui no han vingut a sopar, però hi eren. Com sempre.

Mira’m als ulls

Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima. Si aquesta definició és certa, cosa que no dubto, això voldria dir que és en la mirada on s'amaga la veritat. Potser és per això que no tothom és capaç de mirar als ulls del seu interlocutor. Jo mateix, gairebé mai ho feia. Quan conversava amb algú, tenia una clara tendència a mirar els llavis, com buscant una confirmació visual al que estava escoltant. Un dia, algú m'ho va fer notar. Per ser sincer, mai no me n'havia adonat i, és clar, tampoc no ho havia considerat rellevant. Avui he d'admetre que també en això estava equivocat.

Els ulls tenen una màgia especial. Un magnetisme gairebé hipnòtic impossible de deixar-nos indiferents. Quan estem cara a cara amb qualsevol persona, pot ser relativament senzill mantenir la mirada sobre ella. Podem fixar-nos en les mans, els llavis, les espatlles… però al fer-ho en els ulls, just en el moment que les mirades es creuen, és crea una connexió que va més enllà de la purament visual. Si, a més, existeix algun tipus de sentiment afectiu, llavors la connexió és converteix en una línia directa entre cor i cor. Una connexió que ens atrapa i ens descobreix alhora. Que ens fa vulnerables, ens despulla davant l'altre. Perquè els ulls no enganyen. Les paraules poden viatjar en la falsedat. Però la mirada no. Els ulls, aquestes petites boles de cristall on s'endevinen els secrets més íntims, riuen, ploren, transmeten alegria, pena, enuig, decepció… però ho fan sempre de manera sincera. Sense filtres. Sense trampes. Segurament el cos humà és una màquina tan perfecta que ha previst aquesta opció, i l'ha deixat, disfressada de canica juganera, només a l'abast d'aquells que volen rebre i estan disposats a donar. A més, ha camuflat aquest petit tresor allà on la bellesa pren la seva màxima expressió. Hi ha ulls del color de la mel, del color de la gespa, del color del mar… preparats per oferir-se, per seduir… i per enamorar. He d’acceptar que els meus ulls no són especialment atractius, però avui probablement és la part del meu cos que més m'estimo. Perquè gràcies a ells puc gaudir de la mirada dels que sí ho són.

Per això, si algun dia vols que sàpiga la veritat, mira'm als ulls. Jo no ho feia, però algú, un dia, m'ho va fer notar. I en aquell moment vaig descobrir els ulls més bonics que mai hagi pogut imaginar.

I és que… hi ha alguna experiència més màgica que mirar algú als ulls i dir-li "t'estimo"? Possiblement només una. Escoltar el mateix uns instants després.

Sense comentaris…

Recordeu quan érem nens i jugàvem a futbol al pati de l'escola, i al formar els equips n'hi havia un que quedava clarament integrat pels jugadors més dolents? I llavors els bons, per compensar, els regalaven un gol d'avantatge i començava el partit de veritat?

Doncs això.

Gràcies… una vegada més.

Desafío 2011

Baixo de la bici estàtica després d'una suada sessió i, enllestits uns lleugers estiraments, em dirigeixo a la sala de màquines. Just a l'entrada em sorprèn veure un dels habituals* escrivint a la paret. Està, realment, escrivint a la paret? No, no ho està fent. Està escrivint, sí, però ho fa en un full que algú ha penjat amb cinta adhesiva a l'immens mirall que presideix –com no pot ser d'una altra manera– la zona del gimnàs. Quan acaba i continua amb la seva jornada "culturista", em pot la curiositat. M'hi acosto i el primer que puc llegir és un titular de lletres enormes: Desafío 2011. Desafío 2011…? Continuo llegint. El full presenta una taula organitzada per columnes on el primer títol està desert i la resta recita "Contorno pecho", "Brazo", "Pierna" –escrit en castellà, que impressiona molt més–. Em sembla que ja ho començo a entendre. A sota de la primera columna –l'orfe de títol– s'alineen en vertical una sèrie de noms –em temo que més d'un són pseudònims– i a la resta, tot una col·lecció de xifres "indesxifrables". I dic indesxifrables perquè no aconsegueixo endevinar en quines unitats estan expressades. Són mil·límetres? …centímetres? …potser polzades? Per posar-me en situació intento fer la traducció mental d'aquests números aberrants imaginant-me'ls en el meu propi cos i les primeres conclusions que puc treure són o bé que jo sóc una variant dels fideus encara per descobrir –i ja us puc assegurar que no és el cas– o aquesta gent exagera una mica, o molt… o menteix directament.

Crec suposar que l'objectiu d'aquest Desafío 2011 és aconseguir mutar el cos de persona humana que la seva santa mare els va regalar i convertir-lo en un armari de dos portes en el menor temps possible. A mi, aquestes coses em sobrepassen. Jo no concebo la utilització del gimnàs més enllà de la possibilitat de fer una mica d'exercici físic –fer salut, en diuen–; la desconnexió mental de la rutina diària; i perquè no dir-ho, com a antídot perfecte per evitar que el meu cos es transformi inevitablement en una mandonguilla amb cames. Per això em costa entendre els nivells d’obsessió als que arriben alguns amb el famós "culte al cos".

