Grazias mans!

Semblances perilloses

Avui l'he tornat a veure. Dreta, a la màquina d'steps, exercitant les cuixes com si fos l'excursionista que inspira Quimi Portet. Com gairebé sempre, he escollit la bicicleta estàtica que quedava just davant d'ella. He ajustat l'alçada del seient, penjat la tovallola al manillar i deixat l'ampolla d'aigua a terra, junt amb les claus de la guixeta. He connectat la ràdio, m'he col·locat els petits auriculars a les oïdes i, abans de seure, me l'he quedat mirant durant uns breus instants. Dubto si em farà més mal que bé, però no puc evitar-ho. Em recorda massa a tu.
La seva mirada sembla fixada en el no res, com aguditzant el sentit de l'oïda per gaudir la música més intensament. La que li regala l'iPod que, de manera un tant incòmode, sempre du a la mà. Porta unes malles negres i un top ajustat de color magenta. La vestimenta de gimnàs de les noies sempre té una especial mala llet per ressaltar les formes més insinuadores. La corba que dibuixen els seus pits no em permet desxifrar la inscripció que porta impresa a la samarreta. Crec endevinar una "G"… seguida d'un símbol tipogràfic que no puc precisar. Potser només m'ho sembla a mi. O potser és el que m'agradaria llegir. Tan se val. De fet, a qui li importa la inscripció de la samarreta? Començo a pedalar amb una sensació de cert assetjament visual cap a ella, que no sembla ser conscient de la situació. Intento dissimular però és inútil. Em ve de gust mirar-la –mirar-te–. El moviment dels seus malucs –els teus–, enèrgics, compassats, sincrònics, coreografien una dansa evocadora i sensual. La suor brillant que li baixa –et baixa– pel coll i s'amaga picardiosa per l'escot es converteix en una provocació difícil de controlar. Em recorda tant a tu…
Noto unes primeres gotes tèbies que comencen a lliscar pels laterals del meu front, però encara no tenen res a veure amb la intensitat de les pedalades. M'agradaria baixar de la bicicleta per acostar-m'hi i dir-li –dir-te– lo guapa que està –que estàs–. El pulsòmetre de la bici s'està començant a accelerar preocupantment i segueix sense tenir res a veure amb l'exercici físic. En el mateix instant que s'ajusta –t'ajustes– el tirant del sostenidor per sota de la samarreta, el meu peu perd l'estrep del pedal amb el conseqüent risc de patir una luxació de turmell. Les nostres mirades es creuen en diverses ocasions però dissimulen com si ho fessin de manera fortuïta, casual.
Vint minuts després, el programa està a punt de completar-se. Si estava pensat com a exercici d'escalfament previ, avui no feia cap falta. Però sóc conscient que amb la seva fi arribarà també la de la meva fantasia. Les rutines que la gent segueix al gimnàs em recorden que ella marxarà als vestidors quan la seva particular "excursió" arribi a destí.

Però avui alguna cosa va fora del guió establert. Des de la màquina de quàdriceps em sorprèn veure-la –veure't– passejar amunt i avall. Sense parlar amb ningú. Sense aturar-se en cap aparell ni fer cap exercici. Només camina –camines– com buscant algú. Els meus ulls la segueixen –et segueixen– i la veuen –et veuen– aparèixer i desaparèixer contínuament. Sembla el joc del gat i la rata. Miro de no donar-hi més voltes, però en acabar la darrera sèrie… "surto a passejar" també. En poc més de dos minuts ens creuem tres vegades. Les nostres mirades també ho fan, però ara semblen dissimular una mica menys que abans.
Intento concentrar-me per acabar l'últim exercici abans de tancar la meva rutina diària a la cinta de córrer. Però ara ja és difícil deixar de pensar en ella –en tu–. Massa presència en tan poc espai. En tan poc temps.
M'acosto a la zona on les cintes s'exposen en paral·lel, com esperant el tret de sortida d'una cursa fictícia. Diria que estan totes ocupades. No, potser totes no. Sembla haver-hi una lliure, cap al final de la sala. Efectivament. A una banda, un senyor de mitjana edat que fa esforços per baixar panxa ara que ve el bon temps. A l'altra, una noia amb unes malles negres i un top magenta… que em recorda molt a tu…

Desconec quin és el funcionament de les lleis de l'atracció, però és evident que avui estan més esvalotades del que és normal. Començo a programar la cinta mentre de reüll segueixo pendent dels seus –dels teus– moviments. Camina –camines– a pas lleuger. Miro la velocitat de la seva cinta –la teva– i ajusto la mateixa a la meva. Ara és com si passegéssim junts. I penso: aniria amb ella –amb tu– a la fi del món. En dos minuts accelero la marxa i començo a córrer suaument. M'imagino quina música deu –deus– estar escoltant… Potser Quimi Portet? No, Manel. Està –estàs– escoltant Manel, oi? Augmento la marxa però no deixo d'estar pendent d'ella –de tu–. La miro –et miro– de reüll i ella fa –tu fas– el mateix. El reflex de la pantalla tàctil em mostra nítidament com es mossega –et mossegues– el llavi inferior. Uf… Estem suats. Tots dos. Molt suats. Fa una calor de mil dimonis, aquí dins. Les respiracions comencen a entretallar-se. Ja no sé si hi ha gent al voltant. Ni m'importa. Només desitjo aturar les cintes, baixar de la meva i passar a la seva –la teva–, dir-li –dir-te– a cau d'orella lo preciosa que és –ets–, acariciar-li –acariciar-te– els cabells molls, gratar-li –gratar-te– suaument la part posterior del coll, abraçar-la –abraçar-te– per l'esquena amb els braços i amb el cor, besar-la –besar-te– amb tota la dolçor que fos capaç, i fer-li –fer-te– l'amor amb passió, amb una complicitat impròpia d'una primera vegada. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.

Fes-ho!, em dic. Ara. Aquí. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.

Aturo la cinta. Recullo la tovallola i m'eixugo la suor. Baixo de l'aparell i, ara sí, la miro directament als ulls.
– Adéu.
– Adéu.
Camí del vestidor penso que m'hauria agradat explicar-li el vespre que m'ha fet passar. Però no ho he fet. Perquè em recorda molt a tu. Molt. Però no ets tu.

Be happy

L´últim regal que he rebut.

Ja m'ho deien els meus pares: estudia fill, que si no no faràs res de bo a la vida…

Potser ja és hora que m'hi posi seriosament… a veure si en treiem alguna cosa de profit.

__ 

Gràcies Ona, be happy you too.

Aniversari

Els llums s’han apagat, han tret el pastís,

aplaudien els pares, els tiets i els amics

tots alhora, agrupats en un únic crit,

“que demani un desig, que demani un desig”.

I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,

has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador

un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,

les espelmes cremaven i alguns dels amics

t’enfocaven amb càmeres de retratar,

una veu comentava “ai, que guapa està”

i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit

a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.

Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.

Per un cop empetitit, sota els tamborets

i la taula allargada pels dos cavallets,

fer-me pas amb prudència per un entramat

de sabates d’hivern, de confeti aixafat,

i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets

i amagar-me entre un tap de suro i la paret

just a temps que no em mengi el collons de gatet.

I escalar les sanefes del teu vestit

i falcar el peu esquerre en un descosit

i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó

i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,

enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final

i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.

Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient, 

repartir unes targetes, ser amable amb la gent

i amb maneres de jove discret i educat

presentar els meus respectes a l’autoritat,

escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,

fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers

i amb un home amb corbata que no sé qui és.

I en el núvol de somnis que tens a l’abast

i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,

detectar un caminet que m’allunyi del grup

o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,

estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant

el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,

mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Aniversari

Manel

10 milles per veure una bona armadura, 2011

__ 

Que siguis molt feliç, pingüina. Però molt.

;-P G> T'#M ;-+ 8ï8

…i, és clar, feliç diada!

Per a totes les dones que he estimat, que estimo, i que estimaré… –si el meu univers s'anima a fer-me alguna altra sorpresa inesperada, és clar–.

… i per a les altres també, que collons!

… i fins i tot podria afegir-hi algun tio i tot. Si a mi m'agraden les roses –que no les rosses, que també– segur que hi ha molts altres representants del sexe masculí que també els hi agradin, no? Doncs també per a tots ells.