Intento dissimular el riure quan descobreixo noms coneguts al llistat. No puc evitar pensar… "ho sento, tio, però no guanyaràs". I penso… aquesta competició és només per nois? De moment sembla que sí, i potser més val, perquè n'hi ha més d'una, porti o no els airbags de sèrie, que seria seriosa candidata en alguna de les categories…

Decideixo deixar-ho estar i recuperar el meu programa d'exercicis quan de sobte m'assalta un dubte existencial. No havies decidit que aquest proper any seria el teu? No havies dit que estaries disposat a provar coses noves i assumir nous reptes? No havies afirmat que a partir d'ara sortiries sempre a guanyar? I perquè no començar ja? Que hi tens a perdre? Res. Absolutament res. Dit i fet. M'acosto a la taula on se suposa que hi "viu" el monitor de la sala –monitor que jo no he vist mai– i agafo un bolígraf. Apunto el meu nom a la llista amb lletra clara. I, al final del full, creo una nova columna amb una nova categoria: "Panxeta", on m'afanyo a posar la corresponent xifra, mínimament falsejada –com totes–.

Ho sento campions. Us queden tres setmanes escasses per desbancar al proper guanyador del Desafío 2011 en la nova categoria. No us serà fàcil. Ara sí que teniu un bon desafiament al davant.

__

* El concepte "habitual" en aquest cas no deixaria de ser una pura suposició, basada en el fet que aquest personatge sempre me'l trobo quan visito el gimnàs. Però sóc conscient que això no significa necessàriament que sigui un usuari assidu del mateix. Si, per aquelles casuístiques de la vida aquest noi només anés al gimnàs els mateixos dies que jo –i que per tant explicaria el que sempre coincidíssim– llavors ja us puc assegurar que la definició d'habitual no seria la més adequada.

Avui

Avui t'hauria despertat amb un petó, un t'estimo i un per molts anys.

I et trobaria a faltar des del mateix moment que sortissis per la porta al marxar a treballar.

Avui hauries convidat tothom a esmorzar perquè era un dia especial. El teu dia.

I ningú se n'hauria oblidat de trucar-te per fer-te una miqueta més feliç.

T'hauria omplert el mòbil de missatges repetint-te una vegada i una altra el que signifiques per a mi.

I al tornar et trobaries la nevera plena de notes "cursilones", senzilles i tendres, que t'arrancarien una rialla.

Avui hauria fet el dinar amb més amor que destresa.

I per "compensar" hauríem anat a sopar al teu restaurant preferit.

I t'hauria regalat les nostres cançons i t'hauria escrit quatre paraules per dir-te una vegada més el que ja saps des de sempre.

I hauríem tornat abraçats a casa i hauríem fet l'amor.

I et quedaries adormida amb un petó, un t'estimo i un per molts anys.

Avui hauries fet quaranta anys, i amb un somriure als llavis murmuraries… "m'estic fent gran…".

Desig 06. I love… love

__

Si és que, en el fons, sóc un puto romàntic.
I avui m'he llevat una mica més "tonto" de l'habitual…

Reflexionant, que és el que toca

Avui que suposadament tothom es deu haver passat el dia reflexionant com un desesperat, jo m'he permès aconsellar no fer-ho. Més que una jornada de reflexió, la d'aquest dissabte l'he batejat com una "xorrada" de reflexió. I és que, llevat una sorpresa d’última hora, impensable ara mateix, el peix sembla estar venut des de fa dies, i res no ho canviarà, per més reflexions estèrils que acumulem.

Aquest matí, però, mentre esmorzava, llegia l'article que Tatiana Sisquella escriu regularment per a la secció d'opinió del diari Ara. Deia la Tatiana que li agrada quan la gent es pren un dia, una tarda, una estona, encara que sigui, per reflexionar. No es referia a avui, és clar. "Ser capaços de compartir uns instants en que cadascú ha de passar revista de si mateix, analitzar com se sent, que el fa feliç i que l'enrabia; qui el fa créixer i qui el fa petit; com vol encarar els possibles contratemps que s'intueixen al xamfrà de la propera cruïlla o que és el que el fa riure, malgrat tot i tothom, seria la millor medicina per als nostres mals. Dedicar-nos a pensar i repensar, una estona i com a país, qui som i que volem, com ens relacionem amb altres i, sobretot, com ens relacionem amb nosaltres mateixos ens faria més sans i més madurs i ens prepararia per encaixar els cops de puny que segurament ens esperen al ring i també per aprendre a disfrutar com cal les petites victòries quotidianes."

Aquest, el de la reflexió, és un exercici que practico sovint, últimament. Ho he fet més en aquests últims mesos que en els quaranta-tres anys anteriors. Ara ho veig com una pràctica altament recomanable, gairebé imprescindible, per a una bona estabilitat mental i, no sé si estic preparat per dir-ho, però també espiritual. Com he dit, aquest és un aspecte nou en mi. Jo mai m'havia plantejat gairebé res a la vida. Aquesta anava passant i jo l'afrontava tal i com venia, amb bona o mala cara, segons el dia. Sense cap motivació especial. Sense grans objectius pels que lluitar. Alegrant-me dels regals que rebia i lamentant-me de les bufetades. Suposo que una mica com tothom, però amb la particularitat que mentre les alegries em duraven poc –massa poc– les tristeses s'instal·laven dins meu durant massa temps. Sempre vaig tenir una vida molt fàcil. Massa. Mai havia hagut de lluitar per res perquè tot m'anava venint gairebé sense demanar-ho. Amor, amics, feina… Ho tenia tot però no ho valorava. No era completament feliç. O almenys no ho demostrava. I, el que és molt pitjor, no era capaç de veure que amb aquesta actitud no feia feliç a qui tenia al meu voltant.