M'agrada la diada de Sant Jordi. M'agrada molt. Des de sempre. Els que em coneixeu sabeu que no em caracteritzo per celebrar de manera gaire efusiva les dates assenyalades. A mi no em parleu de nadals –els odio–, de setmana santa –l'ignoro–, de Sant Valentí –jo sóc més del 15 de febrer…–. Però reconec que quan arriba el 23 d'abril em poso més "tontitu" del que és habitual. M'encanta passejar entre les parades de llibres i roses. Veure la gent al carrer, que caminen formant riuades humanes que es creuen i s'entrellacen com ho fan les seves mans. Sí, no ho heu notat? Sembla que les parelles s'agafen més de la mà… només perquè és Sant Jordi! A mi, es que m'encanta passejar agafat de la mà… –mira tu quina tonteria de post m'està quedant…–

Aquest Sant Jordi havia de ser especial, diferent, intens com mai. L'esperava amb una renovada i gairebé oblidada il·lusió. Al final, les coses no seran com havia imaginat. Però sortiré a passejar igualment, entre la riuada de parelles agafades de la mà. Em regalaré una rosa i un llibre, que ja he encarregat per a l'ocasió –perquè res pugui fallar–. Em miraré als ulls –encara no sé ben bé com ho he de fer– i em diré que avui m'estimo una mica més que ahir, una mica menys que demà. Passaré el dia amb mi mateix, coneixent-me una mica millor i mirant de descobrir el que quedi de bo en mi. Quan el sol s'amagui em prepararé un sopar tranquil, m'obriré la millor ampolla de vi que trobi al rebost i, si els astres em són propicis i aconsegueixo crear-me el clima adequat, potser acabi fent-me l'amor amb tendresa, com a mi m'agrada.

I l'endemà, al despertar-me al meu costat… potser començaré a fer nous plans de present… vés a saber.

Per a totes les dones que he estimat, que estimo, que estimaré… i per a mi.

I especialment per algú que suposo no se sorprendrà si li dic que avui pensaré molt en ella.

Desig 04. Que es compleixi…

Sí, m'agradaria que, per una vegada, es complís algun dels desitjos que demano.

No tindré un 4x4 perquè no em feia falta i tampoc podré fer un trio perquè vaig pecar d'excessiva sinceritat al comentar que realment no em feia una especial il·lusió. Però ara, per si encara hi estic a temps, aviso. Jo sóc un home de parella. I no malpenseu, no es per anar rebaixant pretensions. Més aviat a l'inrevés. Em sento bé sol però molt millor quan puc compartir el meu temps, el meu espai, amb algú. I ara estic sol però m'agradaria estar amb algú. Concretament amb tu. Ho desitjo amb totes les meves forces. A veure si es compleix.

Desig 03. Un trio

Ahir demanava un desig. I, lamentablement… no es complirà. Els Reis del Camp Nou es van encantar una mica i no em portaran el 4x4, almenys aquest any. Però bé, no passa res. Els que som optimistes de mena…

(… pausa per rialles, comentaris sarcàstics i irònics…
…

… ja? heu acabat? doncs continuem…)

…deia que els que som optimistes de mena –o potser hauria de parlar de neo-optimistes– ara podem treure la part positiva de l'empat d'ahir al camp dels "merengues". De moment, aquest 1-1 ens obre de bat a bat la porta de la tercera Lliga consecutiva. Perquè diuen que les lligues es guanyen aquí, als camps dels equips petits. Encara hi haurà algú –Guardiola, perquè toca, i tota aquesta colla de pessimistes convulsius que enverinen el nostre món– que pensarà que vuit punts de diferència –nou, si contem el goal average– encara no són suficients per creure que el campionat està al sac a falta de sis partits per acabar. Són divuit punts en joc. Per no acabar com a campió, el Barça hauria de perdre la meitat dels punts que queden per disputar. De moment, en trenta-dues jornades que es porten disputades, n'hem deixat escapar només onze. De veritat algú pensa que, ara, en només sis jornades ens en deixarem nou més pel camí? I, encara més, que els blancs ho guanyaran tot? Em sembla que ni jugant jo i deu més del meu nivell el títol perillaria –bé, en aquest cas perillaria, segur, però és una manera de parlar–. Així que no cal patir.