En dos anys la meva vida s'ha girat com un mitjó. Uf… quan penso com ha canviat tot… En aquest curt període de temps he experimentat un ampli ventall d'estats anímics. Desesperació, felicitat, frustració, ràbia… Desesperació d'haver-ho perdut tot. Felicitat de tornar a estimar i sentir-me estimat. Frustració de no ser capaç d'aprofitar-ho. I ràbia d'adonar-me'n del que havia perdut, un cop ja no ho tenia. La ràbia, però, és un sentiment que es pot utilitzar de forma positiva, ja que encoratja a afrontar reptes que semblen inabastables. Avui, aquesta ràbia s'ha transformat en motivació per creure fermament que alguna cosa havia de canviar. S'ha transformat en determinació per buidar damunt la taula totes les carpetes de la meva vida, ordenar-les, llençant tot el que feia més nosa que servei, i tornar-les a omplir, aquesta vegada amb els objectius clars i sabent que cal fer per assolir-los. I, sobretot, s'ha transformat en agraïment cap a totes les persones que, d'una manera o una altra, m'han obert els ulls d'una vegada.

Avui em toca estar sol. No és la situació que voldria, sense dubte. Però des d'aquesta solitud és quan començo a conèixer-me una mica més. I sabeu que us dic? Qui estic descobrint no està gens malament. És algú que veu les coses amb una altra mirada. Més neta. Més sincera. Més oberta. Algú que comença a tenir ganes de viure de nou. Algú que té ganes de compartir-ho tot amb qui vulgui el mateix. Algú que ja ha decidit que aquest any que aviat estrenarem serà el seu any. L'any on totes les "carpetes" quedaran ordenades. L’any que deixaré enrere els meus fantasmes. L’any que, segur, tornaré a tenir l’oportunitat de ser feliç. I aquesta vegada no penso desaprofitar-ho. Tothom qui vulgui acompanyar-me serà benvingut!

I ara perquè us estava explicant tot això? Ah, perquè estava reflexionant… és clar.

Foto 01

__

És quan rento el cotxe… que hi veig clar.

Raoul

Bon dia. Bona tarda.

Avui voldria, en aquest escrit, no explicar-vos la història de Raoul. M'ho permeteu?

M'agradaria, bàsicament, quan arribi l'hora, si és possible una tarda, manifestar-vos les meves ganes de ballar lliurement, de tremolar quan parlo, de tirar a terra els murs, d'anar al rescat, de fer grinyolar les cordes seques, de galopar amb els braços i les cames, de dormir dempeus, ben estirat, de trobar les bèsties indomables, de barallar-me amb la bona música, d'alliberar l'estel, de colpejar els meus mals pensaments… Dit en poques paraules, voldria, quan arribi el moment, compartir… el moment. Amb tots vosaltres. Així de simple. Us sembla bé?

Aquesta tarda m'agradaria fer-vos existir entre les ombres, asseguts a les vostres butaques, i projectar, com un vent que colpeja les vostres cares, el meu fràgil decorat (tot i el seu aspecte robust), amb les politges, els contrapeus, els projectors, el sistema d'allargament, els accessoris abonyegats i altres amalgames tèxtils…

Em seguiu?

Espero observar a través de la vostra presència la lenta metamorfosi d'aquell nom que ha pres el comandament d'aquesta nau sedentària en forma de títol. Serà un espectacle on la solitud tindrà com a mirall l'abundància i la multitud, i on aquesta multitud s'amagarà en el centre dels fragments singulars, que es compon dels anhels folls de llibertat, de trobada i d'evasió. I tot això retornarà reflectit en un sol membre: Raoul.

És una mica complicat, d'acord…

Serà necessari que tot això es concreti dins el vostre cap un vespre, i no dins el meu, i que aquest sentiment precís no tingui nom, perquè en pugueu inventar un.

Encara em seguiu?

Bé, doncs, tenim una cita, i quan arribi el moment, ni vosaltres ni jo en tindrem la clau. Això és el que importa.

Perquè, en realitat, jo no en tinc el control.

Tot i que, en realitat, ningú no ens controla.

Això espero…

James Thiérrée

__

Quan des del precís instant que els llums s’atenuen i sents aquell pessigolleig de les ocasions especials és perquè alguna cosa gran està a punt de passar.

Quan en cinc minuts estàs inmers de ple en un món de fantasia i de màgia, absort per un espectacle visual total és perquè alguna cosa gran està començant a passar.

Quan els moviments d’un cos expliquen més que les pròpies paraules, quan no pots reprimir el riure i la sorpresa i la pell et sorprèn sovint disfressada de cítric és perquè alguna cosa gran ja està passant.

I quan tota la sala esclata dempeus en una ovació final de gairebé set minuts mentre el somiador continua ballant i regalant emocions és perquè alguna cosa gran, molt gran, ha passat.

Mai deixaré d’admirar la gent amb la capacitat d’emocionar. I avui, James Thiérrée i el seu Raoul ho han portat a la seva màxima expressió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

blackblocs?

Benvinguts al nou blackblocs.

Un blackblocs menys trist. Menys apàtic. Menys conformista. Menys queixós. Menys negatiu. Menys resignat. Menys victimista. En definitiva, un blackblocs menys Zed… i sobretot, menys dead.

Un blackblocs més net. Més enèrgic. Més vital. Més positiu. Més valent. Més decidit. Més arriscat. Més compromès. Més honest. Més com m'agradaria que agradés. Un espai per donar i rebre amb qui vulgui compartir. Per començar a mirar la vida d'una manera diferent. Un blackblocs per tornar a somriure d'una vegada, que ja toca.

Potser en aquest nou camí perdré algun seguidor habitual –si és que mai n'he tingut algun– però estic convençut que també hi haurà qui se n'alegrarà.

Gràcies a tots els que, d'una manera o altra, heu fet possible que que avui, aquest bloc deixi de ser black. I molt especialment… una vegada més, gràcies a tu, G>… per si de tant en tant encara passes per aquí.

Clic, clac

– Hola… com et dius?

– Delai, i tu?

– Nuc.

– Nuc? Quin nom més estrany. No l'havia sentit mai…

– Ja… és que no és massa freqüent. T'agrada?

– Sí, sí… és… curiós.

– Et puc convidar a una copa?

– Eh… doncs… sí, d'acord. Gràcies.

– El mateix que estaves prenent?

– El mateix sí, si barrejo perdo el control…

– He, he… vaja… doncs de moment, demanarem el mateix…

– Ha, ha… sí, millor.

clic!

– I véns sovint, per aquí?

– Doncs vaig estudiar Microbiologia a l'Autònoma, però no vaig acabar la carrera. Potser algun dia la reprengui. I tu?

– Només un parell de vegades. Abans teníem més costum de sortir per la zona del centre, però algú ens va parlar d'aquest local, i vam provar. Tu has vingut sola?

– No ho sé. Vaig estar a un programa d'intercanvi a Irlanda durant un any. Em va anar molt bé per perfeccionar l’anglès, que sempre és bo. Tu a què et dediques?

– Sortíem tots junts amb una colla. Érem uns deu, entre nois i noies, gairebé tots aparellats. Però no sé que passa darrerament que les parelles cada dia duren menys i ara sembla que tornem a tenir la tendència a sortir només els nois.

– A mi m'agradaria entrar a treballar a algun laboratori per poder fer recerca, que és el que em motiva. Però ara no sembla el millor moment per a les bones oportunitats. Tu treballes?

– No, jo ara estic sol. Fa gairebé uns sis mesos que ho vaig deixar amb la meva noia. Incompatibilitats de caràcter, ja saps…

– Sí, tens raó… però espero trobar feina aviat, perquè amb aquesta crisi…

clac!

– Fa calor, aquí dins, no?

– Fa força calor, sí.

– Vols que anem a un altre lloc?

– Coneixes algun local que estigui bé, aquí a la vora?

– Podem anar a casa meva, si vols. Tinc el cotxe a la cantonada.

– Perdona, però… no vas una mica massa de pressa?

– Vols anar-hi o no?

– Pensava que no m'ho demanaries mai.

– Així que… anem?

– Anem.

Es diu Nel·la

Fins fa quatre dies, ningú no sabia el seu nom. Simplement tots la coneixíem per "cigronet"… o "cigru", directament. I és que, per desig explícit dels seus pares, els metges tenien ordres de no parlar més del compte i ningú no sabia si arribat el moment hauríem de comprar els paucs de color blau o rosa. Finalment, el passat dimecres al vespre es va desvetllar el secret més ben guardat… i avui és l'orgull més gran de tota la família.

Avui he conegut la Nel·la, i a hores d'ara encara no sé quin és el parentiu que m'uneix a ella. La Nel·la és la primera filla dels meus cosins Mònica i Gebran, i sembla ser que això em converteix en el seu tiet segon, o tiet "valencià" segons ha comentat ell de forma divertida. No ho sé pas. I suposo que tan se val, perquè el que realment em lliga a aquest "cigronet" de cinquanta centímetres d'alçada i encara no quatre quilos és senzillament l'amor i la tendresa que sento ara mateix. Només el fet que s'adormis als meus braços durant gairebé dues hores, de cop m'ha fet entendre el sentit literal de la frase "ser capaç de gaudir de les coses més petites d'aquesta vida". Per això, quan m'he quedat sol a l'habitació amb la meva cosina, i la petita, sense obrir els ulls, ha agafat el meu dit amb la seva minúscula maneta, com demanant-me: "ara no marxis, que estic la mar de bé", alguna cosa s'ha accelerat dins el meu pit. I quan he notat que de sobte la visió se'm tornava sospitosament borrosa –espero que la meva cosina no se n'hagi adonat– crec que per segona vegada a la vida he pogut imaginar el que deu significar el fet de ser pare.

Gairebé quatre hores després, enfrontat amb la meva pròpia imatge al mirall de l'ascensor de l'hospital, m'ha assaltat de nou un dubte que creia haver començat a oblidar…

Perquè ara?

Potser només és la constatació que em faig gran irremeiablement. Que els dies passen i el temps s'escapa com s'ha esmunyit l'aigua del mar que no he sabut retenir entre els meus dits.