A més, ara podem anar a buscar el pla B, sense complexes. Aquell que deia que guanyar quatre partits seguits al Real Madrid era missió impossible, i que algun punt es perdria pel camí. Doncs bé, ja està. Punt perdut quan menys falta feia –regalat, diria jo… quina manera més beneita de perdonar-los la vida!– i per tant jo em quedo sense 4x4. Però ara el que queda és la sensació que els altres tres sí que s'han de guanyar. En joc hi ha una Copa del Rei –que reconec no em motiva especialment més enllà de deixar el Mou dels collons amb més cara de gilipolles, si això encara és possible– i una Champions League –que aquesta sí que en fa, d'il·lusió, i de la grossa–.

I és que, pensant-ho bé, ara per ara no em feia cap falta, un 4x4. Així que, seguint la dita de "qui no està content és perquè no vol", canvio el meu desig d'ahir per la possibilitat de poder fer un trio a final de temporada, que això sí que fa trempar. Una tercera part ja la tenim. Només falten les altres dues… –que és el que sovint passa amb aquest tipus de desig–. Dimecres veurem si el puc aconseguir.

Desig 02. Un 4x4

Vull un 4x4. He de reconèixer que em faria una il·lusió especial. No és que el necessiti. Podríem dir que el demano per pur caprici. Pel pur plaer de tenir-lo. Però el vull.

Vull un 4x4 capaç de pujar els turons i passar per pedregars. Pedregars com el que començarà aquest mateix vespre a Madrid, continuarà dimecres vinent a València, seguirà el 27 d'abril de nou a la capital i culminarà el 3 de maig a Barcelona.

Vull un 4x4 capaç de passar per damunt de la xuleria, la prepotència, la provocació, la mentida cavernària i la caspa més casposa. I és que ara que tothom especula amb la possibilitat –i fins i tot la conveniència– de perdre algun dels quatre enfrontaments que tindrem amb els odiosos "merengues" durant els propers divuit dies, jo em declaro totalment en contra. Sé que no serà fàcil. Gens. Però cal recordar que, de moment, ja portem cinc victòries seguides. Perquè no ha de continuar la festa? Si després no surt bé, ja tindrem temps de pensar-hi, però de moment… jo vull els quatre! A sac. Que estem parlant del Madrid, collons! Tenim una oportunitat única d'enviar-los a l'infern per molt, molt temps.
No la desaprofitem.

Dos

Avui fa dos mesos que vaig publicar el post més curt però intens que mai he escrit a la meva vida.

Tan sols dos mesos.

Tan sols dues preguntes… i dues respostes.

Molt poques paraules per dir-ho tot.

Només dues persones a punt de conèixer-se.

Dues il·lusions a punt de volar.

Avui fa dos mesos que vaig tocar el cel.

Llum i núvols

Aquest matí, abans d'asseure'm davant de l'ordinador, m'he aturat un moment davant la finestra. Com gairebé sempre. Avui, però, el paisatge que se m'oferia davant els ulls era estranyament diferent al que estic acostumat. Hi havia una llum especial. Tot era més net, més clar.
A través dels vidres he intuït la tímida llum del sol barallant-se per passar entre un parell de núvols entremaliats que amenaçaven les primeres pluges de l'abril.
He saludat un ocell que, com jo, s'ho mirava dubtós des de la barana del balcó, com pensant: "si guanya el sol, volaré; i si ho fan els núvols, m'esperaré aquí, a recer, i faré companyia a aquest paio tan estrany que em mira des de l'altra banda de la finestra".
He reconegut una veïna estenent la roba amb una energia desmesurada per l'hora que era. No he pogut estar-m'en d'avisar-la mentalment que potser avui no era el millor dia per fer-ho. Els núvols grisos –cada cop més foscos– semblaven tenir les de guanyar.
Fins i tot he pogut endevinar una certa tristesa en una antena parabòlica farta que l'apedreguin amb més i més canals inútils de televisió quan ella es veu capacitada per oferir continguts més interessants. I he quedat astorat quan he vist el logotip que lluïa cofoia al seu plat… un avió! Un avió blanc sobre un cercle blau que semblava demanar fugir per perdre's entre els núvols de veritat en busca d'un destí millor. Gairebé deu anys amb la mateixa visió i fins avui no me n'havia adonat… Potser és un senyal que no he sabut interpretar?

Després d'acomiadar-me de l'ocellet, m'he assegut a treballar, content, per fi, de veure-ho tot una mica més clar. I es que avui he constatat que aquesta estúpida decisió de no netejar mai els vidres per estalviar en cortines no tenia cap sentit.