Potser és la confusió de sorprendre'm amb un sentiment nou que creia que no anava amb mi, i que ha anat a aflorar quan menys ho esperava, sense pensar si era o no el millor moment de fer-ho.
O potser simplement és que les coses no són… fins que ho són.

Potser és una certa por a pensar si mai tindré una nova oportunitat.

O potser simplement és que m'estic estovant de manera alarmant, com una presa de xocolata que algú ha oblidat fora de la nevera en ple juliol.

Moni, Gebran, gaudiu molt d'aquest regal tan bonic. Us ho mereixeu.

Es diu Nel·la. I avui, per uns instants, m'ha fet tastar de nou el sabor de la felicitat.

La porta dels tres panys

La porta dels tres panys

Sònia Fernández-Vidal

La Galera

2011

___

Si vols que passin coses diferents, deixa de fer sempre el mateix.

Qualsevol cosa que fem als altres o a la nostra Terra ens afecta molt més del que (…) us arribeu a imaginar. Per això, els xinesos diuen que "l'aleteig d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món".

(…) Les nostres eleccions defineixen qui som, i no les circumstàncies que vivim o les nostres habilitats.

(…) al cosmos existeixen totes les possibilitats, i nosaltres som responsables de crear la nostra vida.

Per anar on no se sap, cal anar-hi per on no se sap.

___

Un llibre que intenta explicar l'inexplicable… i se'n surt d'una manera sorprenent. La física quàntica a l'abast dels més escèptics.
Si teniu entre set i noranta anys… us agradarà. 

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Que tinguem sort

Lluis Llach

I si canto trist, 1974

__

Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat en mi.

Per si vols escoltar-la:

Que tinguem sort

Wonderful tonight

It's late in the evening.

She's wondering what clothes to wear.

She puts on her make-up

and brushes her long blonde hair.

And then she asks me "Do I look all right?"

And I say "Yes, you look wonderful tonight."

We go to a party and everyone turns to see

this beautiful lady that's walking around with me.

And then she asks me "Do you feel all right?"

And I say "Yes, I feel wonderful tonight."

I feel wonderful

because I see the love light in your eyes.

And the wonder of it all

is that you just don't realize how much I love you.

It's time to go home now and I've got an aching head.

So I give her the car keys and she helps me to bed.

And then I tell her, as I turn out the light,

I say "My darling, you were wonderful tonight.

Oh my darling, you were wonderful tonight." 

Wonderful tonight

Eric Clapton

Slowhand, 1977

__

Para ti, amor. Estés donde estés. TQ.

Per si vols escoltar-la:

Wonderful tonight (life version)

Gràcies granotes!

No entrava dins els meus plans d'avui penjar un nou post al bloc. Però benvingut sigui. Potser d'aquesta manera reactivaré de nou la producció pròpia, que últimament reconec tenir força abandonada. I a més, anar a dormir amb una alegria inesperada no deixa de ser una sensació agradable.

Per altra part, la meva coach personal sempre em diu que agraeixi, que agraeixi, que agraeixi… que l'univers m'ho retornarà algun dia d'una manera o altra. Així que, Mou & Co, si us plau, poseu-vos les piles i doneu-me molts motius per no deixar mai d’agrair. De moment, moltes gràcies per la sorpresa, de tot cor. No me l'esperava tan aviat, la veritat.

Tot i que, pensant-ho bé, potser tot plegat no és tant sorprenent. Segur que quan Pepe, Sergio Ramos, Marcelo i la resta d'"artistes" blancs han vist la samarreta adversària han començat a notar una incòmode revolució intestinal. I quan s'han adonat que avui Messi encara no els havia fotut cap destrossa, ja era massa tard. Ja ho diu la cançó…

…blaugrana al vent, un crit valent,

tenim un nom el sap tothom…

Llevant, Llevant, Llevant!

7 regles per romandre positiu

1. Espera abans de preocupar-te

Que et preocupava l’any passat, per aquestes mateixes dates? Vas sobreviure a aquestes preocupacions? Sabies que només el 8% dels temes que ens preocupen acaben realment passant?

"L’ansietat no buida el dolor del demà, però en canvi deixa l’avui sense força."

2. Manté una actitud d’agraïment

Conta les teves benediccions i anota-les per escrit.

"Sentir-se agraït i no expressar-ho és com embolicar un regal i no donar-lo."

3. La teva salut és la teva riquesa

Sense salut, et faltarà l’energia necessària per expandir la teva vida i la teva felicitat a tots els nivells. Pren-te el teu temps per menjar, fer exercici i dormir bé. I, per sobre de tot, segueix una bona dieta mental: alimenta la teva ment amb pensaments que et facin sentir bé i no et facin mal.

"Una de les principals qualitats que requereix l’èxit és l’energia… i potser sigui l’única."

4. Gaudeix de l’efecte "boomerang"

Fes quelcom per algú. Tot el que facis de bo, et retornarà sempre, encara que no vingui de la mateixa persona ni de la mateixa manera. El secret és donar sense esperar res a canvi… pel simple plaer de donar. Llavors rebràs per partida doble, perquè vas gaudir donant i gaudiràs rebent. Si dónes esperant rebre alguna cosa a canvi, conrearàs dissort, perquè aquesta no és la naturalesa del teu cor i t’estaràs desconnectant d’ell, de la teva font més elevada.

"Si vols elevar-te, eleva a algú més."

5. Aprèn a dir NO

El nostre temps, interessos i energia són limitats. Si t’acostumes a dir sempre SÍ a tot sense realment desitjar-ho, acabaràs buit d’energia, amb un sentiment de frustració i resentiment amb la vida, perquè estaràs visquent una vida que no és la teva. Hem d’aprendre a dir NO, i saber dir-ho amb amor. Un "no, gràcies" a temps pot transformar la teva vida.

6. Entèn el poder de la disciplina

Si et disciplines avui, gaudiràs més de la vida demà.

"La disciplina és la millor amiga de l’home, perquè el porta a realitzar els anhels més profunds del seu cor."

Mare Teresa de Calcuta

7. Envolta’t de gent positiva

Troba persones que creguin en tu i t’inspirin sempre a millorar.

"Estimar i ser estimat és com sentir el sol per tots costats."

__ 

No, no m’estic tornant boig. Només que les coses, quan es veuen escrites, sembla que agafen una altra dimensió. Aquestes "regles per romandre positiu" les vaig llegir al bloc Guia cuerpo mente i ara és quan em toca mirar de posar-les en pràctica. Per consum propi, que diríem…

Actitud vacacional… sempre?

Amb la reentrada a la feina sembla que, de cop, tots tenim menys temps per a nosaltres. Menys temps per passejar, per escoltar música, per llegir… i per escriure, també. Per això últimament m'he aficionat a fer de  cleptòman per la xarxa i he "agafat" prestats alguns articles de gent que sap el que es diu i que he trobat interessants. Una manera com una altra de pujar el nivell del meu bloc sense haver de pencar massa. El que penjo avui l'he llegit al bloc La pelota no entra por azar, d'en Ferran Soriano, actual president d'Spanair, pel qual he de reconèixer una especial admiració. Espero que us agradi.

__ 

Als països del Sud d’Europa, aquests dies marquen el final simbòlic de les vacances d’estiu. En el moment en que la societat en conjunt es torna a “posar en marxa”, em pregunto si podem aprendre alguna cosa de l’actitud davant la vida que hem tingut durant les vacances. Potser les vacances són una “prova pilot” de com hauríem d’enfrontar-nos al conjunt de la nostra vida.

Les vacances són finites, s’acaben. Ho sabem, no ens fa gràcia però ho acceptem i aquesta acceptació té una influencia decisiva en com les vivim. Però és que la nostra vida també és finita, s’acaba. Encara ens fa menys gràcia, ho acceptem amb més dificultat, no hi pensem gaire i no ho tenim molt en compte a l’hora de viure. És veritat que després de les vacances hi ha una altra vida, la laboral, potser menys atractiva, però vida al final, mentre que encara ningú ha pogut demostrar fefaentment que hi ha una altra vida després de la mort física i només tenim la fe per agafar-nos-hi. Però, a efectes pràctics, tant la vida com les vacances són finites.

L’acceptació d’aquesta finitud de les vacances comporta que les vulguem gaudir al màxim, fer el que ens agrada i estant al costat de les persones que ens agraden o estimem.

Com a la vida, no? No és menys veritat que serem vius un grapat d’anys, que, siguin quants siguin, ens semblaran pocs i que el que hauríem de voler és gaudir-la al màxim, fer el que ens agrada i estar al costat de les persones que estimem? O és que aquesta vida finita ha de ser un camí de sacrifici i patiment, destinada a acumular riqueses materials o mèrits vanitosos per ser recordat quan no hi siguem? (aquells als qui deixem en herència els nostres calers, cases o bosses Louis Vuitton ens recordaran una estona també). És una bona idea sacrificar molts minuts, hores i dies d’aquesta vida finita no estant amb els qui estimem?

L’actitud vacacional dóna menys transcendència al que ens passa i sí molta importància a cada moment. De vacances, pensaves anar en bicicleta però plou, així que t’has quedat a casa jugant a cartes… no hi fa res. De vacances, valores cada moment, el vius intensament i el gaudeixes, perquè saps que és un moment únic, que passa, en un període que és finit.

No és aquesta l’actitud que ens permetria ser més feliços en la nostra vida en general? No sobre preocupar-nos per les coses que ens passen i centrar-nos en reaccionar-hi de forma positiva. Gaudir de cada moment com si fos únic –perquè ho és!– i viure el present intensament.

Perquè en el fons recordem que això és finit, que no viurem per sempre. A Brasil diuen “a vida é curta e não para de passar”.

Rellegiré aquestes notes en uns mesos, quan ja no recordi les vacances i l’actitud vacacional.

Meditar canvia el cervell

Moltes persones que practiquen la meditació relaten el benestar que hi troben. Els científics comencen a creure que, igual que s'exerciten els músculs, es pot arribar a entrenar el cervell i canviar-ne l'estructura.

Cada cop hi ha més indicis que l'estat introspectiu de la meditació pot promoure grans canvis. Des de fa un temps, els neuròlegs i el mateix Dalai-lama col·laboren per esbrinar els efectes d'aquesta pràctica sobre el cervell. Al món hi ha en marxa 120 projectes de recerca relacionats amb els efectes de la meditació, segons el registre de Clinicaltrials.gov, la base de dades mundial que recull els assajos clínics finançats pels instituts nacionals de salut dels Estats Units. Són estudis que han observat els efectes beneficiosos de la meditació en persones amb càncer, malalts del cor, estrès posttraumàtic, insomni i addiccions. La meditació no cura, però els resultats de molts d'aquests treballs demostren que la seva pràctica té un paper a l'hora de reduir la resposta a situacions estressants que, finalment, es tradueix en una millora física. No hi ha consens en el tema, però es creu que se'n poden notar els efectes si es practica entre 20 i 40 minuts al dia.

No parlem d'un benestar momentani, sinó de canvis en el cervell que fan veure (i viure) la vida d'una altra manera. Aquests efectes neurològics els ha estudiat a fons Richard Davidson, de la Universitat de Wisconsin, que ho investiga amb els monjos tibetans i que compta amb el suport del mateix Dalai-lama. Mitjançant tècniques de diagnòstic per la imatge, ha aconseguit introduir-se en el cervell de més d'una dotzena de monjos tibetans que fa entre 15 i 40 anys que mediten vuit hores diàries (en total, acumulen entre 10.000 i 40.000 hores de meditació). L'investigador ha pogut veure que l'estructura i configuració del cervell d'aquests autèntics "atletes cerebrals" –així els anomena– és diferent de la de les persones que no mediten.

Empatia i atenció

Quins són els canvis al cervell dels grans meditadors? El nostre cervell és un entramat complicat en què les neurones es comuniquen formant circuits, que utilitzen elements químics, com els neurotransmissors i l'electricitat. Certs processos neuronals en què intervé la producció d'ones gamma estan més coordinats al cervell de les persones que mediten més hores. Aquesta sincronia no és habitual i es tradueix en més eficàcia en tasques cognitives com ara atendre, aprendre o fer servir la memòria de treball.

També s'han observat canvis en els circuits del cervell involucrats en el processament de les emocions. L'ínsula és una de les estructures del cervell on van observar més activitat en els monjos budistes que en les persones que no mediten. Té un paper clau en la representació i la detecció de les emocions, així com en les respostes corporals com ara l'augment del batec del cor o de la pressió arterial. I com més temps es dedica a la meditació, més intensa és l'activació d'aquesta zona. Els investigadors també han observat canvis en el lòbul prefrontal, que té un paper clau en la capacitat d'empatia i de percebre l'estat mental i emocional dels altres. Els investigadors suggereixen que els bons sentiments es poden entrenar.

En altres estudis en malalts amb dolor crònic que practiquen la meditació fets per la Universitat de Manchester s'han demostrat altres canvis en el còrtex prefrontal involucrats en els mecanismes que, a nivell neurològic, intervenen en la reaparició del dolor. Si s'entrena el cervell per viure el present s'evita que anticipi esdeveniments negatius futurs. Això explica que s'observin menys recaigudes en persones amb depressió crònica.

Emocions positives que poden millorar la salut i el benestar

La meditació es pot traduir en emocions, i els canvis en les emocions incideixen sobre la resta de la salut. Els experts creuen que al voltant del 25% de totes les patologies tenen una base o origen psicosomàtic. És a dir, que o bé estan originades per les nostres emocions o bé, almenys, les nostres emocions fan que la malaltia empitjori o millori.

Les malalties psicosomàtiques ataquen, sobretot, l'aparell digestiu, la pell i el sistema cardiovascular. Es manifesten a causa d'emocions com l'ansietat, l'ira o l'angoixa. Quan el que passa a l'entorn provoca emocions negatives, l'activació del cervell canvia. S'alliberen neurotransmissors com la noradrenalina o la serotonina, necessaris per a moltes funcions del cervell, en una quantitat adequada. Quan n'hi ha un excés, poden alterar l'equilibri del cos i provocar respostes negatives. Si no es resol la situació d'emergència o la manera en què l'individu l'afronta la dolència, la malaltia es cronifica.

Les emocions positives generen sensació d'alegria i ens reforcen. Les negatives ens debiliten. Hi ha una somàtica positiva, amb una resposta orgànica que millora la salut general. Enamorar-se, sentir-se motivat per la feina, gaudir d'un bon menjar o de la companyia dels altres estimulen la mateixa zona del cervell, el circuit plaer-recompensa. Fan que alliberem un neurotransmissor, la dopamina, que genera aquesta sensació positiva que es tradueix en un benestar general.

També passa quan som amables, encara que la situació que visquem sigui en principi negativa i estressant. Davant l'adversitat, amb una actitud positiva també s'obté una resposta social positiva. Per aquest motiu, cada cop és més freqüent que els professionals de la salut recomanin la pràctica de la meditació a molts malalts.

__ 

Cut & paste d’un article que el diari Ara ha recuperat per a la seva edició digital d’estiu. Si sou dels que, com jo, que encara aneu amb la "L" penjada al clatell pel que fa aquests temes, us recomano que el llegiu. Els efectes són, com a mínim, engrescadors. De moment, a mi m’ha ajudat a reafirmar-me com a persona i a veure la vida des d’una vessant més positiva. Em quedo amb la frase "…els bons sentiments es poden entrenar". Doncs a entrenar fort!

El nen que tots portem dins

Endreçar té aquestes coses, que surten records de sota les pedres. Aquest, però, m'ha fet somriure. El reconeixeu? Potser si us l'imagineu amb un nas més prominent –que déu n'hi do la criatureta– i més panxa us sonarà.

Ara ja podeu deixar comentaris del tipus: "…ai, que mono!" o "…doncs de petitó sí que eres guapet". Jo també us estimo. Si us porteu bé, en posaré més, que n'hi ha de millors –però les haurem d'ordenar cronològicament, no?–.

La vida sigue igual… eh, Mou?

Tot i els nombrosos canvis que està experimentant la meva vida, m'encanta saber que algunes coses es mantenen invariables.

Tornarem a lluitar,

tornarem a no sofrir… gaire,

tornarem a vèncer.

Aquest any ens ho passarem bé. Segur.

Gràcies, Barça.

Tot en ordre

Ja està. Vaig arribar a dubtar si algun dia seria capaç de fer-ho però finalment vaig enllestir la que, segur, ha estat la tasca més complicada de la meva vida. Ahir, per fi, vaig acabar de buidar, netejar i endreçar els armaris de casa. Sabia que seria una experiència difícil però no era conscient de fins a quin punt. Però ara ja està fet. Després de tres matins complets –les tardes me les he reservat per esbargir-me una mica, conscient que ho necessitaria–, interromputs contínuament per moments de pausa, d'asseure's a pensar, a mirar, a llegir, a recordar… a plorar; després d'omplir caixes i bosses de roba i complements diversos –com us ho feu, les dones, per tenir tanta roba?–; després de tres viatges consecutius a la deixalleria –devien pensar que estava de mudança– ara, per fi, he pogut començar a tancar definitivament l'etapa més trista de la meva vida i obrir-ne una de nova, que segur ha de venir plena d'una felicitat que ja em mereixo.

"Deixa passar el vent per les finestres del nord,

deixa passar el vent, que t'airegi tot el cor."

És difícil controlar les emocions en un moment així. Descobreixes racons de casa que no sabies ni que existien i de cada un d'ells n'apareix un record. I al seu darrera, una punxada. Les pitjors, les inesperades, aquelles que ja no hi pensaves i surten camuflades entre llençols plegats o dins una caixa misteriosa que creies no haver vist mai. Fer tria no és tasca senzilla, quan se suposa que hauria de ser-ho. Tot fora i ja està. Tot? No, potser tot no. Jo he portat a donar roba i complements; he llençat coses velles, algunes que reconec me n'alegraré de no veure mai més; he reciclat papers, documents, testimonis amb nul valor material però en ocasions sí sentimental… Però m'he guardat una caixa on he recollit els records més valuosos. Aquells que segur, seran sempre per a mi, i ningú, ningú mai no em podrà prendre. Una caixa on he ordenat amb tota la tendresa i l'amor que he estat capaç els seus petons, les seves abraçades, les seves carícies, la calor de la seva pell… i sobretot, el seu somriure. Aquesta caixa, però, no ocuparà espai al meu nou armari ordenat. Només ho farà al meu cor.

Tantes emocions m'han fet recuperar per una estona una antiga costum que creia començar a tenir superada. Aquest cap de setmana he tornat a plorar com mai. Massa cops seguits per encaixar-los tots dret. Però crec haver-me adonat d'un detall important. Per primera vegada en molt temps he notat que el meu dipòsit de llàgrimes ha entrat en reserva. Sí, durant aquests tres dies he vessat tot el que calia, sense impedir-m'ho ni tan sols qüestionar-m'ho, però ara toca deixar de plorar. I toca fer-ho per començar a somriure de la manera més sincera que en sigui capaç. A partir d'ara, cap pas enrere. Cada pas enrere és una petita derrota. Jo ja he viscut tota la vida derrotat, i això és tot el que he aconseguit. A partir d'ara em ve de gust sortir a guanyar cada partit que jugui. Només així tindré opció a gaudir de la victòria.

I un cop fet el pas més difícil, reconec que la primera sensació és lleugerament contradictòria. Per una part, em costarà acostumar-me a veure l'armari mig buit. No m'en faig a la idea d'haver de compartir el meu espai amb el no res. Diu que l'amor es nodreix de l'absència. No ho sé pas. No ho crec. Però per una altra, em sento feliç d'haver desencallat d'una vegada una cadena que m'oprimia el pit des de fa temps. No som conscients que, a estones, els records poden arribar a emmanillar-nos de tal manera que no ens deixen gaudir de les coses precioses que ens ofereix el present. I el meu present necessitarà ben aviat un espai als armaris de la meva vida. N'estic convençut. I ara, a més, ho podrà fer en un armari més endreçat que el d'en Mickey Rourke a Nou setmanes i mitja. Tot en ordre… i mai millor dit.

"Deixa passar el vent, que s'endugui el teu dolor,

deixa que et recordi perfumada de claror."

Quan entrava a casa després de l'últim viatge a la deixalleria, a la porta he vist com es creuaven la tristesa sortint i l'alegria entrant. S'han intercanviat una salutació breu però cordial, i la tristesa ha marxat escales avall amb la serenitat de qui entén que havia arribat el moment de retirar-se. L'alegria m'ha fet una abraçada que m'ha fet posar una mica vermell. L'he convidat a entrar, és clar. Li he ensenyat el meu nou armari en el mateix moment que descobria en l'habitació una llum diferent, una claror a la que no hi estava acostumat. Ens hem somrigut. Ens hem caigut bé. Crec que avui es quedarà a dormir…